Eurovegas o euroidiotes

Voler posar el macrocasino a Catalunya és una imbecil·litat.

Ve un senyor i es passa la llei per l'entrecuix i a més, no només ho diu, sinó que a sobre se'n vanta. Collonut.
Tabac en llocs tancats, drets dels treballadors al canyet, turisme de creuer i oci caspós i ludòpata.
Fantàstic.
Això lliga amb el meravellós, tecnològic, extraordinari Mobile World Congress? És perquè aquests senyors i senyores (i els d'Alimentària, i els del Meeting Point, i els del Saló de l'Automòbil, entre d'altres) tinguin un lloc on esbargir-se després d'una dura jornada laboral? Suposo que el senyor del tabac i dels treballadors explotats també exigirà, després, que pugui obrir un prostíbul, per donar servei complet (quina gràcia), on les pobres desgraciades seran directament explotades, oi? Més que res perquè va amb el pack!
S'atreviria aquest senyor a anar a Noruega i proposar infringir la llei? O bé a Alemanya?
Som un país del tercer món, és evident. No em preocupa, senzillament ho constato. Ens hi tracten els americans amb aquests projectes d'Eurovegas a Barcelona, ens hi tracta Ryanair quan diu que la Generalitat tingui la boca calladeta quan es parla de drets dels treballadors, ens hi tracta la Comissió Europea quan ens diu que no podem gastar el que decidim, ens hi tracta Espanya quan ens vol fiscalitzar els comptes.
Per cert, i el turisme de qualitat? I les inversions en innovació i recerca?
Calla, que eren paraules que ni tan sols saben què volen dir...

Coses que no entenc 2

No sóc especialment curta ni estic especialment desinformada, però no entenc què estan fent amb Grècia.
No veig la lògica a ensorrar-la. A no ser que algú vulgui comprar-la sencera, com si fos un tros del Monopoli, no ho entenc.
Què es guanya fent que la població grega sigui pobre de pedir? Abaixar el sou mínim interpropessional a menys de 600 euros és condemnar-los a la indigència.
Què se'n treu de destruir la capacitat de crear empresa? Si els crèdits són encara més cars com es pot invertir per produir? En una època on els estalvis són allò que es posa sota l'olla calenta a la taula, d'on volen que surtin els diners per crear indústria, serveis, ... empresa en general?
Si encara és més fàcil acomiadar la població grega no caldrà ni que els contractin: es poden posar com feien els mexicans a la porta de les botigues a veure qui serà el privilegiat que podrà ser esclavitzat per una misèria de sou.
Que els grecs haurien hagut de pagar impostos, sí.
Que han manipulat enquestes i dades, també (per cert, que ho van fer amb l'aquiescència de la UE, perquè si no és així és que els del Banc Central Europeu i els seus estadístics són un trunyo de professionals).
Que potser no era raonable que països tan diferents tinguessin la mateixa moneda, sense marge de maniobra, segur.
Però i ara, què? Els esclavitzem? En venem els òrgans? Els tirem al mar i ens quedem el seu país, amb totes les restes històriques que encara conserven (de les que no els van robar i estan en altres museus europeus)?
Si els empobrim encara més mai no podran tornar el deute que els obliguem a contraure.
No ho entenc, de veritat.
A veure si algú més llarg i més informat m'ho pot explicar.

Barri Sèsam: 1 + 1 fan 2, no 456.

Digueu-me rara, però hi ha coses que jo no entenc, de l'economia.
Deu ser que no vaig anar a Esade, com l'Urdangarin, o a Harvard, com en Mas Colell.
Però a veure, si compto que tinc uns diners que no tinc i me'ls gasto, què passarà? Que tindré problemes, em sembla molt.
He sentit al Catalunya Vespre, el meu programa informatiu de referència, amb en Kilian Sabrià (que us recomano molt moltíssim) que en els pressupostos de la Generalitat d'enguany s'hi inclouen les partides que l'Estat no ha pagat perquè "hi ha el compromís que les pagarà". Cómor?
L'Enric Millo, al Polièdric (programa polític de CatInfo, a les 21.30 els dies de cada dia) explica que "hi ha la intenció de pagar el que es deu i que es buscaran fórmules".
La vicepresidenta, que era psicòloga però ja no tant, diu que si l'Estat hagués pagat el que devia, els famosos 756 milions de l'addicional 3a (addicional tercera és el nom de propi; el cognom és "mira-aquests-imbècils-de-catalans-que-segueixen-pensant-que-cobraran" llarg però amb pedigrí, ei), això, deia, que si haguéssim cobrat els 756 milions de l'addicional tercera s'haurien pogut pagar els 753 milions que es deuen als Ajuntaments. Ajuntaments que presten serveis que no els són propis perquè hi ha lleis que els obliguen a fer-ho (o no, però els seus alcaldes volen guanyar vots prestant serveis xaxiguais megaxupis i de gràtix, que això mola) i que no cobren. Entre ells, dels obligatoris i no propis, la llei de la dependència (les valoracions de dependències); entre els xupiguais, centres cívics per cada tres carrers, casals de gent gran per a cada illa de cases i centres esportius de franc per als aturats.

Torno al principi, perdó.
Però com poses al teu pressupost, com si els tinguessis, uns milions que no tens i que diuen que potser tindràs amb algunes fórmules imaginatives? Que no veus que així segur que vas pel camí del pedregar? Que no quadraran els números ni que els facis digitals????
Si jo fes els números de casa així ja m'haurien embargat fins i tot la tauleta de cafè de l'Ikea (4,5€ una Lack lacada). I aquest és el govern dels millors? Dels millors què? Dels millors redactors de carta de menú de bar de barriada?
I l'anterior tampoc no era el govern dels millors, ei. Que sentir tot un exconseller que es va endur la Conselleria a la seva ciutat perquè li feia mandra traslladar-se a la capital del país (on s'és vist moure un ministeri de la capital!) o llevar-se més d'hora per arribar a l'hora a la feina, dir que és més important invertir en la Llei de Barris que en les línies de metro o de tren perquè "fan més inversió per a les empreses" és per posar-se a plorar.
O a tremolar.
O a les dues coses.
Jo, per si de cas, he obert una llauna de cervesa.
A les penes, punyalades. I als exconsellers, collejes. Als consellers, ... millor no ho dic, que encara estic localitzable.

Ciutadania furiosa

Jo no estic indignada. Vaig passar de la ràbia a la fúria. La indignació és un pas intermig que no m'interessa.
Això de seure a Plaça Catalunya per influir en unes eleccions municipals dient que s'és un moviment transversal (algú que utilitza "transversal" i no fa referència a l'Eix hauria d'estar al talego, per pedant) i desaparèixer sense haver fet cap canvi a part de posar en escac la seguretat del país i d'avergonyir-nos amb l'assalt al Parlament, no va amb mi. Em refereixo a la indignació, clar.
Jo estic directament furiosa. Amb ganes d'agafar un puny americà i dedicar-me a fer suc de polític, de banquer, de gendre de rei, de directors de Palau de la Música, de sindicalistes, de jetes en general i d'algun jeta en concret, que no esmentaré aquí.
Com pot ser que el Millet segueixi al carrer?
Com s'atreveixen a mantenir el sou mínim interprofessional per sota dels 700€?
Algú es creia que l'Urdangarin i la Borbó podien pagar la hipoteca d'un xaletet de 6 milions d'euros amb els seus sous?
Com s'atreveixen a dir que el Rato, de Bankia, guanya 2,5 milions d'euros a l'any, que el Tudó de CaixaCat en guanya 1,5, que el d'Unnim "només" 1 milió, quan els estem pagant entre tots la seva mala gestió?
Per què haig de fer-me responsable de mantenir viu el català, de recollir els residus i classificar-los, de denunciar les empreses que no compleixen la llei del consumidor, de consumir sosteniblement amb quilòmetre zero i slow food, de participar del teixit social i cívic i en canvi no protegeixen tot això amb lleis serioses i que siguin creïbles?
Com podem acceptar que Espanya ens fiscalitzi els pressupostos?????!!!!!
Però què putes ens passa? Què ens hem pres? Estem anestesiats definitivament? Ens han lobotomitzat? Som vaines definitivament i ja només podem assenyalar amb el dit i cridar?????
De moment, per començar, me'n vaig.
Ja veurem quan torno. Si torno.

Els Reis m'han portat una de les millors coses del món: una megasorpresa!

De fet, ara mateix estic estrenant-la!

Fliparax!!!!

Adéu 2011, hola 2012!

L'any 2011 ha estat un any molt estrany, per mi.

És el primer any de la meva vida que ningú no em marca uns horaris, que no tinc un(a) jefe(a), que sóc jo qui decideixo què és important i què és accessori. I mira, és curiós, què vols que et digui. Encara no he decidit si m'agrada o si m'agrada molt, això de manar-me jo. L'única cosa xunga de tot això ha estat el nivell d'ingressos. Ha caigut, de moment, en picat.

És el primer any que hi ha diversos dels meus amics i amigues que es casen i m'ha fet molt feliç. Els he agraït moltíssim que hagin volgut compartir aquest dia amb nosaltres i els desitjo que la seva vida en parella sigui tan feliç com la meva.

És el primer any que moltes de les meves amigues tenen criatures. Sembla que s'hagin posat d'acord, tu. No es dóna l'abast a fer mantes per regalar a nadons i nadones. I m'han fet molta enveja. Massa i tot, en algun moment, em temo.

En resum, és un any que ha tingut coses xungues, clar. Però per mi, casi que n'ha tingut més de bones. Som més pobres (això ja hi comptava), som més llestos (quin remei, la pobresa esmola l'enginy), som més (en genèric, hi ha més nens i nenes, més parelles, més tot), i som millors.

Així doncs, bon 2012! Els bons desitjos, cadascú que se'ls faci a mida. Us els desitjo tots!

Llibres variats i interessants (o no)

Com que no tinc temps ni ganes de fer un post per cada llibre que em llegeixo (perquè no me'n recordo mai, fonamentalment, i perquè a més em semblaria que estic fent els deures del cole) només en faig d'aquells que m'agraden especialment o que trobo especialment evitables.
Per això, avui, faig un post de quatre (4) llibres. De cop i així, pel boc gros, versió reduïda, rotllo Reader's Digest. Tots ells agafats a la biblioteca. Per tant, argumento primer per què he triat un llibre i després el comento.

Aigua bruta, Pau Vidal. És el traductor de l'Andrea Camilleri i m'ha fet passar unes hores felices amb les seves traduccions. Per això vaig agafar una novel·la escrita per ell.
Bon llibre. Entretingut, lleuger, divertit i fins i tot amb una trama francament interessant (la proposta de per què hi ha morts en pobles allunyats i per causes molt estranyes) però mal resolta i pitjor justificada. Això sí, m'ho vaig passar molt bé, llegint Aigua bruta. Està molt ben escrit.

Cinc dies d'octubre, Jordi Sierra i Fabre. És l'escriptor més prolífic viu i no n'havia llegit res. Comptava en trobar-me una cosa facilona, infantilota o pitjor, rotllo Julia Navarro (un dels pitjors insults que jo puc dedicar a un llibre: rotllo Julia Navarro i rotllo Stieg Larsson). Doncs no. Un llibre molt ben escrit, amb una història tèrbola i fosca ben tramada, en la que es destil·la la frustració dels perdedors de la guerra civil i l'arrogància dels guanyadors. Un bon protagonista jubilat, un bon dolent, una bona dona del protagonista, unes actuacions raonables. Bé, bé. Me'n pillaré més, a la biblioteca. De la mateixa "línia" amb el mateix protagonista hi ha Set dies de juliol i Quatre dies de gener.

Los santos inocentes, Miguel Delibes. No crec que calgui que digui per què vaig agafar Delibes, però vaja, el tema és que m'enduia quatre llibres i vaig pensar que valia la pena agafar un clàssic. Quina meravella. Quin luxe. Quin plaer. Difícil, sí. Dur, també. Complicat, efectivament. Però un gustàs. Imprescindible. Poesia en prosa.


Drecera al paradís, Teresa Solanes. Li volia donar una segona oportunitat a la Solanes després del disgust que vaig tenir amb Un crim imperfecte. Doncs res. No vaig arribar a la pàgina 70. Vaig decidir que era horrorós, pèssim, pedant i mal escrit abans d'arribar-hi. Com que no sóc crítica literària, pot ser que sigui cosa meva. Però no val la pena. No li donaré una tercera oportunitat. I sort que era de la biblioteca. Perquè si hagués pagat pel llibre m'hauria estirat els cabells.

Bona lectura a qui encara en faci.