En dos dies: Tallinn

En una entrada prèvia vaig fer una breu introducció als països bàltics. Breu, molt breu, però això només és un humil bloc.
Tallinn és, des del meu punt de vista, una de les ciutats que conec amb el casc antic més bonic. I el trobo especialment bonic perquè encara manté la forma, les construccions i, fins i tot, l'ambient de l'edat mitjana, de la baixa edat mitjana. És molt senzill aturar-se al mig de la plaça de l'Ajuntament, la Raekoja Platz, i imaginar-se que un cavaller, amb el seu cavall, el seu arnès, la seva armadura, la llança, el fang i els cabells llargs, rossos i bruts baixarà i et foterà un crit.
I arribar a fer-te la idea que per aquells carrers empedrats i estrets hi passava una vida de palla, pesta i guerra. I de gerres escumoses de cervesa, de bàrbars i de totes les pel·lis com Excalibur...
Tallinn va formar part de la Lliga Hanseàtica i això es nota en gran part en la construcció de les cases, especialment de la zona que queda dins la muralla.

Així doncs, per ordre. Aquí us deixo l'enllaç a la web de turisme de Tallinn, però no és massa útil. Us recomano el mapa de Google, directament. Un detall previ: crec que el millor que es pot fer a Tallinn és passejar i perdre's pels carrers, mirar, tocar, olorar i deixar que la imaginació faci el fet. Però us faig un petit repàs del que jo crec (a la guia surten més coses, clar) que són imprescindibles.

Dins les muralles: imprescindible la Raekoja Plats, que és la plaça de l'Ajuntament i on es concentren un gran nombre de terrasses espectacularment atractives i càlides (fins i tot a l'estiu tenen estufes i mantetes pels clients). Des de la Raekoja, on a més de l'Ajuntament hi ha l'antiga presó (que nosaltres no vam saber trobar), s'arriba per un carreró, que es diu del Pa Blanc, a una de les farmàcies més antigues d'Europa i que encara funciona com a tal (si us calen aspirines, però, hi ha diverses cadenes de farmàcia bastant més còmodes), l'església de l'Esperit Sant que té un rellotge de fusta fora que és el més antic de Tallinn i el campanar el més antic d'Estònia. A l'església cobren per l'entrada i és decebedora.
Per qualsevol dels carrerons que es giri s'acaba anant a parar al carrer Pikk, que duu a l'església de Sant Olaf. L'església en sí és maca però val la pena sobretot pujar al mirador, perquè és el punt més elevat de la ciutat, deixant de banda el castell. Durant el recorregut del carrer Pikk no us perdeu les cases: hi ha el Saló Gremial de Sant Canut (ho juro, es diu així), la Sala dels Caps Negres, diverses cases medievals i modernistes convertides en museus i galeries d'art, i, estremidor, l'edifici on la KGB duia a terme els seus interrogatoris i tortures. Es reconeix perquè té tapiades les finestres, perquè no es pugués veure què hi passava a dins i perquè no se sentissin els crits.

A la sortida de la muralla, per la banda de mar, hi ha una porta amb una torre enorme, baixa i rabassuda, coneguda com a Margarita la grossa. És impressionant i d'ella neix la muralla que, de manera pràcticament ininterrompuda, volta tota la ciutat antiga, a trossos només de pedra, a trossos de pedra i fusta.
Pujant cap al castell de Toompea es pot veure el que queda d'aquest castell. Diuen que és magnífic, però (i és un gros però) no en queda res, excepte tres torres a les quals no s'hi pot arribar perquè queden dins de la seu del Parlament. Estaria bé que n'informessin, perquè tots fèiem cara de primu, a la porta del Parlament, intentant entrar, mentre els guàrdies ens miraven amb la mateixa cara que els barcelonins ens mirem els guiris: més aviat amb fàstic.
Hi ha tres torres, la Torre de la verge, on diuen que hi tancaven les prostitutes; la Hermann Pikk, la torre gran que és im-pres-si-o-nant i la Kiek-in-de-Kök, l'única a la que es pot entrar. Però val la pena, perquè el nom vol dir Cop d'ull a la cuina i, certament, si tens bona vista, alguna cuina es pot veure. Servia perquè els danesos controlessin què feien els estonis a dins de casa (una mica xafarders eren, perquè no dir-ho). Una mica com quan a Catalunya es van prohibir tots els ganivets, excepte els de cuina, que havien d'estar lligats a la taula, no fos cas que ens revoltéssim...Davant del Parlament hi ha l'espectacular Catedral d'Alexandre Nevski, ortodoxa. Senyores, per entrar-hi, tapeu-vos el cap. I al costat, l'Església de la cúpula, també de visita obligada.
L'endemà es pot agafar el tramvia 1 o 3 i anar fins al parc de Kadriorg, on hi ha el palau Kadriorg. És un parc francès, amb parterres de flors, fonts i passejos agradabilíssims. No cometeu l'error de menjar-vos un pastisset a la cafeteria de l'entrada: us cobraran quatre vegades el preu del pastisset, que només és correcte. Qualsevol pastisseria estònia els fa més bons i més assequibles.
Tres coses importants a Tallinn: el tramvia para al mig del carrer i per pujar i baixar s'ha de passar per entremig dels cotxes mentre circulen. Són educats i no atropellen els peatons, és un detall. La segona és que a qualsevol terrassa s'hi sopa fantàsticament bé: les cerveses són bones i fredes (millor la A le coq que l'altra, que no recordo com es diu) i el menjar és bo i consistent, sobretot el peix. La tercera és que a tot arreu parlen anglès (més o menys...) però no us espereu ni simpatia ni res semblant; són simplement correctes, que ja és suficient des del meu punt de vista. I, sobretot, no us espereu una ciutat barata perquè no ho és. Les coses són a preu de Barcelona i això vol dir tendent a car.

Per menjar: ja ho he dit: qualsevol terrassa, això sí, en horari europeu: a dinar a les 12-13h i a sopar entre les 18.30 i les 19.30. Podeu trobar excepcions, però vaja, seran això, excepcions. A mi em va agradar especialment el pub de l'hotel on estàvem, que tenia una terrassa magnífica a Viru, el carrer principal i un entrecot al pebre espectacular.

Per dormir: nosaltres vam estar al Vana Wiru Hotel. Ens va costar uns 80 euros la nit (que no és moc de pav) però estava just al davant la muralla i al centre del centre. Una meravella per poder fer turisme. L'hotel és correcte i l'esmorzar està bé. Us el recomano, sí. Podeu mirar de negociar el preu quan hi arribeu, perquè si no està ple, és possible que aconseguiu algun descompte (a nosaltes ens va passar. Oficialment el preu eren 114€).
Ah, una última recomanació. Si fa sol, et cremes. No penseu que com que només esteu a 21 graus a l'estiu no cal la crema. La crema protectora cal i molt. Jo em vaig cremar i sóc tendent a fosca de pell...

Introducció a En dos dies: Els països bàltics

Aquest és un post introductori a tres posts més que faré així que pugui. Però sense una mica de contextualizació no seré capaç de transmetre què vol dir, per mi, fer un viatge a aquesta zona, a més de fer una mica la turista i fer allò tan poc glamurós de "Oh, Europa + Goita què fan ara".

L'any passat, l'agost del 2009, vam fer allò tan bonic de fer un viatge pendent. Teníem pendent anar cap als països bàltics. Una curiositat, un viatge iniciàtic, una aproximació a "què hi ha més enllà de la proclamació d'una independència?". I vam agafar les motxilles i cap a Estònia, Letònia i Lituània hi falta gent. Per aquest ordre. Primer Estònia, la més septentrional, la més nòrdica, en tots els sentits.
Recapitulem. Estònia, Letònia i Lituània han tingut una història dura, molt dura, sempre, però la més recent també ha estat complicada. Fins el 1992 no van aconseguir la independència de la Unió Soviètica i fins el 94 no es van retirar les tropes russes. Per tant, estem parlant de països que tenen un recorregut curtet en quant a creació de la seva pròpia indústria turística oberta al món (fins aleshores només hi havia turisme interior de la URSS, nombrós però poc divers, per ser delicada). El 1989 hi va haver la "Cadena bàltica" una cadena humana per la independència que va unir, agafades de les mans, gairebé dos milions de persones, des de Tallinn fins a Vilnius. Vam enganxar els actes de commemoració d'aquest fet i us asseguro que era molt emocionant.
Per tant, la situació de les tres capitals és curiosa. Per una banda, totes tres formen part de la UE i són completament europees; per l'altra, l'empremta soviètica és enorme i es nota fins i tot en les relacions amb els estrangers. El costum de posar candaus als ponts, com a senyal d'amor, després d'un casament n'és una mostra...

Dos consells ràpids: no els parleu en rus!!! Tothom el parla, però no volen fer-lo servir (hi tenen tot el dret, per alguna cosa tenen la seva llengua). Per tant, si voleu ser amables i educats, o bé parleu la llengua de la zona o bé en anglès, alemany, francès o suahili. Rus, no. Encara que la població russa de la zona sigui moltíssima, ni aquests volen que els estrangers els parlem en rus.
El segon consell: és més barat que aquí, sí, però no és molt més barat. Que ningú no es pensi que és una zona barata de viatjar, perquè no ho és. Aneu-hi amb diners suficients com per viatjar per qualsevol altre país europeu. Les guies de viatge estan desfassades i els preus han viscut uns increments dramàtics, sobretot a partir de la crisi econòmica del 2008-2009.

Tallinn, Riga i Vilnius, les tres respectives capitals no tenen res a veure entre elles. De fet, els tres països, a nosaltres que els posem en pack i considerem que són com una sola unitat, són profundament diferents entre ells i fins i tot van a bufetades (polítiques). Estan batallant constantment per diferenciar-se les unes de les altres i tenir una identitat pròpia, mentre que la resta de la món no sabem quina és quina, com qui diu.

Estònia defensa la seva identitat nòrdica, contraposada a la identitat més russificada de les altres dues. Lituània aposta per una certa proximitat per Ucraïna i Rússia, a distància però vaja, amb més bon rotllo que les altres dues. Letònia intenta sobreviure mentre el sistema sanitari s'ha declarat en fallida i és la més pobra de les tres, amb ciutats que arriben al 70% d'atur des de la retirada de les empreses russes (soviètiques). Col·laboren entre elles amb solidaritat i, a l'estiu, el primer ministre estoni va fer una crida a veure si es posaven d'acord per a poder funcionar juntes, ja que la resta del món les veia com a tals.

Mentre que Tallinn és una ciutat medieval, vinculada a la Lliga Hanseàtica, Riga és una ciutat modernista i Vilnius és romàntica, amb grans avingudes soviètiques. Cadascú té les seves preferències, però a mi Riga em va robar el cor.


Les històries de cada una d'elles és fosca. A les tres pots trobar els espais del KGB on torturaven i assassinaven la població autòctona. A les tres ciutats hi ha museus de l'holocaust, de l'holocaust propi, del que van patir aquestes poblacions. Són de visita obligada. Cal recordar per no permetre que torni a passar.

Les tres tenen problemes per tirar endavant. L'Estat del Benestar no està encara ben assentant en aquests països i la misèria es veu als carrers. Al costat d'edificis refets i recuperats, els habitatges cauen a trossos. Han optat per buscar noves vies d'ingressos i el turisme n'és una. Veurem com els va l'aventura europea però, per similtud política i per coincidència amb els anys, molts els comparen amb els països balcànics. Res a veure.
Ara, és un avís que hem de tenir clar. La independència és el primer pas. L'endemà s'haurà de consolidar el país. I, per tant, és important tenir clar amb quines institucions, amb quines infrastructures, amb quina indústria, innovació, sistema polític, ... hi arribem.
I jo tinc clara la meva opció.

En dos (12) dies: Israel

Com que encara estic en reubicació, com una guiri qualsevol, les imatges amb què m'he omplert els ulls els darrers dies i encara estic processant... Unes quantes, no les millors, no les més interessants. Només unes de representatives.

En dos dies: Vilafranca de Conflent i Montlluís

Tinc la desgràcia de ser massa pobra per tenir una segona residència (amb prou feines tenim la primera i és més aviat petiteta... sembla la casa dels Pin y Pon), però tinc la sort de tenir allotjament gratuït a diferents pobles i ciutats. Un d'ells és Puigcerdà, on una bona persona ens permet aparcar-nos-hi cada cop que les ambulàncies de Barcelona aconsegueixen que perdem l'equilibri mental. Així, de tant en tant, carreguem el cotxe, la paciència i la cartera, agafem l'E-9, ens atraquen al Túnel del Cadí i ens plantem, després de marejar-nos per la zona de Berga, a Puigcerdà.
Des d'allà, ens escapem cap a la Catalunya Nord, a saludar els compatriotes de la zona nord.
A mi és una zona que m'agrada molt, la veritat, però un consell: tot i que Montlluís és més a la vora que Vilafranca de Conflent, primer aneu a Vilafranca. És més bonica, més cuidada, més sencera que no pas Montlluís. Montlluís té unes muralles d'un fort militar que encara es conserva. De fet, les instal·lacions de l'exèrcit són presents a tot el poble (no és gran...) i hi ha moltes zones a les quals no es pot accedir, perquè estan reservades als militars.

A Vilafranca es poden visitar les muralles, el riu, el castell de dalt de la muntanya i tots els carrers, carrerons i corriols de l'entorn. Veure les esglésies obertes és més complicat... No deixa de ser un bonic decorat, amb tot de banderetes que pengen, en una ciutat que ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Una bona opció és agafar el Tren Groc (Train Jaune), que fa el recorregut des de la Tor de Querol fins a Vilafranca de Conflent i us estalvieu una carretera que està en unes condicions deplorables. Els horaris són còmodes i passareu per uns paratges naturals magnífics, com són els Pirineus. Per menjar: a mi, com que la cuina francesa, amb molta mantega, molta ceba i moltes herbes, m'agrada, no em costa gens trobar llocs on menjar. De totes maneres, si esteu fent el turista, us recomano un entrepà amb crudités i una boisson a peu dret a qualsevol dels forns que hi ha. Un cafè noisette i au, a córrer.
Per dormir: no sabria què recomanar-vos. Però tenint en compte que queda molt a la vora de Puigcerdà, potser us recomanaria estar-vos al Principat i agafar el cotxe fins a la zona. Us sortirà més apanyat de preu i us estalviareu les moquetes als lavabos, que a mi sempre em fa angúnia...

Ah, per cert, per anar a Vilafranca de Conflent i Montlluís, si feu servir dos dies, us en sobrarà un i mig... O sigui que millor que tingueu una bona companyia!

En dos dies, Singapur

En dos dies, amb prou feines s'hi arriba, a Singapur... Vam acabar-hi perquè és dels pocs llocs del sudest asiàtic on no et demanen visat. Aquí i a Malàisia, que estan de costat i és fàcil de fer en un sol viatge. I això és el que hem fet aquestes vacances, Singapur i Malàisia.
De moment, només penjo el post de Singapur.
És una ciutat cara, per ser del sudest asiàtic. És a dir, els preus són molt similars als de Barcelona ciutat, tenint en compte que és una regió on els preus solen ser mooooooooolt més baixos. És una ciutat on et multen per tot: per fumar pel carrer, per escupir (això em sembla bé), per anar en monopatí, per penjar cartells... Per tot! Aviat multaran per respirar.



També és un estat. És una illa-ciutat-estat, creada pel senyor Raffles a principis del segle XX. El senyor Raffles, que tenia ganes de fer dinerets, es va passejar pel sudest asiàtic buscant un lloc on instal·lar una colònia britànica, que no hagués de pagar aranzels, que pugués fer malbé el pas de la resta de vaixells comercials de la resta de potencies colonials de l'època, que els nadius no se li rebotessin gaire i que, a més, la pugués fer a mida. I va trobar Singapur.
Li va donar una maneta de pintura, uns quants edificis i a partir d'aquí va començar a importar població de l'entorn amb l'oferta de feina. Singapur no té població autòctona (almenys jo no la vaig saber veure). Són autòctons els que hi han anat naixent al llarg de generacions (no més de tres, també us ho dic) i que s'han anat combinant amb la gent de la zona. És a dir, de la barreja de la població índia, paquistanesa, xinesa, tailandesa, occidental... han nascut els qui són singapuresos (o singapurencs, no ho sabria dir).
Quatre poblacions, quatre religions, quatre maneres de resar... Podeu triar la que més us agradi, convingui o quedi a la vora...


Si la llengua oficial és l'anglès és purament per cortesia, perquè els tres grans grups de població existents entre ells parlen la seva llengua: el tamil, el xinès o el malaiès (un altre dia ja parlarem de la població malaiesa...). L'anglès és purament una llengua vehicular per a fer servir amb els altres, amb els que no són del seu grup. I pels cartells, això sí.
Per visitar... Una info. FA MOLTA CALOR. Molta. Però que molta, molta. La mitjana de temperatura, quan no plou (que és sovint) són més de 35 graus, amb el 90% d'humitat. Horrorós.
Per tant, i tenint en compte que per sort la religió de l'Estat no és la musulmana, aprofiteu per anar fresquets o us fondreu...
Un mapa que us farà servei des d'aquí. Té la gràcia que els barris i les zones per visitar estan marcades en colorets, de manera que faciliten molt la visita. Destaquen el Chinatown, el Little India, el el barri àrab i la zona de negocis que hi ha al voltant del Raffles Place i de l'Esplanade on the Bay. A mi aquest tros em va agradar especialment, tot i que vaig tenir molt la sensació que és una ciutat de cartró pedra, de decorat. Té 47 anys com a Estat propi i el seu desenvolupament econòmic ha estat astronòmic però vaig tenir, constament, la sensació que és una mena d'espai virtual on la gent hi va a fer negocis, a comprar (imprescindible per anar de botigues la zona d'Orchard Avenue) i a marxar. Evidentment hi ha gent que hi viu; per ser exactes, a la vora de quatre milions de persones. Però sembla que hi hagi zones que estiguin destinades, en exclusiva, als negocis i a l'oci, sense la bonica "mixtificació d'usos", tan tradicional de casa nostra... :))
Per mi, imprescindible, el districte cultural-colonial, al voltant del Padang, amb les esglésies del Bon Pastor, la de St. Andrew i, una mica més allunyada, l'església armènia, el Parlament, la Cort Suprema i el City Hall (també coneguda com a Ajuntament).


