No entenc com es va permetre que "els polítics" tanquessin la zona del monument a Casanova quan van anar a fer l'ofrena floral l'Onze de Setembre. Es queixen que els xiulen. Evidentment. Això va amb el sou de polític, igual que també hi va que l'aplaudeixin, que el saludin, que li preguntin per què fa el que fa, que hi hagi actes plens de gent amb cara de poc interès o fins i tot que els (i les) entrevistin per la tele. Xiular és una manera més d'expressar la disconformitat amb una política, amb una decisió, amb una actuació... O amb moltes. I a ningú no li fan mal uns quants xiulets, a no ser que els faci mal a l'ego. És evident que no es poden permetre les agressions a ningú, només faltaria, però xiular no és una agressió, ho sento. I si no els agrada, tenen dues opcions: no ser polítics o, alternativament, fer els homenatges a porta tancada.
I, per cert, tancar la zona de Casanova, no era contrari a l'ordenança municipal de Barcelona? No hi havia una activitat que impedia el correcte desenvolupament d'altres activitats a la zona? No estaven fent un ús privatiu de l'espai públic? Aquí ho deixo...
No entenc que a la manifestació de l'Onze de Setembre hi haguessin pràcticament tantes pancartes com persones. O més pancartes, fins i tot. N'hi havia que en portaven una a cada mà, de pancarta. No ho puc comprendre. Havíem aconseguit que l'independentisme deixés de ser un trist reducte de quatre resistencialistes i romàntics idealistes i que esdevingués un moviment potent, fort, "transversal" que li diuen. És a dir, que finalment, en lloc de dir "perdona, però és que sóc independentista", ara puguis dir, tranquil·lament, "sóc independentista, i què?". En lloc d'haver d'excusar-nos per tenir una opció política clara, transparent i profundament revolucionària (en totes les accepcions de la paraula), ara podíem explicar què implica tenir un Estat propi (que deu ser bo, ei, des del moment que no conec cap Estat que, voluntàriament, decideixi deixar de ser-ho per integrar-se en un altre. I si no, mireu que poc han caigut les fronteres dins la Unió Europea...) i que la gent ens escoltés sense massa prejudicis.
I ara, de nou, tornem a l'atomització, a la batalla d'egos (perquè són egos, no canvis profunds, no problemes ideològiques, no diferències de concepte, a part de que els uns són de dretes, els altres moooooolt de dretes i els altres som d'esquerres), al "quitate tú pá ponerme yo", al debat estèril, buit, lamentable i cutre, que ens obligarà a moltes i molts a haver de tornar a donar moltes explicacions de per què som independentistes.
No entenc per què hem de justificar el dret a tenir un Estat com si nosaltres fóssim per sempre uns menors d'edat a qui haguessin de tutoritzar uns senyors d'un estat diferent, perquè "sols no ens en sortiríem". Doncs que ens ho deixin fer i si no ens va bé, que no pateixin, que ja trucarem demanant d'incorporar-nos allà on calgui. I potser ens caldria més Alemanya. Almenys seríem nosaltres qui decidiríem qui ens regeix.
No entenc moltes coses. I per si de cas, no fos cas que algun dia arribés a entendre-les, he optat per no veure les notícies. Si més no, Plats bruts, que fan al 300 a la mateixa hora que el TN vespre, em fa riure pel guió, no per la penositat de l'actuació.
I, per cert, tancar la zona de Casanova, no era contrari a l'ordenança municipal de Barcelona? No hi havia una activitat que impedia el correcte desenvolupament d'altres activitats a la zona? No estaven fent un ús privatiu de l'espai públic? Aquí ho deixo...
No entenc que a la manifestació de l'Onze de Setembre hi haguessin pràcticament tantes pancartes com persones. O més pancartes, fins i tot. N'hi havia que en portaven una a cada mà, de pancarta. No ho puc comprendre. Havíem aconseguit que l'independentisme deixés de ser un trist reducte de quatre resistencialistes i romàntics idealistes i que esdevingués un moviment potent, fort, "transversal" que li diuen. És a dir, que finalment, en lloc de dir "perdona, però és que sóc independentista", ara puguis dir, tranquil·lament, "sóc independentista, i què?". En lloc d'haver d'excusar-nos per tenir una opció política clara, transparent i profundament revolucionària (en totes les accepcions de la paraula), ara podíem explicar què implica tenir un Estat propi (que deu ser bo, ei, des del moment que no conec cap Estat que, voluntàriament, decideixi deixar de ser-ho per integrar-se en un altre. I si no, mireu que poc han caigut les fronteres dins la Unió Europea...) i que la gent ens escoltés sense massa prejudicis.
I ara, de nou, tornem a l'atomització, a la batalla d'egos (perquè són egos, no canvis profunds, no problemes ideològiques, no diferències de concepte, a part de que els uns són de dretes, els altres moooooolt de dretes i els altres som d'esquerres), al "quitate tú pá ponerme yo", al debat estèril, buit, lamentable i cutre, que ens obligarà a moltes i molts a haver de tornar a donar moltes explicacions de per què som independentistes.
No entenc per què hem de justificar el dret a tenir un Estat com si nosaltres fóssim per sempre uns menors d'edat a qui haguessin de tutoritzar uns senyors d'un estat diferent, perquè "sols no ens en sortiríem". Doncs que ens ho deixin fer i si no ens va bé, que no pateixin, que ja trucarem demanant d'incorporar-nos allà on calgui. I potser ens caldria més Alemanya. Almenys seríem nosaltres qui decidiríem qui ens regeix.
No entenc moltes coses. I per si de cas, no fos cas que algun dia arribés a entendre-les, he optat per no veure les notícies. Si més no, Plats bruts, que fan al 300 a la mateixa hora que el TN vespre, em fa riure pel guió, no per la penositat de l'actuació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada