Notícies

Frankenstein, de Mary Shelley

Finalment m'he llegit Frankenstein, de Mary Shelley. Un referent de la literatura universal i un clàssic entre els clàssics.
Avui faré un comentari de text clàssic. Uns bons professors de literatura es mereixen un homenatge, ni que sigui des d'aquest bloc.
L'autora del text és Mary Shelley, que en el moment de començar a escriure el llibre tenia tot just 18 anys i era l'amant de Shelley, que no s'havia divorciat encara de la seva primera dona. De fet, mai no se'n va divorciar; ella es va suïcidar. Per tant, en aquella època Mary Shelley encara no era Shelley, era Mary Wollstonecraft Godwin, filla de Mary Wollstonecraft, escriptora i feminista, i de William Godwin, filòsfof i liberal. Tot i que la seva mare va morir deu dies després de néixer ella, Mary va créixer en un entorn educat, liberal i on podia desenvolupar els seus projectes, en una època on les dones no gaudien, precisament, d'aquests luxes. Malgrat tot, fins i tot abans de començar a escriure Frankenstein o el modern Prometeu (1816), ja havia parit una criatura de Shelley. Tot això, abans dels 18. Shelley, l'home de qui va parir quatre fills i només en va sobreviure un, i que no es va voler fer càrrec dels seus fills quan la seva primera dona es va suïcidar.
Un estiu, Shelley, Mary, Lord Byron, Claire Clairmont (germanastra de Mary i amant de Byron en aquell moment) i John William Polidori van ser junts a Suïssa. Lord Byron, gran exponent del romanticisme, era una de les majors influències literàries del moment. Elegant, intel·ligent, guapo, valent, temerari... l'exponent d'home que podria fer un anunci de Brumel - la colonia de los hombres (llicència literària de l'autora del bloc). Durant uns dies, el mal temps no els deixava sortir a passejar i es van dedicar a llegir relats de fantasmes i a fer una aposta: a veure qui d'ells escrivia el millor llibre de terror. A partir d'aquí, neix Frankenstein.
Curiosament, només va ser una de les dones qui va escriure alguna cosa de profit; els homes es van limitar a mirar-s'ho i a murmurar que "estava molt bé que la noia fes els seus intents en la literatura" (explicat en les mateixes notes de l'autora del llibre).
Un cop feta l'anàlisi de l'entorn, endavant, seguim. Passem a l'anàlisi dels personatges.
Frankenstein o el modern Prometeu és un llibre que es pot definir, des del meu punt de vista, com un dels grans exponents del romanticisme, juntament amb Werther, de Goethe (Les penes del jove Werther, per ser exactes, 1774). Si a Werther, que el vaig haver de llegir a l'escola, el vaig odiar a la segona pàgina i vaig pensar que va trigar massa a suïcidar-se, Frankenstein em cau malament.
No el monstre, no. El seu creador és el que em cau malament. Víctor Frankenstein és un egoista, egocèntric, irresponsable, impresentable, cruel, manipulador i trampós. A més, és dèbil. El món gira entorn d'ell i només pensa en ell. Totes les persones que diu que estima i que són els seus amics (pare, mare, germans, l'Elisabeth, el Clerval...) són, senzillament, pretextos per poder parlar d'ell. De com ell se sent sobrepassat per les circumstàncies, de com ell pateix, de com ell sofreix, de com ell es considera culpable de tot... Però en cap cas intenta posar remei, intenta resoldre-ho, assumeix cap mena de responsabilitat dels seus actes.
La història comença al Pol Nord. Un anglès, que ha decidit que vol trobar un món feliç al Pol Nord, recull un home que cau esgotat d'un trineu. Aquest home esdevé el seu amic i li explica una història "terrorífica".
Víctor Frankenstein, un noi jove de casa bona, que té la sort de poder rebre una formació exclusiva, que gaudeix de la natura (un altre dels trets del romanticisme, el vincle amb la natura i el pes que l'entorn natural té en tota la història i en l'estat d'ànim del protagonista), després d'estudiar molt, descobreix com crear vida. I en crea. I finalment, un cop ho ha fet, considera que ha creat un monstre.
I a partir d'aquí se succeeix una història de terror. De terror de veure com es crea un ésser, que desenvolupa sentiments, que necessita afecte, que vol crear vincles, es troba completament sol i decideix fer patir per venjança.
Un gran llibre, evidentment. Però, sincerament, la construcció de personatges només és reeixida en el cas del monstre (que, a sobre, no té nom). La resta, són personatges plans, avorrits, previsibles i buits.
I no parlem del paper de les dones, que es limiten a ser-hi per cuidar, per fer de mobles, per ser utilitzades segons els desitjos dels homes del llibre.
En definitiva, no sé perquè llegeixo textos de l'època romàntica. M'avorreixen i els seus protagonistes són insofribles.

Arctic Monkeys, Palau Sant Jordi

Ahir al vespre, amb una amiga, vam anar a fer una estona d'adolescents funcionals a l'Annex del Palau Sant Jordi, on tocaven els Arctic Monkeys. A mi m'agraden moltíssim; ella ni tan sols els coneixia.
De fet, vaig fer trampes. Al setembre, quan vaig saber que venien a Barcelona, vaig comprar dues entrades i vaig pensar que ja enganyaria a algú perquè m'acompanyés. Si no trobava ningú, sempre li podria demanar, si us plau per favor, i a canvi d'algun cost, al col·lega, que odia profundament els Arctic Monkeys, els Reverend and the Makers, els Babyshambles, els Dirty Pretty Things però els aguanta a casa.
Finalment, i després de pagar uns quants suborns, vaig trobar una amiga que es va deixar torturar, i a les 19.30 hores d'un dissabte vam fer cap al Sant Jordi.
De bones a primeres, Pam! El putu 3GSM. Ja coneixeu la meva simpatia cap a aquest saló però des d'ahir encara els odio més. L'avinguda Maria Cristina tallada perquè els senyors puguin lluir mòbil a gust. Estic pensant de posar-los una denúncia per robatori. Sí, de la meva ciutat. Apa, a donar la volta del mil·leni pel carrer Lleida...
Quan vam arribar a dalt, vam veure que les coses han canviat. No només han posat tauletes i sofàs, sinó que, a sobre hi ha guardarroba!!!! En un concert!!! La veritat és que vam pensar que comencem a estar viejunas, però vaja, n'hi havia de molt més vells, per la zona.
El concert va començar amb retard, però va ser espectacular, s'ha de dir. Feia temps que no veia un directe tan contundent (des dels Cure!) i que motivessin tan el públic. Van començar presentant una cançó d'Humburg, el darrer CD, però es van posar de seguida a tocar grans èxits (I bet that you look good on the dance floor, A view from the afternoon, Brainstorm, If you wew There, beware, This house is a circus, Still take you home...). Personalment, Humburg no m'acaba de convèncer, però no el van repassar de dalt a baix. Van tancar amb Do me a favor i 505.
Un gran concert, la veritat. Però la sala anexa no sona tan bé com el Sant Jordi. Si estaves al davant, sonava força bé. Però quan ens vam retirar cap a la barra, a la recerca de l'aire perdut, vam notar la distorsió excessiva.
I mentre escoltava i cantava com si tingués 16 anys Brainstorm em vaig recordar que un company de feina, i nogensmenys amic, em va explicar que portarà la seva filla a veure els Cranberries. I vaig pensar que hi ha coses que és millor que els pares no vegin... :)
Per cert, Nu, gràcies per la nit. Va ser fantàstica!

