Introducció a En dos dies: Els països bàltics

Aquest és un post introductori a tres posts més que faré així que pugui. Però sense una mica de contextualizació no seré capaç de transmetre què vol dir, per mi, fer un viatge a aquesta zona, a més de fer una mica la turista i fer allò tan poc glamurós de "Oh, Europa + Goita què fan ara".

L'any passat, l'agost del 2009, vam fer allò tan bonic de fer un viatge pendent. Teníem pendent anar cap als països bàltics. Una curiositat, un viatge iniciàtic, una aproximació a "què hi ha més enllà de la proclamació d'una independència?". I vam agafar les motxilles i cap a Estònia, Letònia i Lituània hi falta gent. Per aquest ordre. Primer Estònia, la més septentrional, la més nòrdica, en tots els sentits.
Recapitulem. Estònia, Letònia i Lituània han tingut una història dura, molt dura, sempre, però la més recent també ha estat complicada. Fins el 1992 no van aconseguir la independència de la Unió Soviètica i fins el 94 no es van retirar les tropes russes. Per tant, estem parlant de països que tenen un recorregut curtet en quant a creació de la seva pròpia indústria turística oberta al món (fins aleshores només hi havia turisme interior de la URSS, nombrós però poc divers, per ser delicada). El 1989 hi va haver la "Cadena bàltica" una cadena humana per la independència que va unir, agafades de les mans, gairebé dos milions de persones, des de Tallinn fins a Vilnius. Vam enganxar els actes de commemoració d'aquest fet i us asseguro que era molt emocionant.
Per tant, la situació de les tres capitals és curiosa. Per una banda, totes tres formen part de la UE i són completament europees; per l'altra, l'empremta soviètica és enorme i es nota fins i tot en les relacions amb els estrangers. El costum de posar candaus als ponts, com a senyal d'amor, després d'un casament n'és una mostra...

Dos consells ràpids: no els parleu en rus!!! Tothom el parla, però no volen fer-lo servir (hi tenen tot el dret, per alguna cosa tenen la seva llengua). Per tant, si voleu ser amables i educats, o bé parleu la llengua de la zona o bé en anglès, alemany, francès o suahili. Rus, no. Encara que la població russa de la zona sigui moltíssima, ni aquests volen que els estrangers els parlem en rus.
El segon consell: és més barat que aquí, sí, però no és molt més barat. Que ningú no es pensi que és una zona barata de viatjar, perquè no ho és. Aneu-hi amb diners suficients com per viatjar per qualsevol altre país europeu. Les guies de viatge estan desfassades i els preus han viscut uns increments dramàtics, sobretot a partir de la crisi econòmica del 2008-2009.

Tallinn, Riga i Vilnius, les tres respectives capitals no tenen res a veure entre elles. De fet, els tres països, a nosaltres que els posem en pack i considerem que són com una sola unitat, són profundament diferents entre ells i fins i tot van a bufetades (polítiques). Estan batallant constantment per diferenciar-se les unes de les altres i tenir una identitat pròpia, mentre que la resta de la món no sabem quina és quina, com qui diu.

Estònia defensa la seva identitat nòrdica, contraposada a la identitat més russificada de les altres dues. Lituània aposta per una certa proximitat per Ucraïna i Rússia, a distància però vaja, amb més bon rotllo que les altres dues. Letònia intenta sobreviure mentre el sistema sanitari s'ha declarat en fallida i és la més pobra de les tres, amb ciutats que arriben al 70% d'atur des de la retirada de les empreses russes (soviètiques). Col·laboren entre elles amb solidaritat i, a l'estiu, el primer ministre estoni va fer una crida a veure si es posaven d'acord per a poder funcionar juntes, ja que la resta del món les veia com a tals.

Mentre que Tallinn és una ciutat medieval, vinculada a la Lliga Hanseàtica, Riga és una ciutat modernista i Vilnius és romàntica, amb grans avingudes soviètiques. Cadascú té les seves preferències, però a mi Riga em va robar el cor.


Les històries de cada una d'elles és fosca. A les tres pots trobar els espais del KGB on torturaven i assassinaven la població autòctona. A les tres ciutats hi ha museus de l'holocaust, de l'holocaust propi, del que van patir aquestes poblacions. Són de visita obligada. Cal recordar per no permetre que torni a passar.

Les tres tenen problemes per tirar endavant. L'Estat del Benestar no està encara ben assentant en aquests països i la misèria es veu als carrers. Al costat d'edificis refets i recuperats, els habitatges cauen a trossos. Han optat per buscar noves vies d'ingressos i el turisme n'és una. Veurem com els va l'aventura europea però, per similtud política i per coincidència amb els anys, molts els comparen amb els països balcànics. Res a veure.
Ara, és un avís que hem de tenir clar. La independència és el primer pas. L'endemà s'haurà de consolidar el país. I, per tant, és important tenir clar amb quines institucions, amb quines infrastructures, amb quina indústria, innovació, sistema polític, ... hi arribem.
I jo tinc clara la meva opció.