Ahir vaig anar a veure els "indignats" de Plaça Catalunya. I vaig tornar indignada, fastiguejada i més convençuda encara que la gent que està indignada a Plaça Catalunya no són gaire més que una expressió folclòrica i colorista de gent que no sap què vol, però que vol el que té diferent. Amb els seus mòbils, els seus mp4, les seves cases, els seus cotxes, ...M'explico.
Indignats i indignades estàvem els més d'un milió que vam sortir al carrer aviat farà un any, un 10 de juliol, perquè ens havien retallat, encara més, l'Estatut.
Indignada està la gent que vota per fer que canviïn les coses, cap a millor o cap pitjor, segons els punts de vista de cadascú. Però fa una acció per al canvi.
Asseure's al terra (brut, perquè estava ple de papers, colilles, llaunes i pixats) i aixecar les mans a instàncies de les proclames buides que fan uns que són "les comissions" és no fer res, disculpeu.
Assemblea? Tot de gent deia que sí (molta menys deia que no) als crits d'informació, que no de debat, que oferia una sèrie de gent, en castellà, això sí que fa indignat i internacional.
Les propostes les feien només uns quants, que bé deuen haver estat escollits per alguns altres. I això no deixa de ser un sistema de democràcia representativa. Però suposo que asseguts al terra de la Plaça Catalunya és més glamurós i més revolucionari que fer-ho a través de les urnes.
D'altra banda, sí. Hi havia perroflautes. I uns quants molts. També hi havia gent que no ho era, evidentment.
Però no acabo d'entendre per què hi ha d'haver servei de cuina. Que fins ara no menjava, tota la gent que està ara a Plaça Catalunya? Per què la gent de la cuina ha de demanar que no se'ls pixin a la carpa? (em va semblar de molt mal gust fer-ho, la veritat).
I no vaig veure cap pancarta, no vaig sentir cap proposta, que oferís un canvi. Eren, senzillament, frases curioses, divertides, utòpiques o directament delictives, des del meu punt de vista. Que es vulguin comparar amb la Plaça Tahrir d'El Caire em sembla delictiu. A la Plaça Tahrir al Caire, a Líbia, a Síria, a Tunísia, al Iemen, a Bahrein... hi ha hagut gent que ha mort per defensar la seva llibertat contra una colla de dictadors sàtrapes i sanguinaris. A la Plaça Catalunya només els han dit que no poden estar acampats segons un ens tan interssant com la Junta Electoral Central i ni tan sols no els han desallotjat. O sigui que "menos lobos, Caperucita". Que a la Plaça Tahrir m'hauria agradat veure segons quins dels que vaig veure ahir a Plaça Catalunya.
Jo fa més de dos anys que estic indignada. Per això he anat a votar.
Ala, ja podeu destripar-me.
8 comentaris:
No penso destripar-te, sinò dir que estic d'acord. Es molt facil dir que les coses no estan bé, he sentit moltes critiques (que puc estar o no d'acord) però cap sol.lució, i no crec, sincerament, que aquesta sigui la gent que ens pugui ajudar a sortir-ne
Sí, crec que tens molta part de raó. D'altra banda està bé que la gent tingui esperit crític, però al final tot això s'ha d'articular d'alguna manera en forma d'opció política, o quedarà en un no res (veure resultats eleccions...).
Bones! Crear debat amb milers de persones és una mica complicat i, per tant, crec que el debat es deixava per a les subcomissions temàtiques (educació, habitatge,...) que permetien assemblees més petites i en profunditat temàtica. El que surt d'aquí s'aprova o es porta a nou debat a l'assemblea general. Em sembla lògic, sincerament. Democràcia representativa? No ho crec, no hi ha cap representant, portaveu o succedani..
Evidentment hi ha perroflautes, però hi ha més treballadors aturats que perroflautes. No es tracta de destirpar-te, sinó d'entendre que és quelcom que va lent per la seva pluralitat i que els resultats d'aquesta indignació no es poden llegir en una jornada electoral. La política és més que un dia cada 4 anys... bé, una abraçada!
