Indignats indignants

La moguda aquesta dels indignats indignants té un greu problema (entre molts d'altres, ei, però jo destaco aquest perquè em ve de gust): o estàs amb ells o estàs contra ells. I això és un desastre per a la seva comunicació, que ho sàpiguen.
No em cauen especialment bé els indignats, perquè segueixo pensant que si vols canviar alguna cosa, actua, no t'asseguis a esperar demanant que algú (els polítics, els mercats, ... ells, en definitiva....) la canvïin.
A més, s'han indignat quan els problemes els han tocat en primera persona: que no estaven indignats el 2008 quan va començar la crisi? I el 2002, amb una inflació del 66%? O fa un any i mig, amb els escàndols del Palau o de Santa Coloma? O el 18 de febrer de fa 5 anys, quan milers de persones es van manifestar per la Gran Via de Barcelona per exigir un Estatut just? O l'1 de novembre d'en fa 4, quan exigíem infrastructures dignes del primer món, i no la Renfe amb forats del Garraf? O el 10 de juliol del 2010? I haig de dir que vam cometre el mateix error que els recrimino als indignats: demanar que algú altre faci alguna cosa.... Però llavors aquests indignats no estaven prou preocupats per mobilitzar-se a Plaça Catalunya o al Parlament.... O potser no els havia tocat les seves feines, les seves cases, els seus sous... Molt solidaris, els indignats.
Però tampoc no penso que el sistema que tenim sigui perfecte, meravellós, intocable i que, per tant, no l'haguem de canviar. Però no crec que ho haguem de fer com volen els indigants, que per cert, em sap greu, no representen a tothom. Ni ells parlen per boca de tota la societat ni ho feien els que també deien això a les assemblees universitàries. Els mateixos assemblearis universitaris que anaven en contra del sistema i ara en formen part (Josep Maria Antentes, professor de sociologia de la UAB). Això no és difamació; això és haver compartit claustre amb ell a la facultat i haver d'aguntar les seves proclames antisistema (ah, sí i votant perquè no es poguessin canviar els estatuts, és cert). Deixa'm riure ara que el veig pontificant sobre la importància de lluitar contra el sistema, assegut al seu despatx de la universitat....
No defenso les actuacions de la policia infiltrant-se, com han fet sempre, en les manifestacions. Ara, burros els que cauen en la seva provocació, també. No defenso que s'entri a òsties en una mani pacífica, però no es pot acceptar que uns quants decideixen qui pot anar a treballar i qui no. Amb quin dret van impedir treballar a l'ambaixada francesa? Amb quin dret decideixen si el Parlament pot treballar o no? Això és feixisme, perdoneu.
I si no estàs amb mi, estàs contra mi i per tant, ets de dretes i un apoltronat, i estàs a favor del sistema i segur que tens molts diners, és ser tan pobre de discurs com pobres són els arguments que els he sentit, llegit i analitzat.
I no només els temes d'autodeterminació, que també.
I per cert, la Plaça Catalunya fa fàstic. F-À-S-T-I-C. Per higiene, per dignitat, perquè és el centre de la capital del país, neteja. Ja.

Plaça Catalunya indignada?

Ahir vaig anar a veure els "indignats" de Plaça Catalunya. I vaig tornar indignada, fastiguejada i més convençuda encara que la gent que està indignada a Plaça Catalunya no són gaire més que una expressió folclòrica i colorista de gent que no sap què vol, però que vol el que té diferent. Amb els seus mòbils, els seus mp4, les seves cases, els seus cotxes, ...
M'explico.
Indignats i indignades estàvem els més d'un milió que vam sortir al carrer aviat farà un any, un 10 de juliol, perquè ens havien retallat, encara més, l'Estatut.
Indignada està la gent que vota per fer que canviïn les coses, cap a millor o cap pitjor, segons els punts de vista de cadascú. Però fa una acció per al canvi.
Asseure's al terra (brut, perquè estava ple de papers, colilles, llaunes i pixats) i aixecar les mans a instàncies de les proclames buides que fan uns que són "les comissions" és no fer res, disculpeu.
Assemblea? Tot de gent deia que sí (molta menys deia que no) als crits d'informació, que no de debat, que oferia una sèrie de gent, en castellà, això sí que fa indignat i internacional.
Les propostes les feien només uns quants, que bé deuen haver estat escollits per alguns altres. I això no deixa de ser un sistema de democràcia representativa. Però suposo que asseguts al terra de la Plaça Catalunya és més glamurós i més revolucionari que fer-ho a través de les urnes.
D'altra banda, sí. Hi havia perroflautes. I uns quants molts. També hi havia gent que no ho era, evidentment.
Però no acabo d'entendre per què hi ha d'haver servei de cuina. Que fins ara no menjava, tota la gent que està ara a Plaça Catalunya? Per què la gent de la cuina ha de demanar que no se'ls pixin a la carpa? (em va semblar de molt mal gust fer-ho, la veritat).
I no vaig veure cap pancarta, no vaig sentir cap proposta, que oferís un canvi. Eren, senzillament, frases curioses, divertides, utòpiques o directament delictives, des del meu punt de vista. Que es vulguin comparar amb la Plaça Tahrir d'El Caire em sembla delictiu. A la Plaça Tahrir al Caire, a Líbia, a Síria, a Tunísia, al Iemen, a Bahrein... hi ha hagut gent que ha mort per defensar la seva llibertat contra una colla de dictadors sàtrapes i sanguinaris. A la Plaça Catalunya només els han dit que no poden estar acampats segons un ens tan interssant com la Junta Electoral Central i ni tan sols no els han desallotjat. O sigui que "menos lobos, Caperucita". Que a la Plaça Tahrir m'hauria agradat veure segons quins dels que vaig veure ahir a Plaça Catalunya.
Jo fa més de dos anys que estic indignada. Per això he anat a votar.
Ala, ja podeu destripar-me.

Els miserables

Doncs no, no és l'obra de teatre. Ni tan sols el llibre de Victor Hugo.
És la població catalana i, per extensió, la majoria de la població occidental.
Miserables totes i tots.
Culpem "la classe política" de tots els nostres mals, com si existís tal cosa. No existeix "la classe política". Són uns senyors i unes senyores com nosaltres, que la majoria treballen honradament per construir país. Els uns d'una manera i els altres d'una altra. Més català o més espanyol. Més de dretes o més d'esquerres. Però surten del poble. Ningú no neix sent "classe política". Vale, d'acord, sí. La ministra de Sanitat, la Leire Pajín, sí, però és un cas apart.
Culpem els bancs dels nostres deutes, quan vam ser nosaltres qui vam posar a la hipoteca el cotxe, la bicicleta, el casament, el viatge de vacances i la rentadora. Però clar, no fos cas que els altres es pensessin que érem pobres i que no podíem fer el que tothom feia...
Culpem el món de tot allò que passa: la policia per la falta de seguretat, els de fora per la brutícia, els de dins pels sorolls, les samarretes que no es porten i les niqab que sí (i us juro que n'he vist a Barcelona. Poques, però n'he vist).
Però no fem res. Som uns miserables esperant que algú altre ens resolgui els problemes que algú altre ens ha causat.
No ens plantegem posar-nos en política i canviar-la. No ens plantegem entrar en entitats i fer alguna cosa. No pensem fer propostes més enllà de "i tu més". I si algú ho intenta se l'acusa de voler aprofitar-se. I no defenso el moviment aquest del 15-M que no sé ni de què va a part de fer okupacions de perroflautes a la Plaça Catalunya (pel que he vist a la tele).
I si col·lectivament ens fem grans i deixem de culpar el món mundial i busquem solucions individuals? Moltes solucions individuals=resultats col·lectius.
Miserable i demagoga. Sí. I què passa?

Viatjar, no gràcies!

És un títol provocador, per esport. Com que fa mesos que no escric res, doncs mira, ara provoco, a veure si algú em fa cas.
És evident que m'agrada viatjar. Que sempre que puc, m'empaqueto, empaqueto el col·lega, i desapareixem. Ens agrada aprendre, passejar, veure coses noves, coses no tan noves, coses diferents o, si més no, no tan vistes. Conèixer maneres de viure noves, estranyes o directament horroroses. Menjars que et mires i penses "aixxxxx", o al contrari, que saliveges només de veure la foto a la carta (perquè de llegir-la, res de res; la majoria de vegades no entens un borrall de la llengua). M'encanta veure com els altres fan coses estranyes pels meus paràmetres occidentals-europeus-mediterranis-catalans. Ni que sigui per no fer-les.
Però dit tot això, viatjar és un plaer, un luxe, no una obligació. Ni tan sols és un dret. És patètic, d'acord. Però no és un dret ni un deure. Un ésser no esdevé ciutadà pel fet de viatjar. Esdevé (a vegades) més culte, més lliure, més sabi. O no. O odia el món mundial després de passejar-s'hi. Però en cap cas el fet de viatjar és una necessitat vital, com pot ser menjar, beure aigua o vestir-se.
Per tant, els anuncis de "si no viatges, és perquè no vols", com si fos una obligació, com si el fet de no fer-ho et convertís en un pària social, només porta a la decepció i a la sensació de fracàs personal. Potser que parem, ens asseguem i fem una valoració del que és necessari i del que és accessori o plaent.
Perquè a aquest pas aconseguirem que el Prozac formi part, definitivament, de la dieta mediterrània.

