Paraules retocades i retallades

Detesto que em toquin les meves paraules. Odio que em retallin, que em refacin, que em reescriguin. Això ho faig jo quan vull. Abans es deia que les paraules se les enduia el vent. Ara es pot dir que les paraules se les endu el Ctrl+C, Ctrl+V o el Supr. Alternativament, també tenim el "eliminar" ("està segur que vol eliminar aquest arxiu?", que sí, que ja t'he dit 72 vegades que vull eliminar-lo, Word del diable)

Fa anys que no escric amb un objectiu determinat. En línies generals, quan he escrit darrerament, he escrit per pur esport, per ganes de dir alguna cosa que pensava jo, no perquè ningú es sentís commogut, interessat, insultat, motivat o res que se li assemblés. 

Durant un temps, això d'escriure amb un propòsit més o menys clar va ser el meu modus vivendi. I quan temps després he vist el que estava escrit, segueixo pensant que no me'n sortia malament. Encara puc reconèixer què vaig escriure jo, per què ho vaig escriure i quines referències feia servir. En alguns casos han passat més de deu anys. Em molesta veure que les coses han canviat tan poc que segueixen sent vigents. Però el que també em passa ara, quan rellegeixo els textos, és que descobreixo que hi van posar tisores, cútters, bisturins i ganivets per retallar. I per reenganxar paraules que no eren meves i que trenquen tota la lògica interna i externa dels textos. Perden pes. Perden sentit. Perden coherència. I el que és pitjor: ho volen colar com si fos meu.

Sent poc humil (detesto també l'humilitat: si fas bé una cosa, la fas. No cal que vagis dient-ho a cada passa, però tampoc cal que diguis, buenu, sí, ja, el partido dura noventa minutos, el míster es el que deside, yo hago lo que puedo...) és com si al Galliano li diguessin: fes un vestit, però quan el tinguem, el retocarem, perquè clar, ja saps, tu tens idees brillants, però jo el vull a la meva manera. Doncs collons, no vagis a veure el Galliano! Vés a veure el sastre del costat de casa, que te'l farà a mida!

Uix, m'he putejat!

Sherlock Holmes, de Guy Ritchie

Ahir vam anar a veure Sherlock Holmes, de Guy Ritchie. Em feia gràcia veure una nova versió, menys típica, més física, de Sherlock Holmes. S'ha de dir que el fet que fos del Guy Ritchie també em va motivar. És un director que m'agrada molt. Lock&Stock és una de les meves pelis preferides, igual que Snatch.
S'ha de reconèixer que divorciar-se de la Madonna li ha anat la mar de bé, al Guy Ritchie. RocknRolla era més fluixeta, tot i que jo trobo que el Gerald Butler està impressionant.

Però tornem a Sherlock Holmes. En primer lloc em va sorprendre com ha millorat, físicament, en Robert Downey Jr, que deu haver disminuït o eliminat el consum de drogues, perquè fa molt més bona cara que darrerament. Hi ha una escena on se'l veu sense camisa i deu haver dedicat força hores al gimnàs. També em va sorprendre que s'assembla força a Dustin Hoffman. Això pot ser positiu o negatius, si us agrada o no el prota de Tootsie, clar. Downey Jr va guanyar el Globus d'Or per aquesta interpretació.

Jude Law mai no ha estat sant de la meva devoció. El trobo extraordinàriament fred. Una persona, com la Uma Thurman, que podríem dir-ne aquosa. No tenen consistència física. Són eteris. Tan rossos, ulls tan blaus, tan bonics, que són com de porcellana, fràgils i freds. Però vaig trobar que feia un Watson espectacular.

La peli està molt xula. L'ambientació és increible, és ràpida, és àgil. L'argument té el seu què durant una estona. Després grinyola una mica, però vaja, sempre m'ha semblat que els arguments de Sherlock Holmes grinyolen, de manera que res de nou.

El que sí que em va fer molta gràcia són les contínues referències, homenatges o "guinyus" a altres pel·lícules.
Em va semblar que l'inici és un homenatge obert a El secret de la piràmide, per l'ambientació i pel fil argumental. També n'hi ha una altra, de referència, amb la mort d'un dels personatges.
S'homenatge, també, Indiana Jones. El dolent dolent apareix amb una caçadora de les típiques que porten els nazis en les pelis d'Indiana Jones.
El club de la lluita, també apareix en un parell d'escenes i també V de vendetta (dolenta com ella sola, per cert!).
Crec que tenim Sherlock Holmes per dies, perquè la peli tanca l'argument, però deixa oberta la continuació.
Per cert, algú sabia que Holmes és humà i té vida privada? Doncs aquí sí. I el més increible: Watson també té vida, a part de Holmes. I vicis... típics de les pel·lícules de Ritchie, com el joc!

Lock, Stock and Two Smoking Barrels; Guy Ritchie

Lock, Stock & Two Smoking Barrels (1998) és una gran pel·lícula. La vaig descobrir fa gairebé deu anys (uix! Ja?????) i em va sorprendre perquè no tenia ni idea de què anava a veure i em vaig trobar una pel·li de gàngsters a l'anglesa. És a dir, poques explosions, molt sentit de l'humor (sobretot, negre), personatges complexos i curiosos, un treball coral, actors poc coneguts fora del Regne Unit (a partir de Snatch, en Jason Statham ha fet més pel·lis amb un pressupost elevat, gairebé sempre dins del mateix rol, fent de dur) però amb prestigi entre els britànics, amb col·laboracions impressionants, com és el mateix Sting. Històries encreuades, en la línia d'Snatch (que m'expliquin, si us plau, per què carai la van traduïr per “Cerdos y diamantes”????), però, com que va ser la primera, des del meu punt de vista, més original, més fresca. Impressionant, sense cap mena de dubte, el Brad Pitt fent de gitano a Snatch, d'acord. Brutal el Benicio del Toro (per cert, que ja apuntava maneres a Usual Suspects), però em quedo amb Lock & Stock. M'agrada el protagonista, el Jason Flemyng, fent de Tom; m'agrada el Jason Statham, com a Bacon, un dels col·legues; m'agrada el PH Moriarty, com a dolent; en Vinnie Jones com a Big Chris; m'agrada l'argument encreuat i el trobo ben encaixat. Snatch és molt més coneguda, però hagués estat impossible fer-la ni comptar amb els actors que va comptar si no hagués fet prèviament Lock & Stock. Tres grups de gent que s’entrecreuen i es relacionen, volent o sense voler. Per cert, no us perdeu dues escenes imprescindibles: la de l'extintor i la final. Impagables.

Aquesta setmana han estrenat Rockanrolla i, diuen, que torna als orígens, al gangsterisme de barri, amb sentit de l'humor i amb ganes de divertir-se. Em moro de ganes de veure-la.

Un altre dia, si puc reveure-la, comentaré Face, també anglesa i amb en Robert Carlyle, al capdavant. Gàngsters de barri, política, problemes socials, discussions entre amics i coneguts. Una mica de tot. I, d'acompanyament, en Damon Alburn en un paper curiós. Imprescindible per als fans d'Alburn, recomanable per a qui li agradi el cine anglès, que existeix més enllà del Ken Loach.

Llibres pendents, pel·lícules penjades...

Prometo fer ressenyes sobre: Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson; La segona mort de Jesucrist, de Francesc Puigpelat; Persèpolis, de Marjane Satrapi; El pont dels jueus, de Martí Gironell; El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza.

Prometo parlar de Guardians de la Nit (2004) i Guardians del Dia (2006), de Timur Bekmabetov; de Lock & Stock (1998), de Guy Richie; d'El jardiner constant (2005), de Fernando Meirelles; de Cidade de Deus (2002), també de Meirelles; de Miller's Crossing (o Mort entre les flors...) (1990), dels germans Coen; d'Els falsificadors (2007) d'Stefan Ruzowitzky.
Ho faré durant aquests dies de Nadal. Ho prometo. Però per falta de temps i de capacitat (la meva neurona està de baixa), m'ha obligat a limitar-me a penjar vídeos de YouTube.
De totes maneres, també em ve de gust recuperar unes quantes cançons bàsiques per a mi.

