Prohibir el burca

El políticament correcte està matant la política, la correcció i la intel·ligència i el pensament lliure. 

Com a entrada de l’entrada és provocadora, sí. Però espera, que l’entrada ho és més. 

Avui, mentre em rentava les dents, sentia a la ràdio que el Govern està buscant la fórmula per aconseguir que es pugui evitar que hi hagi burques a l’administració pública. De fet, la frase del Conseller Homs explicant que la policia està fent un estudi sobre la (el?) burca a Catalunya era una metàfora de la situació del país: no s’ha entès una merda.

Molt bé. Deixem-nos de tonteries. Prohibir el burca a l’administració pública no és que sigui raonable, és que és imprescindible. Però no a l’administració pública. A qualsevol espai públic: al carrer, al cine, al metro, al parc o al súper. I no per motius de seguretat, ja us ho dic ara. Per motius de drets de les dones prohibició del burca i el niqab.

A tots i totes els i les hippies, políticament correctes, esquerranosos ultradefensorsdelsdretsdetotitothom, us equivoqueu. Taxativament. No hi ha dones que portin el burca lliurement. No és una qüestió cultural. No és una decisió individual. És una decisió marcada per una cultura que considera que les dones són inferiors i que estan sotmeses als desitjos dels homes, ja sigui dels físics o dels “divins”. 

Una dona tapada no té identitat pròpia, perquè pot ser ella o qualsevol altra (i això no és una qüestió de seguretat, que us veig venir, és una qüestió de no ser una cosa, sinó una persona, única i irrepetible). Una dona tapada està indefensa davant dels cops, perquè no es veuen. A una dona tapada no se li veu l’expressió de la cara, de manera que se li redueix brutalment la capacitat de comunicació. Una dona tapada no pot córrer, saltar, llegir, cridar, fumar, menjar tranquil·lament, beure, parlar... perquè tot queda impossibilitat per un drap que li impedeix fer-ho de manera natural. Una dona tapada no pot conduir, de manera que perd independència. Una dona tapada que només es destapa a casa està sotmesa, perquè no és lliure de ser igual a dins que fora de casa. I sí, està sotmesa a un o més homes.

La cultura, la religió, les creences, les tradicions... molt maco i molt bonic. Però deixem-nos de relativismes morals i siguem justos. Per què exigim que volem ser lliures i després permetem que a casa nostra hi hagi gent, en aquest cas dones, sotmeses? Els homes i les dones que tant diuen que no podem legislar sobre això, dirien el mateix si es tractés d’homes que van tapats? O aleshores reivindicarien el dret a la igualtat entre els homes? 

Prohibició total del burca i del niqab. Ja. A tots els carrers i llocs públics del país. A casa, cadascú que es vesteixi com li sembli millor. Com si a casa volen anar en pilotes. I per cert, prohibició també d’anar amb pilotes pel carrer. Perquè ells tenen dret a ensenyar la tita, però jo tinc dret a no veure-la.

Petites passes diàries (noctàries, de fet)

Deixeu-me fer de Paolo Coelho i dir una obvietat que sembli un gran pensament:

“Si és massa gran, et semblarà impossible. Fes-lo petit i et serà senzill.” 

A que sembla profund? A que serveix per a tot i, per tant, no vol dir absolutament res? Tant te’l pots utilitzar per un “repte de vida” com per jalar-te un pastís. 

Jo el faig servir, darrerament, per l’horari de feina. M’he canviat de torn i ara faig 12 hores d’una tirada. Quan arribes al curro i veus per davant 12 hores (segures, ei, no les que tots hem fet perquè s’havia d’acabar una cosa urgentment) et posaries a córrer en direcció contrària, encara que sigui cap al desert. Resultat? Trossejo les 12 hores en packs que se’m facin més digeribles. 

És a dir, jugo a paquets, vulgarment dit. Dos paquets de 6 hores, tres de 4, quatre de 3. No sumats. O un o l’altre. A vegades, segons el moment, certament. Així, mira, vaig fent. Ja en tenim un de menys, dos de menys... Ja tinc un terç fet o la meitat. I mira, no és que les hores passin més ràpides però almenys no se’m fa tan llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarg.... 

Espero que la meva filosofia de butxaca, tan profunda o tan cutre com la del Coelho i mil d’altres autoajudadors professionals (per cert, com se li pot dir “autoajuda” a alguna cosa que escriu algú altre? Autoajuda no seria allò que fem cada matí per decidir-nos a sortir del llit i posar-nos de cara al món, quan ens convencem que ho hem de fer encara que no vulguem?), us serveixi d’ajuda. 

Jo, escrivint això, mira, ja he fet un terç de la despesa del meu temps lliure, quan hauria d’estar dormint.

Moció de censura o imbecil·litat parlamentària?

Sóc politòloga. No és una declaració de principis. És un fet vinculat al post que faig avui.
Ja fa molts anys em vaig llicenciar en Ciències Polítques i de l'Administració, especialització en Relacions Internacionals. Ha estat una carrera molt útil per jugar al Trivial (ara a l'Atríviate) i l'Scrabble (ara Apalabrados).

Però o bé han canviat les regles del joc des de que jo vaig acabar la carrera o bé ens estan fent beure a galet i ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Que en Rubalcaba presenti una moció de censura és tan útil com que jo escrigui una carta al President de Síria perquè deixin de matar-se.

En primer lloc, les mocions de censura han de ser constructives. S'ha de presentar una candidatura a President alternatiu. I qui es presentarà? Ell? O presentarà a la Rosa Díez? Perquè segons les enquestes espanyoles és l'única que té una certa credibilitat entre els seus votants....

En segon lloc, presentar una moció de censura per perdre-la és una imbecil·litat. I la perdran, segur. Perquè el PP té majoria absoluta. 185 diputats sobre 350. O bé els paguen una pasta (i tenint en compte el rotllo dels sobresous al PP quasi que hauran de fer una molt bona oferta, perquè algú es quedi tancat al bany, amb la grip, en un embús...) perquè no hi vagin o no votin o bé la moció està perduda d'avançada. Ni sumant tots els vots de tots els partits, tiraria endavant.

Que el Rajoy i el PP en ple se'ns pixa a la cara i diuen que plou? Sí. Que els socialistes ho estan fent tan malament com saben? També.

El PP està ple de corruptes i de gent que no s'hauria d'acostar a res que sigui patrimoni públic. Però lamentablement els dirigents que han passat per unes eleccions o per un judici després que s'hagin conegut alguns dels casos no només han sortit indemnes sinó que a més han guanyat les eleccions de carrer. No cal anar gaire lluny: al País Valencià (es diu així, que es fotin) la Rita Barberà i el Paco Camps van tornar a guanyar. I si va plegar el Paco és perquè li van demanar si us plau per favor i ja descobrirem algun dia a canvi de què.

Però el PSOE està ple de perdedors, de batalles intestines, de gent més antiga que la mamuta que han trobat a Sibèria. El Rubalcaba ja era ministre amb el González! I el que han oblidat és que les eleccions del 2011 no les van guanyar ells, les va perdre el PP per una mala gestió de la comunicació en l'atemptat de l'11 de març. I van repetir triomf amb tot de lleis que no els costaven ni cinc però que eren molt vistoses.

En resum, o millorem la cultura política del país (i aquí em refereixo al meu país, a Catalunya) i fem un curs accelerat també a la premsa o quan marxem tindrem els mateixos problemes.

I encara em pregunto com volen fer-me sentir espanyola. No tinc res a veure ni amb ells ni amb la majoria dels seus electors. Amb la resta, sí: som tots occidentals, mengem vedella i bevem vi. I ja està.

