Me'l va recomanar després d'estar discutint si No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, era o no era un bon reflex de la literatura japonesa. Amb el temps, encara em sorprenc d'haver estat mantenint una discussió com aquesta. En primer lloc, perquè sóc una analfabèstia total en literatura japonesa (i en la major part de literatures, com a molt sóc una bona crítica dels llibres que m'agraden) i en segon lloc, perquè del Japó m'interessen poques coses: la cuina, els mangues i la tecnologia punta. I para de comptar...
Tota contenta jo, agafo Tòkio Blues (Norwegian Wood és el títol original, però els nostres estimats traductors es veu que van preferir posar-ho de subtítol, suposo que en la línia de traduir els títols de les pel·lícules i de les sèries, a veure si no ens podem comunicar amb la resta del món...)i em poso a llegir-lo.
Tracta de la història d'un noi d'uns 20 anys (entre els 18 i els 22, em sembla) i les seves relacions amb les noies i amb la societat que l'envolta. Descriu la joventut i la no tant joventut japonesa i els seus problemes psicològics, envoltats en un món que no entenen, que els constreny i que els empeny a la fugida, constant, ja sigui definitiva o parcial. O suïcidi o desparició de la consciència d'un mateix.
Entrades i sortides dels psiquiatrics, relacions sexuals complexes i reprimides, odis interns i externs, faltes absolutes de personalitat normal, éssers malalts i malaltissos...
En definitiva, una depressió completa. No trobo que estigui especialment ben escrit. No trobo que sigui especialment interessant. No crec que aporti gaire res a la literatura mundial i crec que Murakami és un bluff. Des del meu humil (i evidentment no dogmàtic) punt de vista, Murakami és a la literatura el què Nicolas Cage és al cinema: cap aportació nova i molt de fum.
Un llibre innecessari, si no és que sigueu antropòlogues i vulgueu comparar les diferents maneres de comportar-se dels joves dels diferents països i els seus problemes sexuals, sobretot.
Un altre dia farem una valoració igual d'imparcial de No em deixis mai, que és una mica més consistent...
4 comentaris:
No he llegit mai res i en tinc un de pendent, el de contes i no m'acabo de decidir. Ets la primerea persona que llegeixo a quino agrada. sempre va bé tenir diferents punt de vista
ui ahir vaig deixar un coentari i ha deseparagut. Doncs res , que tinc pendent llegir el seus contes i no m'acabo e decidir. Tothom el deixa molt bé, el fe que tut inguis una visió diferent també va bé, coma contrapunt
Hola! Doncs penso bastant com tu del Murakami. Quan vaig acabar Tokio blues, vaig pensar que li donaria una altra oportunitat però Kafka a la platja o el meu amor Sputnik...han fet que After dark hagi estat invisible per mi a les llibreries.
Però m'han agradat molt algunes novel.les japoneses, com No em deixis mai o La clau (de les dos tinc un post fet...T'aniré llegint
Mireia, Kweilan, disculpeu que sigui tan lenta agraint-vos els vostres comentaris...
Mireia, potser els contes són millors que Tòquio Blues. No tinc res en contra de les novel·les descriptives en profunditat de les psicologies socials, però seriosament crec que Murakami està sobrevalorat perquè fa "cool" haver-lo llegit...
Kweilan, gràcies! M'agrada pensar que no estic sola en el món i que no sóc l'única a qui no li agrada Murakami. No em deixis mai està molt millor (però no tenen res a veure l'una amb l'altra!)
Publica un comentari a l'entrada