Hem deixat l'edat de pedra!

Finalment, i gairebé una dècada després d'entrar al segle XXI, nosaltres hem deixat enrera l'edat de pedra. Ja tenim internet a casa!!!! No m'ho puc ni creure! No només tenim internet sinó que, a sobre, i això és el més espectacular, funciona! Sí, sí! Tres dies i encara no ha petat!

Això sí, ja ha petat la meva dedicació a la lectura, a la facultat, a la tele, ... Estic pensant, fins i tot, de donar de baixa el cervell, perquè consumeix un munt i últimament no el gasto tant...

Però vaja, amb sort i si no m'enganxo massa a qualsevol altra cosa, fins i tot podré anar actualitzant el bloc, que tampoc no és que hi hagi manifestacions massives perquè l'actualitzi amb freqüència, però vaja, el meu ego literari queda satisfet...

La novel·la que vull escriure, amb la resta de projectes pendents, quedarà arxivat a la carpeta de documents...

De moment, fotos! Per cert, que l'actualització de Picassa (el 3) és una passada!!!!

Els germans Oppermann, Lion Feuchtwanger

Després de llegir un post de la Kweilan sobre El diari d'Anna Frank, em va venir a la memòria un llibre que em van deixar ja fa uns mesos i que vaig devorar.

Els germans Oppermann, de Lion Feuchtwanger (de fet en vaig llegir la traducció castellanal, Los hermanos Oppermann, perquè no n'he sabut trobar la catalana; si algú la coneix, que es manifesti!) és la història d'uns germans jueus en l'Alemanya prenazi. Homes adults, cadascú d'ells triomfador en el seu camp (metges, escriptors, empresaris, intel·lectuals...) que van veient com l'ambient a Berlín es va transformant, poc a poc, un lloc hostil per a ells.

De ser uns ciutadans reconeguts i amb prestigi, producte de la fàbrica de mobles Opperman, fàbrica familiar que al llarg dels anys assoleix un prestigi entre el sector per la solidesa i qualitat dels seus productes, passen a ser uns empestats, perseguits, menystinguts, pel fet de ser jueus.

A l'entorn dels germans hi ha les seves famíies: el noi que estudia a l'Institut i que de tenir un professor culte passa a tenir un professor filonazi; la noia progressista que vol emigrar cap a Palestina, a buscar-se un futur; les dones, que juguen papers diferents, des de l'estoicisme fins a la lluita; els veïns, els treballadors, els pacients, les infermeres, els col·laboradors, les amants... Cadascú d'ells pren una posició, que no és definitiva, sinó que va evolucionant en funció de l'evolució dels fets. I cadascú escapa, a la seva manera.

La negació de la situació, l'assumpció de la realitat, la por al feixisme, la incomprensió de per què els està passant el què els passa, les reaccions viscerals o meditades. Són personatges complexos, que reaccionen com les persones: no sempre a mateix estímul, mateixa reacció. No sempre som racionals.

L'ambient és opressiu. Es va tenyint de gris, de marró, de vermell, de negre, de blanc. No és una novel·la durant el nazisme, és una novel·la situada entre els anys 28 i 37, després de la República de Weimar i quan el nazisme començava a fer forat. De quan es començaven a afiliar als camises pardes, de quan encara no se sabia què estava passant i molts pensaven que la mà dura era el que li calia a una Alemanya humiliada.

El més impactant és que va ser escrita el 1933. L'autor, Lion Feuchtwanger, s'havia exiliat a França amb la seva dona. Però va ser capaç de preveure què s'havia d'esdevenir, de fer-ho saber (Els Oppermann es va traduir a 9 llengües, entre les quals l'anglès, el francès, el polonès, l'hebreu, el suec, el danès...) i convertir-se en una de les veus contràries al Tercer Reich fins i tot abans que aquest comencés.

Eren estudiants! Saura, dimissió!

Ahir vam poder veure, la majoria per la tele, com els Mossos carregaven a lo bèstia (perdoneu-me l'expressió incorrecta) contra una manifestació d'estudiants.

Les càrregues ja van ser excessives al matí, a quarts de 8, quan van desallotjar l'edifici històric de la UB (per ordre del rector, DÍDAC RAMÍREZ, NO del Conseller Huguet, que aquí cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats i no la dels altres...), amb cops de porra a estudiants que estaven a terra, amb empentes a periodistes i amb crits a tothom qui passava per allà. Això no vol dir que la policia hagi d'aguantar que els llencin cadires, que se'ls pixin a la cara o que els clavin cops. És policia, no amigueta dels nens i les iaies, i que no està per baixar gats dels arbres, sinó per a fer complir l'ordre (amb tot el que això implica).

