Entrades pendents

Salutacions cordials,
aquest és un post d'organització mental.

Fa un munt de dies que penso que haig d'escriure un munt de coses que em passen pel cap. Però ara que finalment tinc una feina remunerada (perquè de treballar, lamentablement, sempre he treballat; el que passa és que no em pagaven per fer-ho, diríem) vaig de cul.
Estic re-aprenent a sobreviure en horaris que et fan anar de corcoll i encara no he sabut posar el correu electrònic, el fb i el bloc dins d'aquest calendari horaril.
Total, que faig un llistat dels temes pendents que tinc per a veure si entre demà i durant la setmana tinc temps de donar-los dues voltes i semblar, altre cop, una mica humana.
Si voleu, podeu votar els que us semblin més interessants. També podeu fer propostes. Però ja dic ara que faré el que em semblarà.
Precisament un dels temes és la "participació ciutadana en la política".
Un altre és el concert que es prepara al Camp Nou amb en Lluís Llach i d'altres.
Un tercer és les classes socials a l'actualitat: anàlisi redundant de la hipocresia i l'autoengany personal (sembla un llibre d'autoajuda; mira que si el col·loco....)
Un altre seria relacionat amb l'economia i la gran construcció lingüística que és "l'economia real". És tan interessant i curiosa com els "problemes reals de la gent".
I un que tinc coent-se a foc lent és per preguntar per què putes vivim enfaixats en conceptes del segle XIX quan estem al segle XXI.

Ala, escrit he escrit. Que tingui cap mena de valor ja és un altre tema. Ah! I em quedarà pendent també el post sobre el valor, els valors i les valoracions.
La foto no té res a veure, però em feia il·lu posar alguna foto i mira, m'ha sortit una de bitllets que a veure si ens arriben una mica més a tots.

Petites manies particulars

Entenc que tothom té les seves, de manies, però és que les meves són ridícules però existeixen.
Per als que em coneixeu, avís per a navegants. Per als que no, així us feu a la idea de quina pinta dec tenir.

-Sóc habitual de posar compactes i escoltar-los, desordenadament, a trossos i sense cap mena de criteri a l'hora de seleccionar què escoltaré primer i què després. No és estrany que en el meu equip de música de 5 cds que em van portar els Reis fa mil anys a casa ma mare i que mai no he agraït prou hi hagi al primer Offspring, grunge, al segon Fischerspooner, tecno, al tercer els Obrint Pas, al quart la Britney Spears i al cinquè els Sau. Ara, em posa malalta que després quan obri una caixa no hi hagi el CD que diu la caràtula. Com em trobi un CD d'Ocean Colour Scene dins la caixa de Nirvana hi ha un assassinat.

-M'importa un rave si els plats queden per rentar d'un dia per l'altre i fins i tot dos o tres dies, si hem anat de cul. Els recullo una mica, deixo la cuina presentable per poder arribar a agafar el que queda net i ja netejarem quan tinguem una estona lliure. Però com hi hagi una forquilla neta al lloc de les culleres o un ganivet estigui de turisme per les forquilles em putejo de mala manera. El mateix em passa amb les tasses i els gots. Cadascú té el seu lloc i no sofreixo que es barregin. Els plats tenen prohibit mantenir relacions amb altres gammes de plats: fondos amb fondos i plans amb plans.

-Els llibres són una de les meves grans passions. Els llegeixo desordenadament i cinc alhora. D'aquesta manera sempre n'hi ha un que puc agafar, estigui de l'humor que estigui. Fins i tot, en atacs de locura, he estat capaç de prestar-ne a algú (sempre apuntat a la llista negra fins que me'l tornen). Però si trobo una pàgina doblegada se senten els crits a Birmània. Hi ha punts de llibre. I si no, es poden construir amb un miserable post-it. O amb un trosset de paper.

-Acumulo la roba que he portat durant el dia en una pila sobre el "galan de noche" que vaig robar de casa mon pare. Allà s'hi pot passar dos, tres, sis o els dies que faci falta. De fet, fins que busco per posar-me una peça concreta i la molt estúpida encara està allà, tirada. I en canvi, després el procés és inversament proporcional: de la rentadora a l'estenedor, de l'estenedor a la taula de planxar o de plegar i d'aquí a l'armari en menys de 24 hores. Per què? Perquè em sulfura la roba neta tirada a qualsevol lloc.

-Puc no fer el llit en una setmana. L'estiro i santes pasqües. Total, hi dormim sempre els dos mateixos, quin problema hi ha. Ara, quan m'hi fico totes les mantes han d'estar perfectament estirades i sense cap arruga. I tots els calaixos de l'habitació perfectament tancats, igual que les portes dels armaris. La qual cosa té la seva gràcia, tenint en compte que són de l'Ikea i que d'això no tanca res ni de conya.

-Tinc el meu bloc abandonat durant mesos, sense cap mena de problema. I falta que ma germana em renyi per posar-lo al dia immediatament i escriure com una posseïda. Potser és que em feia falta entrenament mental?

La planificació desplanificada

Ahir vaig fer una de les coses que més m'agraden i alhora de les que em genera més feina: dinar a casa la meva mare amb els meus germans i els meus nebots. Felicitat absoluta carregada de responsabilitats: atipar-me com una lladre dels plats excel·lents que cuina ma germana (ahir, fideuada i bistecs amb suc, més la mona que mon germà li va portar al meu fillol); fer una sobretaula digna i divertida; fer una partida de botifarra que vam guanyar per golejada; arreglar un calaix d'una caleixera de mon germà per ordre de la meva mare; intentar mantenir l'autoestima d'una nena preciosa de gairebé 11 anys i prometre al meu nebot que anirem a patinar. Dit així, sembla poca cosa, però no ho és pas. El nivell de discussions és d'un to tan profund que tant ma germana com jo vam acabar arribant a la conclusió que no escrivim als nostres blocs respectius perquè el resum de les nostres sensacions, pensaments i idees és: a cagar a la via. A cagar a la via tot.

Per tant, planifiquem-nos. Planifiquem-nos per anar a cagar a la via d'una manera ordenada. No m'agrada compartir gaire res (i encara menys trossos de via per anar a cagar: que cadascú tingui el seu, ben ordenadet i ben posadet). Atenció: el paper de vàter se l'ha de portar cadascú, això sí. I no val allò típic de "va, deixa'm un clínex que se m'acaben d'acabar". No. Ordre. Un rotllo per cap. I després cadascú amb la seva galleda plena de l'aigua de fregar el terra, ala, a esbandir la merda que ha deixat. Com a metàfora, mira, se m'acaba d'acudir i potser fins i tot tindria un cert efecte. En realitat, tampoc no faríem malbé res: les línies de la Renfe tampoc funcionen habitualment; no els vindrà d'una mica més de merda.

Però en realitat jo volia explicar-vos el meu procés de planificació (com que em van renyar ahir per no escriure, avui m'hi poso). M'encanta planificar-me la setmana. És el millor moment. M'assec, penso que vull tenir fet al final de la setmana, i ho poso per escrit. No per hores, no per dies, no per moments. Sinó per projectes. És a dir, per posar un exemple. Si el que vull és tenir la casa neta (un dels meus somnis més recurrrents) agafo la meva targeteta de ratlles del col·le i escric: casa neta. I a sota tot el que cal perquè la casa estigui neta. Que si la catifa, que si els vidres, que si la nevera per dintre o per sobre, que si els armaris de la roba.... I al llarg de la setmana vaig ratllant allò que he fet. El que no, queda per a la setmana següent.
Dit així sembla bastant imbècil, ho sé, però plantejat de cara a la feina i de cara a la pròpia disciplina és fantàstic. I per què no li poso ni dies ni hores a les feines? Perquè no sé si podré fer-ho exactament el dia que dic que s'hauria de fer i això em generaria sensació de fracàs i de deixar-ho. No sé si podré dilluns al matí a les 10 netejar la nevera (recordeu que segueixo a l'atur, lamentablement). Però segur que hi haurà algun moment durant la setmana que sí que ho podré fer. Doncs per què m'haig de fustigar si dilluns a les 10 finalment me'n vaig a buscar a la meva germana a la feina per fer un cafè amb ella amb els seus 20 minuts de descans i aprofito per portar-li uns tàpers que li poden fer servei? O per què m'haig de sentir malament si en lloc d'estar tancada a casa en un dia de sol radiant em dedico a fer la ruta dels locals que crec que poden servir pel meu projecte?
Planificació desplanificada, aquest és el concepte. I si al final de la setmana hi ha més coses fetes de les que no, he triomfat. I així anar fent.
Resultat, un post coacher baratu: anem a cagar a la via planificadament, seria el resum. Això sí, es pot fer durant tota la setmana.

Independència (3): jo votaré Esquerra (o ERC)

Porto molts, molts dies donant voltes a qui votaré. Sóc independentista i d'esquerres i, per tant, m'hauria de ser senzill, no? Doncs no.

Com a independentista prosaïca que sóc, a mi tant m'és qui proclami la independència del meu país; com si ho qui ho fa és el Crostó, el cadell de gos de la meva germana. En tant que serveixi i que ho fem, doncs endavant.

Així, se'm presentava el dilema: i si per una vegada voto en Mas, per donar prou suport a aquesta nova versió del President i que tingui força per negociar? Home, és una opció, em deia jo a mi mateixa, però té peròs.