Pisos

Ahir les notícies deien que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit crear una mena de cosa que li diuen "pisos per pobres" (subtils, també, els de l'Ajuntament). En Josep Maria de Torres, gerent de l'Institut Muncipal d'Urbanisme, explica que donada la situació de crisi actual, tenint en compte que hi ha molta gent que comparteix pis i que no seria raonable cedir pisos a gent que no els pot pagar perquè seria una despesa irracional de recursos públics (i hi estic d'acord, per una vegada), doncs això, que construiran uns edificis en els quals hi haurà habitacions amb bany i serveis compartits (és a dir, cuina, menjador, bugaderia....) per a "gent pobra" (sic). Diu que trigaran un parell d'anys a tenir-los a punt.
Ens hem tornat tots bojos. És evident que hem perdut la noció de la realitat.
Què coi farà la gent durant aquests dos anys? Asseure's a la porta dels edificis en construcció a veure si poden dormir entre les bastides?
Què passarà quan s'acabi la crisi (que acabarà, un dia o un altre. Tots molt més pobres, cert, però no tant com ara) i aquests pisos segueixin construïts? Què en faran? Els cediran a entitats socials? Els faran servir de residències d'estudiants? Els vendran? Els okuparan? Els aterraran?
Què passa amb tots els pisos buits que hi ha a Barcelona i voltants i que no fan res més que criar pols, atreure okupes, posar en perill els edificis per falta de manteniment, i mantenir preus de lloguer i venda encara sobreinflats?
Per què diuen que han baixat els preus dels pisos? De què serveix que un pis baixi de 600.000€ a 500.000€? Són molts menys diners, sí, però segueixen sent moooooooolts diners per quatre parets i un sostre. Un pis és un lloc per viure, no un lloc per endur-se a la tomba pels segles dels segles...
Sent agosarada, ho sento, però crec que el preu del sòl ha d'estar taxat i que s'acabarien les tonteries, els pisos socials, les bombolles immobiliàries, les crisis financeres per sobreendeutament...
Un pis (una casa, un zulo o un pàrquing) és un espai construït que no creix amb els anys. Tu no compres un pis de 60 metres quadrats i al cap de 5 anys ja t'ha crescut als 70 metres. Tampoc no es mou. Si el pis estava a Nou Barris, allà segueix; no s'ha traslladat, de cop i volta, a la Bonanova. Li pots fer totes les millores que vulguis, però els metres quadrats, el número de parets mestres (o pilars, tant és), i el número d'obertures al carrer segueix sent el mateix.
Doncs com pot ser que pretenguem que una cosa que no ha evolucionat sí que hagi pujat de preu? I no només els capitalistes del Monopoli, ei. Ho ha volgut tothom, que ha venut pisos per set vegades el que els va costar, per poder comprar pisos sobrevalorats... I tohom ha entrat a la roda. Tothom és avariciós, no ens enganyem.
Doncs això: preus taxats: segons la zona, segons els metres quadrats, segons els serveis, val entre tant i tant. I a partir d'aquí, es pot negociar. Si té dos banys, una mica més que si en té un; si està en perfecte estat, una mica més que si l'has de fer nou del tot. Però entre un mínim i un màxim definit pel govern després d'una anàlisi ben feta (que no la faci "Harvie el mitjó", si us plau).
I ja veureu què ràpid s'acaben els problemes d'habitatge, de sobreendeutament, d'impossibilitat de pagament per part de la ciutadania... Ara, potser no es podrà vendre el nostre zulo per un preu desorbitat...

L'any de la plaga, Marc Pastor

Ja fa temps vaig llegir La mala dona, d'en Marc Pastor. I em va fascinar. Per això vaig agafar amb moltes ganes L'any de la plaga, pensant que també hi trobaria novel·la negra. I no. Va ser encara millor: ciència-ficció-terror domèstic (i que l'autor em disculpi la llicència).
Per ciència-ficció-terror domèstic entenc allò que em va passar amb REC: que el fet que els espais on transcorre la història siguin tan propers, tan fàcils d'identificar i tan domèstics, en la millor de les accepcions, fan que la por sigui molt més intensa, que el terror sigui molt més plausible i terrorífic.
A mi que els zombies envaeixin Nova York em fa la seva gràcia; que corrin per l'Eixample em fa molta poreta. Deu ser perquè jo també corro per l'Eixample i no em ve de gust que algú que arrossega els peus i grunyeix ple de visceres es vulgui menjar el meu cervell, mentre que Nova York només la veig per la tele.
Total, que L'any de la plaga no va de zombies. Si heu vist i us ha agradat La invasió dels ultracossos, us molarà. Si El dia dels trífids és un llibre (o una sèrie) molt present en el vostre imaginari infantil, L'any de la plaga us agradarà. Si penseu que Barcelona és un lloc especialment dissenyat per poder començar una batalla campal, L'any de la plaga és el vostre llibre.
Si teniu entre 25 i 45 anys els referents seran els vostres i disfrutareu com uns enanos.
O sigui que us animo a comprar-li i llegir-lo. I si no pot ser, a anar a la biblioteca, agafar-lo en préstec i llegir-lo. Però el tema clau és llegir-lo. Val la pena.

Back home

Hola, hola, hola!
Com va això? Després de més d'un mes i mig de silenci, he decidit que potser que torni a fer alguna cosa, no?
Doncs res, que ja torno a córrer per aquí, llegint blocs, escrivint coses, penjant fotos, tenint alguna idea que altra... No sé si serà especialment productiva, aquesta nova fase, però vaja, si més no ho intentaré.
A veure si ara que la concentració ha tornat a casa (no va venir per Nadal, la malparida, per això) es decideix, a més, a connectar-se amb les seves amigues les mans i picar alguna cosa en el teclat. I si a més és coherent i interessant, tot això que tindrem.
Apa, doncs.
Ens seguim llegint. En breu. Per avui, ja n'hi ha prou. O no.