El concert (i l'orgull gai)

Ahir vaig anar al Concert per la Llibertat.
Després de 6 hores de tot, diumenge per reflexionar i dilluns per parlar (escriure).

Entenc que dissabte, al Camp nou, no anàvem només a un concert. Anàvem a fer una demostració de força de cara a la galeria i, sobretot, de cara a nosaltres mateixos, per reforçar-nos l'autoestima i per recordar-nos que som molts, molts més dels que diuen i volen i també que som diversos: nens, avis, senyores joves (moi mateixa, per exemple), adolescents amb acné, adolescents amb ferradura al cap, senyors i senyores de mitjana edat, noies i nois de mitjana edat, parlant en diverses llengües i d'origen diferent.
Molt bé, en aquest aspecte vam triomfar.
Em mola pensar que jo vaig formar part del 2014 en blau (al final del 4!).

I hi ha unes quantes coses que m'agradaria assenyalar:

-el moviment (o el que sigui que som) l'encapçalen o posen la cara dues dones. I es nota. Per una vegada els parlaments van ser unitaris i no hi va haver tot de senyors encorbatats o amb polo cridant com uns possessos des del micro, arengant a les masses (obreres, camperoles i independentistes). No. Una senyora, amb el seu vestit lilós, parlant clarament i pausadament. Un canvi bàsic, per a mi.

-Boig per tu s'ha convertit en un himne. Mira que és de les cançons de Sau que m'agraden menys, però s'ha de reconèixer que passarà a la història de la música catalana. I mira que el Pep Sala pot arribar a fer-la malbé cada cop que la canta. És increible com encara ningú no li ha dit: "Mira Pep, calla. Si vols, toca el piano, la guitarra o els nassos, però no cantis. Una granota ronca canta millor que tu". Si us plau, si algú el coneix, per caritat cristiana, que li digui.


- Vaig disfrutar com una enana amb en Fermín Muguruza i Gora Herria; amb Miquel Gil i el Jorn dels miserables; amb la Dharma i amb Sabor de Gràcia. Amb la Maria del Mar Bonet se'm va posar la pell de gallina i vaig recordar un concert a la Plaça de Bous de València de fa molts anys, on també érem més dels que deien i dels que volien, recordant en Guillem Agulló.

-La segona part per mi va ser un conyàs monumental. I un error descomunal, innecessari, de principiants (que no ho són) que se'ls escapés un activista propalestí encocat damunt l'escenari per bramar l'Estaca. He dit i repetit mil vegades que sóc favorable a la solució més intel·ligent i menys visceral: dos pobles, dos Estats. I Jerusalem ciutat de tothom, que també és meva com a catòlica que puc arribar a ser. Però no accepto que m'imposin, en un acte que no és seu, una proclama que no és el lloc ni l'hora adequada. Què hauria passat si hagués estat a la inversa i un sionista hagués cridat "Visca Israel"? Se l'haurien menjat en patatones. Però no és el fet d'això: és el fet que no tocava. No és tan difícil veure que no tot es pot fer en qualsevol lloc. Però potser devia ser la quota de la CUP, que no se'ls va veure per enlloc....

-Si la gent vol xiular al Ramoncín, que el xiulin. A veure si ens han de dir què podem xiular i què no. I més si a sobre es posa a cridar "Visca espanya republicana". Un altre a qui li han de canviar la medicació. La seva Espanya republicana que se la peli ell amb els seus socis, però a Espanya, no a un concert nostre. Tampoc no era el lloc. I si ve, que assumeixi que hi ha gent a qui no li sembli bé que no sigui capaç ni de fer l'esforç que sí que va poder fer un jugador de futbol de 19 anys: dir 6 paraules en català. O callar, que tampoc no és tan difícil, home.

