Sense paraules

No m'havia passat mai, però sempre hi ha una primera vegada.
No puc coordinar prou paraules seguides per aconseguir un text amb coherència. Com a l'Austin Powers li van robar el seu "mojo", a mi m'han pres (només temporalment, això segur, ja amenaço) la capacitat d'escriure.
No m'he quedat muda; no m'he quedat manca; no m'he quedat ficus, encara. Però no puc escriure. I això em fa gairebé tan de mal com no poder llegir, que fins dilluns no em va ser tornat.
Dit això, ens llegim aviat. Més que res, per si algú (tampoc no crec que siguin hordes de lectors) s'ha preguntat per què el bloc s'actualitza a la velocitat que viatgen els drets humans a Qatar, ara que patrocinarà el Barça.

Un crim imperfecte, Teresa Solana

No coneixia de res la Teresa Solana ni res del que havia traduït. De fet, la vaig agafar a la biblioteca per la col·lecció, El balancí, d'Edicions 62, del Grup 62.
Normalment El balancí és garantia de qualitat: bones traduccions, bones edicions, bons professionals. I m'he trobat amb un llibre que si hagués estat una traducció hauria estat insultant. A veure, com que posem "quadro"? I no una vegada, ei, si no constantment i durant tota la novel·la. I "berberecho" (tal qual, a sobre). I "lío". I "Els Nadals"... I que suposadament les dones perdin el cognom quan es casen...
Un desastre lingüístic, que espero que el seu/la seva editor/a tingui a bé corregir en breu.
La història, en canvi, quan aconseguia concentrar-m'hi tenia el seu què.
Entretinguda, ràpida, fàcil i agradable, per passar una bona estona sense trencar-se el cap en massa judicis de valor ni reflexions en profunditat.
Dos germans bessons que no ho semblen s'han establert pel seu compte com a facilitadors de feines de gent de la classe alta que no vol veure com els seus problemes s'escampen. De la sospita d'adulteri de la seva dona per part d'un candidat de la dreta espanyola a Catalunya (es pot llegir tranquil·lament, el candidat del PP) a l'assassinat de la dona s'hi passa amb facilitat i els dos "investigadors" han de veure com s'ho fan per ficar-se en un món que els va gran, mentre lluiten amb les seves vides quotidianes que són, realment, normals.
Interessant i entretingut, res més. Però suficient i honest. No em sembla una mala proposta.

La Biblioteca de Sant Antoni també respon

Cal ser justa en aquesta vida.
La directora de la biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver també ha respost. Qui no ho ha fet, de moment, és l'Ajuntament de Barcelona.
Aquí sota us deixo la resposta.
D'altra banda, mireu-vos el document que adjunta. Especialment la pàgina 12... No té desperdici!

Benvolguda,

En el cas d'obres literàries, la política de les Biblioteques de Barcelona és la de primar les traduccions en llengua catalana. Disposem d'una política d'adquisicions pròpia que pots trobar disponible a http://issuu.com/bibliotequesbcn/docs/pdc_maquetat_5_def

Mirarem d'esbrinar què ha passat concretament amb aquesta darrera compra i equilibrar les properes novetats amb més exemplars en català.

Gràcies per les teves aportacions i suggeriments

Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver
Biblioteques de Barcelona
C/Comte Borrell, 44-46
08015 Barcelona
Tel. 93/329-72-16
Fax. 93/329-67-28
http://www.bcn.cat/bibjoanoliver

Resposta del Gerent de Serveis de Biblioteques

De la nota anterior se'n desprèn que pensava continuar preguntant i intentant descobrir la política lingüística.

Us adjunto la resposta d'en Jordi Permanyer, gerent de Serveis de Biblioteques. Com que jo he trobat el seu nom i el correu electrònic a la web de la Diputació, no l'obvio, com he fet amb la gent que m'ha respost abans, en correus genèrics.

Aquí va el meu correu de petició d'informació i, tot seguit, la seva resposta.

De: alex

Enviado el: viernes, 22 de octubre de 2010 9:59

Para: PERMANYER, JORDI

Asunto: Fw: Aladi | Bustia de suggeriments

Benvolgut senyor Permanyer,

com a geren del servei de biblioteques de la Diputació de Barcelona us faig arribar el següent correu.

Em podríeu donar una explicació de per què es prioritza l'espanyol en el fons bibliogràfic de la Diputació, tenint en compte que el sector editorial en català és prou potent per fornir de traduccions i originals de qualitat les nostres biblioteques i tenint en compte, també, que si hi ha alguna llengua en risc és el català?

Com podreu veure més avall, les explicacions que se'm donen no em semblen suficients ni clares. No estableixen un criteri clar i, per tant, no em sembla raonable.

Cordialment,

Alex

RE: Aladi | Bústia de suggeriments

From: "PERMANYER, JORDI"

Benvolguda Alex,

La política de col·lecció del fons de novel·la a la ciutat de Barcelona està fixada pel Consorci de Biblioteques de Barcelona, organisme que gestiona les biblioteques municipals a la ciutat (http://www.bcn.cat/biblioteques). Ells son els qui li podran donar una explicació més ajustada a la seva sol·licitud.

Ratifico tot l’expressat en els correus anteriors i considero oportú indicar que en la selecció del fons es té en compte, també, els hàbits lectors de la població a la que s’adreça la biblioteca.

Reitero que, per més informació en relació a aquest tema, s’ha d’adreçar a Biblioteques de Barcelona (biblios@bcn.cat).

Moltes gràcies pels seus comentaris que de ben segur ens son de molta utilitat.

Cordialment,

Jordi Permanyer Bastardas

Gerent de Serveis de Biblioteques Diputació de Barcelona

Com comprendreu, efectivament he enviat el correu a biblios@bcn.cat.

A veure què responen ells.
Això sí, aprofitant la tarda m'he passat per la biblioteca i m'he pillat dos llibres de la col·lecció d'El Balancí, que m'agrada molt, la veritat.

Discussions amb la biblioteca

Us poso en antecedents.
Sóc usuària de les biblioteques públiques de la xarxa de la Diputació. He decidit que no puc dormir damunt dels llibres i, per tant, o canvio de pis (que ja m'agradaria) o em limito a comprar els llibres que realment vull molt. Per a la resta, els agafo, els llegeixo, els disfruto (o no) i els torno a la biblioteca. També hi té a veure una qüestió econòmica, certament. He de dir que he comprat llibres que no valien el paper en el que estaven impresos i això m'ha fet mal (a la butxaca i a la moral).
Dit això, abans-d'ahir em vaig mirar les novetats que han portat en el darrer mes a la meva biblioteca, la Sant Antoni-Joan Oliver, a Barcelona. I la meva sorpresa és quan veig que les darreres adquisicions, 31 per ser exactes, es distribueixen de la següent manera: 3 traduccions al català, 17 a l'espanyol, 6 originals catalans i 5 espanyols.
Com que em sembla impresentable, vaig escriure per conèixer els criteris de compra i aquí sota us enganxo els correus que ens hem creuat.
Insisteixo, les biblioteques públiques catalanes han de tenir majoritàriament els llibres en català o en la llengua en què s'hagi escrit originalment. I si és en arameu, en arameu.

N'estic farta.

Per qüestions de privacitat, esborro el nom de la persona, però no el correu, perquè no apareix el seu nom.