Something changed, Pulp



Smell like teen spirit, Nirvana



Give it away, Red Hot Chilli Peppers



Heavyweight champion of the world, Reverend and the Makers

Gangs of New York

Mentre m'espero que es carreguin uns adjunts en un correu electrònic des d'una xarxa pública (biblioteca Sant Antoni, Joan Olivé, per ser exactes), com que triguen més a carregar-se que l'euribor a baixar, tinc temps de sobra per comentar una pel·li que, sense ser nova, a mi em segueix impactant cada cop que la veig (que és força sovint, tenint en compte la programació de la tele, que no tinc TDT i que la tinc en DVD).
Gangs of New York té tots els elements necessaris per a mi perquè una pel·lícula sigui excel·lent: un bon repartiment, amb Daniel Day-Lewis al capdavant, i Leo di Caprio, la Cameron Diaz, el Liam Neeson, el Brendan Gleeson, entre d'altres; un gran director, Martin Scorsese; una bona història i una bona documentació.
Si la pel·lícula es basa en el naixement de Nova York i en la guerra de bandes que va haver-hi a mitjans del segle XIX. Entre els clans que viuen a Five Points, a Manhattan, hi ha el dels irlandesos, liderat per Liam Neeson, el "Pare" Vallon. Bill the Butcher el destrossa en una de les diferents batalles campals que tenen els dos clans, davant el seu fill, Amsterdam Vallon, interpretat per Leonardo Di Caprio, quan encara és un nen. Al cap dels anys, Amsterdam torna, per venjar son pare i ja no l'explico més perquè perdria emoció.
A la guerra de bandes entre els nadius americans, encapçalats per Bill the Butcher (inmens Day-Lewis) i els immigrants que van arribant (especialment irlandesos, polonesos, algun suec...), s'hi afegeix el substrat de la guerra civil americana i dels disturbis a la ciuat, a la política, entre ells, contra els altres...
Com sempre, la violència engendra violència i en aquesta pel·lícula n'hi ha i molta. De física, de verbal, de fons...
Una de les seqüències més impactants és en plena revolta. En una de les darreres grans batalles entre bandes, s'hi suma, al mateix temps, el descontentament per la guerra civil, per haver de lluitar per a la fi de l'esclavatge, per anar mal alimentats, per ser pobres... Però mentre la policia carrega contra les bandes, les bandes es maten entre elles i alhora van a la cacera del negre, perquè el fan responsable...
I de fons, arriba un vaixell amb tot d'immigrants irlandesos, a qui es dóna la nacionalitat americana tot just posar els peus a terra, se'ls fa passar a un altre taulell on se'ls dóna un uniforme militar i un fusell i pugen a un altre vaixell per anar a lluitar al front. I d'aquest vaixell on pugen, van descarregant els taüts, que carreguen altre cop al vaixell irlandès per repatriar els cadàvers...
Imprescindible, espectacular, bèstia, això sí, però una gran pel·lícula. Ara, és llarga. Dues hores i mitja que a mi se'm queden curtes, però ja ho diuen, que jo sóc rara...

Confidence (2003)

Confidence, de James Foley, és una pel·li que em va sorprendre. A més d'estar doblada al català al DVD (la qual cosa ja és una sorpresa per ella mateixa), em va permetre descobrir la feina de l'Edward Burns i de la Rachel Weisz, que segur que ja eren coneguts a l'època, però que per a mi, no.

La pel·lícula és una revisitació a Snatch (2000), del Guy Ritchi, des del punt de vista que Jake Vig, un estafador i trampós que va fent la viu-viu com pot, interpretat per l'Edward Burns, estafa un paio perillós, en aquest cas, el Dustin Hoffman, que no es deixa esquilmar amb tanta facilitat.

Per això, el protagonista, juntament amb els seus companys de banda i la Lily (Rachel Weisz), han de buscar un pla per, no només salvar la pell, sinó a més tornar-li els diners al Winston King (Dustin Hoffman).

A partir d'aquí, trampes, assassinats, acció, dobles jocs, jocs bruts, ... tot el que vulgueu i una mica més. A mi em va agradar molt, la veritat, però s'ha de dir que prefereixo Snatch. No només pel Brad Pitt (sí, què passa, m'agrada i molt, sobretot darrerament i, especialment, a partir del Club de la lluita), sinó també perquè el sentit de l'humor està molt més desenvolupat.

Tot i això, per un vespre a casa amb el DVD i una bona companyia, la pel·li val la pena. Dues hores entretingudes, interessants i que, a més, deixen un bon regust de boca.

Sospitosos habituals (1995)

Sospitosos habituals (o The Usual Suspects), del 1995, dirigida per Bryan Singer i interpretada per: Gabriel Byrne (oé!), Benicio Del Toro (oé!), Kevin Spacey (oé!), Kevin Pollak (oé!),Stephen Baldwin (oé!), Pete Postlethwaite (oé!) i Chazz Palminteri (oééé!) és una de les millors pelis d'assassinats, misteris, venjances i, en definitiva, policíaques (es diu així, no policials, segons l'IEC), que he vist en molts anys. És, ara ja, velleta, però segueix sent un referent per a tothom a qui li agradin les pel·lis de màfies, de criminals, violentes i on s'ha de trobar un dolent molt dolent. Pariodiada bastantes vegades, fins i tot en els dibuixos animats, va ser a partir d'aquesta pel·lícula que en Kevin Spacey va tenir un reconeixement important. El seu paper de Verbal Kint és impressionant. Però la veritat és que estan tots ells increibles. Tots. El Baldwin paga el patu de ser germà de la resta de Baldwins, i per tant, no se li reconeix mai cap mèrit, però està igual de bé que el Del Toro, que el Byrne, que el Pollak (que ningú mai no se'n recorda d'ell, tampoc, pobre... queda sempre ocult darrere d'altres Kevins: el Costner, el Bacon, l'Spacey i el de Jesús, Kevin-de-Jesús López...)

Tota la pel·lícula, per qui no l'hagi vist, gira a l'entorn de l'acció que 5 individus que són arrestats de manera rutinària per part de la policia, per un delicte que no han comès. Com que són els sospitosos habituals (tots ells es dediquen a la delinqüència) aprofiten les hores a la cel·la per anar configurant un cop que els ha de fer rics a tots. Però es creuen en el camí de Kaiser Sözé, amb representació al món mundial pel senyor Kobayashi...

Imprescindible i magistral des del meu punt de vista. Per tenir-la en DVD i anar-la passant de tant en tant.

Recursos humans (en francès! 1999)

Heu vist el gag dels Monty Phyton en el qual un pare i una mare estan transtornats perquè el seu fill vol ser obrer, en lloc de professor de filosofia com el seu pare i es pregunten què han fet malament i quin ha estat el seu error perquè no els consideri dignes del seu amor i del seu respecte, quan els escridassa dient que són uns burgesos?
Recursos humans, una peli francesa que van estrenar fa la tira d'anys parla del conflicte que va creixent en un poble i una família quan el fill, que ha anat a estudiar a París enginyeria industrial, especialitzat en gestió de recursos, torna al poble per reestructurar la fàbrica en què treballa el seu pare i la major part del poble.
Com el pare s'avergonyeix de la poca consciència de classe del fill, alhora que està orgullós que el seu fill hagi pogut aconseguir una vida millor que la seva; la desesperació del fill davant de la negativa del pare a plegar-se a les exigències de l'empresa i del “món modern”; la situació de la mare que intenta evitar el trencament familiar i, per extensió, del poble.
Una gran pel·lícula, molt allunyada del què jo solc mirar, però que va valdre molt la pena.
Un gran Jalil Lespert, un altre dels actors que m'agrada, i molt i que, a més, he descobert que ha treballat a TV3!

