La planificació desplanificada

Ahir vaig fer una de les coses que més m'agraden i alhora de les que em genera més feina: dinar a casa la meva mare amb els meus germans i els meus nebots. Felicitat absoluta carregada de responsabilitats: atipar-me com una lladre dels plats excel·lents que cuina ma germana (ahir, fideuada i bistecs amb suc, més la mona que mon germà li va portar al meu fillol); fer una sobretaula digna i divertida; fer una partida de botifarra que vam guanyar per golejada; arreglar un calaix d'una caleixera de mon germà per ordre de la meva mare; intentar mantenir l'autoestima d'una nena preciosa de gairebé 11 anys i prometre al meu nebot que anirem a patinar. Dit així, sembla poca cosa, però no ho és pas. El nivell de discussions és d'un to tan profund que tant ma germana com jo vam acabar arribant a la conclusió que no escrivim als nostres blocs respectius perquè el resum de les nostres sensacions, pensaments i idees és: a cagar a la via. A cagar a la via tot.

Per tant, planifiquem-nos. Planifiquem-nos per anar a cagar a la via d'una manera ordenada. No m'agrada compartir gaire res (i encara menys trossos de via per anar a cagar: que cadascú tingui el seu, ben ordenadet i ben posadet). Atenció: el paper de vàter se l'ha de portar cadascú, això sí. I no val allò típic de "va, deixa'm un clínex que se m'acaben d'acabar". No. Ordre. Un rotllo per cap. I després cadascú amb la seva galleda plena de l'aigua de fregar el terra, ala, a esbandir la merda que ha deixat. Com a metàfora, mira, se m'acaba d'acudir i potser fins i tot tindria un cert efecte. En realitat, tampoc no faríem malbé res: les línies de la Renfe tampoc funcionen habitualment; no els vindrà d'una mica més de merda.

Però en realitat jo volia explicar-vos el meu procés de planificació (com que em van renyar ahir per no escriure, avui m'hi poso). M'encanta planificar-me la setmana. És el millor moment. M'assec, penso que vull tenir fet al final de la setmana, i ho poso per escrit. No per hores, no per dies, no per moments. Sinó per projectes. És a dir, per posar un exemple. Si el que vull és tenir la casa neta (un dels meus somnis més recurrrents) agafo la meva targeteta de ratlles del col·le i escric: casa neta. I a sota tot el que cal perquè la casa estigui neta. Que si la catifa, que si els vidres, que si la nevera per dintre o per sobre, que si els armaris de la roba.... I al llarg de la setmana vaig ratllant allò que he fet. El que no, queda per a la setmana següent.
Dit així sembla bastant imbècil, ho sé, però plantejat de cara a la feina i de cara a la pròpia disciplina és fantàstic. I per què no li poso ni dies ni hores a les feines? Perquè no sé si podré fer-ho exactament el dia que dic que s'hauria de fer i això em generaria sensació de fracàs i de deixar-ho. No sé si podré dilluns al matí a les 10 netejar la nevera (recordeu que segueixo a l'atur, lamentablement). Però segur que hi haurà algun moment durant la setmana que sí que ho podré fer. Doncs per què m'haig de fustigar si dilluns a les 10 finalment me'n vaig a buscar a la meva germana a la feina per fer un cafè amb ella amb els seus 20 minuts de descans i aprofito per portar-li uns tàpers que li poden fer servei? O per què m'haig de sentir malament si en lloc d'estar tancada a casa en un dia de sol radiant em dedico a fer la ruta dels locals que crec que poden servir pel meu projecte?
Planificació desplanificada, aquest és el concepte. I si al final de la setmana hi ha més coses fetes de les que no, he triomfat. I així anar fent.
Resultat, un post coacher baratu: anem a cagar a la via planificadament, seria el resum. Això sí, es pot fer durant tota la setmana.