Diumenge

Es diu de diumenge que és el dia del senyor. Deu ser-ho, no ho sé. El que segur que no és és el dia de la senyora. El diumenge és el dia en què la majoria de les dones que treballem fora de casa ordenem, planxem, organitzem, cuinem i deixem a punt la casa, la cuina i els armaris per encarar la setmana següent amb una mica de dignitat i tranquil·litat.
Si hi ha hagut sort, el senyor col·labora en aquesta posada a punt de la casa. Si hi ha hagut poca sort, ajuda. Si no n'hi ha hagut gaire, com a mínim no molesta. Si no n'hi ha hagut gens, a sobre emprenya.
Sóc una afortunada i a mi em toca sort. El senyor col·labora. Però aleshores ens trobem que el diumenge a la tarda, en lloc de ser el dia en què et dediques a fer res, que és molt sa i molt recomanable, es converteix en el dia "la rentadora se'ns ha estressat" o, alternativament, "s'ha acabat l'espai al congelador; i ara què fem?".
Tot i això, cal reconèixer que la tele ajuda. Amb la porqueria de programació que fan a la tele, fins i tot t'agafen ganes de posar-te a rentar plats, ni que sigui per no empassar-se bodrio rere bodrio...
Ara, la veritat és que trobo a faltar que facin el Barça. Per mi, un diumenge a la tarda no és diumenge del tot si no sento el Barça per la ràdio.
Què hi farem, sóc animal de costums...

Sherlock Holmes, de Guy Ritchie

Ahir vam anar a veure Sherlock Holmes, de Guy Ritchie. Em feia gràcia veure una nova versió, menys típica, més física, de Sherlock Holmes. S'ha de dir que el fet que fos del Guy Ritchie també em va motivar. És un director que m'agrada molt. Lock&Stock és una de les meves pelis preferides, igual que Snatch.
S'ha de reconèixer que divorciar-se de la Madonna li ha anat la mar de bé, al Guy Ritchie. RocknRolla era més fluixeta, tot i que jo trobo que el Gerald Butler està impressionant.

Però tornem a Sherlock Holmes. En primer lloc em va sorprendre com ha millorat, físicament, en Robert Downey Jr, que deu haver disminuït o eliminat el consum de drogues, perquè fa molt més bona cara que darrerament. Hi ha una escena on se'l veu sense camisa i deu haver dedicat força hores al gimnàs. També em va sorprendre que s'assembla força a Dustin Hoffman. Això pot ser positiu o negatius, si us agrada o no el prota de Tootsie, clar. Downey Jr va guanyar el Globus d'Or per aquesta interpretació.

Jude Law mai no ha estat sant de la meva devoció. El trobo extraordinàriament fred. Una persona, com la Uma Thurman, que podríem dir-ne aquosa. No tenen consistència física. Són eteris. Tan rossos, ulls tan blaus, tan bonics, que són com de porcellana, fràgils i freds. Però vaig trobar que feia un Watson espectacular.

La peli està molt xula. L'ambientació és increible, és ràpida, és àgil. L'argument té el seu què durant una estona. Després grinyola una mica, però vaja, sempre m'ha semblat que els arguments de Sherlock Holmes grinyolen, de manera que res de nou.

El que sí que em va fer molta gràcia són les contínues referències, homenatges o "guinyus" a altres pel·lícules.
Em va semblar que l'inici és un homenatge obert a El secret de la piràmide, per l'ambientació i pel fil argumental. També n'hi ha una altra, de referència, amb la mort d'un dels personatges.
S'homenatge, també, Indiana Jones. El dolent dolent apareix amb una caçadora de les típiques que porten els nazis en les pelis d'Indiana Jones.
El club de la lluita, també apareix en un parell d'escenes i també V de vendetta (dolenta com ella sola, per cert!).
Crec que tenim Sherlock Holmes per dies, perquè la peli tanca l'argument, però deixa oberta la continuació.
Per cert, algú sabia que Holmes és humà i té vida privada? Doncs aquí sí. I el més increible: Watson també té vida, a part de Holmes. I vicis... típics de les pel·lícules de Ritchie, com el joc!

Tu, de què vas?

