Fa anys que no escric amb un objectiu determinat. En línies generals, quan he escrit darrerament, he escrit per pur esport, per ganes de dir alguna cosa que pensava jo, no perquè ningú es sentís commogut, interessat, insultat, motivat o res que se li assemblés.
Durant un temps, això d'escriure amb un propòsit més o menys clar va ser el meu modus vivendi. I quan temps després he vist el que estava escrit, segueixo pensant que no me'n sortia malament. Encara puc reconèixer què vaig escriure jo, per què ho vaig escriure i quines referències feia servir. En alguns casos han passat més de deu anys. Em molesta veure que les coses han canviat tan poc que segueixen sent vigents. Però el que també em passa ara, quan rellegeixo els textos, és que descobreixo que hi van posar tisores, cútters, bisturins i ganivets per retallar. I per reenganxar paraules que no eren meves i que trenquen tota la lògica interna i externa dels textos. Perden pes. Perden sentit. Perden coherència. I el que és pitjor: ho volen colar com si fos meu.
Sent poc humil (detesto també l'humilitat: si fas bé una cosa, la fas. No cal que vagis dient-ho a cada passa, però tampoc cal que diguis, buenu, sí, ja, el partido dura noventa minutos, el míster es el que deside, yo hago lo que puedo...) és com si al Galliano li diguessin: fes un vestit, però quan el tinguem, el retocarem, perquè clar, ja saps, tu tens idees brillants, però jo el vull a la meva manera. Doncs collons, no vagis a veure el Galliano! Vés a veure el sastre del costat de casa, que te'l farà a mida!
Uix, m'he putejat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada