Doncs no, no és l'obra de teatre. Ni tan sols el llibre de Victor Hugo.
És la població catalana i, per extensió, la majoria de la població occidental.
Miserables totes i tots.
Culpem "la classe política" de tots els nostres mals, com si existís tal cosa. No existeix "la classe política". Són uns senyors i unes senyores com nosaltres, que la majoria treballen honradament per construir país. Els uns d'una manera i els altres d'una altra. Més català o més espanyol. Més de dretes o més d'esquerres. Però surten del poble. Ningú no neix sent "classe política". Vale, d'acord, sí. La ministra de Sanitat, la Leire Pajín, sí, però és un cas apart.
Culpem els bancs dels nostres deutes, quan vam ser nosaltres qui vam posar a la hipoteca el cotxe, la bicicleta, el casament, el viatge de vacances i la rentadora. Però clar, no fos cas que els altres es pensessin que érem pobres i que no podíem fer el que tothom feia...
Culpem el món de tot allò que passa: la policia per la falta de seguretat, els de fora per la brutícia, els de dins pels sorolls, les samarretes que no es porten i les niqab que sí (i us juro que n'he vist a Barcelona. Poques, però n'he vist).
Però no fem res. Som uns miserables esperant que algú altre ens resolgui els problemes que algú altre ens ha causat.
No ens plantegem posar-nos en política i canviar-la. No ens plantegem entrar en entitats i fer alguna cosa. No pensem fer propostes més enllà de "i tu més". I si algú ho intenta se l'acusa de voler aprofitar-se. I no defenso el moviment aquest del 15-M que no sé ni de què va a part de fer okupacions de perroflautes a la Plaça Catalunya (pel que he vist a la tele).
I si col·lectivament ens fem grans i deixem de culpar el món mundial i busquem solucions individuals? Moltes solucions individuals=resultats col·lectius.
Miserable i demagoga. Sí. I què passa?
4 comentaris:
M’agrada l’apunt perquè s’allunya del guió clònic que gairebé tothom utilitzem. Polítics, entitats financeres, forces de seguretat, els EEUU, canals de tele i, entre d’altres, Hisenda són considerats els culpables del 90% de les coses que passen al món.
No penso que els polítics siguin exemplars (més aviat són un mirall exacte de on vivim), que els bancs tinguin alguna defensa (tenen unes conductes escandalosament indefensables) ni que mossos d’esquadra, la primera potència mundial, Tele 5 o l’arbitrària Hisenda (curiosament permissiva amb els més rics) mereixin que ningú, a banda d’ells mateixos, els defensi.
Penso que si enlloc d’assenyalar amb el dit i després tornar a casa, de parlar i no fer, féssim quelcom més; ens sentiríem menys miserables i més legitimats a actuar enlloc de parlar.
Un article que anomena "okupes perroflautes" a persones que protesten per una problemàtica que està ofegant la societat no mereix cap aprovació, la veritat. Responent al 75% de l'article diré que "ei, benvingut a la impossibilitat de les revolucions individuals per la pressió social dirigida pels mitjans d'informació i els polítics, cap a una via de la qual no podem escapar". No es pot dir que la culpa és nostra quan hi ha tot un sistema dirigit a menjar-nos el cap perquè fem X cosa. El que diu l'article estaria bé en un món sense fils de titelles (polítics) que ens impulsen a fer X, però no és així. I pense que algú que es preocupa per la política podia haver fet eixe raonament amb un mínim esforç reflexiu. Sobre els desprecis a la gent d'allí, diré que jo també tinc les meues crítiques, tot i recolzar-los, però que si em permetera el luxe de criticar-los m'ho curraria més que els 4 insults que diu eixe escrit.
òscar, gràcies! Fa dies que no et llegeixo, però hi tornaré. Eres un somriure garantit!
Marc, per parts, com deia Jack l'Esbudellador.
Això no és un article. És un post en un bloc particular on dic el que em sembla "més millor". No pretenc ser objectiva ni "informar" de la realitat; senzillament reflexiono des del meu punt de vista, que evidentment està esbiaixat.
Dit això, pots dir, i és legítim, que la meva opinió no és vàlida o no t'agrada o no et serveix.
Però no accepto que em diguis que "ei, benvingut a la impossibilitat de les revolucions individuals per la pressió social dirigida pels mitjans d'informació i els polítics, cap a una via de la qual no podem escapar". Oitant que es pot. Es pot votar amb els peus (marxar); es pot votar en blanc; es pot votar nul; es poden crear noves institucions; es poden crear nous mecanismes; es poden buscar fórmules.
No es pot dir que la culpa és nostra? Com que no? Algú ens ha posat una pistola al pit per endeutar-nos? Algú ens ha obligat a comprar, comprar, comprar? Algú ens ha forçat a convertir-nos en una colla de mesells que esperem que algú altre creï llocs de treball, fixos i segurs, per a nosaltres?
La culpa també és nostre, que hem pensat que es podien lligar gossos amb llangonisses i mentre durava ningú no es queixava. O sí?
I per cert, em sembla dramàtic que un grup de gent que es reuneix a la Plaça Catalunya (i és molt perillós que es vulgui homologar a la Plaça Tahrir d'El Caire; aquí no hi ha cap dictadura, que no nos engañen, ei) tingui més rellevància que un milió i mig de persones que surten al carrer, a ple juliol, per reclamar, també, drets nacionals.
Publica un comentari a l'entrada