diumenge, de març 21, 2010

L'home inquiet, Henning Mankell

Fa un temps, de fet per Sant Jordi de l'any passat, em vaig regalar El xinès, de Henning Mankell. Em va agradar força, tot i el tuf postcomunistamaoista de la protagonista, que a ple segle XXI em va semblar completament fora de lloc. I vaig decidir que, ben mirat, potser que em llegís algun dels llibres que tenen com a protagonista en Kurt Wallander, el gran protagonista de Mankell.
Vaig optar per L'home inquiet, més que res perquè és el que em va caure a les mans un dia que vaig anar a la llibreria, a buscar-ne un altre.
I francament, quina mandra. Mandra de personatge, mandra de llibre. M'ha costat un munt acabar-lo. De fet, ha estat pràcticament fer deures, això de llegir-me L'home inquiet.
Gira a l'entorn d'un cas d'espionatge, real o imaginari, a partir d'uns submarins que ronden pels fiords suecs l'any 1982. I la desaparició dels futurs sogres de Wallander, segons ell a rel d'aquest problema amb els submarins.
A partir d'aquí, que crec que és un pretext, es dedica a explicar els problemes polítics derivats de la neutralitat política de Suècia durant la guerra freda i l'enfrontament obert entre Olof Palme i un sector molt més conservador de la societat sueca, com són els militars, i entre ells encara més conservadora, la marina.
Això podria ser francament interessant (ja ho sé, sóc una friqui), però no deixa de ser un pretext perquè Mankell ens presenti uns personatges que se suposa que són molt complexos però que a mi m'han semblat histriònics.
Un detall curiós, si més no. Sí que reflecteix la gran quantiat d'alcohol que arriben a ingerir els nòrdics en general i els escandinaus en particular i els problemes de relació que tenen els i les individues d'aquests països.
Però em sembla que deixo, per una llarga temporada, la literatura negra escandinava, perquè li estic agafant molta tírria, entre Larsson i Mankell.
Una llàstima, suposo.

5 comentaris:

Mireia ha dit...

En Martí, com acabes de veure a casa nostra, sí que n'ha llegit uns quants. Jo en vaig llegir un, no recordo quin, i no em va acabar de convencer.
Larsson per passar l'estona sí que m'agrada, tampoc no crec que estigui mal escrit.

Martí ha dit...

No es ben bé que anem a deshora. Ja avisava que si no eres seguidora d'en Wallander, no agradaria "l'home inquiet" mentre que "el xinès" comença i acaba bé, però a la part central es perd una mica, i la part no policíaca veig que tampoc et va convencer. La única diferencia son els llibres d'en Wallander llegits abans. I després de l'Assa Larsson, també tanco l'aixeta dels autors nordics.

Carles ha dit...

Home, Àlex, els nòrdics són éssers simples: quan fa bo follen i beuen alcohol, i quan fa fred follen i beuen cafè...
En Mankell no és gaire diferent del Larsson construïnt personatges, i tenint en compte que en Wallander és de mitjana edat i amb probleemes de sobrepès, tendeixo a identificar-me més amb ell que no pas amb el xulopiscines del Kalle Blomkvist...
Tot i que a mi les finlandeses em costen una mica, així en general...
;-)

kweilan ha dit...

Doncs jo he estat fan del Wallander des que el vaig descobrir. No m'han agradat tant els darrers llibres que crec que han anat a menys. Però el Wallander de Assassins sense rostre o La cinquena dona és molt recomanable.

Àlex ha dit...

Mireia, no em puc creure que no recordis quin llibre vas llegir! :)

Martí, què tal l'Assa Larsson? Diuen que està molt bé, però em fa maaandra... Els personatges són millors? Si no, passo!

Carles, tio, ja t'he respost dinant, però vaja, tens raó. És més fàcil entendre's amb el Wallander que amb el Blomkvist. Sempre i quan no siguis dona, clar! ;-)

Kweilan, et faré cas. D'aquí a un temps, quan el cos m'ho permeti, miraré de llegir-me La cinquena dona.

Salut a les quatre!