En primer lloc, és de dretes. Sí, ja i què, em deia la meva segona veu. Primer aconseguim ser un Estat normal i després farem d'estat normal: decidirem si tenim governs de dretes o d'esquerres. Com tothom, vaja.

En segon lloc, porta el Duran. La meva segona veu aquí ja no callava: estàs sonada si votes aquest senyor, que és un unionista de cap a peus. La meva primera veu no tenia arguments contra això,  de manera que callava.

En tercer lloc, la meva primera veu tenia por. Por perquè en Mas és el mateix que va pactar la retallada de l'Estatut que havia aprovat el Parlament; perquè és el que encapçala un partit que del peix al cove i de la puta i la Ramoneta n'han fet els seus eixos principals, perquè em temo molt que en el moment que tingui una majoria absoluta estaran disposats a pactar a la baixa. I aquí la meva segona veu ja feia festa major: doncs per què et planteges votar CiU? Doncs mira, perquè vull, perquè necessito la independència del meu país, li deia la primera. Hàbilment, la segona veu li va dir: doncs fes vot útil. Vota ERC.

Vot útil ERC, deia jo? Això no ha anat mai així... I la meva segona veu, que és el sentit comú i la meva intel·ligència, deien, doncs ara sí.

Ara cal que Esquerra sigui la segona força del Parlament, per garantir que CiU i en Mas no es faran enrera.

Ara cal que ERC sigui la segona força del país, per no deixar cap dubte de la nostra voluntat de ser.

Ara cal que ERC sigui la segona força, per demostrar que el país no està polaritzat: que som molts més dels que volen i dels que diuen; que els unionistes són un reducte petitet atomitzat.

Ara cal que ERC sigui la segona força, perquè són els únics que garanteixen que el vot indiscutiblement independentista tingui capacitat de marcar el govern, sense que hi pugui  haver el dubte que es pacti amb les forces unionistes de dretes.

Ara cal que ERC sigui la segona força i a més que ho sigui sense la majoria absoluta de CiU.

Perquè ja entenc que CiU guanyarà, però si ho fa per majoria absoluta ens quedem a les mans d'una gent que sempre s'ha distingit per la seva capacitat de fer canviar de sentit les paraules.

Si vols la independència del teu país, doncs, hauries de votar ERC. Per assegurar-te'n. Jo ho faré. I ha estat una decisió de vot útil.

I no, no m'han pagat ni em paguen per fer campanya. 

Independència (2)

Ja vaig amenaçar que això seria com un culebrot; per tant, cap remordiment per fer la segona part (i les que vindran, si puc).

Si algú em digués "quin seria el teu escenari ideal per al 25N?" jo respondria, sincerament, que la meva il·lusió hagués estat un front nacional compost (composat? mai no sé quina és la correcta) per CiU, ERC, ICV, SI, RCat, DC i qui s'hi vulgui apuntar més.
Per què? Perquè entenc les properes eleccions com un plebiscit sobre si cal o no cal fer el referèndum per a l'autodeterminació. Que guanyen els partits que el volen convocar? Doncs, ala; convoquem i avall que fa baixada. Que amb la llei espanyola no es pot fer? I què. Precisament el que es tracta és de petar-se la llei espanyola. Per tant, si guanyés el front pro referèndum es genera la legislació necessària, que per això és un Parlament i no una casa de barrets, es convoca el referèndum dins la legislació catalana vigent i avall que fa baixada.
Un cop fet el referèndum, en cas que guanyés el "Sí, volem un Estat propi que es digui Catalunya (o fklasjfñlkasd o MiraquebonicelpaísdeGaudí o Barçalunya o com vulguin, que el nom no sempre fa la cosa)", quedarien convocades automàticament eleccions constituents per al cap de 3 mesos i aleshores que cada partit es presentés amb el seu programa, les seves propostes i els seus candidats per elaborar una Constitució catalana, demanar l'ingrés a la UE, a l'ONU, a la FIFA i a la UEFA i reconvocar per començar la primera legislatura de la nova era del país.
Si guanyés el "No, volem seguir sent espanyols, cornuts i pagant el beure", doncs res, tu. Cap a casa i a recomençar la feina que hem estat fent tots aquests anys i que semblaria que no hem fet prou bé.
Això seria el meu desig.
Per sort, els meus desitjos no són ordres ni a casa meva, de manera que segur que faran tot el contrari. Però vaja, mira, l'opinió és lliure. Mentre en Vidal Quadras no mani gaire més.

Premis!

Ahir vaig veure un comentari de la Montse, una bona amiga meva, de Rhubarb and samphire, que em comentava l'existència d'un premi, el Premi Liebster. Li vaig haver de demanar que m'expliqués què havia de fer, perquè això dels premis a mi en sona a xinès. Com que és una persona fantàstica em va guiar i aquí va el tema. De fet, directament m'he copiat el text (la primera part no, evidentment. Però la de les instruccions, sips!)
Cal:

• Explicar 11 coses sobre vosaltres
• Respondre les 11 preguntes que us fa la persona que us dóna el premi
• Nominar 11 blocs de menys de 100 seguidors (+/-) al Premi Liebster
• Seguir a la persona que us ha nominat
• Visitar tres dels blocs de la llista

Les 11 dades sobre mi: sóc dormilega, m'agrada menjar bé, m'agrada viatjar, visc a Barcelona, he voltat per força trossos del món, sóc feliç fent res, m'apassiona la meva feina (especialment si la pogués fer), llegeixo compulsivament, vaig al teatre menys del que voldria, encenc la música abans que la tele, em diverteixen els debats electorals.

Les preguntes :
Com et definiries? Organitzada (o no)
Plat preferit? Arròs en qualsevol de les seves accepcions, excepte a la cubana.
Cuinar o que et cuinin? Depèn de per a qui i depèn de qui cuini.
Postres preferides? Pastíssos de poma amb nata.
Un ingredient?
El millor viatge que has fet? Israel
El millor restaurant en el que has menjat mai? El menjador de la meva germana gran
Carn o peix? Carn i peix
Formatge preferit? Urgèlia
Xocolata negra o amb llet? Negra. Millor en gelat .
El pitjor plat que has tastat mai? Una horrorosa sopa de color blavós; una mousse d'escalivada;... hi ha gent molt dolenta pel món!

Els blogs :
 
Asseguda a la porta de casa meva
Jordi Montanyà


Passes perdudes
Jordi Caba
Ronya Mortis
La serp escanya l'ós

Cercle Gerry Mandering
La ciutat perduda
Com a casa, res
Llibres llegits i per llegir
Un altre invent 

En resum, gràcies Montse! Espero haver-ho fet bé!

Independència (1)

El titulo amb un (1) perquè espero que en siguin molts més, de posts sobre la independència, el com hi arribem i sobretot, el quan.

Aquests dies no sé amb quin estat d'ànim estic. Estic emocionada, sorpresa, alegre, contenta, preocupada, divertida i alguna cosa més que no sabria definir.
Estic emocionada que després de tants anys sigui gairebé a tocar de la mà la independència. I sobretot m'emociona que hagi estat a través de la demanda civil, de la gent al carrer.
Estic sorpresa perquè no m'ho esperava. Era fora per la Diada i va i es monta la mani més gran de la història. Tants anys anant a manis que ens saludàvem pel nom, els cognoms i preguntàvem per tota la família i va i una que no hi vaig i mira, es-pec-ta-cu-lar.
Estic alegre perquè és un moment d'alegria. Només faltaria. Ara ens haurem de posar tristos perquè no ha estat ERC o SI qui ha aconseguit arrossegar la majoria (esperem i ho veurem en el referèndum que es convocarà) de la població a l'independentisme. A la decisió de voler ser un Estat com qualsevol altre. Francament, no em preocupa qui arrossegui, m'alegra que arrosseguem. I sí, cal deixar clar que qui va normalitzar l'independentisme va ser ERC. Ara ja és un tema central, normal. Doncs ale, alegreu-vos-en, companys!
Estic contenta perquè la gent de CiU, la gent d'ICV comença a tenir clar que ja n'hi ha prou de defensar l'autodeterminació del Tíbet i del Sàhara i negar-la a Catalunya.
Estic preocupada perquè m'ha descol·locat tant el President Mas que sóc capaç d'arribar-lo a votar. I això aniria en contra dels meus principis dels darrers 25 anys. Però ostres, potser s'ho ha guanyat, també. I em preocupa, tu.
Estic divertida perquè els espanyols no han entès res. Diuen que la Constitució no permet el referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Ja. I què? Ja ho sabem. Precisament per això l'hem de fer. Diuen que no ens acceptaran a Europa. No ho crec, però suposem-ho, va. I a Espanya, que l'acceptarien? No han caigut en el fet que ja no seria la mateixa Espanya i els caldria renegociar, amb menys territori, amb menys població, amb menys PIB i amb més deute relatiu? Em diverteix que el Bono se senti "profundament afligit" per la manifestació del dia 11 de setembre. I amb totes les crides a prohibir-nos l'existència. Ei, que hi som. Que existim. Que encara que ho neguin, la realitat és tossuda.
I entre les coses que no sé definir hi ha tantes coses que ja les aniré comentant.
Ah, sí. Em té fascinada l'elecció del Pere Navarro com a proper cap de llista del PSC. Treuran vots en negatiu, a aquest pas.