Un passeig al voltant del riu val la pena, sobretot per veure els diferents espais d'oci que han muntat. Des del Raffles Place, amunt, es passa per tot el Boat Quay i es va a parar al pont que l'uneix amb el Clarke Quay, una zona que han omplert de botigues i restaurants...
Es poden fer cervesetes a les terrasses amb una certa calma, veient tot de senyors de negocis asiatics prenent també una cervesa... És curiós. I car. Vam haver de pagar amb targeta de crèdit dues pintes de Tiger, la cervesa de la zona. Més cares que al centre de Barcelona...
Hotels. A veure, no feu cas de la Lonely Planet. Ni de conya. Ens va enviar a uns antros bastant antros al doble de preu del què marca. Us linko aquí la web oficial de Singapur hotels, però accepteu nna recomanació. Feu una última hora a http://www.octopustravel.com/ i mireu què hi ha d'oferta. Pel mateix preu que vam pagar a dos hotels antros a Singapur (l'Strand Hotel i el Peninsula Excelsior), vam estar a un de quatre estrelles mirant a última hora, al Grand Plaza Park Hotel City Hall. No és que siguin terrorífics; és que no val el preu que pagues amb el que et donen. Per cert, tingueu present que mai no s'inclou l'esmorzar al preu que et marquen. Això no ha de ser problemàtic; hi ha un parell de milions de llocs per esmorzar bastant bé de preu a la vora dels hotels...
Llocs imprescindibles: el Raffles Hotel (per mirar i no tocar; aneu amb pantalons llargs, que són uns pijus; altre opció: mireu per fora i no entreu...); el Museu de les Civilitzacions Asiàtiques, xulíssim; Fort Canning, una bona passejada; la Universitat de Singapur, una bellesa moderna. Imprescindible del tot: Esplanade on the bay amb un concert. Magnífic.
I sobretot, un detall. Assumiu:
1. Que fa calor. Que no hi ha manera que no en faci i que per molt que et queixis, no en deixarà de fer.
2. Que plou. Que plou perquè és un clima tropical i si hi ha jungla a dins la ciutat (passegeu pel Raffles Place i m'entendreu) és perquè no és un clima precisament sec com el mediterrani.
Si es tenen en compte aquests dos temes, la resta pot ser francament interessant...

En dos dies: Múnic

O München, com us agradi més. Però jo no vaig dient London ni New York, pel món, de manera que li seguiré dient Múnic, amb accent a la U.

Múnic és una ciutat que a mi m'agrada. M'hi sento còmoda, com a casa, però amb menys guiris, amb menys okupes i amb més zones verdes.

El centre és compacte i es pot recórrer perfectament a peu, tot i que té una xarxa de tramvies i de trens urbans (U-Bahn) fantàstica.

Un cop d'ull ràpid a l'Oficina de Turisme de Múnic et dóna aquesta impressió:

Són imprescindibles, evidentment, la Frauenkirche (la Catedral de la Mare de Déu), l'Alter Peter (l'Església de Sant Pere), la Residència; el Viktualienmarkt, un mercat a l'aire lliure on hi ha un dels biergardens més atractius i on no podeu deixar de prendre-us una cervesa de mig i un dels bratswurts increibles que serveixen, amb un pretzel per acompanyar... Marienplatz, centre de la ciutat, amb l'impressionant Ajuntament (Neues Rathaus), de visita obligada i fantàstica, amb el seu gòtic civil que, tot i que a mi m'agrada més el de Barcelona, és pràcticament comparable, l'English Garden, un lloc meravellós per a prendre una cervesa mentre es disfruta de la natura...

Dos llocs, des del meu punt de vista, completament imprescindibles: el Deutche Museum: el museu de la Ciència a lo bèstia: submarins, avions, vaixells, helicopters, planetes, radars... De tot, més i a sobre, es pot tocar. Ens hi vam passar 6 hores i ens va quedar un bon tros per veure, però estàvem esgotats i afamats.

L'altre lloc imprescindible: Hofbräuhaus. Plagada d'estrangers (em van dir una vegada que els altres són guiris, nosaltres som estrangers), també hi ha gent del país. Per tant, l'ambient que es respira és entre una mena d'Ovella Negra i una tarda al bar del poble, amb tot de bavaresos borratxos, vestits amb bombatxos i armilles de vellut verd i una acordió, cantant cançons bavareses tradicionals. Impressionant.

Un detall. És el nord d'Europa. Allà els locals tanquen d'hora. D'hora no són les 3 de la matinada; és la 1. I no es fa botellon, que ho tingueu present.

On dormir: a mi m'agrada l'Hotel Senator. Està bé de preu, queda a uns 20 minuts a peu de la Karlplatz i cinc en tramvia, amb el 18 o amb el 19. La passejada val la pena, perquè es veu la vida quotidiana dels muniquesos.

On menjar: el Viktualienmarkt, l'English Garden, qualsevol bier garden,... La majoria dels restaurants, però amb una condició. Feu un sol plat, que les racions són generoses i els preus van a la mida de la ració...

