Bon Nadal i Feliç 2009!

A mi m'agrada el Nadal. Què passa? Ja ho he dit! Tot i que dec estar a les antípodes del que és políticament correcte i elegant per aquestes dates, a mi em mola tornar a menjar sopa de galets, pollastre farcit, tall rodó, turrons, beure tissana (tot i que no m'agrada, me la bec), fer cagar el tió, esperar que arribin els reis, posar l'arbre de Nadal i guarnir-lo, posar el pessebre, regalar vesc i que me'n regalin...
Totes, totes les tradicions de Nadal m'agraden. M'agrada veure la meva família, perquè ni la odio ni m'odia (de fet, ens estimem molt!); m'agrada veure els meus cosins i cosines i veure com els va la vida i si han tingut nens, m'agrada veure com creixen; m'agrada jugar a qualsevol joc de sobretaula; m'agrada menjar neules a mitja tarda i fer el manta tirada pel sofà, mentre els meus nebots criden com a locus que volen veure alguns dibuixos infumables o que volen jugar a alguna cosa...

Queda cool dir "Quina merda, ja torna a ser Nadal...", "Quin fàstic, ara hauré d'aguantar la família...". Doncs passo. Trenco la tendència. No sóc cool. No veig Silenci? ni Loops!; no em sembla fashion dir que les nostres tradicions són una merda i que és més international celebrar el solstici d'hivern (que per cert, per als qui el celebreu, aneu tard; va ser dissabte 21); no vull fer paisatges d'hivern a les escoles ni vull pessebres psicodèlics que portin butaneros i aquestes coses.

Evidentment hi ha coses que em molesten, com és la sobrepressió que tothom exerceix sobre la resta. Però en una família normal i benavinguda, és habitual. Per Nadal, només s'intensifica una mica, però com tot. S'intensifica el consum, el menjar, el luxe, el beure, ... doncs les pressions i els equilibris familiars, també. Però mínimament que regni el sentit comú i el respecte, és fàcil portar-ho amb una certa dignitat...
I sí, m'encanta sortir de botigues i comprar desenes de regals per a tothom. I estic molt fastiguejada aquest any perquè no tinc pasta per poder-ho fer...

Llibres pendents, pel·lícules penjades...

Prometo fer ressenyes sobre: Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson; La segona mort de Jesucrist, de Francesc Puigpelat; Persèpolis, de Marjane Satrapi; El pont dels jueus, de Martí Gironell; El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza.

Prometo parlar de Guardians de la Nit (2004) i Guardians del Dia (2006), de Timur Bekmabetov; de Lock & Stock (1998), de Guy Richie; d'El jardiner constant (2005), de Fernando Meirelles; de Cidade de Deus (2002), també de Meirelles; de Miller's Crossing (o Mort entre les flors...) (1990), dels germans Coen; d'Els falsificadors (2007) d'Stefan Ruzowitzky.
Ho faré durant aquests dies de Nadal. Ho prometo. Però per falta de temps i de capacitat (la meva neurona està de baixa), m'ha obligat a limitar-me a penjar vídeos de YouTube.
De totes maneres, també em ve de gust recuperar unes quantes cançons bàsiques per a mi.

Something changed, Pulp



Smell like teen spirit, Nirvana



Give it away, Red Hot Chilli Peppers



Heavyweight champion of the world, Reverend and the Makers

Penso positivo, Jovanotti

A veure si jo també m'hi poso, a pensar en positiu, avui... Dilluns i amb mal de panxa no és la millor opció, però vaja, fem un esforç i fem servir les eines existents per posar-nos de bon humor (com que no puc fer el que vull, que seria quedar-me dormint fins que reventi, em conformo amb poder escoltar musiqueta mentre curro...).

Tokio Blues. Norwegian Wood, Haruki Murakami

Tòquio Blues. Norwegian Wood, de Haruki Murakami va ser un préstec que em va fer una col·lega.
Me'l va recomanar després d'estar discutint si No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, era o no era un bon reflex de la literatura japonesa. Amb el temps, encara em sorprenc d'haver estat mantenint una discussió com aquesta. En primer lloc, perquè sóc una analfabèstia total en literatura japonesa (i en la major part de literatures, com a molt sóc una bona crítica dels llibres que m'agraden) i en segon lloc, perquè del Japó m'interessen poques coses: la cuina, els mangues i la tecnologia punta. I para de comptar...
Tota contenta jo, agafo Tòkio Blues (Norwegian Wood és el títol original, però els nostres estimats traductors es veu que van preferir posar-ho de subtítol, suposo que en la línia de traduir els títols de les pel·lícules i de les sèries, a veure si no ens podem comunicar amb la resta del món...)i em poso a llegir-lo.
Tracta de la història d'un noi d'uns 20 anys (entre els 18 i els 22, em sembla) i les seves relacions amb les noies i amb la societat que l'envolta. Descriu la joventut i la no tant joventut japonesa i els seus problemes psicològics, envoltats en un món que no entenen, que els constreny i que els empeny a la fugida, constant, ja sigui definitiva o parcial. O suïcidi o desparició de la consciència d'un mateix.
Entrades i sortides dels psiquiatrics, relacions sexuals complexes i reprimides, odis interns i externs, faltes absolutes de personalitat normal, éssers malalts i malaltissos...
En definitiva, una depressió completa. No trobo que estigui especialment ben escrit. No trobo que sigui especialment interessant. No crec que aporti gaire res a la literatura mundial i crec que Murakami és un bluff. Des del meu humil (i evidentment no dogmàtic) punt de vista, Murakami és a la literatura el què Nicolas Cage és al cinema: cap aportació nova i molt de fum.
Un llibre innecessari, si no és que sigueu antropòlogues i vulgueu comparar les diferents maneres de comportar-se dels joves dels diferents països i els seus problemes sexuals, sobretot.
Un altre dia farem una valoració igual d'imparcial de No em deixis mai, que és una mica més consistent...