Però hi ha unes quantes coses que crec humilment que puc aportar per a la propera que en fem alguna d'aquest tipus:

-Intentem, si us plau, coordinar-nos millor. Fer un concert per a tots els públics, amb grups que puguin agradar a tothom és molt, molt díficil. Però si a sobre ho fas en plena temporada de bolos d'estiu i de festivals musicals és pràcticament impossible. M'hagués encantat que Els Pets poguessin venir, igual que m'hagués agradat veure els Obrint Pas (però s'han separat, què hi farem). Però falta molta gent que hauria pogut voler-hi anar i que no hi va poder ser per compromisos anteriors. No sé si volien o no, ei, però què passa, per exemple, amb Mazoni, Manel, Standstill, La iaia, El petit de ca l'Eril, Els amics de les Arts, Estúpida Erika, Txarango, Samitier, Delafe y las Flores Azules,-.... Entre molts d'altres.

-Si alguna cosa caracteritza l'independentisme Ikea d'avui en dia (cadascú agafa el tros que més li agrada i el col·loca com li va millor i que se sàpiga: és bo, és intel·ligent, és raonable que sigui així. És el que té ser majoritari, que cadascú té les seves raons i poden ser diverses per convergir en un objectiu comú) és que som uns sosos del quinze. Una proclama única (Independència).  Ni una altra proposta de crit, a part dels suadíssims eoeoeoeooeeoeoeooe, que són un crit segur. Ni un "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó" amb cara i ulls (només érem 4 els qui ho cridàvem); ni un "Ni França, ni Espanya, Països Catalans"; ni un res.
Atenció: necessitem guionistes per animar-nos una mica les festes. Som poc creatius, així a l'engròs. I amb poc sentit de l'humor. Fent broma sobre el tema vaig proposar "A por ellos, oe!" i ma germana es tronxava. Ara, els senyors de la vora em van assassinar amb les mirades. Que es fotin. Que aprenguin a riure una estona. La via ridiculista és la que ens ha mantingut vius i desperts moltes vegades.

-No hi havia ni morros de llúdriga, ni llengües d'alosa, ni melsa de ocelot. Dissidents!


-4,20€ no són preus populars, que ho sapiguen els del Barça. Com que podies entrar menjar i aigua, res a dir. Si compraves al bar és perquè volies. Però els dels Barça han perdut una oportunitat única per quedar com uns senyors i a) deixar el camp, no llogar-lo i b) reduir preus a les barres. Però vaja, és un club privat i ja li passaran comptes els seus socis. Per cert, Rossell dimissió! Per si de cas.

I seguiré, seguiré. Però necessito pensar una miquetona més. I això va lent. Ah, sí. De l'orgull gai ja escriuré alguna cosa. Quan tingui temps. Però el camió d'ERC, feia peneta. Que surtin de l'armari, que s'hi arnaran, tan tancadets.

Per a les beques, un 7.

Ok, sí. Ho ha dit en Wert i per tant ho hem de cremar a la foguera. Però perquè ho digui en Wert no vol dir que sigui dolent (sempre). En el 99% dels casos el que diu el Wert és un autèntic despropòsit, una estupidesa o bé un delicte. Però ves per on, hi ha 1% que l’encerta.

I en aquest cas, des de la meva perspectiva de becada en l’època universitària, el mínim que s’ha d’exigir és un 7 per rebre beca.

El fet de ser pobre no pot ser un argument per no anar a la universitat. El fet de ser un vago, sí. O de no tenir prou capacitats (per dir-ho elegantment; així, en planer, ser ruc com una sabata). La universitat no és un aparcament de 5 anys fins que l’individu/a es decideix a fer alguna cosa profitosa amb la seva vida. I per profitosa entenc moooooltes coses, no només el curro remunerat.

Que els rics tenen avantatges? Oh, déu meu, quina sorpresa! Mira, n’hi ha que no paguen ni impostos, toca’t els nassos. Sí, ja ho diu l’Eduardo Mendoza a Sin noticias de Gurb:” als barris rics la gent fa més bona cara, va més ben vestida, està més grassa i sembla més feliç. No entenc per què n’hi ha que volen ser pobres”

Però tornem a les beques. Les beques surten dels impostos que paguem (alguns gustosament, d’altres no tant) entre tots. I no em dóna la gana que amb els meus impostos paguem a algú perquè aprengui a jugar a la botifarra, a Màgic, a fer aigua de València o a ser l’amo/mestressa del bar. Que no tots els becats fan això? Evidentment. Però m’hi jugo un pèsol que no són els que protesten pel 6.5 (i jo demano un 7) per aconseguir una beca.

Treure un 6.5 requereix treball, esforç i voluntat. No demana molts diners. No demana molta intel•ligència. Demana constància. I això és el mínim que se li pot exigir algú a qui se li paguen els estudis. Que és el mateix que els pares haurien d’exigir als seus fills quan els paguen ells o bé els mateixos estudiants quan es paguen els estudis. Però bé, cadascú amb els seus diners fa el que vol. I els dels impostos també són meus. I jo vull un 7, com a mínim.

És més. Penso que amb aquest 7 l’estudiant té dret a una beca que vagi una mica més enllà de la matrícula i els llibres, perquè per estudiar cal menjar, vestir-se, moure’s, anar al cine de tant en tant, poder sortir a fer una copa i aquestes coses que fan que la gent sigui relativament normal. Per tant, la beca hauria de cobrir el cost d’un any de vida (o dels anys que sigui becat) de l’estudiant en qüestió, incloent, evidentment les despeses derivades de la universitat.

Però pagar la beca a un pavo o una pava que es facin una carrera de primers, no. Pagar beques a repetidors, no. Pagar beques a ganduls, no.

Visca la incorrecció política!

Horaris del XIX al XXI

Finalment he deixat de ser una càrrega per a la societat i torno a ser un ésser productiu. És a dir, finalment he trobat un curro que em paguen, a final de mes, per fer. I fora de casa. Espectacular en l'època que vivim. Sóc de les que he sortit de l'atur i que no ha estat amb els peus per davant (humor negre, sí, i què?).

I la tornada a la realitat laboral fora del domicili (aquells que em coneixeu sabeu que he intentat montar una empresa i que tot plegat ha anat pel camí del pedregar) m'ha fet constatar el que ja pensava però que mai no havia aconseguit sistematitzar en idees concretes.

Senyors de la patronal, senyors dels sindicats i senyors del govern, em sembla que la meva política laboral és més interessant que la seva. O almenys jo en tinc, que no es pot dir el mateix de vostès. A disposar.


Estem fent horaris del segle XIX (19, no xix) en ple segle XXI (21, no xxí). Ens segueixen contractant per fer 8 hores diàries, com un element donat per suposat, com si no poguessin haver-hi altres horaris laborals. I no em refereixo a les jornades reduïdes, a les mitges feines, a les feines compartides o a altres formes d'esclavisme que els amics nòrdics i centreeuropeus del nord han inventat. No. Em refereixo a les jornades normals i corrents dels treballadors normals i corrents. Per què hem de fer 8 hores? Quin és el gran argument? I rebusques i rau en el moviment sindical i comunista del s.XIX, quan es va aconseguir la fita de les 8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores de lleure. D'acord, en aquell moment això va ser un èxit, un triomf i un totelquevulgueu, però ara a part de ser mentida està desfassat.
Parlant sempre del món occidental (no estic pensant ni en les fàbriques de Bangladesh, ni en els tallers de la Xina ni res semblant, sinó en empreses del primer món, d'acord?) en el qual hem aplicat tecnologies que incrmenten la productivitat del treball, per què hem de treballar (o ser a la feina) 8 hores?

És absurd.

En primer lloc, no conec ningú que sigui productiu 8 hores. En realitat, en el millor dels casos, la gent que treballa per compte d'altri (els autònoms i altres animals no tenen horari de treball, no és que siguin més productius) està al seu lloc de treball 8 hores. Però és productiva, a tot estirar unes 6 hores, com a molt moltíssim. Però cal estar 8 hores en algun lloc concret gastant cadira, llum, vista i altres.

En segon lloc, les tecnologies fan que sigui molt més eficient la feina. Els coloms missatgers ja no tarden dies en arribar per portar-nos la informació. No cal enviar faxos ni escriure mil còpies de la mateixa carta per a mil clients. No hem d'arxivar documentació escrita a mà en arxivadors eterns que són una mena de laberint per trobar coses si no s'arxiva molt i molt acuradament. A data d'avui fas una cerca dins l'ordinador i hi trobes fins i tot el que no buscaves. No ens cal fer hores de recerca en biblioteques o viatges a l'altra punta del món per consultar documents. La majoria els pots trobar a la xarxa. No cal que una persona estigui constantment teixint, les màquines ho faciliten; no cal estar posant tots els claus a mà, hi ha màquines que ho fan. Però estem 8 hores fent coses que podríem fer molt millor en 6.

En tercer lloc, és mentida això de treballar 8 hores, 8 de descans i 8 de lleure. O jo no sé calcular o a mi em surten en negatiu. Anar a treballar, dinar a la feina i tornar de treballar jo no ho considero ni lleure ni descans i a mi això em representa que la jornada laboral, de cop i volta, se m'ha convertit de 8 a 11 hores. Una de dinar, una d'anada i una de tornada. Però seré generosa, suposem que només me'n costa mitja de desplaçament: igualment estem en 10. Ja no en tenim 8 de lleure o 8 de descans perquè les 8 de feina ara ja són 10. Quan arribes a casa cal menjar i vestir-se l'endemà, no? Això vol dir que un  hom (o una doma, habitualment) ha de pensar què menjar, comprar-ho, cuinar-ho, rentar els plats, rentar la roba, estendre-la, planxar-la, posar-la als armaris.... i jo això tampoc no ho compto dins les meves hores de lleure ni de descans. Què li posem, va? Dues hores diàries, en total? Deixant de banda la resta de la feina de casa, que ja es fa un altre dia, si pots. Doncs tenim que hem passat a treballar 12 hores, així, com si res, i ja no en tenim 8 de descans o de lleure. D'on les treiem? De dormir? De llegir? De quedar amb els amics? De quedar amb la parella? D'escoltar música? D'anar a passejar amb la iaia?

Quarta cosa, treballar fora de casa val molts calers. Bona part del que et paguen per anar a la feina l'has de reinvertir per anar a la feina. Entre transport, menjar (si te l'emportes no et surt gratis, ei, però surt molt millor), vestuari (no hi pots anar amb pijama, clar) i complements diversos (la recollida de calers per la companya del departament de finances que espera un crio i li fem un regal; la recollida de calers pel company de logística que fa anys; el sopar de la vieja de comptabilitat que tothom salta d'alegria perquè finalment es jubila...) doncs et surt una pasta anar a la feina.

Resum: per què no ens civilitzem i fem uns horaris laborals més reduïts? Però com a sistèmic, no com a puntual. Si treballéssim, per posar un exemple, 5 o 6 hores diàries tindríem uns quants beneficis immediats:
-reducció de la despesa d'anar a treballar
-increment del nombre de torns que es poden fer si és imprescindible que hi hagi algú al despatx, fàbrica, telèfon o garita 24/7 o de 9 a 21 (que ja m'explicaràs per què, a no ser que siguis una empresa que treballa amb la gent de Hong Kong cada dia)
-reducció de les baixes laborals i de l'absentisme presencial. Es podrien fer les coses personals en horari personal i no et caldria haver de fer les gestions bancàries en hores de feina (o les de l'administració o les del dentista o negociar amb la mestra del teu fill si és que és un penques o és que té alguna mena de transtorn)
-reducció salarial. Sí  i què? També haurien de baixar els preus. Ara, que no tinc clar que hagin de baixar, igualment, perquè es pot cobrar per feina i no per hores de ser-hi, però això ja és un altre post.
-increment del benestar personal, perquè tindríem temps lliure, temps de ser, no temps de produir.
-increment de l'associacionisme, de l'esport, de la lectura, del passeig, del nombre de nens i nenes que neixen....

