dijous, de febrer 24, 2011

Pisos

Ahir les notícies deien que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit crear una mena de cosa que li diuen "pisos per pobres" (subtils, també, els de l'Ajuntament). En Josep Maria de Torres, gerent de l'Institut Muncipal d'Urbanisme, explica que donada la situació de crisi actual, tenint en compte que hi ha molta gent que comparteix pis i que no seria raonable cedir pisos a gent que no els pot pagar perquè seria una despesa irracional de recursos públics (i hi estic d'acord, per una vegada), doncs això, que construiran uns edificis en els quals hi haurà habitacions amb bany i serveis compartits (és a dir, cuina, menjador, bugaderia....) per a "gent pobra" (sic). Diu que trigaran un parell d'anys a tenir-los a punt.
Ens hem tornat tots bojos. És evident que hem perdut la noció de la realitat.
Què coi farà la gent durant aquests dos anys? Asseure's a la porta dels edificis en construcció a veure si poden dormir entre les bastides?
Què passarà quan s'acabi la crisi (que acabarà, un dia o un altre. Tots molt més pobres, cert, però no tant com ara) i aquests pisos segueixin construïts? Què en faran? Els cediran a entitats socials? Els faran servir de residències d'estudiants? Els vendran? Els okuparan? Els aterraran?
Què passa amb tots els pisos buits que hi ha a Barcelona i voltants i que no fan res més que criar pols, atreure okupes, posar en perill els edificis per falta de manteniment, i mantenir preus de lloguer i venda encara sobreinflats?
Per què diuen que han baixat els preus dels pisos? De què serveix que un pis baixi de 600.000€ a 500.000€? Són molts menys diners, sí, però segueixen sent moooooooolts diners per quatre parets i un sostre. Un pis és un lloc per viure, no un lloc per endur-se a la tomba pels segles dels segles...
Sent agosarada, ho sento, però crec que el preu del sòl ha d'estar taxat i que s'acabarien les tonteries, els pisos socials, les bombolles immobiliàries, les crisis financeres per sobreendeutament...
Un pis (una casa, un zulo o un pàrquing) és un espai construït que no creix amb els anys. Tu no compres un pis de 60 metres quadrats i al cap de 5 anys ja t'ha crescut als 70 metres. Tampoc no es mou. Si el pis estava a Nou Barris, allà segueix; no s'ha traslladat, de cop i volta, a la Bonanova. Li pots fer totes les millores que vulguis, però els metres quadrats, el número de parets mestres (o pilars, tant és), i el número d'obertures al carrer segueix sent el mateix.
Doncs com pot ser que pretenguem que una cosa que no ha evolucionat sí que hagi pujat de preu? I no només els capitalistes del Monopoli, ei. Ho ha volgut tothom, que ha venut pisos per set vegades el que els va costar, per poder comprar pisos sobrevalorats... I tohom ha entrat a la roda. Tothom és avariciós, no ens enganyem.
Doncs això: preus taxats: segons la zona, segons els metres quadrats, segons els serveis, val entre tant i tant. I a partir d'aquí, es pot negociar. Si té dos banys, una mica més que si en té un; si està en perfecte estat, una mica més que si l'has de fer nou del tot. Però entre un mínim i un màxim definit pel govern després d'una anàlisi ben feta (que no la faci "Harvie el mitjó", si us plau).
I ja veureu què ràpid s'acaben els problemes d'habitatge, de sobreendeutament, d'impossibilitat de pagament per part de la ciutadania... Ara, potser no es podrà vendre el nostre zulo per un preu desorbitat...

Cap comentari: