Frankenstein, de Mary Shelley

Finalment m'he llegit Frankenstein, de Mary Shelley. Un referent de la literatura universal i un clàssic entre els clàssics.
Avui faré un comentari de text clàssic. Uns bons professors de literatura es mereixen un homenatge, ni que sigui des d'aquest bloc.
L'autora del text és Mary Shelley, que en el moment de començar a escriure el llibre tenia tot just 18 anys i era l'amant de Shelley, que no s'havia divorciat encara de la seva primera dona. De fet, mai no se'n va divorciar; ella es va suïcidar. Per tant, en aquella època Mary Shelley encara no era Shelley, era Mary Wollstonecraft Godwin, filla de Mary Wollstonecraft, escriptora i feminista, i de William Godwin, filòsfof i liberal. Tot i que la seva mare va morir deu dies després de néixer ella, Mary va créixer en un entorn educat, liberal i on podia desenvolupar els seus projectes, en una època on les dones no gaudien, precisament, d'aquests luxes. Malgrat tot, fins i tot abans de començar a escriure Frankenstein o el modern Prometeu (1816), ja havia parit una criatura de Shelley. Tot això, abans dels 18. Shelley, l'home de qui va parir quatre fills i només en va sobreviure un, i que no es va voler fer càrrec dels seus fills quan la seva primera dona es va suïcidar.
Un estiu, Shelley, Mary, Lord Byron, Claire Clairmont (germanastra de Mary i amant de Byron en aquell moment) i John William Polidori van ser junts a Suïssa. Lord Byron, gran exponent del romanticisme, era una de les majors influències literàries del moment. Elegant, intel·ligent, guapo, valent, temerari... l'exponent d'home que podria fer un anunci de Brumel - la colonia de los hombres (llicència literària de l'autora del bloc). Durant uns dies, el mal temps no els deixava sortir a passejar i es van dedicar a llegir relats de fantasmes i a fer una aposta: a veure qui d'ells escrivia el millor llibre de terror. A partir d'aquí, neix Frankenstein.
Curiosament, només va ser una de les dones qui va escriure alguna cosa de profit; els homes es van limitar a mirar-s'ho i a murmurar que "estava molt bé que la noia fes els seus intents en la literatura" (explicat en les mateixes notes de l'autora del llibre).
Un cop feta l'anàlisi de l'entorn, endavant, seguim. Passem a l'anàlisi dels personatges.
Frankenstein o el modern Prometeu és un llibre que es pot definir, des del meu punt de vista, com un dels grans exponents del romanticisme, juntament amb Werther, de Goethe (Les penes del jove Werther, per ser exactes, 1774). Si a Werther, que el vaig haver de llegir a l'escola, el vaig odiar a la segona pàgina i vaig pensar que va trigar massa a suïcidar-se, Frankenstein em cau malament.
No el monstre, no. El seu creador és el que em cau malament. Víctor Frankenstein és un egoista, egocèntric, irresponsable, impresentable, cruel, manipulador i trampós. A més, és dèbil. El món gira entorn d'ell i només pensa en ell. Totes les persones que diu que estima i que són els seus amics (pare, mare, germans, l'Elisabeth, el Clerval...) són, senzillament, pretextos per poder parlar d'ell. De com ell se sent sobrepassat per les circumstàncies, de com ell pateix, de com ell sofreix, de com ell es considera culpable de tot... Però en cap cas intenta posar remei, intenta resoldre-ho, assumeix cap mena de responsabilitat dels seus actes.
La història comença al Pol Nord. Un anglès, que ha decidit que vol trobar un món feliç al Pol Nord, recull un home que cau esgotat d'un trineu. Aquest home esdevé el seu amic i li explica una història "terrorífica".
Víctor Frankenstein, un noi jove de casa bona, que té la sort de poder rebre una formació exclusiva, que gaudeix de la natura (un altre dels trets del romanticisme, el vincle amb la natura i el pes que l'entorn natural té en tota la història i en l'estat d'ànim del protagonista), després d'estudiar molt, descobreix com crear vida. I en crea. I finalment, un cop ho ha fet, considera que ha creat un monstre.
I a partir d'aquí se succeeix una història de terror. De terror de veure com es crea un ésser, que desenvolupa sentiments, que necessita afecte, que vol crear vincles, es troba completament sol i decideix fer patir per venjança.
Un gran llibre, evidentment. Però, sincerament, la construcció de personatges només és reeixida en el cas del monstre (que, a sobre, no té nom). La resta, són personatges plans, avorrits, previsibles i buits.
I no parlem del paper de les dones, que es limiten a ser-hi per cuidar, per fer de mobles, per ser utilitzades segons els desitjos dels homes del llibre.
En definitiva, no sé perquè llegeixo textos de l'època romàntica. M'avorreixen i els seus protagonistes són insofribles.