Crash (2004)

Un dels meus actors preferits, juntament amb en John Cusack, és el Matt Dillon. M'agrada des de fa molts anys. Trobo que una de les seves pel·lícules més ben fetes és “Una besada abans de morir”, basada en el llibre de l'Ira Levin, un clàssic de la novel·la negra.
Crash (2004) és la típica pel·lícula de vides creuades, on cadascun dels personatges coincideix amb els altres en diferents moments d'uns dies catastròfics. Però la gràcia d'aquesta és que, com a la vida real, els personatges són polièdrics. Finalment, i per una vegada, resulta que el dolent més dolent no és només dolent. Té més vessants. Però tampoc (gràcies, director, per no anar al recurs fàcil) es redimeix de la seva miserable vida a través de l'amor d'una gràcil Meg Ryan (quina ràbia de dona, si us plau. Ni sota l'aigua se li corre el rímmel...). És una mica més complexa. I em va sorprendre, perquè sent de les pel·lis que m'agraden a mi, que li donessin tants premis, entre els quals dos Oscars (guió original i pel·lícula)... No sol passar que m'agradin les pel·lícules dels Òscars; al contrari, si li donen, sol ser a la millor il·luminació (cosa que no sóc capaç de valorar ni que em passi tres anys mirant-me-la cada dia). Però vaja, com em va dir un, “t'has fixat que l'han rodada en Fuji, que fa uns colors més grisos i verdosos que no pas Kodak, que tira més pels vermells i grocs?”.
En definitiva, una bona elecció, des del meu punt de vista, per veure un dia al vespre, aquest cop atentament.

Una pel·li: Running Scared

M'agraden les pel·lis de trets, de morts, força violentes. Ho haig de confessar. Suposo que és una manera com una altra d'evitar ser-ho jo, de violenta (almenys no més del que ja puc ser de tant en tant...).
La pel·li d'avui és Running Scared (2006) que a l'Estat Espanyol, amb la seva habitual imaginació van traduir per "La prueba del crimen" (a qualsevol traductora que fes una feina tan lamentable la farien fora de la feina al cap de cinc minuts...).
És una pel·lícula de policies, màfies, proves que desapareixen i han d'aparèixer, molts trets, molts cops i molts moviments de càmera. No guanyarà mai de la vida un Òscar ni passarà als annals del cinema com una obra d'art. Però l'hora i tres quarts que dura, aproximadament, és francament entretinguda i no penses en res més que veure si el pobre desgraciat que ha perdut la pistola plena d'empremtes d'un altre mafiós serà capaç de trobar-la abans que li pelin la família sencera els gàngsters russos que el busquen.
Que l'amic del seu fill li prengui la pistola per matar el seu padrastre té el seu què, però a mi em va agradar especialment el tros de la pista de gel.

L'actor principal, en Paul Walker, és un dels que està prenent espai en les pel·lis d'acció, com el Jason Statham (Lock&Stock; Snatch...). Se l'ha vist també a Banderes dels nostres pares, del Clint Eastwood, que també és recomanable.
Ningú no ha dit que cal tenir bon gust en les pel·lícules, oi?

Una pel·li: Green Street Hooligans

GSH, o Hooligans, (2005) com la van estrenar a l'Estat Espanyol em sembla que no va arribar ni als cines. És una pel·lícula extraordinàriament violenta, que explica la vida que fan un grup de seguidors, hooligans, òbviament, del West Ham. La directora és Lexi Alexander, una exentrenadora d'arts marcials i, segons ella mateix, exhooligan d'un club alemany, el Manheim.

La sorpresa és veure l'Elijah Wood passar de Frodo a Matt Buckner, un nen ianqui de casa bona que es fa hooligan, a partir de la seva amistat amb Pete Dunham (Charlie Hunnan, un actor molt interessant) i per la fascinació que sent pels vincles que uneixen Pete i els seus companys de banda.

La pel·li es va tornant violenta per moments i és l'atracció-repugnància que se sent per la violència, per les històries d'homes joves i nois normals (mestres, pilots d'avió, brokers,...) que el dissabte a la tarda es tornen uns bèsties i es volen matar, literalment, amb els hooligans de l'equip rival.

A mi em va agradar molt, ho haig de dir. També és cert que em va quedar un regust amarg.