Però al vespre es van passar. Es van passar un ou. A la manifestació, fos de 2.000 o de 5.000, la majoria eren estudiants, gent que donava suport als estudiants i que no anava ni armada ni tenia la intenció de cremar la ciutat. Els antidisturbis van carregar innecessàriament contra tothom: cops de porra a estudiants, premsa, gent que passava per allà, ... darrere els genolls, a l'esquena, quan estaven al terra...

I en canvi, quan els antiglobalització van venir a Barcelona, què van fer? Quedar-se a la porta de la Conselleria, esperant que els llencessin al damunt les valles de protecció de les obres del costat. Tot Catalunya va poder veure com els Mossos eren acorralats i assetjats per una colla de bèsties i vàndals, i allà es van quedar, mirant-s'ho.

Quan el Barça va guanyar la Lliga, fa dos anys, es van saquejar uns quants comerços de la Rambla. I si bé és cert que les botigues haurien de tenir sistemes passius de seguretat (una simple persiana, per exemple) també és cert que els Mossos no van ser pas tan actius com ahir.

Durant el macrobotellón que un altre cop els antiglobalització pies negros que tenim instal·lats a Barcelona van convocar a la Rambla del Raval (a Barcelona mai no s'havia fet botellón!!!). Es va permetre que s'espoliés la llibreria de l'IEC (robatoris d'ordinadors, de diccionaris¿?, de material...), que s'entrés a les botigues de tot l'entorn, que es cremés l'Almirall...

Saura, dimiteix! Quan els Mossos no estan acusats de maltractaments (les famoses càmeres a les comissaries que el mateix departament fa servir per filtrar imatges), estan sent jutjats per abús d'autoritat.

L'actuació d'ahir va ser una excessiva, desproporcionada i completament innecessària. I demanar disculpes i dir que no s'ha de pegar als periodistes (a la resta, sí, però????) és una autèntica vergonya.

Saura, plega! I deixa que algú més competent assumeixi les teves competències!

Només un dia?????

Ahir va ser el Dia Internacional de les Dones. Ja no és el dia de la Dona Treballadora; ni tan sols de la Dona. Igual que l'Insitut Català, s'ha assumit el plural per a demostrar que no hi ha UNA dona, sinó que hi ha centenars de diferents models de dones. Sembla que la premsa no se n'hagi assabentat, però. (de totes maneres, tampoc no han descobert que en català diem "habitatge" i no "vivenda" o bé "aturats" i no "parats"; però vaja...)
Però com cada any, i tornem a les tradicions, ens bombardegen, al voltant del 8 de març amb les dades que ens demostren que la pobresa és femenina, que els assassinats per violència masclista són una de les principals causes de mort entre les dones, que els sous que cobrem són més baixos, que som les que doblem jornades laborals, que som les que tenim les coses més peludes (i em refereixo al futur i a l'economia, no a les cames ni les aixelles) en un futur, on el sistema capitalista ens ha maltractat encara més que als homes.
Però tot això ho fem només un dia a l'any. I apa, ja hem complert. Ja hem posat el crit al cel, ja hem demostrat la nostra solidaritat, ja hem tret a passejar una mica les vergonyes de la nostra societat patriarcal. Ja tenim aquí la Núria Chinchilla, de l'IESE dient-nos que s'han de flexibilitzar les jornades laborals per a permetre que les dones conciliem! I els homes, que no han de conciliar? Ja surten les famoses entrevistes de cada any preguntant a les "dones emprenedores" (entenc que la resta no ho són, que són unes gandules aprofitades... sobretot les que fan equilibris ecònomics per a poder donar de menjar a la família amb 300 euros al mes...) com s'ho fan per ser unes triomfadores en el món laboral i alhora conciliar. Algú s'imagina aquesta pregunta a un "home emprenedor" (el mateix per a la resta d'homes, que deuen ser també una colla de ganduls...)??? Per què a una ministra o a una regidora o a una empresària o a una treballadora domèstica o a una mestra o a una dentista se li pregunta com concilia (el què i amb què? amb la seva família, amb el seu gimnàs, amb el seu gos, amb el seu sofà, amb els seus amants...) i a un home MAI no se li demana? No té família? No té fills? O es dóna per suposat que ja hi ha algú que li fa la feina?
En definitiva, s'acosta el meu aniversari i se'm nota. Sempre em poso de mala lluna i cada any més em fan fàstic les notícies estacionals. Sobretot quan són perquè toquen i per cobrir l'expedient.