Estic d'acord amb tu en tot el que dius, però defenso la mobilització de Pl. Catalunya, (no ho dic amb mofa el que ve a continuació) però no tothom és intel·ligent com tu, te els recursos que tu, te la cultura que tu i d'altres coses més i per a mi en un país on tanta gent hi ha que son com algues marines, que s'hagi organtizat i s'estigui desenvolupant (millor o pitjor) una cosa així, per a mi, sota la meva opinió és un gran pas.... Sempre i quan es mantingui i evolucioni en quelcom i no se l'endugui el vent quan passi la febre de les pre-eleccions.... s'ha d'arribar a canviar el que tu dius i més però la rapidesa de una societat malmesa.... Cagate lorito eh!! Crec q ni t'ho hagi de dir....
En quan als banquers crec q el problema és q ni ells han sapigut el que feien i això és lo denigrant, pq son ells els q han de sapiguer, guiar, otorgar, enfocar i recomenar explicant i deixant clar els ets i uts.... I això no ha anat així....
Els polítics, s'haurien d'estar estirant els cabells fa molt i plantejar-se què fer i quines alternatives proposar pq si la gent passa, molts no és pq passin realment sinó pq no es veuen representats per res ni ningú del q hi ha.... D'altres clar q passen però es hora de fer quelcom en tot i hi ha molta gent q ho vol i ho veu.... Bé podriem seguir estona i estona però ho deixaré per el dia del café ;-)
Martí, m'agrada veure que compartim més coses que el gust per la novel•la negra. Sempre és bo conèixer gent amb qui comparteixes la visió del món.
Anònim, gràcies per passar-te pel meu bloc. I em sembla que no, que no es transformarà en cap opció política. Les CUP i PxC són opcions noves, però no responen a aquestes demandes.
Ignasi, estic completament d’acord amb tu que la política és molt més que una votació a les urnes un cop cada quatre anys. Precisament per això he participat en moltes assemblees, en associacions, en entitats... Perquè no m’agrada que em facin les coses; m’agrada fer-me-les jo. Però creu-me, batallar diàriament per canviar les coses és molt complicat i molt cansat. No em poso medalles: ho he fet perquè volia i perquè creia que era el que tocava fer. T’ho dic perquè sí que conec com funcionen aquests moviments, no és que no hi hagi estat mai...
Del que jo em queixo és que aquest moviment tampoc no fa res: seu i s’espera. S’espera a que algú altre els faci el canvi. Però tampoc no diuen quin canvi, ni cap a què, ni cap a on. Ni com. Ni quin és l’objectiu. Ni què volen construir (o destruir). La participació en les diferents comissions no vaig saber veure-la; devia arribar tard...
Nunnia, va, dona, gràcies pels afalacs, però ni sóc més llesta ni tinc més recursos que la majoria. Senzillament els faig servir. I no val que pensem que la gent són com algues, perquè no és cert. Però és més còmode. És més còmode que algú pensi, actuï, resolgui, reclami,... I podríem pensar que els de la Plaça Catalunya ho fan, però no ho veig així. Ho veig com un seguit de gent que s’aglomera, sense un objectiu comú, per aglomerar-se. Molts aturats i molts estudiants, sí, però menys. I potser ens caldria una revolució dels valors: més responsabilitat individual, més compromís, més interès en el que es signa i en el que no.
No sé. En parlem fent un daiquiri de maduixa!
Ara que ja hi ha hagut violència a la plaça, potser ja podem parlar de què això només és un principi no?
Costa més recollir un manifest o unes bases sòlides on tothom està d'acord, com el que s'intenta a la plaça que no pas fer el que estem acostumats fins ara, que els va bé només als qui manen, potser és per això que et va semblar que els escrits i els lemes eren buits i sense contingut però temps al temps, fa uns dies eren pocs, aquest vespre ja en són molts més i si s'aconsegueix canviar aquesta mal anomenada "democracia" segur que veuràs amb més bons ulls tot el que està passant! Gràcies per parlar dels indignats, tot això ens dóna força!!!!
PD: espero que no hi hagi sensura al blog i que aquest comentari també surti publicat!
INDIGNADA!
Completament d'acord amb tu, Àlex. Ja està bé que acampin, que cridin, que surtin als diaris i a la tele, però cal que entrin a entitats, associacions (o que en creïn de noves) i treballin, connectin amb la gent i, sobretot, plantegin alternatives i petits canvis que es puguin realitzar. Això de "contra el capitalismo, a la huelga general!" ja fa molts anys que ho sentim i molts d'aquells ara són "apoltronats" diputats europeus. Calen petits canvis, convèncer a la gent amb noves propostes i, sobretot, anar a votar si és que els volem "botar".
Publica un comentari a l'entrada