dissabte, de març 08, 2014

Fins els nassos

Odio el 8 de març, Dia Internacional de les Dones; odio el 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència envers les dones.
Les dones som subjectes de dret i de política, no objectes de dies i de caritat. M'explico?



Odio els dies que ens recorden que seguim aixafades, reduïdes, menystingudes i que encara que n'hi ha unes quantes que hagin arribat a llocs claus, són la minoria. Em fascinen la Michelle Bachelet, l'Angela Merkel, la Katherine Ashton, la Hillary Clinton, la Velma Rousseff, la Cristina Fernández. Entre d'altres, evidentment. S'han fet espai en un "hàbitat" normalment masculí. Probablement amb les mateixes eines, quin remei. Però no deixa de ser que són les eines que hi ha en aquests moments: cops de colze, aliances dubtoses, salvatjades diferents dins els partits polítics. Probablement han hagut de ser molt més bones que la majoria dels seus col·legues masculins, però suposo que teniu clar que tots els homes que hi ha al capdavant de països, estats, empreses o associacions de taxistes són els millors de la seva àrea, oi? Perquè no cal anar a buscar gaire lluny per veure com de mediocres, per no dir dolents (entengueu dolents en el context del post, d'acord?), són la majoria dels homes que surten a la tele diàriament.
N'estic fins els nassos de sentir que la dona que vulgui sobresortir ha de ser millor que l'home amb qui competeixi pel lloc, perquè si no ho és és acusada de "florero" o "quota", en el millor dels casos. Normalment directament som tant amables tots (i incloc un gran nombre de dones) que es pregunten amb qui s'han enllitat per aconseguir la feina. Sense demanar als homes que siguin millors que les dones. A ells no els diuen "florero" o "quota".

Dues anècdotes personals, i perdoneu-me la gosadia.

-Primera: Dinosequantos d'aquesta setmana el pedant del Josep Cuní asseu a la seva taula de debat quatre dones. Les presenta com les dones més influents del país en aquests moments (suposo que la Rahola es devia estar estirant els cabells, perquè ella no hi era). Hi havia la Muriel Casals, la Carme Forcadell, l'Ada Colau i la monja Forcades. En altres posts ja he parlat d'elles, de manera que aquest no és el lloc. Però hi va haver dues coses brutals. El superb del Cuní diu "he volgut asseure aquí avui les 4 dones més influents del país, les úniques que són capaces de fer sortir dos milions o més de persones al carrer quan les convoquen". I la monja Forcades li respon: "Doncs aleshores devem ser les persones, homes o dones, més influents. Hi ha algun home al país que en aquests moments tregui dos milions de persones al carrer per res?". La cara del pedant del Cuní va ser un poema. La Forcadell va dir "em pensava que ens havies demanat de venir, com de costum, perquè s'acosta el 8 de març i "toquen" dones". El caracul del Cuní li respon "Evidentment, també. Perquè a més de ser líders, també sou dones, no?". I dius, sí. I també són seguidores del Barça, periodistes, metges, economistes... I per això no les asseus a les teves tertúlies gerontològiques, ruc. Estic fins els nassos que tothom trobi normal que en una taula de "debat" (per no dir-li pontificació absurda i avorrida) hi hagi asseguts 6 homes. Tothom se sorprèn que hi hagi assegudes 6 dones. Per què? Perquè encara no és el que és habitual.

-Segona: fa uns cinc anys, els companys de feina del col·lega li van regalar un vol en globus i una nit d'hotel a la Garrotxa per un esdeveniment festiu que fèiem. És a dir, pel, casament, vaja. I vam trigar força en anar-hi. Gran hotel, gran paisatge, gran vol. De veritat, val la pena. Al final, t'ofereixen un esmorzar de forquilla, amb botifarra i fesols, entre d'altres. Asseguts a la taula estàvem els que havíem fet el vol junts, una dotzena de persones, més el "conductor" del globus. Xerrant, xerrant, va sortir el tema de la política. El conductor votava Plataforma per Catalunya perquè "clar, aquesta xusma de moros tapen a les seves dones i no els deixen fer res (sic)". Jo el tenia assegut davant per davant i el meu home estava a la meva dreta. Raonablement, s'hauria hagut de dirigir a mi quan parlava. I mentre no vam parlar de política, ho feia. A la que vam començar a parlar d'això, automàticament va girar el cap i es va limitar a parlar amb en Carles. La gràcia és que la que treballava en política en aquells moments era jo. Quan li vaig dir que estava fent exactament el mateix, perquè m'estava invisibilitzant però sense posar-me mocador ni res, es va posar fet una fúria. Jo, molt polidament, em vaig aixecar, vaig fer botifarra, i me'n vaig anar. La Catalunya catalana, la nostra èpica font d'inspiració és tan masclista, racista i curta com la de qualsevol altre lloc del món. De veritat, a 2011, havia d'estar-me discutint jo amb un paio que creia que les dones no poden anar tapades (que jo penso el mateix, ei! mireu, sinó, Prohibir el burca en aquest bloc) però que han d'ensenyar les tetes per ser femenines, que no han de parlar de política perquè això les fa menys atractives, que .... A cagar, tiu.

Resum: vull deixar d'haver de dir "no, el meu marit no hi és. Sóc lesbiana" quan em truquen per contractar un producte energètic, tot i que la factura va a nom meu; vull deixar d'haver de demanar-li al meu marit que m'acompanyi al banc perquè el desgraciat del pavo que portava el tema de les hipoteques se'm va posar gallet en una negociació en la que tenia raó jo però que no acceptava; vull poder ser tan mediocre com qualsevol home a l'hora de rebre una subvenció, una ajuda, un lloc de treball o una Black & Decker en un concurs; vull poder demanar una broca del 6, amb els seus tacs i els seus cargols sense que em preguntin si ja m'han fet bé la llista de la compra. Vull que no ens escandalitzem tant quan es parla de violència de gènere: vull justícia. Desgraciat que li fot la mà a la dona al damunt, desgraciat que va al talego 20 anys. Vull menys escarafalls i més feina; vull menys dies internacionals i més dies ordinaris; vull justícia social.

I per això n'hi ha moltes i alguns que ens trenquem la cara cada dia i des de fa molts anys, quan encara no era moda. I el dia 8 vénen i ens expliquen com ho hem de fer per fer-ho bé. Ni més ni menys que com amb l'independentisme. N'estic fins els nassos.

2 comentaris:

Marc ha dit...

Veus, jo quan truquen per oferir-me serveis de gas o llum, dic que ho portà la meva dona.

Àlex ha dit...

Hola Marc,
benvingut.
No sé si és el primer cop o ets un lector habitual, però gràcies igualment!
Salut
Àlex