dimecres, de juny 25, 2008

Crash (2004)

Un dels meus actors preferits, juntament amb en John Cusack, és el Matt Dillon. M'agrada des de fa molts anys. Trobo que una de les seves pel·lícules més ben fetes és “Una besada abans de morir”, basada en el llibre de l'Ira Levin, un clàssic de la novel·la negra.
Crash (2004) és la típica pel·lícula de vides creuades, on cadascun dels personatges coincideix amb els altres en diferents moments d'uns dies catastròfics. Però la gràcia d'aquesta és que, com a la vida real, els personatges són polièdrics. Finalment, i per una vegada, resulta que el dolent més dolent no és només dolent. Té més vessants. Però tampoc (gràcies, director, per no anar al recurs fàcil) es redimeix de la seva miserable vida a través de l'amor d'una gràcil Meg Ryan (quina ràbia de dona, si us plau. Ni sota l'aigua se li corre el rímmel...). És una mica més complexa. I em va sorprendre, perquè sent de les pel·lis que m'agraden a mi, que li donessin tants premis, entre els quals dos Oscars (guió original i pel·lícula)... No sol passar que m'agradin les pel·lícules dels Òscars; al contrari, si li donen, sol ser a la millor il·luminació (cosa que no sóc capaç de valorar ni que em passi tres anys mirant-me-la cada dia). Però vaja, com em va dir un, “t'has fixat que l'han rodada en Fuji, que fa uns colors més grisos i verdosos que no pas Kodak, que tira més pels vermells i grocs?”.
En definitiva, una bona elecció, des del meu punt de vista, per veure un dia al vespre, aquest cop atentament.

1 comentari:

Vironer ha dit...

En una paraula, la vaig trobar PRETENSIOSA, entenent pretensió a quedar-se a mig camí del propòsit o de les expectatives del perpetrador-director-guionista. Això de la redempció i bla bla bla què vol que li digui, m'agrada més llegir-ho de la ploma de la Corin Tellado. I el creuament d'històries és d'un rocambolesc que espanta. I què dir de la presència de la Bulldock. Posats a fer creuaments, jo creuaria en sèrie el Haggins i el Shyamalan per fer una nova casta de catadors de purins.