WMC=3GSM

Fa un any, vaig escriure el què hi ha aquí sota.
Avui, no només em refermo en totes i cada una de les paraules, sinó que a més, crec que l'ostentació de què estan fent gala tots els participants del WMC és una provocació a l'atac directe en contra d'ells. En època de crisi, no és de bona educació (ni sensat, tampoc) anar pel metro lluint mòbils que valen més calers que tota la roba que portem els "autòctons".
Disculpeu la virulència, però no puc veure'ls cada matí amb les seves maletetes i no dir el què en penso...

Sóc dolenta.
Aquest matí, mentre estava al tren llegint un d'aquests còmics que li diuen premsa gratuïta (em sembla que era el colmo, el Qué!), he llegit que les denúncies per robatori de mòbils i portàtils durant el congrés del 3GSM han caigut en picat, d'un 47%. Que dels 112 robatoris que s'havien denunciat l'any passat, aquest any s'ha passat a 61. I sóc dolenta perquè he pensat que 61 no eren prous. Que des del meu punt de vista els haurien hagut de deixar a tots, absolutament tots (gairebé no hi ha totes, en aquest congrés, però per si de cas, a elles també) en calçotets, a la porta del metro i sense targeta.
Tota la gent que ha anat al 3GSM, per molt que m'intentin vendre que són treballadors i que depenen, com jo, d'un sou a final de mes, s'han jugat el físic de la manera més imbècil cada dia, anant amb les seves plaquetes identificatòries per la ciutat, per demostrar-nos als pobres mortals que hi ha diferents tipus de gent: els que es gasten 600 euros en un mòbil i els qui no. Els qui porten un portàtil per dissenyar coets espacials per a la Nasa (i amb prou feines saben enviar un correu electrònic si les seves secretàries, aquestes sí, totes dones, estan de baixa) i els qui no volem seguir la tirania del Gates i ens hem pillat l'OpenOffice (amb tots els problemes de compatibiltat que suposa...). I a sobre, aquesta pandilla (sí, pandilla, colla de delinqüents) anaven amb aires de superioritat per tota la ciutat, omplint els locals, omplint el metro, apartant-te a emprentes amb les seves Samsonite de materials extraterrestres i fent el capullo, sense saber posar la targeta de metro al lloc que toca i intentant passar per l'altre torniquet. Molt mòbil de tercera generació, molta tele al mòbil i no saben llegir la icona més senzilla de la història: la fletxa.
Però si ells s'haguessin merescut, per prepotents, que els deixessin "en paños menores", no vull escriure el que penso dels que han permès i han incentivat que Barcelona s'hagi convertit en un puto parc temàtic per a rics i estrangers, guapos, amb mòbils més potents que tota la tecnologia de casa meva, amb pasta a la butxaca per gastar, amb capacitat per pagar 300 euros per una nit en un hotel de tres estrelles (extorquidors!!!!!!!), que ens ha deixat als pocs indígenes que quedem (cada dia som menys i comencem a reconèixe'ns al metro perquè encara parlem aquella llengua en perill d'extinció que es diu català) com si fóssim micos en gàbies.
Aviat ens tiraran cacauets o es faran fotos amb nosaltres, com si fóssom en una reserva índia i fóssim molt typicals...

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson

Per indicació d'un/a amable lector/a, haig de corregir el post... En un atac d'ignorància, vaig escriure Larssen en lloc de Larsson. Demano disculpes i corregeixo!!! Gràcies i disculpeu les molèsties!
Abans de fer aquest post he deixat sedimentar la lectura. El vaig llegir fa dies però, com em va passar amb l'anterior, encara no sé si m'ha agradat o no. Tot i que aquest tira més cap al no, no m'ha agradat.
A diferència d'altres companys blocaires, no ha aconseguit enganxar-me. Ja no representava la novetat que va suposar Els homes que no estimaven les dones. El tema segueix sent força similar: l'explotació de les dones per part dels homes. En aquest cas, es complica amb la història personal de la Lisbet Salander, el seu passat i el seu futur. En Mikael Blomkvist queda més en un segon pla; la Salander guanya pes.

Però al contrari del què es podria pensar, aquesta noia no em sembla real en cap cas. Em sembla cada cop més un estereotip, impossible per altra banda. En el seu intent de fer-la més humana, explicant els seus sentiments i emocions, les causes del seu comportament, ha aconseguit fer-me la ridícula, inversemblant; fins i tot, absurda.

Amb en Blomkvist, per als qui ja heu llegit la primera, ja em va passar i em va semblar que ell, de certa manera, també era un dels homes que no estimen les dones.