De: No Contestar [mailto:no-contestar@diba.cat]
Enviado el: martes, 19 de octubre de 2010 19:57
Para: Ger. Serveis Biblioteques
Asunto: Aladi Bustia de suggeriments

Nom: Alex

Comentari:
Vull saber quin és el criteri d'incorporació d'exemplars a les biblioteques. La meva biblioteca de referència és la Sant Antoni-Joan Oliver, de Barcelona, i quan he mirat quines són les novetats del darrer mes em trobo que pràcticament totes les novel·les que s'han incorporat són en la seva traducció espanyola, no catalana. En català només hi ha els originals en català. Per què? Quin és el motiu? Gràcies,

---

From: Ger. Serveis Biblioteques
To: alex
Sent: Wed, October 20, 2010 3:25:16 PM
Subject: RV: Aladi Bustia de suggeriments

Benvolguda Alex,

La Gerència de serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona proporciona a les biblioteques integrants a la Xarxa la selecció del fons inicial i la col·lecció bàsica de manteniment. La política de desenvolupament de la col·lecció a nivell de Xarxa es pot consultar al següent enllaç:

http://www.diba.cat/biblioteques/treballenxarxa/quefem/xarxabiblioteques/coleccio.asp

Al document específicat, el criteri general de selecció per llengüa del document estableix que les llengües bàsiques dels documents de la col·lecció inicial i de manteniment són el català i el castellà. Les obres de ficció es seleccionen per preferència en la versió original (obres escrites en castellà s'adquiriran en aquesta llengua i obres escrites originalment en català es compraran en català).

A partir de les línies d'adquisició establertes des de la Gerència, l'adequació de la col·lecció a cadascuna de les biblioteques, en funció de les necessitats dels seus usuaris, és responsabilitat de la pròpia biblioteca o xarxa municipal. En virtut d'això, la Gerència de Serveis de Biblioteques posa a disposició de les pròpies biblioteques recursos econòmics per compra directa de material adequat a les seves necessitats informatives. Una de les seccions susceptible de compra directa, és el fons de novel·la. Per tant, si la teva consulta està relacionada amb la selecció d'aquest tipus de fons et recomanem et posis en contacte amb la biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver que podran facilitar-te informació més detallada.

Adjuntem les dades de contacte de la biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver:

http://www.diba.cat/biblioteques/agda/biblioteques/Biblioview.asp?ordre=A&Bib=7034873

Moltes gràcies per la seva consulta.

Atentament,

De: alex
Enviado el: miércoles, 20 de octubre de 2010 16:55
Para: Ger. Serveis Biblioteques; Bib. BCN. St. Antoni - Joan Oliver
CC: Serv. Coord. Bibliotecaria;
Asunto: Re: Aladi Bustia de suggeriments

Benvolguda,

entenc el criteri de l'idioma original i em semblaria completament absurd adquirir una còpia de Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez en català. De la mateixa manera que em semblaria absolutament absurd demanar còpies del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo en espanyol. Dit això, la meva pregunta no és el tipus de fons que cada biblioteca decideix adquirir. Si no vaig errada, la biblioteca del Poble Sec - Francesc Boix està "especialitzada" en novel·la negra; és a dir, el seu fons contindrà un volum de novel·la negra superior a la mitjana de la resta de biblioteques de Barcelona. Fins aquí, res a dir. El que dic és que no entenc quin és el criteri LINGÜÍSTIC de l'elecció. Us adjunto la taula de les novetats adquirides per la Biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver segons el web de la Diputació. Com veureu, estan separats per colors els originals i les traduccions. El resultat és el següent:

Total:

3 traduccions al català

6 originals en català

17 traduccions a l’espanyol

5 originals en espanyol

Perdoneu-me, però no ho entenc. De les 17 traduccions a l'espanyol, n'hi ha almenys 4 que sé segur que estan en català. Fonamentalment, perquè les he comprades. 17 a 3 em sembla una barbaritat. He comprovat, segons el fons de la biblioteca si, per exemple, és que és una novetat d'aquest mes haver-les comprat en espanyol perquè ja les tenen en català, i no. Per exemple, els de la Jean Auel. Només estan disponibles en espanyol. He pensat, deu ser que no estan traduïdes, encara (després de 20 anys de la seva publicació, potser encara no hi ha hagut temps...), però tampoc. A la Casa del Libro estan tots disponibles en català, editades per Maeva. La indústria literària catalana i en català és potent i hi ha un volum de traduccions suficients i d'una qualitat suficient també com per a poder proveir d'exemplars les biblioteques públiques de traduccions en català.

D'altra banda, podria haver-se decidit equilibrar aquest evident desequilibri amb una adquisió potent de novel·la escrita originalment en català. I tampoc no és que 6 originals en català i 5 en espanyol es pugui considerar un reequilibri de la situació.

I em sembla que aquesta no pot ser una decisió unilateral de la Biblioteca, sinó que el criteri lingüístic que regeix les adquisions de les biblioteques deu ser comú a la xarxa, per això em dirigia a vosaltres.

Tanmateix, aprofitant les oportunitats que ofereix el correu electrònic de respondre a més d'una persona, aprofito per a fer arribar aquest correu també a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, a veure si així puc conèixer el criteri de selecció de la versió (que no de l'obra) que s'adquireix per a les biblioteques públiques.

---

Benvolguda Alexandra,

Per al cas de l'adquisició del fons de novel·la a les biblioteques de Barcelona, la selecció es responsabilitat de cada biblioteca. La biblioteca St Antoni- Joan Oliver et podrà argumentar amb més detall si el seu anàlisi és anual i per tant, si les novetats d'alguns mesos compensen les d'altres mesos que la distribució pot haver estat diferent.

Per a altres biblioteques de la província a les quals si es compra el fons de novel·la de forma centralitzada el que si ens hem trobat és que per oferir la novetat amb relativa rapidesa s'opta per la edició que surt en primer lloc i després no s'adquireix en l'altra llengua per evitar el duplicat.

Pel que fa al criteri lingüístic s'indica que les obres es compren bàsicament en català i en castellà però no es marca cap percentatge en cap matèria.

Agraim les teves aportacions en la millora del servei.

Atentament,

__________________________________________

Servei de Coordinació Bibliotecària
Gerència de Serveis de Biblioteques
Diputació de Barcelona
Urgell, 187 - 08036 Barcelona
Tel. 934 022 545 Ext. 49332/ FAX 934 020 640
s.c.bibliotecaria@diba.cat
http://www.diba.cat/biblioteques
_________________________________________

Blau de Prússia, Albert Villaró

Fa dies i dies que no escric sobre res del que llegeixo. I no és perquè no llegeixi, sinó perquè em passo tantes hores amb el nas entre llibres que no em queda temps per escriure gaire res.
Per això, en format gandul, em limito a enllaçar les meves ressenyes a NosaltresLlegim.
Lleig, ho sé. Però almenys no perdo la dinàmica d'actualitzar el bloc i amb un sol comentari faig doble feina: escric sobre llibres i dono a conèixer una web que val la pena (i no parlo del meu bloc, ei! Autobombo, el just!).
Aquí teniu la ressenya a Blau de Prússia, magnífica novel·la d'Albert Villaró. En breu (quan tingui pasta i lloc a casa per arxivar-lo), Primera pràctica, també del Villaró.

