Sí, sí... D'acord, més novel·la negra escandinava... D'acord. Som cansins, ho accepto. Però, i hi ha un PERÒ, és moooooolt millor que el Larsson (Stieg) i la seva presa de pèl-trilogia de Millennium. I aquí obro el debat, va.Nesbo no és tan pesat ni tan maniqueu com Larsson, però déu-n'hi-do la quantitat de bons-bons i dolents-dolents que té L'estrella del diable. Tot i això, hi ha temes recorrents en la literatura negra escandinava que ens hauria de fer reflexionar: la quantitat d'alcohol que ingereixen els personatges, especialment els protagonistes; els maltractaments a les dones, tractats com a temes habituals; els problemes profunds que els genera la religiositat i la manera de viure-la; el clima, que o bé per la foscor i el fred habituals o bé per la calor estranya sempre és present com un personatge més...
M'agrada Noruega. Estimo profundament Bergen, on primer m'hi vaig sentir molt sola i després hi vaig ser molt feliç. Però això no treu que Noruega, i per la gent que conec que viu a Dinamarca i Suècia, els altres dos països escandinaus, generi persones que estan més necessitades d'un psiquiatra que d'un tros de pa. La residència on jo vivia tenia 5 psicòlegs i 3 psiquiatres en plantilla i un sol dentista i un sol ginecòleg. Per a 2.000 persones! Ja us diu el nivell de benestar emocional que viuen...
Total, jo volia parlar de L'estrella del diable, ara que hi penso... Què hi farem! Trobareu una ressenya interessant aquí (l'he escrita jo, ei!)
1 comentari:
Totalment d'acord amb tu- A mi tb m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada