Apriorismes estúpids (4): quan hi ha crisi, no s'ha de fer Festa Major

Cada dia, a les pàgines dels nostres il·lustres mitjans de comunicació escrita, ja sigui en paper o al web, podem trobar cartes de ciutadans i ciutadanes, que de forma més o menys anònima, expliquen a la ciutadania que és una vergonya que es facin festes majors arreu del país, tenint en compte que estem en crisi.
Amb això, suposo, deuen voler dir que és llençar els diners programar actes lúdico-festius, quan hauríem d'agafar tots els dinerets i dedicar-los a donar subvencions, ajuts i altres a la gent que s'ha quedat sense feina.
Un moment, si us plau. Pensem.
Les administracions públiques ja dediquen una bona part dels seus recursos a donar protecció a la gent que es troba en situacions crítiques. L'Estat del benestar ens garanteix a totes i tots una protecció suficient, tot i que en alguns casos (i sempre n'hi ha de més extrems) en què la protecció falla. A casa nostra, pràcticament ningú es mor de gana. Pràcticament ningú es mor de malalties curables (i dic curables, no de malalties estranyes, no de malalties terminals i no de vellesa). A casa nostra, pràcticament ningú es troba dormint al ras. Les escoles i la sanitat són gratuïtes i per a tothom. Això no vol dir que tothom pugui accedir a tot, evidentment.
Ens hem acostumat, i ha estat un gran error per part dels ciutadans i ciutadanes i sobretot per part de les administracions, a que quan tenim el més mínim problema algú (diga-li administració, diga-li crèdit bancari) vingui i ens tregui les castanyes del foc. Ens hem acostumat a viure per sobre de les nostres possibilitats. Ens hem acostumat a ser uns irresponsables consumats, a creure que ho teníem tot sense haver d'esforçar-nos-hi ni una mica. Ens hem acostumat a sentir que per què cal esforçar-se a l'escola si total passes de curs igualment i a la construcció sempre hi ha feina. Ens hem habituat a sentir que estalviar era de vells i que cal viure la vida al màxim i que sempre hi ha un crèdit esperant-nos, per poder seguir gastant.
I ara, que arriben les vaques flaques, au, tots a córrer. La xarxa ja està teixida. Hi ha pocs, poquíssims forats. La immensa majoria hem caigut, sí, però no ens l'hem fotuda del tot. Estem trampejant.
I les Festes Majors són una manera de trampejar. D'oferir oci i lleure i cultura. D'oferir serveis que també són imprescindibles. De permetre conèixer castellers, timbalers, gegants, capgrossos, festes d'aigua, concerts, rutes culturals, espais oberts que normalment estan tancats. De portar als pobles i ciutats una mica d'aire fresc que ens permeti respirar. De tornar a trobar els veïns i les veïnes en situacions relaxades i no pegant-nos per un lloc a l'autobús perquè arribem tard a la feina.


Les Festes Majors són una despesa imprescindible per als pobles i ciutats. Es poden reduir actes que no beneficien el conjunt de la ciutadania, d'acord. Es poden retallar pressupostos públics i demanar a les entitats i a la població que des de la seva iniciativa privada (si és que després de tants anys d'abúlia encara els en queda) col·laborin, organitzin i participin. Es poden portar grups menys coneguts i que redueixin una mica la despesa. Es poden buscar fórmules per a fer-ho una miqueta més barat. Però no es poden eliminar. A part que és una part de la cultura de cada poble i ciutat que és un valor innegable, a més ofereixen a la gent que no s'ho pot pagar habitualment l'accés a l'oci i a la diversió.
Ara, es pot estudiar si cal una festa major per barri o si és millor anar sumant esforços i fer una sola i xula Festa Major.