L'estrella del diable, Jo Nesbo

Sí, sí... D'acord, més novel·la negra escandinava... D'acord. Som cansins, ho accepto. Però, i hi ha un PERÒ, és moooooolt millor que el Larsson (Stieg) i la seva presa de pèl-trilogia de Millennium. I aquí obro el debat, va.

Nesbo no és tan pesat ni tan maniqueu com Larsson, però déu-n'hi-do la quantitat de bons-bons i dolents-dolents que té L'estrella del diable. Tot i això, hi ha temes recorrents en la literatura negra escandinava que ens hauria de fer reflexionar: la quantitat d'alcohol que ingereixen els personatges, especialment els protagonistes; els maltractaments a les dones, tractats com a temes habituals; els problemes profunds que els genera la religiositat i la manera de viure-la; el clima, que o bé per la foscor i el fred habituals o bé per la calor estranya sempre és present com un personatge més...

M'agrada Noruega. Estimo profundament Bergen, on primer m'hi vaig sentir molt sola i després hi vaig ser molt feliç. Però això no treu que Noruega, i per la gent que conec que viu a Dinamarca i Suècia, els altres dos països escandinaus, generi persones que estan més necessitades d'un psiquiatra que d'un tros de pa. La residència on jo vivia tenia 5 psicòlegs i 3 psiquiatres en plantilla i un sol dentista i un sol ginecòleg. Per a 2.000 persones! Ja us diu el nivell de benestar emocional que viuen...
Total, jo volia parlar de L'estrella del diable, ara que hi penso... Què hi farem! Trobareu una ressenya interessant aquí (l'he escrita jo, ei!)

Endívies al roquefort + llaminera de llom amb poma i ceba

Endívies al roquefort (o al formatge blau, segons l'economia de cadascú):

Es compra una safata d'endívies i es preparen a fulles en un tàper. La quantitat, discrecional a la gana de cadascú. És important deixar que les fulles quedin el màxim de grosses, això sí, perquè fan de cullera.
La salsa roquefort o blava és ben senzilla: s'agafa formatge envasat en porció i es fan bocins en un bol que pugui anar al microones. S'hi afegeix un bon tros de mantega, també a bocins. Es posa al microones TAPAT durant un minut i mig. Es treu i es remena (ha d'estar fos del tot). S'hi afegeix crema de llet. Es torna a posar al microones un minut i mig més, perquè redueixi la crema de llet. Llest.

Llaminera de porc amb ceba i poma:

Es compra una llaminera de porc. Una d'uns 400 grams a casa meva dóna per dos i mig (vull dir que en mengen dues persones i en queda una mica). Això també és discrecional a la gana de cadascú, evidentment.
Es rosteix, ben polida de pelletes. Quan està pràcticament cuita, però no resseca, es retira del foc.
Amb el mateix oli, es sofregeix una bona quantitat de ceba, tallada a tires, i un parell de pomes, tallades a trossets. Quan s'han començat a enrossir, s'hi aboca un bon raig de vi blanc. Quan ha reduït el vi, s'hi afegeix de nou la llaminera, perquè agafi gust.
La llaminera es talla a talls d'un centímetre, més o menys, i la ceba i la poma es poden servir de tres maneres diferents, segons es prefereixi. La versió A, que és la més gandula, és tal qual. La ceba i la poma damunt la carn (o al costat). La versió B és fer-ne una crema barrejant-les i passant-les pel túrmix juntes. La versió C, que és la que faig jo, és passar-les pel túrmix per separat i que cadascú es serveixi la salsa que més li agradi o que se les barregi al plat.

Iogurt.

Que vagi de gust!

Miracle a Llucmajor, Sebastià Alzamora

Miracle a Llucmajor és una novel·la alegre, vital, lluminosa i divertida. Un veritable luxe en els temps que corren, de novel·les dramàtiques, fosques i gòtiques…

En Pere Sastre Obrador, en Pere de Son Gall, vol construir una màquina per volar, el que ell anomena cometagiravió, a la Mallorca de 1920. La seva il·lusió per construir aquesta màquina és tan gran que res no l’atura: ni les burles de la gent del poble, ni els problemes financers, ni el fet de conèixer l’amor de la seva vida. De fet, cada problema l’esperona per anar endavant i per construir el giny que li permetrà volar, en vertical i si cal fins i tot des de damunt de l’aigua!

Una preciosa història d’amor amb la seva veïna na Maria Boscana, que ha de combatre l’oposició del pare d’ella i que compta amb el suport silenciós i tàcit de la mare d’ell a totes les seves il·lusions i amb el suport explícit de na Maria Antònia Salvà, poeta i amiga de la família de la noia. I la vida tranquil·la de Llucmajor es revoluciona quan unes senyores catalanes apareixen al poble per fer una conferència sobre els perills de les paraules malsonants, les senyores de la Lliga del Bon Mot, que en faran anar més d’un de corcoll.

Uns personatges alegres, vitals, divertits, amb ganes de viure i de perseguir i acomplir somnis, on fins i tot el gos Boira té una gran capacitat humana.Un gran llibre per disfrutar unes quantes hores, de recuperar el plaer d’una lectura plena, rica, variada i, com l’illa de Mallorca, lluminosa i acolorida.

Felicitats a en Sebastià Alzamora! M’ha fet passar unes hores magnífiques, moltíssimes gràcies!

Puré de patates + tall rodó + raïm

El títol de la fiambrera és explícit, però no són ben bé un primer i un segon, sinó més aviat un plat combinat, cortesia de les fiambreres de diferents contenidorets.

Puré de patates:

Amb un sobre de puré de patates Maggi i les instruccions, queda un puré de patates que si agrada (vull dir, si no fa fàstic la textura, que conec a molta gent que n'hi fa), n'hi ha per llepar-se'n els dits. En cas de problemes amb la textura, sempre es pot resoldre o bé amb més "copos de puré" o bé amb mantega, segons quedi massa clar o massa espès.
Com que el faig individual el tema és: mig got d'aigua, mig got de llet sencera, sal, pebre (m'agrada amb taquetes de pebre), tot el puré de sobre que accepti el líquid perquè quedi dens però sense ser grumollós i 4 minuts de microones tapat. Es treu, es valora la textura, i s'hi posa mantega, per lligar-lo i que quedi suau. Després es pot fer servir per menjar o per tapar forats a la paret quan es va curta d'aquaplast.

Tall rodó:

Jo compro el tall rodó de l'espatlla, que és més petit que el de la cuixa. Hi ha qui diu que té més tendrum, però jo no el sé veure, la veritat. Almenys a la meva carnisseria me'l posen molt polit i ja lligat.

El posem a la paella lligat, amb oli, i el rostim. Quan està daurat, s'hi afegeix un bon raig de conyac. Jo li dono voltes i l'emborratxo volta i volta. Deixo que es redueixi i després el retiro.
Amb el mateix oli, preparo una "bresa" (paraula textual de la millor cuinera que conec, votada en assemblea ahir la nit), amb una ceba, una pastanaga, un porro i un tomàquet. Ho poso tot trinxat i ho deixo sofregir amb una mica més d'oli (que afegeixo en funció de la quanitat de verdura i de com es va coent). Ho salpebro i deixo reduir amb un altre raig de conyac. Es va mullant una mica amb aigua o amb brou de carn, si se'n té.
Afegeixo el tall rodó, encara sencer, i li vaig donant voltes a tot plegat.
Quan considero que està tot prou cuit, trec el tall rodó i el tallo en talls fins.
De les verdures, en faig una crema, que aclareixo en funció de la textura que queda.
Per últim, i per acompanyar, faig patates fregides a daus, que poso de decoració i de gula.

Raïm:Aprofito que al setembre hi ha raïm moscatell, que m'apassiona, i em poso com el Quicu menjant-ne sempre que en tinc l'ocasió.

Que vagi de gust!

Una qüestió de costum

Tothom té un passat i el meu, a vegades, és molt kitsch... Què hi farem! No deixo de ser jo...
Apa, ja m'insultareu el que calgui.



ARNO ELIAS - UNE QUESTION D'HABITUDE
Cargado por noriko75. - Explorar otros videos musicales.

Coses que no entenc

No entenc com es va permetre que "els polítics" tanquessin la zona del monument a Casanova quan van anar a fer l'ofrena floral l'Onze de Setembre. Es queixen que els xiulen. Evidentment. Això va amb el sou de polític, igual que també hi va que l'aplaudeixin, que el saludin, que li preguntin per què fa el que fa, que hi hagi actes plens de gent amb cara de poc interès o fins i tot que els (i les) entrevistin per la tele. Xiular és una manera més d'expressar la disconformitat amb una política, amb una decisió, amb una actuació... O amb moltes. I a ningú no li fan mal uns quants xiulets, a no ser que els faci mal a l'ego. És evident que no es poden permetre les agressions a ningú, només faltaria, però xiular no és una agressió, ho sento. I si no els agrada, tenen dues opcions: no ser polítics o, alternativament, fer els homenatges a porta tancada.
I, per cert, tancar la zona de Casanova, no era contrari a l'ordenança municipal de Barcelona? No hi havia una activitat que impedia el correcte desenvolupament d'altres activitats a la zona? No estaven fent un ús privatiu de l'espai públic? Aquí ho deixo...
No entenc que a la manifestació de l'Onze de Setembre hi haguessin pràcticament tantes pancartes com persones. O més pancartes, fins i tot. N'hi havia que en portaven una a cada mà, de pancarta. No ho puc comprendre. Havíem aconseguit que l'independentisme deixés de ser un trist reducte de quatre resistencialistes i romàntics idealistes i que esdevingués un moviment potent, fort, "transversal" que li diuen. És a dir, que finalment, en lloc de dir "perdona, però és que sóc independentista", ara puguis dir, tranquil·lament, "sóc independentista, i què?". En lloc d'haver d'excusar-nos per tenir una opció política clara, transparent i profundament revolucionària (en totes les accepcions de la paraula), ara podíem explicar què implica tenir un Estat propi (que deu ser bo, ei, des del moment que no conec cap Estat que, voluntàriament, decideixi deixar de ser-ho per integrar-se en un altre. I si no, mireu que poc han caigut les fronteres dins la Unió Europea...) i que la gent ens escoltés sense massa prejudicis.
I ara, de nou, tornem a l'atomització, a la batalla d'egos (perquè són egos, no canvis profunds, no problemes ideològiques, no diferències de concepte, a part de que els uns són de dretes, els altres moooooolt de dretes i els altres som d'esquerres), al "quitate tú pá ponerme yo", al debat estèril, buit, lamentable i cutre, que ens obligarà a moltes i molts a haver de tornar a donar moltes explicacions de per què som independentistes.

No entenc per què hem de justificar el dret a tenir un Estat com si nosaltres fóssim per sempre uns menors d'edat a qui haguessin de tutoritzar uns senyors d'un estat diferent, perquè "sols no ens en sortiríem". Doncs que ens ho deixin fer i si no ens va bé, que no pateixin, que ja trucarem demanant d'incorporar-nos allà on calgui. I potser ens caldria més Alemanya. Almenys seríem nosaltres qui decidiríem qui ens regeix.

No entenc moltes coses. I per si de cas, no fos cas que algun dia arribés a entendre-les, he optat per no veure les notícies. Si més no, Plats bruts, que fan al 300 a la mateixa hora que el TN vespre, em fa riure pel guió, no per la penositat de l'actuació.

Hamburguesa + hummus + escalivada

El tema és reaprofitar els elements del sopar perquè et quedi un dinar una mica apanyat.

Hamburguesa + espàrrecs + hummus + escalivada

Hamburguesa:

Diverses opcions per a l'hamburguesa. O bé es va al mercat i es tria la varietat que més barrufa (en aquest cas, és hamburguesa d'alls tendres), o bé es compra carn picada i es fa manualment, amb sal i pebre, o bé es va al super i es compra directament per posar a la paella.
Es fregeix al punt de cocció que es desitja (pel meu gust, molt cuita). Es treu del foc i es posa al tàper.
Els espàrrecs verds es fregeixen una mica amb molt poc oli i quan estiguin pràcticament cuits s'hi afegeix sal, perquè quedin cruixents i gustosos.

Escalivada:

M'agrada molt l'escalivada, però com que dóna força feina, no en faig tan sovint com voldria. Però quan en faig, en faig molta. Així em dura força dies, conservada amb oli.
S'agafen tres o quatre pebrots vermells molsuts. S'hi pot afegir ceba, albergínies, patates... La de pebrot la faig untant els pebrots amb oli abans de posar-los a la safata del forn. Els poso al forn durant una hora llarga i els vaig girant cada quart d'hora, més o menys. Quan ja estan tovets i quan s'aixafen amb les pinces, els trec del forn i els deixo refredar. Després els pelo i els faig a tires dins un recipient que es pugui tancar. Colo l'oli que han deixat anar els pebrots al forn i el poso amb les tires de pebrot i afegeixo oli d'oliva cru fins que queda cobert tot. Hi afegeixo all tallat petit (mig all, només) i sal. I ja tinc escalivada per uns dies...

Hummus:

L'hummus s'aguanta bé una setmana a la nevera i, per tant, no cal fer-la el mateix dia que es menja.
Per tant, s'agafa un pot de cigrons del super, talla petita, i s'escorren. Es posen en un pot que pugui aguantar el túrmix, i s'hi afegeix un parell o tres de culleradetes de tahine (en venen a qualsevol súper on hi hagi població àrab), el suc de mitja llimona, una mica d'aigua, un raig d'oli i sal. Es tritura amb el túrmix i es va corregint fins que es troba la textura que es prefereix. Si queda massa espès, feu atenció amb l'aigua i, si de cas, allargueu amb oli, que queda millor.

I ja està. Menú variat, havent aprofitat un tros del sopar (l'hamburguesa amb espàrrecs) i els restus de sèrie de la nevera.

The last shadow puppets

Tothom que em coneix sap que m'agrada molt el brit-pop. Que de fet, en el fons, jo hauria hagut de néixer a Gran Bretanya i dedicar-me, només, a escoltar música i morir-me de gana perquè no treballaria ni estudiaria ni res semblant. Però vaja, com que no m'ha passat, m'haig de conformar amb CDs, concerts i Youtube.
Pos res, aquí van els The last shadow puppets, que és la banda que l'Alex Turner, dels Arctic Monkeys, s'ha muntat amb un col·lega, el Miles Kane, de The Rascals (que com que no els conec, els hauré d'estudiar).

A divertir-se!

