dilluns, de juny 09, 2008

En dos dies: Xangai/ Shangai/ Shang-Hai

Ni de conya. Ni ho intenteu. En dos dies no es veu Xangai. De fet, en dos dies no es veu cap ciutat del món (excepte Kaifeng, que amb una passada de tren per l'estació en tens de sobres), però normalment, amb dos dies et pots fer una idea molt aproximada de com deu ser una ciutat.
A la Xina (ara quedaré pija, ja us ho dic) en dos dies no veus res. Tot és gegantí. Tot és enorme. Les diferències són abismals. Al costat de barris on no arribes a veure el sostre dels edificis per molt que tombis el cap, hi ha barraques enganxades als peus d'aquests edificis, que no tenen ni latrines i on els nens segueixen jugant entre el fang.

Propostes de llocs de Xangai que no us podeu perdre si mai decidiu fer-hi cap (recomanació: que no sigui a l'agost o emporteu-vos Gatorade o Aquaris en versió soluble, perquè la calor és tan enganxifosa que acabareu deshidratats sense adonar-vos-en).
La Perla d'Orient, la casa on es va fundar el Partit Comunista de la Xina, amb una reproducció en cera dels seus membres fundacionals (fan bastanta angúnia, la veritat); la Torre Jin Mao; el Bund (tot l'antic passeig colonial); la Concessió Francesa; la Concessió Internacional; el Museu d'Urbansime (amb una maqueta que reprodueix com és Xangai, amb els seus 14 milions d'habitants censats i els seus aproximadament 20 de reals); el Parc Fuxiang; els darrers jardins francesos de la Xina; la Plaça Renmin i els carrers Nanjing Dong Lu i Nanjing Bei Lu (més coneguts com els carrers de la Pepsi i del Seven Up).


On menjar: en qualsevol dels múltiples restaurants internacionals que hi ha. Des del Gino's fins a les múltiples cadenes de menjar japonès. Per què? Perquè els xinesos no parlen un borrall d'anglès ni de català (us ho juro; a Barcelona, tampoc, però a la Xina, menys) i és impossible entendre les cartes xineses, perquè no porten fotos (excepte les dels restaurants internacionals...), de manera que, si us agrada saber què demaneu per sopar, us recomano algun lloc amb fotos!
On dormir: al Pujiang Hotel o Astor House Hotel, que és el mateix. És un hotel colonial, on s'hi ha estat el bo i millor de l'aristocràcia europea durant l'època colonial i que té un encant fantàstic. Tres coses importants sobre l'hotel. La primera: encara que no ho sembli, hi ha matalàs. És tan dur que penses que se l'han oblidat, és cert, però n'hi ha. La segona: les recepcionistes són unes antipàtiques absolutes i sembla que no entenguin una maleïda paraula del què els hi dius; en la major part dels casos, efectivament no t'entenen (però ni elles, ni pràcticament ningú). La tercera; l'esmorzar no està inclòs!


Cap comentari: