El concert (i l'orgull gai)

Ahir vaig anar al Concert per la Llibertat.
Després de 6 hores de tot, diumenge per reflexionar i dilluns per parlar (escriure).

Entenc que dissabte, al Camp nou, no anàvem només a un concert. Anàvem a fer una demostració de força de cara a la galeria i, sobretot, de cara a nosaltres mateixos, per reforçar-nos l'autoestima i per recordar-nos que som molts, molts més dels que diuen i volen i també que som diversos: nens, avis, senyores joves (moi mateixa, per exemple), adolescents amb acné, adolescents amb ferradura al cap, senyors i senyores de mitjana edat, noies i nois de mitjana edat, parlant en diverses llengües i d'origen diferent.
Molt bé, en aquest aspecte vam triomfar.
Em mola pensar que jo vaig formar part del 2014 en blau (al final del 4!).

I hi ha unes quantes coses que m'agradaria assenyalar:

-el moviment (o el que sigui que som) l'encapçalen o posen la cara dues dones. I es nota. Per una vegada els parlaments van ser unitaris i no hi va haver tot de senyors encorbatats o amb polo cridant com uns possessos des del micro, arengant a les masses (obreres, camperoles i independentistes). No. Una senyora, amb el seu vestit lilós, parlant clarament i pausadament. Un canvi bàsic, per a mi.

-Boig per tu s'ha convertit en un himne. Mira que és de les cançons de Sau que m'agraden menys, però s'ha de reconèixer que passarà a la història de la música catalana. I mira que el Pep Sala pot arribar a fer-la malbé cada cop que la canta. És increible com encara ningú no li ha dit: "Mira Pep, calla. Si vols, toca el piano, la guitarra o els nassos, però no cantis. Una granota ronca canta millor que tu". Si us plau, si algú el coneix, per caritat cristiana, que li digui.


- Vaig disfrutar com una enana amb en Fermín Muguruza i Gora Herria; amb Miquel Gil i el Jorn dels miserables; amb la Dharma i amb Sabor de Gràcia. Amb la Maria del Mar Bonet se'm va posar la pell de gallina i vaig recordar un concert a la Plaça de Bous de València de fa molts anys, on també érem més dels que deien i dels que volien, recordant en Guillem Agulló.

-La segona part per mi va ser un conyàs monumental. I un error descomunal, innecessari, de principiants (que no ho són) que se'ls escapés un activista propalestí encocat damunt l'escenari per bramar l'Estaca. He dit i repetit mil vegades que sóc favorable a la solució més intel·ligent i menys visceral: dos pobles, dos Estats. I Jerusalem ciutat de tothom, que també és meva com a catòlica que puc arribar a ser. Però no accepto que m'imposin, en un acte que no és seu, una proclama que no és el lloc ni l'hora adequada. Què hauria passat si hagués estat a la inversa i un sionista hagués cridat "Visca Israel"? Se l'haurien menjat en patatones. Però no és el fet d'això: és el fet que no tocava. No és tan difícil veure que no tot es pot fer en qualsevol lloc. Però potser devia ser la quota de la CUP, que no se'ls va veure per enlloc....

-Si la gent vol xiular al Ramoncín, que el xiulin. A veure si ens han de dir què podem xiular i què no. I més si a sobre es posa a cridar "Visca espanya republicana". Un altre a qui li han de canviar la medicació. La seva Espanya republicana que se la peli ell amb els seus socis, però a Espanya, no a un concert nostre. Tampoc no era el lloc. I si ve, que assumeixi que hi ha gent a qui no li sembli bé que no sigui capaç ni de fer l'esforç que sí que va poder fer un jugador de futbol de 19 anys: dir 6 paraules en català. O callar, que tampoc no és tan difícil, home.

Però hi ha unes quantes coses que crec humilment que puc aportar per a la propera que en fem alguna d'aquest tipus:

-Intentem, si us plau, coordinar-nos millor. Fer un concert per a tots els públics, amb grups que puguin agradar a tothom és molt, molt díficil. Però si a sobre ho fas en plena temporada de bolos d'estiu i de festivals musicals és pràcticament impossible. M'hagués encantat que Els Pets poguessin venir, igual que m'hagués agradat veure els Obrint Pas (però s'han separat, què hi farem). Però falta molta gent que hauria pogut voler-hi anar i que no hi va poder ser per compromisos anteriors. No sé si volien o no, ei, però què passa, per exemple, amb Mazoni, Manel, Standstill, La iaia, El petit de ca l'Eril, Els amics de les Arts, Estúpida Erika, Txarango, Samitier, Delafe y las Flores Azules,-.... Entre molts d'altres.

-Si alguna cosa caracteritza l'independentisme Ikea d'avui en dia (cadascú agafa el tros que més li agrada i el col·loca com li va millor i que se sàpiga: és bo, és intel·ligent, és raonable que sigui així. És el que té ser majoritari, que cadascú té les seves raons i poden ser diverses per convergir en un objectiu comú) és que som uns sosos del quinze. Una proclama única (Independència).  Ni una altra proposta de crit, a part dels suadíssims eoeoeoeooeeoeoeooe, que són un crit segur. Ni un "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó" amb cara i ulls (només érem 4 els qui ho cridàvem); ni un "Ni França, ni Espanya, Països Catalans"; ni un res.
Atenció: necessitem guionistes per animar-nos una mica les festes. Som poc creatius, així a l'engròs. I amb poc sentit de l'humor. Fent broma sobre el tema vaig proposar "A por ellos, oe!" i ma germana es tronxava. Ara, els senyors de la vora em van assassinar amb les mirades. Que es fotin. Que aprenguin a riure una estona. La via ridiculista és la que ens ha mantingut vius i desperts moltes vegades.

-No hi havia ni morros de llúdriga, ni llengües d'alosa, ni melsa de ocelot. Dissidents!


-4,20€ no són preus populars, que ho sapiguen els del Barça. Com que podies entrar menjar i aigua, res a dir. Si compraves al bar és perquè volies. Però els dels Barça han perdut una oportunitat única per quedar com uns senyors i a) deixar el camp, no llogar-lo i b) reduir preus a les barres. Però vaja, és un club privat i ja li passaran comptes els seus socis. Per cert, Rossell dimissió! Per si de cas.

I seguiré, seguiré. Però necessito pensar una miquetona més. I això va lent. Ah, sí. De l'orgull gai ja escriuré alguna cosa. Quan tingui temps. Però el camió d'ERC, feia peneta. Que surtin de l'armari, que s'hi arnaran, tan tancadets.