L'alienista, Caleb Carr

Tinc el mal costum de comprar llibres als aeroports, de butxaca, per poder llegir a l'avió alguna cosa que no sigui excessivament aparatosa. Als aeroports és el lloc del món on és més senzill i barat comprar edicions de butxaca, curiosament.I compro llibres dels que no n'he sentit a parlar. D'aquesta manera, si no m'agraden, els abandono miserablement a la primera parada que fem sense cap mena de remordiment.

Un any, fa molt de temps, vaig comprar L'alienista, de Caleb Carr, i no sé ben bé per què no el vaig arribar a obrir i el vaig aparcar en un racó de la prestatgeria. El vaig repescar a principis d'estiu i no vaig poder deixar-lo.

És una meravella.

A finals del segle XIX Nova York és una ciutat en plena efervescència: canviant, perillosa, lluminosa i fosca alhora. Camp de batalla de diferents bandes, també és el terreny en el que es mouen moltes confessions religioses intentant captar adeptes. On hi ha màfies que exploten persones, drogues, beguda... On la guerra civil americana és molt present en la memòria de les persones, de la mateixa manera que ho és la conquesta del salvatge Oest. On es barregen els odis a les persones diferents. I alhora és l'època on es fan avenços en la ciència mèdica, en el naturalisme, en els grans descobriments científics, ...

En la novel·la, un psiquiatre reputat però titllat de boig per les seves teories trencadores sobre l'impacte de l'entorn en el comportament de les persones, especialment en casos de bogeria infantil, busca la manera de descobrir un criminal que està assassinant nanos de manera brutal. És l'inici del mètode inductiu, del que avui en dia es coneix com a profiler (beneïdes o maleïdes, segons es miri, sèries americanes), en una ciutat convulsa, on Theodore Roosvelt és el cap polític de la policia que intenta eliminar els elements extremadament corruptes, on hi ha la primera dona que no es limita a ser una secretària en el cos de policia, on hi ha discriminació racial...
Una novel·la apassassionant, tant per la història que s'hi desenvolupa com a trama principal, però sobretot perquè l'entorn que descriu amb pinzellades ens trasllada a un món completament diferent, de manera vívida i lúcida.

Es nota que m'ha agradat molt?

Espaguetis amb cloïsses + meló

Demà comença la vida diària de veritat. Fins avui hem estat més o menys fent veure que estàvem encara una mica de vacances, aprofitant l'últim cap de setmana de platja, amb horaris una mica més lleugers que els habituals...
Però com que quan comença el cole dels nens, també comença el cole dels grans, demà toca fiambrera altre cop.
Per tant, a saber:

Espaguetis amb cloïsses + meló

Espaguetis amb cloïsses:

Es bullen els espaguetis. 7 minuts els del Caprabo i surten perfectes, que s'aguanten bé uns quants dies a la nevera en un tàper o bé que es poden congelar. Recomano que es faci en racions individuals, per facilitar la feina.
Les cloïsses s'obren a part, en una olla (o pot) amb un raig d'aigua, no massa, vi blanc, una branca de julivert, mitja llimona, sal i pebre. Quan ja s'han obert, es reserven a part. Es fa una salsa marinera amb ceba, tomàquet natural triturat, all i julivert, picada de fruits secs i vi blanc.
Es sofregeix la ceba fins que està tova i s'hi afegeix una picada de fruits secs i all i julivert, sal i pebre u quan està cuit l'all s'hi afegeix una mica, no gaire, de tomàquet natural triturat. Es deixa sofregir un parell de minuts i s'hi aboca el vi blanc, que es deixa reduir. Quan la salsa està lligada s'hi afegeixen les cloïsses i, posteriorment, es posa tot junt damunt els espaguetis.

Meló:

Es talla meló a gust i es posa en un pot. Ja està.
Que vagi de gust.

Els homes de la dalla, John Conolly

Els homes de la dalla és el primer llibre de John Conolly que llegeixo. I la veritat és que m'ha sorprès, perquè és novel·la negra de la dura, de l'antiga. M'ha recordat, per l'estil, a les velles novel·les, fabuloses, d'Horace McCoy (Oi que maten els cavalls?), Sebastien Japrisot (Parany per a una noia, Víctimes en fals) o el mateix Manuel de Pedrolo amb Joc brut.
A mi, aquest tipus de novel·la, m'agrada, m'agrada molt.
Una història ben construïda, amb diàlegs sòlids, amb personatges que tenen gruix i que no són senzillament de paper.
M'ha agradat la història d'en Louis i de l'Angel. I la falta d'escrúpols i de consciència. M'ha agradat el paper dels secundaris. M'ha agradat la història al voltant de la qual hi ha viatges, assassinats, traïcions, raons recargolades i personatges tèrbols.
M'han dit que és el setè d'una saga de llibres, el protagonista de les quals aquí fa de secundari. Com he dit, no he llegit res més (encara) de Conolly, però no m'ha generat cap mena de problema que sigui un llibre que té una història prèvia...

Comença la temporada 2010-2011

Quan arriben aquestes dates es comencen a tancar els equips. A aquestes alçades ja sabem amb què comptem i de quin peu anem coixos. Si és una qüestió de base o si, per contra, és un problema de llargada de plantilla. Si arribarem a satisfer les expectatives o bé si ens quedarem curts.
En qualsevol cas, per sort, no parlo de futbol, sinó de l'equipació bàsica per anar a treballar: els tàpers!Enguany he ampliat la plantilla de tàpers. Una de les coses genials del Japó és la quantitat de pijades que tenen. A més de tecnologia, són uns malalts de les coses petites: tot petit. I de milers de complements estranys. I per mi, els tàpers, són complements. Sobretot a l'hora de dinar a la feina, 4 dies de cada 5. Per tant, i tenint en compte com estan les coses, tenir uns tàpers xulos em motiva especialment, aquest any.
Així, als ja coneguts, he aconseguit unes incoporacions que permetran que no hagi de rentar cada dia el tàper, la fiambrera o la taifa, per tornar-la a omplir per a l'endemà.
Us els presento:
Aquest és el sensat: còmode, amb la seva pròpia funda isotèrmica, robust.
Un joc ideal per a un dia de feina pesat.


Aquest és el de disseny: elegància , glamur i sofisticació per a un dia xungu al curro. Almenys que alguna cosa sigui brillant, ni que sigui el tàper.

I no ens podem deixar la fruita! Aquest és gentilesa dels pagesos catalans, que volien promocionar la fruita amb una carmenyola per als nens. La meva mare me'n va aconseguir una! I va molt bé, a més de ser molt divertida.

Quin post tan poc rellevant, la veritat. Però em venia de gust!
Ja penjaré les receptes que vagi fent... a partir de la setmana vinent!
Bona tornada al cole a tothom!

Vacancetes...

Com que fa dies que no escric res, dono per obert el període vacacional del meu bloc!
Com tothom, ara per ara només puc pensar en les vacances, però hi ha uns quants temes oberts...
Per si de cas, deixo fotos boniques, inspiradores i, sobretot, potents!

I tu, ets de milletista o pretorià?

Tal i com van les coses darrerament a casa nostra, sembla que s'hagin montat dos equips de xoriços professionals al país. D'una banda, l'equip capitanjat pel Millet (fins fa no gaire, el senyor Millet per a tothom; actualment, Millet i gràcies, i això si té sort); de l'altra, l'equip amb doble capitania d'un tal Luigi (que s'ha de ser cutre per tenir aquest sobrenom, home, que és digne dels Hombres G i Venezia...) i pel Barto Muñoz.


