Una proposta. Visiteu Dachau. És una visita ... impressionant. En tots els aspectes. A mi em va deixar completament destarotada. En cap cas és una visita morbosa, però és impossible substraure's de l'horror que s'hi respira. La recomano i no la recomano. Cal recordar per no oblidar i per no repetir. Però fa por recordar i veure amb els propis ulls els llocs físics on es van cometre tantes atrocitats.

Hi ha un bitllet de tren combinat per famílies que surt molt bé de preu i el D-Bahn us hi porta en 45 minuts.

En dos dies: Istambul

No ho vam fer en dos dies, tot s'ha de dir. Ho vam fer amb cinc, la qual cosa és trampa, però si es corre molt i s'és molt organitzat, es pot tenir una idea de com és Istambul en dos dies.
Istambul és una ciutat curiosa. És un mig camí entre l'orient i l'occident, sense ser ni una cosa ni l'altra. La moral, els prejudicis i la forma de moure's de la gent no és occidental, mentre que el vestuari, les formes externes i la imatge ho semblen.
Amb sol ha de ser espectacular. A nosaltres ens van tocar cinc dies de pluja constant i torrencial, amb un fred terrible. Tinc la sensació que em vaig perdre moltes coses.
Hi ha cinc coses que és imprescindible veure: Santa Sofia (Aya Sofia), la Mesquita Blava (que es diu Sultanahmed), el palau de Topkapi, la Torre de Gàlata i el Gran Basar i el Basar de les espècies.
Totes elles són molt a la vora les unes de les altres (la més allunyada és la Torre de Gàlata, però amb el tramvia s'hi arriba en un moment). La línia de tramvia que circula pel centre d'Istambul, uneix el metro, a Aksaray, amb tots els monuments més destacats, que estan agrupats sobre el Corn d'Or i l'Estret d'Istambul.
De fet, hi ha dos equips de turistes: tu ets d'Aya Sofia o de Sultanamhed? Jo tinc clara la meva elecció!
Coses a veure si es tenen més dies: la Cisterna Romana (n'hi ha una foto...), la Yeni Kamii, al costat del Corn d'or i del pont de Gàlata, la Suleymaniye Kamii, la Beyazit Kamii, les parades de peix a sota del pont de Gàlata, la zona de Taksim, Istikal Caddesi (el carrer de les ambaixades i de botigues entre de luxe i occidentals), que neix des del Tünel i va a la plaça Taksim, els carrerons que pugen fins a la Torre de Gàlata, el Museu de Mosaïcs (que cal buscar atentament al voltant de Sultanahmed, al mig del basar que es desplega als seus peus...). La Universitat i els seus entorns, especialment quan els estudiants surten de classe. A mi m'hagués agradat poder veure el Palau de Dolmabahce, però no ens va donar temps...
Aspectes a tenir en compte: en cinc dies ens van prendre el pèl quatre vegades: ens van pegar el cambiasso en bitllets, ens van dir que no hi havia metro fins al centre de la ciutat des de l'aeroport, ens van donar voltes per la ciutat en taxi, ens van dir que no hi havia oficina de turisme (fals! Cal buscar-la a l'aeroport, amagada entre dues agències de viatges, però hi és!)... Res que no passi a Barcelona (més estafadors que els que cobren 7 euros en cafè a qualsevol terrassa de la Rambla, no són), però cal tenir-ho en compte.

Prendre una cervesa és caríssim, en un país on suposadament no beuen alcohol, i per una Efes pilsen et cobren més de 6 euros. Tot és qüestió de prioritats, evidentment.
On dormir: l'hotel on vam estar nosaltres era tirant a cutre, a la zona d'Aksaray, coneguda per ser la zona russa, amb el màxim nombre per metre quadrat de bars de senyores que fumen i et parlen de tu i de locals de karaoke de dubtosa legalitat, però era prou net, relativament correcte l'esmorzar i els serveis i estava ben comunicat. No us el recomano, perquè només la zona ja posa els pèls de punta, però hi ha una web on podeu trobar els hotels ben situats. La zona de Taksim és la del glamour hoteler, però són molt cars.
On menjar: si us agraden els kebabs, els felafel, els shawarmes, i aquest tipus de coses, no tindreu cap mena de problema. A tot arreu n'hi ha i són bons i barats. Si no us agraden, sempre hi ha el fantàstic McDonalds (a mi m'agrada, què passa?), que et treu d'un mal moment de gana, els restaurants internacionals, amb cuina internacional (filets, pasta, amanides,...), que són molt assequibles pel canvi de moneda, però que no sempre coincideix el que esperes amb el que et donen.
M'hagués agradat sopar en algun dels de sota el pont de Gàlata, però la pluja dels cinc dies ens va rebentar bastant els plans, la veritat.
Com que un amic vivia a Istambul, ens va portar a sopar a un parell de restaurants interessants, però que no puc ubicar, la veritat. El primer d'ells era a la zona de Taksim i estava ple de gent del país, veient la telesèrie del moment (una mica com una casa de menús...). El segon era de luxe, en un cinquè pis amb vistes al Bòsfor. El problema és que era de nit i plovia...
Una escapada entre curiosa, intensa, decebedora (per la pluja i per les expectatives), amb una immersió immediata en un món completament diferent al meu, tot i ser tan a la vora. Personalment, no tinc clar que hagin d'entrar a la Unió Europea, perquè són moltes coses, però europeus, no.