Els de l'ajuntament de Vic han anunciat que no empadronaran a persones que no tingin regularitzada la seva situació administrativa. Ras i curt, que els que no tinguin papers, no tindran padró. Fins aquí, des del meu punt de vista, deplorable, perquè l'única cosa que estan fent és fer-li la campanya electoral al racista, xenòfob i pervers de l'Anglada, de Plataforma per Catalunya. A sobre, de gràtix. L'home es deu estar fregant les mans.
Però això em preocupa relativament poc. El que em fa pànic és el que està fent el Basté, que porta dos dies fent unes tertúlies i amb uns tertulians i tertulianes que estan ratllant també el racisme, la xenofòbia i la perversitat, des de les seves tribunes daurades i impol·lutes, d'intel·lectualitat del país. Ja podem patir si aquesta gent són els intel·lectuals.
En Basté hauria de començar a entendre que treballa en un mitjà de comunicació, que no està assegut en una taula de cafè amb uns amiguets i xerrant al menjador de casa de tot allò que els passa per la barretina. Perquè aquesta barretina que estan, suposadament, defensant en primer lloc no és seva en exclusiva i en segon lloc no és igual per a tothom.
Amb quin dret s'atorga ser la veu de Catalunya? Amb quina presumpció la seva veritat és la veritat de tothom?
Amb quin dret li pregunta a un noi que es diu Karim i que parla un català perfecte d'on és originari? I els que estaven asseguts a la taula, poden treure a lluir orígens que es remontin al segle X, amb Ramon Borrell negant-se a renovar el vassatge amb els francs? Quan s'adonarà el Basté i tota la gent com la que tenia asseguda a la taula que el Karim s'hagués pogut dir de cognom Castells? I que aviat hi haurà Núries Al Nassir, Yéssiques Salvador, i qualsevol de les múltiples combinacions de noms i cognoms catalans i foranis?
Què li molesta al Basté i als seus contertulis? El color de la pell o el comportament d'algú? L'ocupació del carrer que es fa, els molesta perquè ocupen l'espai o perquè són marroquins? Els molestaria igual si fossin nascuts a Berga? Els crits, la música, el que molts d'ells no parlin el català, no se n'han adonat que també és responsabilitat nostra, que som permissius, ganduls i canviem d'idioma a la que ens sembla que algú no ens entén?
Visc al centre de Barcelona i no crec ni en papers per tothom ni en que aquí hi cap tothom. És estúpid i de ser curts de gambals pensar-ho, a part de ser un miserable, perquè és mentida. No hi cap tothom. I percentatges de població de fora de més del 40% en zones del país és inaguantable en qualsveol comunitat. Però el que és evident és que no podem agafar i fotre'ls fora, perquè ja hi són, han vingut per quedar-se i per llaurar-se una vida aquí. Busquem fórmules perquè siguin dels nostres, siguin quins siguin els nostres. Perquè no hi hagi un ells i un nosaltres. I no demanem solucions a una classe política, perquè no existeix una classe política. N'hi ha uns quants que es dediquen a al política, i d'aquests uns quants n'hi ha massa que ja fa massa temps que s'hi dediquen i que haurien de deixar de fer-ho, perquè pensen amb esquemes del segle XIX al segle XXI.
Però també hi ha premsa que s'ho hauria de fer mirar. De fet, la majoria. Perquè fa molts anys que espero sentir un mitjà de desinformació que no em vulgui manipular, fer combregar amb rodes de molí, fer-me creure que la seva veritat és l'única i que ells sí que saben què hem de pensar.
Per sort, la ràbia m'ha fet recuperar uns vells coneguts, Els Pets. I mira, he recuperat Tu de què vas i No n'hi ha prou amb ser català. Basté, recupera'ls i aplica't el "de català no s'hi neix, se n'exerceix". I de passada, que la Rahola recordi que ella amb els feixistes no s'hi asseu, els combat. Aquests últims dies sembla que, a més, s'apunti al seu bàndol...

Bon any 2010!

M'agrada començar l'any bé i això vol dir: bona companyia, bon vi, bon menjar, bona música i, després, tranquil·litat. I al cap de pocs dies, bona lectura i bons viatges. Sí, m'agrada viure bé.
I per començar bé, com he dit, cal bona música. Propostes que us faig, de grans cançons que, a més, han estat importants per mi aquest any.
Que sigueu molt felices, molt feliços. Que els somnis es facin realitat, però no tots, per poder seguir lluitant i guanyant. Que la gent que us envolta us faci sentir estimats i que al vostre entorn envieu amor. Que planteu cara. En definitiva, que visqueu.
Salut i un brindis virtual!