Quan l'òrgan oficial de comunicació d'un dels equips treu més papers del contenidor (o del sumari, que són sinònims avui en dia) i assenyala més pressumptes xoriços, posant fotos de gent que no hi té res a veure (així m'agrada, periodisme de qualitat!), l'òrgan de comunicació de l'altre equip respon amb un ventilador més gros.
I fot-li, que som catalans!
Però el que és més divertit, i estic esperant a veure, és quan els dos equips trobin els seus punts de contacte. De la mateixa manera que estic convençuda que encara no han sortit tots els noms que haurien de sortir, igual penso que el país no és prou gran perquè no hi hagi gent que hagi sucat a banda i banda.
I tampoc no em crec que els equips siguin tan nítids, tan clars, d'un sol color cada un d'ells. Els tentàcles de la corrupció són moooolt llargs i molt prims, i sobretot molt pringosos. Massa anys en un mateix lloc facilita la creença que un és intocable i que pot fer i desfer a plaer, que aquí no passarà res.
Dos detalls: massa anys hi han estat els dos grans partits del país, en governs. Locals, "diputacionals" i nacionals. Per tant, a asseure's, a comprar una ampolla de vi ben bo, i a veure com evoluciona el tema. El segon: fa maaaaaaaaasssa anys que sempre, sempre, sempre, hi ha els mateixos noms a tot arreu...
Per higiene democràtica i mental cal un canvi. De fet, el que cal és una revolució. I de la crisi, ja en parlaré un altre dia. Perquè aquesta també ens demanda una revolució. Sobretot als que, com jo, som pobres.

Mandonguilles amb sípia

De les mandonguilles que l'altre dia vaig fer, en vaig apartar unes quantes. De fet, en vaig fer més de 80, de manera que va donar per força variacions del tema.

Una d'elles va ser Mandonguilles amb sípia.

Les mandonguilles ja he explicat com es fan i, per tant, salto a la sípia.
La sípia ben neta, tallada a trossets petits, ben escorreguda i salada es passa per la paella. Es retira un cop està cuita i faig un sofregit. Aquest cop l'he fet amb pebrot vermell, pebrot verd, ceba i pastanaga. Quan ja estava força cuit hi afegeixo tomàquet triturat, una miqueta, i vi blanc. Deixo que es redueixi i després hi afegeixo la sípia, les mandonguilles i un grapat generós de pèsols. Els cobreixo amb aigua bullent i deixo que es coguin durant 10 minuts.
El resultat és aquest, que també va anar al tàper (però no al meu...)

L'espera, Ha Jin

He llegit molt pocs llibres d'autors xinesos.
La veritat és que des que vaig anar a la Xina d'allà m'agraden molt poques coses i de les que menys, ells. De fet, només havia llegit Cignes salvatges, de Jung Chang, que explica la història de tres generacions de dones xineses, que van des de l'àvia i l'època imperial a la néta, amb la revolució de Mao.
Cignes salvatges és un llibre apassionant, on passen moltes, moltes coses. Escrita per una dona que va marxar de la Xina i que viu a Londres des de fa dècades, Cignes salvatges descriu com la societat va canviant, com el país es transforma, però com, en el fons, tot queda igual: com els que sempre han estat fotuts segueixen fotuts.
A L'espera, de Ha Jin, sembla que no hi passi res. De fet, tot el llibre és això, una espera. L'espera d'en Lin i la Manna de poder casar-se quan la dona de Lin, Shuyu, els concedeixi el divorci. Passen fins a 18 anys, que és el temps que, per les normes de l'hospital on treballen Lin i Manna, Shoyu els ha de concedir el divorci, vulgui o no vulgui ella.
Durant aquests 18 anys Lin i Manna esperen. I mentre esperen es va coneixent l'entorn, la societat, la resta dels membres de l'hospital, de l'exèrcit. Com es viu al camp; com es viu en una institució tancada com un hospital (que és gegantí, però); com va evolucionant la societat xinesa; com no va evolucionant...
Un llibre interessant, curiós, reflexiu. Sobretot, el final.

Amanida de llenties + mandonguilles amb tomàquet

Avui, a la Cuina de tàper hi ha:

Amanida de llenties
Mandonguilles amb tomàquet
Iogur

Amanida de llenties

S'obre un pot de llenties cuites del súper. Cadascú que esculli la marca que li agradi més. S'aboquen en un colador i es netegen bé de gelatina. S'escorren bé. Es posen en un bol i s'hi afegeix enciam tallat finet, ceba tallada petita, tonyina i olives. Les olives poden ser tallades o senceres, com us agradi més. Sal i pebre, oli i vinagre. Especialment, una mica força vinagre. És millor molt freda.


Mandonguilles amb tomàquet

Es barreja carn de vedella i de porc picades, a 2/3 de vedella i 1/3 de porc. Particularment prefereixo anar a la parada del mercat i demanar que em piquin la carn al davant, una sola vegada, però cadascú té els seus gustos... S'hi barreja un ou cru, all i julivert tallats petits, sal, pebre, i molla de pa sucada amb llet (les fa més esponjoses). Alternativament, si no teniu pa dur per posar en remull el pa amb la llet, a vegades faig servir farina de galeta i llet.
Es fan les boletes, s'enfarinen amb farina blanca i es fregeixen.

A banda, es fa una salsa de tomàquet. Pot de tomàquet triturat natural del súper (el mateix que les llenties, la marca que més us moli), un all pelat i sencer, una branca de julivert, sucre, sal i pebre. Opció A: a la paella, tapat, i anar fent. Opció B: al microones, tapat, i anar fent. La diferència és el temps. A la paella és ben bé una hora. Al microones amb 20 minuts està al punt.

Iogur.

Al súper, la marca que més us moli, també. Proposo que els aneu variant, si us agraden de gustos. Alternativament, petit suisse, que també són genials.

Records del passat, actes del present

Avui és un d'aquells dies que tinc una feinada de por: tinc dues PACS (en mala hora se'm va acudir a mi posar-me a la UOC) per presentar urgentment; tinc dos textos del curro per llegir-me; tinc feina que em surt per les orelles.
Precisament per això és el moment i-de-al per posar-me a recollir les mantes que fan calor, per ordenar el sotallit (que és més frondós que el sotabosc del país), per netejar la nespresso que em van regalar a l'octubre...
I fent aquests actes del present he tornat a la meva infància i a pensar que hauré de començar a fer el mateix que feien els meus pares i els meus avis.

Netejant la punyetera Nespresso he vist que el pes d'una capsa són 60 grams. A 3,30€ la caixa, el quilo de cafè surt a 55€, si els meus càlculs no són erronis. M'he esparvarat! Com pot ser que jo, que sóc una persona racional pagui la morterada de 55€ el quilo de cafè? I tot perquè ve en unes càpsules supermones que ens fan sentir el més de lo més en disseny i modernitat. He recordat el molinet de cafè de color verd hospital de la meva mare i el meu pare molent cafè, el diumenge al matí. El meu pare es feia una cafetera americana cada matí i se la bevia ell solet. La resta n'havíem de fer més si en volíem prendre després d'ell. Si l'haguessin pagat a 55€ suposo que en aquests moments no escriuria el bloc, perquè m'hauria mort de gana abans.