Assassinat neuronal i moral

Que la tele mata neurones és evident. Però tot mata neurones. De fet, les neurones, com tot el que està viu, moren. Però no per veure la tele en concret, sinó perquè el fan a la tele és per tallar-se les neurones directament i patir menys. Podria optar per no veure-la, ho sé. I ho faig, ei. Però és que sóc una anunciaddicta.

M'encanten els anuncis. Igual que una de les meves grans aficions és fer turisme pels supermercats dels llocs que visito (dels mercats també, però els supermercats és on la gent compra, habitualment; als mercats s'hi va a buscar les coses especialment bones, però no hi vas a comprar les galetes, el sabó de rentar la roba o el xampú del gos) una de les meves addiccions són els anuncis. Per què? Perquè tinc la teoria que reflecteixen la demanda i l'oferta de productes, serveis i valors de la societat on s'emeten. De la mateixa manera, destapen temes curiosos i en tapen d'altres. Estereotips, costums i hàbits es veuen en els anuncis de la tele.
I això em porta al tema que desenvolupava mentalment aquest matí mentre caminava per Sant Antoni amb les meves ulleres de sol rosa: per què putes hem de ser sempre joves, prims, sense taques, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls, sense pèls a les cames, a les aixelles o a la sotabarba?
Tinc una genètica fabulosa que fa que a la tendra edat de més de 35 anys no tingui arrugues. Mira, tu, sort de la pell de la meva mare, que tampoc no en té gaires. Ara, això no treu que hagi de controlar les pigues que apareixen així, rotllo taca de xocolata a la samarreta blanca. Però tinc estries, a munts. I cel·lulítis. I canes. Com la immensa majoria de dones sanes i normals d'aquest món. Perdó, d'aquest món desenvolupat.
I què? Què passa? No em puc fer gran? Quin mal hi ha? El meu cos no resisteix el que resistia quan en tenia 20, ni 28, ni 33. I juro que em reventa. Però tampoc no sabia coses que ara sí que sé, tampoc no tenia els problemes que ara tinc, tampoc no m'havia pegat les festes que m'he anat pegant progressivament (entre d'altres maltractaments deliberats que li he fet al meu cos, pobre).
No em penso posar a règim perquè a la tele em destrossin amb anuncis de Biomanan (substitueix dos àpats al dia i t'aprimaràs. No et fot: no mengis i també t'aprimaràs. I surt més barat).
No em posaré cremes untuoses i mentideres (els dermatòlegs ja han explicat que el caviar, l'or i les polles en vinagre no s'absorveixen per la pell) per dissimular les meves fantàstiques ulleres. Ara, potser miraré de dormir més o millor.
Em depilo perquè mira, perquè d'això no m'escapo de la pressió social, però en part em foten una enveja les nòrdiques que són capaces de semblar un ós polar en ple estiu!
No em posaré tetes ni m'operaré per treure'm la cel·lulitis ni res que se li assembli. Entrar al quirofan és perillós: no s'ha de fer per esport, sinó per salut. I la cel·lulitis molesta, vale, però no és una malaltia que pugui portar a l'amputació de les cames.
I el que és més fort és que miro de cuidar la meva imatge, de no engreixar-me en excés, de no fer excessiva mala cara, de portar roba que em faci sentir atractiva. Però atractiva no vol dir ni jove adolescent, ni prima fins als ossos, ni espellada com un pollastre de Nadal.
Us sonen les dones pneumàtiques d'Aldous Huxley? Doncs això.