Viatjar, no gràcies!

És un títol provocador, per esport. Com que fa mesos que no escric res, doncs mira, ara provoco, a veure si algú em fa cas.
És evident que m'agrada viatjar. Que sempre que puc, m'empaqueto, empaqueto el col·lega, i desapareixem. Ens agrada aprendre, passejar, veure coses noves, coses no tan noves, coses diferents o, si més no, no tan vistes. Conèixer maneres de viure noves, estranyes o directament horroroses. Menjars que et mires i penses "aixxxxx", o al contrari, que saliveges només de veure la foto a la carta (perquè de llegir-la, res de res; la majoria de vegades no entens un borrall de la llengua). M'encanta veure com els altres fan coses estranyes pels meus paràmetres occidentals-europeus-mediterranis-catalans. Ni que sigui per no fer-les.
Però dit tot això, viatjar és un plaer, un luxe, no una obligació. Ni tan sols és un dret. És patètic, d'acord. Però no és un dret ni un deure. Un ésser no esdevé ciutadà pel fet de viatjar. Esdevé (a vegades) més culte, més lliure, més sabi. O no. O odia el món mundial després de passejar-s'hi. Però en cap cas el fet de viatjar és una necessitat vital, com pot ser menjar, beure aigua o vestir-se.
Per tant, els anuncis de "si no viatges, és perquè no vols", com si fos una obligació, com si el fet de no fer-ho et convertís en un pària social, només porta a la decepció i a la sensació de fracàs personal. Potser que parem, ens asseguem i fem una valoració del que és necessari i del que és accessori o plaent.
Perquè a aquest pas aconseguirem que el Prozac formi part, definitivament, de la dieta mediterrània.