I sobre la part de novel·la negra, com ja va passar amb l'anterior, em sembla resolta amb precipitació, sense que sigui raonable del tot... Trobo que queden caps per lligar, que les explicacions i les justificaci0ns se les treu de la màniga i que et pots passar tres setmanes (el temps que m'he pres jo) intentant acabar de quadrar totes les informacions, a veure si és versemblant... I no m'ho ha semblat.

Ei, que sé que a la majoria us ha agradat! I no és que m'hagi avorrit, ni res semblant. És que "me l'imaginava més gran"!

El que em sembla interessant és la vessant de denúncia social. I començo a pensar que el fet que Larsson estigui mort ajuda a haver-se pogut publicar aquesta trilogia.

Ara, que per passar l'estona, doncs sí, mira, està bé... Ara, francament, és molt, molt millor La segona mort de Jesucrist, de Francesc Puigpelat. Dec el post, ho sé, però arribarà...

Israel i Palestina: Dos pobles, dos Estats

Ras i curt. Aquesta és la postura que defenso. Vagi per endavant, a qui vulgui llegir el post.
No entenc per què els catalans (i les catalanes, també) ens posicionem tan visceralment sobre aquest conflicte.
Ahir vespre, es va interrompre un partit entre Barça i Maccabi, perquè un grup d'espectadors va saltar a la pista amb banderes de Palestina.
La majoria, o els més sorollosos, són propalestins. La minoria, o els menys sorollosos, són projueus (i no dic proisraelians. Recordem que hi ha israelians àrabs i israelians jueus). Les “elits intel·lectuals” del país també van meitat-meitat. Cadascú es creu la versió que prefereix i obvia l'altra. Veiem imatges a la tele que ens esborronen: bombardejos sobre població civil; població civil col·locada sobre punts estratègics; coets disparats contra ciutats; eleccions sobre la taula; guerra intestina a Palestina; batalla ideològica a Israel.
I nosaltres ens ho mirem i, evidentment, ens posicionem. Cadascú segons la seva informació o segons la seva emocionalitat.
Però ens costa prendre distància i avaluar tota, tota la informació que tenim disponible. Odiava el professor de sociologia quan ens feia preguntar-nos si estimàvem algú perquè li fèiem petons o li fèiem petons perquè l'estimàvem.
Amb la informació passa el mateix: llegim (o veiem, tant li fa) un determinat mitjà perquè ens diu el que volem sentir, sobre les nostres idees predeterminades, o, per contra, acabem agafant les idees dels mitjans que ens envolten i som incapaços de buscar més enllà d'una informació que ja ens està bé, perquè ja és la nostra?
A l'era de l'accés a la informació d'arreu del món, ens quedem amb els nostre mitjanets localistes i esbiaixats i ens conformem amb la informació/deformació que ens donen. Si s'és propalestí, es venera Salah Jamal i es defensa Saura; si s'és projueu es llegeix atentament la Pilar Rahola i es reverencia Vicenç Villatoro. Pere Vilanova i Joan B. Culla es discuteixen, des de fa desenes d'anys, en els mateixos programes que ja sabem què diran.
I ens oblidem de llegir què diuen els diaris fora, sense escoltar les notícies d'altres emissores.
I el que és més greu encara: ens arribem a creure que el conflicte del Pròxim Orient és EL CONFLICTE. Què passa amb Txetxènia? Qui se'n recorda que encara hi ha guerra a Grozni? Ens oblidem del Darfur i de Somàlia i de Burkina Faso (per posar tres exemples; n'hi ha dotzenes). Àsia no existeix i Sri Lanka ni tan sols ens sona. Ens sona Afganistan i Pakistan però no podem situar-ho en un mapa, ni després de més de 8 anys de sentir-ne a parlar cada dia a la tele.
Oblidem que hi ha gent que cada dia viu la violència.
Algú recorda que el lloc més perillós per a una dona, especialment a Centre i Sudamèrica, és casa seva? Això no és una guerra diària contra les dones?
Val tant la vida d'un nen jueu que la vida d'un nen palestí. Però val exactament el mateix la vida d'un nen africà que la vida d'una nena guatemalteca.
Com més llegeixo, sento, escolto, aprenc d'un conflicte, del que sigui, més difícil m'és posicionar-me a favor o en contra d'un d'ells. Però el que sí que sé és que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. TOTS. Això inclou Palestina, però també Israel. Dos pobles, dos Estats. Hi tenen dret. I els cal. I no val dir que Israel no té dret a existir sobre territoris que tradicionalment havien estat dels palestins, perquè bé que hem acceptat, i saludat, la independència de Kosovo sobre els territoris on històricament havia nascut Sèrbia. I bé que ens ha semblat el més raonable, oi?