dilluns, d’abril 08, 2013

Petites manies particulars

Entenc que tothom té les seves, de manies, però és que les meves són ridícules però existeixen.
Per als que em coneixeu, avís per a navegants. Per als que no, així us feu a la idea de quina pinta dec tenir.

-Sóc habitual de posar compactes i escoltar-los, desordenadament, a trossos i sense cap mena de criteri a l'hora de seleccionar què escoltaré primer i què després. No és estrany que en el meu equip de música de 5 cds que em van portar els Reis fa mil anys a casa ma mare i que mai no he agraït prou hi hagi al primer Offspring, grunge, al segon Fischerspooner, tecno, al tercer els Obrint Pas, al quart la Britney Spears i al cinquè els Sau. Ara, em posa malalta que després quan obri una caixa no hi hagi el CD que diu la caràtula. Com em trobi un CD d'Ocean Colour Scene dins la caixa de Nirvana hi ha un assassinat.

-M'importa un rave si els plats queden per rentar d'un dia per l'altre i fins i tot dos o tres dies, si hem anat de cul. Els recullo una mica, deixo la cuina presentable per poder arribar a agafar el que queda net i ja netejarem quan tinguem una estona lliure. Però com hi hagi una forquilla neta al lloc de les culleres o un ganivet estigui de turisme per les forquilles em putejo de mala manera. El mateix em passa amb les tasses i els gots. Cadascú té el seu lloc i no sofreixo que es barregin. Els plats tenen prohibit mantenir relacions amb altres gammes de plats: fondos amb fondos i plans amb plans.

-Els llibres són una de les meves grans passions. Els llegeixo desordenadament i cinc alhora. D'aquesta manera sempre n'hi ha un que puc agafar, estigui de l'humor que estigui. Fins i tot, en atacs de locura, he estat capaç de prestar-ne a algú (sempre apuntat a la llista negra fins que me'l tornen). Però si trobo una pàgina doblegada se senten els crits a Birmània. Hi ha punts de llibre. I si no, es poden construir amb un miserable post-it. O amb un trosset de paper.

-Acumulo la roba que he portat durant el dia en una pila sobre el "galan de noche" que vaig robar de casa mon pare. Allà s'hi pot passar dos, tres, sis o els dies que faci falta. De fet, fins que busco per posar-me una peça concreta i la molt estúpida encara està allà, tirada. I en canvi, després el procés és inversament proporcional: de la rentadora a l'estenedor, de l'estenedor a la taula de planxar o de plegar i d'aquí a l'armari en menys de 24 hores. Per què? Perquè em sulfura la roba neta tirada a qualsevol lloc.

-Puc no fer el llit en una setmana. L'estiro i santes pasqües. Total, hi dormim sempre els dos mateixos, quin problema hi ha. Ara, quan m'hi fico totes les mantes han d'estar perfectament estirades i sense cap arruga. I tots els calaixos de l'habitació perfectament tancats, igual que les portes dels armaris. La qual cosa té la seva gràcia, tenint en compte que són de l'Ikea i que d'això no tanca res ni de conya.

-Tinc el meu bloc abandonat durant mesos, sense cap mena de problema. I falta que ma germana em renyi per posar-lo al dia immediatament i escriure com una posseïda. Potser és que em feia falta entrenament mental?


diumenge, d’abril 07, 2013

La planificació desplanificada

Ahir vaig fer una de les coses que més m'agraden i alhora de les que em genera més feina: dinar a casa la meva mare amb els meus germans i els meus nebots. Felicitat absoluta carregada de responsabilitats: atipar-me com una lladre dels plats excel·lents que cuina ma germana (ahir, fideuada i bistecs amb suc, més la mona que mon germà li va portar al meu fillol); fer una sobretaula digna i divertida; fer una partida de botifarra que vam guanyar per golejada; arreglar un calaix d'una caleixera de mon germà per ordre de la meva mare; intentar mantenir l'autoestima d'una nena preciosa de gairebé 11 anys i prometre al meu nebot que anirem a patinar. Dit així, sembla poca cosa, però no ho és pas. El nivell de discussions és d'un to tan profund que tant ma germana com jo vam acabar arribant a la conclusió que no escrivim als nostres blocs respectius perquè el resum de les nostres sensacions, pensaments i idees és: a cagar a la via. A cagar a la via tot.

Per tant, planifiquem-nos. Planifiquem-nos per anar a cagar a la via d'una manera ordenada. No m'agrada compartir gaire res (i encara menys trossos de via per anar a cagar: que cadascú tingui el seu, ben ordenadet i ben posadet). Atenció: el paper de vàter se l'ha de portar cadascú, això sí. I no val allò típic de "va, deixa'm un clínex que se m'acaben d'acabar". No. Ordre. Un rotllo per cap. I després cadascú amb la seva galleda plena de l'aigua de fregar el terra, ala, a esbandir la merda que ha deixat. Com a metàfora, mira, se m'acaba d'acudir i potser fins i tot tindria un cert efecte. En realitat, tampoc no faríem malbé res: les línies de la Renfe tampoc funcionen habitualment; no els vindrà d'una mica més de merda.

Però en realitat jo volia explicar-vos el meu procés de planificació (com que em van renyar ahir per no escriure, avui m'hi poso). M'encanta planificar-me la setmana. És el millor moment. M'assec, penso que vull tenir fet al final de la setmana, i ho poso per escrit. No per hores, no per dies, no per moments. Sinó per projectes. És a dir, per posar un exemple. Si el que vull és tenir la casa neta (un dels meus somnis més recurrrents) agafo la meva targeteta de ratlles del col·le i escric: casa neta. I a sota tot el que cal perquè la casa estigui neta. Que si la catifa, que si els vidres, que si la nevera per dintre o per sobre, que si els armaris de la roba.... I al llarg de la setmana vaig ratllant allò que he fet. El que no, queda per a la setmana següent.
Dit així sembla bastant imbècil, ho sé, però plantejat de cara a la feina i de cara a la pròpia disciplina és fantàstic. I per què no li poso ni dies ni hores a les feines? Perquè no sé si podré fer-ho exactament el dia que dic que s'hauria de fer i això em generaria sensació de fracàs i de deixar-ho. No sé si podré dilluns al matí a les 10 netejar la nevera (recordeu que segueixo a l'atur, lamentablement). Però segur que hi haurà algun moment durant la setmana que sí que ho podré fer. Doncs per què m'haig de fustigar si dilluns a les 10 finalment me'n vaig a buscar a la meva germana a la feina per fer un cafè amb ella amb els seus 20 minuts de descans i aprofito per portar-li uns tàpers que li poden fer servei? O per què m'haig de sentir malament si en lloc d'estar tancada a casa en un dia de sol radiant em dedico a fer la ruta dels locals que crec que poden servir pel meu projecte?
Planificació desplanificada, aquest és el concepte. I si al final de la setmana hi ha més coses fetes de les que no, he triomfat. I així anar fent.
Resultat, un post coacher baratu: anem a cagar a la via planificadament, seria el resum. Això sí, es pot fer durant tota la setmana.