En dos dies: Ljubljana

Si mai em perdo, busqueu-me a Ljubljana. És una de les ciutats que més m'agraden. Em relaxa. Em fa sentir bé. I em fa sentir a casa, cosa que no em passa gaire sovint. M'agraden els seus carrers, la seva gent, el seu cafè amb gelat i nata. M'agrada el castell, la Presernov trg, m'agrada l'estàtua a Presersen (no sé on porta els múltiples accents que té...), m'agrada la finestra de terra cuita d'on surt la dama a qui Presersen li dedica els poemes.
M'agrada el riu Ljiubljanitca (que he après a pronunciar correctament com “Liublianitza”), m'agraden les terrasses del costat del riu, m'agraden els jardins de les cases que toquen la muralla romana. M'agrada seure i veure com es mouen els ljubljanesos. M'agrada sopar a l'Stari trg, que és la continuació de la Mestni trg, amb les terrasses al mig del carrer, com a França, però amb molta menys gent i molta menys pudor i calor. M'agrada pujar al castell caminant. M'agrada perdre'm pels carrers (per cert, us poso un mapa interactiu!). M'agrada el menjar. M'agrada la cervesa eslovena, tant la Union com la Lasko.
M'agrada moltíssim tot el país.
Suposo que és que s'assembla molt a Catalunya: molt petit i amb de tot. Muntanya, mar, platges i estacions d'esquí. Pots anar d'una punta a l'altra del país en dues hores i mitja. Pots anar de Koper a Maribor en un moment.
Les tres ciutats més grans, Ljubljana, Maribor, Celje, són assequibles caminant. Les més petites, són un passeig. Recomanacions ràpides: per menjar: el restaurant del resort, Gostilna Stern, increïble. Una pasta fantàstica; uns filets perfectes; un peix magnífic. A més, qualsevol de l'Stari trg al vespre, amb una ampolla de vi (no us deixeu enganyar, això sí, el cabernet d'Eslovènia no és el cabernet de Catalunya...). Qualsevol lloc és un bon lloc per menjar. Tingueu present, però, que si nosaltres estem acostumats a dos plats, primer i segon, ells fan uns acompanyaments dels segons plats que nosaltres no sabem acabar-nos.
Recomanacions per dormir: PriMraU, i, si us fa el càmping, el resort és comodíssim, fantàstic, net, amable. El personal és encantador, els recursos estan a mà. I tenen bungalovs i hotel, també. I bé de preu!
En una propera sessió de passió per Eslovènia ja penjaré les fotos de Maribor, Celje, Novo Mesto, Predjama, Ptuj, Bled, Bohiniki Bistrica,...
Però ja us dic ara que no sóc imparcial... O no ho havíeu notat?

En dos dies: Xangai/ Shangai/ Shang-Hai

Ni de conya. Ni ho intenteu. En dos dies no es veu Xangai. De fet, en dos dies no es veu cap ciutat del món (excepte Kaifeng, que amb una passada de tren per l'estació en tens de sobres), però normalment, amb dos dies et pots fer una idea molt aproximada de com deu ser una ciutat.

A la Xina (ara quedaré pija, ja us ho dic) en dos dies no veus res. Tot és gegantí. Tot és enorme. Les diferències són abismals. Al costat de barris on no arribes a veure el sostre dels edificis per molt que tombis el cap, hi ha barraques enganxades als peus d'aquests edificis, que no tenen ni latrines i on els nens segueixen jugant entre el fang.

Propostes de llocs de Xangai que no us podeu perdre si mai decidiu fer-hi cap (recomanació: que no sigui a l'agost o emporteu-vos Gatorade o Aquaris en versió soluble, perquè la calor és tan enganxifosa que acabareu deshidratats sense adonar-vos-en).

La Perla d'Orient, la casa on es va fundar el Partit Comunista de la Xina, amb una reproducció en cera dels seus membres fundacionals (fan bastanta angúnia, la veritat); la Torre Jin Mao; el Bund (tot l'antic passeig colonial); la Concessió Francesa; la Concessió Internacional; el Museu d'Urbansime (amb una maqueta que reprodueix com és Xangai, amb els seus 14 milions d'habitants censats i els seus aproximadament 20 de reals); el Parc Fuxiang; els darrers jardins francesos de la Xina; la Plaça Renmin i els carrers Nanjing Dong Lu i Nanjing Bei Lu (més coneguts com els carrers de la Pepsi i del Seven Up).

On menjar: en qualsevol dels múltiples restaurants internacionals que hi ha. Des del Gino's fins a les múltiples cadenes de menjar japonès. Per què? Perquè els xinesos no parlen un borrall d'anglès ni de català (us ho juro; a Barcelona, tampoc, però a la Xina, menys) i és impossible entendre les cartes xineses, perquè no porten fotos (excepte les dels restaurants internacionals...), de manera que, si us agrada saber què demaneu per sopar, us recomano algun lloc amb fotos!

On dormir: al Pujiang Hotel o Astor House Hotel, que és el mateix. És un hotel colonial, on s'hi ha estat el bo i millor de l'aristocràcia europea durant l'època colonial i que té un encant fantàstic. Tres coses importants sobre l'hotel. La primera: encara que no ho sembli, hi ha matalàs. És tan dur que penses que se l'han oblidat, és cert, però n'hi ha. La segona: les recepcionistes són unes antipàtiques absolutes i sembla que no entenguin una maleïda paraula del què els hi dius; en la major part dels casos, efectivament no t'entenen (però ni elles, ni pràcticament ningú). La tercera; l'esmorzar no està inclòs!

En dos dies: Milà i entorns

Tot i que sembli estrany i que tocaria parlar d'Istambul, em guardo uns quants dies més de reflexió per poder acabar de trobar-li totes les coses bones a la ciutat turca (que m'està costant més del què a la majoria...), però vaig avançant en la feina de recomanar racons i raconets per anar de visita si algun dia us perdeu per aquelles terres.Comencem per Milà, doncs. En un parell de dies i un bon ritme a les cames es pot fer una visita maca a la ciutat. Aprofitant aquest post, intentaré donar llocs on dormir i on menjar que a mi m'hagin agradat o fet servei (cosa que no vol dir que siguin magnífics, però que, sense ser meravellosos, et permeten un espai correcte per dormir, dutxar-te i canviar-te de roba).

On dormir: Hotel Valganna , que té uns preus prou acceptables, queda lluny del centre de la ciutat PERÒ té un punt fort important: l'Estació de tren de Bovisa a 200 metres (reals) de l'hotel i tots els trens en direcció Estació Central hi paren (en cinc minuts ets al centre de Milà!).

Us deixo també el vincle amb un mapa interactiu de Milà, perquè us feu una idea de com es pot fer en dos dies: el Duomo (imprescindible, increible, impressionant) que gairebé et pot provocar la Síndrome d'Stendhal (ara què he après què és, us ho deixo perquè ho busqueu a la Viqui!), el Castell Sforzesco, la Galleria Vittorio Emmanuelle (no hi sopeu, sobretot! És un atracament a mà armada i no s'hi menja bé!!!! Val més buscar altres llocs no tan cèntrics!!!), la Via Dante,....

Santa Maria della Grazie (coneguda també com Santa Maria Maggiore) i el Sant Sopar (està amagadet, cal buscar-lo). Si voleu veure la pintura de Leonardo da Vinci i pensar-vos

que sou una mena de Dan Brown, tingueu present que cal fer la reserva per poder entrar a veure la pintura, i cal fer-la amb dies d'antel·lació. Nosaltres vam pensar-nos que no seria per tant i finalment vam haver d'intentar colar-nos, perquè no hi havia "audiència" al quadre fins al cap de cinc dies... Tampoc no ens vam poder colar. Els italians són caòtics, però en aquest cas eren pitjors que els austríacs en qüestions d'ordre!A mi em va decebre l'Scala. Tan sentir parlar d'aquest temple de la música clàssica i va i és tirant a cutrillo (almenys l'edifici), però vam enganxar una exposició de Versace pel carrer i la veritat és que estava molt xula.
Montenapoleone només és digerible si tens molts, molts diners o moltes, moltes ganes d'ostentar. Si no, és com passejar-se per un centre comercial a l'aire lliure, versió cara i versió luxosa. En uns dies, si us agrada aquest tipus de complements i roba, els podreu trobar als top manta més reconeguts de Barcelona.

Como, aquesta última més coneguda pel seu llac que per altra cosa. De fet, Como és a una hora escassa en tren des de Milà i és una petita meravella per escapar-se una tarda dels artificiosos i artificials milanesos.

Des de l'estació de Bovisa, que us deia abans, podeu agafar un tren cap a Como (una hora i deu minuts, si agafeu un rodalies; tres quarts, amb un semi directe). Hi ha la mansió on van rodar La Guerra de les Galàxies o on en George Clooney té la torreta (aquella que tots tenim com a segona residència, us sona?). Us deixo unes fotoquis: