Joc brut, Manuel de Pedrolo

De setmana en setmana i tiro perquè toca.
Amb prou feines, entre el curro i la UOC, em queda temps per escriure ni deu ratlles amb tranquil·litat i sentit comú.
Tot i això, he fet una ressenya de Joc brut, de Manuel de Pedrolo, a nosaltresllegim.cat. La podeu veure des d'aquí, però aprofito per fer unes notes que allà no vaig fer.
Pedrolo s'hauria de llegir a les escoles. Però no el Mecanoscrit. S'haurien de llegir les novel·les que va escriure ambientades en la societat en la que ell vivia. La societat de postguerra, dels perdedors, dels que van viure humiliats, vençuts, tristos, miserables. Els que no podien ni tan sols somiar un futur millor, perquè no tenien temps ni de somiar.
A Joc brut el protagonista, el Xavier, descriu la seva mare com una persona treballadora, trista, que fa de bèstia de càrrega, de mula que treballa, que s'esforça per tirar endavant i aconseguir estalviar "unes pessetes" per poder oferir un futur millor.
Ell també és un home, jove, que treballa des dels 13 anys. Primer de grum, després de venedor (el que ara coneixem com a comercial), després de prospeccions de mercat per a un empresari amb pocs escrúpols, un estiracordetes, que li diu. Escanyapobres o explotador també seria adient. Tampoc no veu altre futur que un pis rellogat, gris, amb humitats. I això si hi ha sort.
A l'era de la generació ni-ni, de la generació ho veig, ho vull, ho tinc, a l'era de per què esforçar-me que ja sortirà d'alguna manera, Pedrolo ens faria recuperar una mica la dignitat. La seva i la dels seus personatges.