He tret mantes i nòrdics del llit, a veure si deixem de suar com a la sauna, també. Mentre ho feia, pensava que cada dilluns, quan em fico al llit, me'n recordo de la "noia que ens ajuda" (l'eufemisme per dir la senyora de la neteja), me'n recordo de la Tània, que em fa el llit d'una manera que odio però que m'aguanto perquè almenys me'l fa. I avui, quan posava els llençols nets (dilluns és festa a Barcelona i ella no vindrà, encara que jo sí que hauré d'anar al meu curro, en un poble fora de la capi), he aprofitat per posar els llençols que ella mensyprea perquè són vells. Són llençols brodats per la meva àvia, de cotó del bo. Tenen més de quaranta anys i són dolços, blancs, d'un tacte extraordinari a la pell. Però petits. De llit de matrimoni d'abans. I pensava que enyoro el temps que la gent dedicava a petites coses que no es veuen però que fan la vida millor als que vénen darrere: brodar els llençols, fer-los de qualitat, cuidar-los. Sóc una privilegiada. Fa no gaire, dues de les persones més importants de la meva vida, em van fer un dels millors regals del món: llençols brodats amb les nostres inicials, draps de cuina brodats, tovalloles brodades. Hores del seu temps dedicades a fer millors coses que ningú més veurà (a part de mi i del col·lega). La meva mare i la meva germana em van regalar temps i amor. I mentre feia el llit pensava que vull poder deixar als meus fills aquest llegat.

I alhora, feia el dinar al microones i em bevia un gaspatxo comprat, perquè avui no tinc temps de res i només me'l faig per mi. I penso que estem equivocats. Que correm cap a enlloc. Que comprem coses que són supermegamodernes i xaxiguais perquè no som capaços ni de dedicar-nos el temps de fer-nos nosaltres petites coses que ens generen major benestar. En plena crisi econòmica ens estem oblidant de la crisi personal que molts i moltes vivim. I reduïm la qüestió a diners per pagar coses que no necessitàvem i que ens van fer creure i ens vam voler creure que eren imprescindibles.

Em sembla que tornaré a moldre cafè. Em sembla que tornaré a fer servir coses que duren més d'una temporada. Em sembla que començaré a provar d'intercanviar coses. Estalviaré diners i guanyaré autoestima. I si alguna cosa no sóc és hippie, que quedi clar.

Cuarteto de Nos

Per una d'aquelles coses estranyes, el col·lega va descobrir aquesta banda. A través de la ràdio i dels vídeos de la tele va decidir que li agradaven i se'ls va agenciar. I resulta que, a sobre, també m'agraden a mi.
Doncs a veure si li agraden a més gent. Per cert, són urugaians.
A la vostra salut!

Plushgun,

Fa dies i dies que no penjo res de música...
Doncs vinga, un parell de Plushgun, que van venir a Barcelona, al Sidecar, el novembre passat. En directe va ser fantàstic, vital, energètic i divertit. Anar-hi amb la Gemma també va ajudar-hi, que a sobre és la que em va convidar i me'ls va fer conèixer.
Apa, tothom que vulgui que els disfruti!

Patates amb salsa + llenguado a la menieure (espero que s'escrigui així...)

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Patates amb salsa verda
Llenguado a la menieure
Maduixes amb sucre

(Avui la foto sí que és meva!)

Patates amb salsa verda

Les patates amb salsa verda són una recepta de casa la meva mare (o de la meva àvia, no ho sé ben bé), que són un èxit assegurat entre la gent amb gana.
Es bullen les patates amb pell. El punt de cocció és fonamental. Passen de ser excel·lents, a buenu vale en un moment. Quan estan bullint, s'aprofita per bullir-hi també quatre ous. Un cop estan fetes, es retiren i es deixen refredar, com els ous durs.
A part es prepara una salsa amb oli, sal, vinagre, ceba, julivert, ou dur i pebre. Les mides, a gust.
Es pelen les patates, es fan a rodanxes, es posa la salsa per damunt, es decora amb ou dur i olives, farcides de forat millor (hi ha qui les prefereix amb anxoves. No és el meu cas.

Llenguado a la menieure

Es compra llenguado pelat i sense cap. Es sala. S'enfarina i es fregeix amb mantega i oli. Quan està ben fregit, es retira. Es fa una salseta amb mantega fosa, suc de llimona i julivert. Es posa altre cop els llenguados a la paella, perquè agafin gust. I ja està.

Maduixes amb sucre.

Es netegen les maduixes. Es posen en un bol, tallades per evitar trobar-nos sorpreses en forma de cuc. S'hi posa sucre ( també a gust del/a consumidor/a). Compte amb passar-se de sucre, que són per l'endemà i fan suquet, ei!

Espagutis al pesto + fricandó

Avui a la Cuina de tàper hi ha:

Espaguetis al pesto
Fricandó de vedella
Plàtan


Espaguetis al pesto

Es bullen els espaguetis. Finalment he aconseguit (després de més de 10 anys) que em quedin dignes. Bullint 9 minuts els de Caprabo-Eroski queden perfectes. Si se'n bullen molts, es poden congelar i avançar feina. Un cop bullits, es posa al tàper la quantitat que ens menjarem. S'obre el pot de Salsa Pesto Knorr. Se'n posa a gust. Formatge ratllat en pols. Fet.
Fricandó de vedella

Això ja demana més temps. Es compra vedella per al fricandó. Que jo sàpiga, la meva carnissera em posa culata, però podria ser que fos una altra part. Es posen els moixernons en remull en un pot que pugui anar al microones. Se sala la carn i s'enfarina amb farina de blat, blanca. S'espolsa perquè no quedi massa enfarinada. Es fregeix lleument, que no quedi ni dura ni massa cuita. Compte que s'enganxa i molt! Es retira un cop fregida. Es fa un sofregit amb ceba picada, tomàquet tritutat, sal i pebre. Quan comenci a estar sofregit, s'hi afegeix mig got llarg de vi blanc. Jo el poso de cuina. No m'imagino que algú ho faci amb vi d'agulla, però no ho recomanaria. Es posa els moixernons, amb aigua, al microones, dos minuts, a màxima potencia. Quan ja ha pitat, s'afegeixen els moixernons (que no l'aigua, però no la llenceu, ei!) al sofregit i s'hi dóna unes quantes voltes. S'afegeix la carn i, ara sí, una part de l'aigua calenta dels bolets. Es deixa reduir i ja està fet. Hi ha qui hi afegeix picada; jo no ho faig.

Plàtan

El mateix que l'altre dia.

Samaranch, Garzón i altres coses

Fa dies i dies que tinc aquest post pendent, però no trobava ni el moment, ni l'hora, ni el to per escriure'l. Com que segur que no el trobaré per dir exactament allò que voldria dir, tant per tant, ara i aquí i així també em servirà.

Samaranch era un franquista reconegut. No era un dels que no va fer res en contra del franquisme per por, per comoditat, perquè ja els estava bé. No era dels que, centenars de milers ara, eren contraris al règim "però lluitaven des de dins", segons ells. No era dels lluitadors antifranquistes, que s'hi van deixar hores, diners, salut i molts, massa, la vida. No. Samaranch era un franquista afiliat a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va ocupar càrrecs importants dins l'administració pública i l'empresa per franquista. A president de la Diputació, l'any 1973, no s'hi arribava per mèrits propis, que diguéssim.
El franquisme no va ser una nosa, una molèstia, una època que ara haguem d'oblidar, perquè ja se sap, que tot canvia i cal deixar enrera el passat. El franquisme va ser un règim dictatorial, on es van perdre llibertats individuals i col·lectives, on la gent era torturada, empresonada, assassinada, callada, humiliada, enfonsada. Durant el qual es van prohibir llengua, ensenyament, cultura, drets. Qui intentava exercir-los patia la repressió. La por era el pa de cada dia. I per a qui no ho hagi viscut queden moltes persones vives que sí que el van patir. Moltes. Mireu els vostres avis i àvies. Els vostres pares i mares. I pregunteu-los si a casa podien cantar el que vulguessin. Si recorden poder celebrar tranquil·lament les festes que els semblaven més oportunes. O si recorden, més aviat, un "nena, no parlis tan alt que els veïns ens poden sentir i no sabem què podria passar". O un "nen, si us plau, no diguis pas que has vist el pare".
Feu la prova. I que ara se li facin homentges a un franquista, un fatxa de cap a peus, orgullós de ser-ho, en nom d'uns jocs olímpics i d'un olimpisme que ens ignora perquè va ser ell qui va impedir la participació de les nacions sense estat, em subleva i em fàstic.
Samaranch ha mort. I com (gairebé) tots els franquistes ho ha fet al llit, de vell, i sense haver ni de demanar disculpes per formar part d'un sistema opressor, repressor i totalitari. Un menys, doncs.

I alhora haver d'aguantar que el Garzón, el jutge que es va dedicar a empresonar i va permetre la tortura d'independentistes pel sol fet de ser-ho, durant les olimpíades que, oh gràcies al franquista Samaranch, vam tenir a Barcelona, sigui vist per les ments benpensants de la gauche divina espanyola i catalana com el sant baró que ha de rescatar de l'oblit les víctimes franquistes és per vomitar.
Que el Garzón rebi el suport de tot d'intel·lectuals (Déu, salva'ns d'intel·lectuals com aquests, si us plau) que van a fer-li manifestacions-festes-alegries-rialletes em fa venir arcades. On eren tots aquests defensors de la llibertat, de la memòria, de la dignitat quan Garzón feia ràtzies preventives? On era Amnistía Internacional, la que defensa víctimes només en llengües estatals? Garzón, torturador, podreix-te a la presó és el meu grup de feisbuc, sí. Per cert, per al vostre coneixement, podeu llegir aquí l'informe de tortures que es va practicar amb el vist-i-plau d'aquest sant jutge.

N'estic farta de cotilles mentals i que ens censurin el pensament. Que hi hagi coses que es poden dir i coses que no es poden pensar. A aquest pas, 1984 no quedarà tan lluny, amb el nou Ministeri de la Veritat que són els Telenotícies i l'autocensura mental que practiquem per no dir el que pensem, no sigui cas que ens mirin com a raras avis.

Apa, que vagi de gust!

Aurora borea, Asa Larsson

Per començar diré que m'ha agradat molt. Per fi m'he reconciliat una miqueta amb els països escandinaus i en concret amb Suècia.

Diga'm rara, però finalment m'he pogut sentir més o menys identificada amb un personatge de novel·la, que sol ser el que ens atrapa d'un llibre. Amb això no vull dir que jo m'assembli en absolut a la Rebecka Martinsson, sinó senzillament que entenc el seu raonament mental i per què actua com actua. Em sembla un personatge normal, verídic i raonable, i no com la ximple de la Lisbeth Salander o la loca de la filla del Wallander, que tan aviat crida com tan aviat és dolça. Efectivament, el fet de ser una dona em dificulta molt el procés d'identificar-me amb un protagonista masculí, però entenc que deu passar el mateix en el cas dels homes, que els costa identificar-se amb les protagonistes femenines.
D'acord que alguns elements del llibre m'han quedat poc aclarits, d'acord que en alguns moments falta una mica de respostes i que no s'acaben de tancar temes. Hi ha un parell d'aspectes millorables, sí.
Però ha aconseguit transportar-me a la foscor nòrdica, a l'angoixa del silenci de la neu, a les obligacions morals imposades per una mateixa malgrat que no vulguem fer-les (allò tan bonic de pensar "no vull, no vull i no vull i no ho faré" mentre vas fent exactament allò que dius que no faràs conscient que ho fas en contra de la teva voluntat però que no et queda més remei que fer-ho si vols seguir convivint amb tu mateixa), a la violència que engendra violència. A les mentides socials i al benestar comunitari hipòcrita.
Entre la gent que em coneix ja saben que fa temps que dic que els escandinaus estan xalats i que la seva manera de viure la religió i la fe és molt més insana i aclaparadora que la de les zones que som de tradició catòlica. El protestantisme és molt més exigent. I a Aurora boreal es transmet i s'explica.
No ho sé, suposo que és el cúmul de coses de la novel·la, però de veritat que feia molt de temps que no podia dir que un llibre m'havia agradat molt i que m'havia enganxat tant.
Així doncs, ja ha caigut el primer Sant Jordi.

Amanida de seitó + pollastre a la cervesa

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Amanida de seitó i olives
Pollastre a la cervesa
Plàtan

Amanida de seitó i olives

Tallem un enciam iceberg o cabdells que ja vénen nets i en safata. En tallem tanta com ens en calgui (en funció de la gana de cadascú a l'hora de dinar). El deixem ben net i sense una gota d'aigua. El posem al tàper. És important que el tàper sigui hermètic.
Agafem seitó i en posem tant com ens convingui i la família ens permeti (a casa meva hi ha bufetades pel seitó)
Jo el faig a casa, però hi ha qui el compra fet. Per fer seitó, es baixa a la peixateria de confiança i demanem que sigui del dia, no val que sigui de fa tres dies, perquè queda tou. El decapitem, li treiem les entranyes, l'obrim, li treiem l'espina central, li donem la volta i li treiem l'aleta dorsal. El posem boca amunt en capes. Es sala cada capa. Finalment el cobrim amb vinagre unes quatre o cinc hores, depèn de la paciència. Es retira el vinagre i es cobreix amb oli d'oliva. Queda avinagrat, però a mi ja m'agrada. A més, amb l'oli i el vinagre del seitó s'amaneix l'amanida, que així no cal amanir-la.
S'afegeixen olives, millor si són amb pinyol, que són més gustoses. Recomano les verdes, però va a criteris.
Pollastre a la cervesa

Es fa a tires els pits de pollastre, ben nets de greix. Es fregeixen amb una mica d'oli. Quan estan ben fregits, es retiren. S'afegeix a l'oli del pollastre ceba tallada fina i es deixa enrossir. Se salpebra i quan comença a estar tova s'hi afegeix mitja llauna llarga de cervesa. Jo opto per Xibeca que no té gaire gas o l'Aldenbraun del Consum, que és prou útil per això. Quan la cervesa s'ha reduït força, el pollastre altre cop a la paella. Es deixa agafar gust uns deu minuts i ja està a punt.

Plàtan.

Plàtan. Es compren plàtans i es tenen al fruiter. Quan el plàtan amença de fer-se massa madur, cap a la feina i de postre.