Ira i supèrbia

Fa mesos que no escric, fonamentalment perquè no tenia massa ganes d'escriure res. Cosa que demostra que molt fina no estava, no.
Total, que l'altre dia estàvem a casa, en família, i jugàvem a recordar els pecats capitals. Tinc la teoria (patillera, perquè no dir-ho) que els dius en l'ordre que els practiques, de manera que se sap força més d'algú per la llista que fa dels pecats capitals que per l'anàlisi grafològica que li faci el pavo aquell de l'espasa de la tele. El resum és que una de les meves que apareix sempre entre les tres o quatre primeres és la ira. I això que als Pastorets del col·le vaig fer de supèrbia (que també és de les top five). No és que em deixi massa bé, tot plegat, però no us diré què omple la resta del top 5 dels pecats capitals.

I a què ve tot això?
A l'atac d'ira o ràbia o fúria o ganes de fer cremar el món sencer per una cosa tan estúpida com pot ser una aspiradora mal passada. De fet, el problema és que no estava passada. I d'aquí la ràbia i la ira. Em sembla una presa de pèl que pagui a una persona per fer la feina que jo no vull fer (és a dir, que contracti una senyora de la neteja) perquè no la faci.
Una cosa és que la faci malament, que em sembla lamentable. Sóc de les que penso que la feina sempre s'ha de fer el millor que se sap fer i si no se'n sap prou, canviar de feina. No n'hi ha prou amb "Qui fa el que pot no està obligat a més". Doncs si cobres per fer-ho, sí. Estàs obligat a fer-ho bé. Per ser exactes, estàs obligat a fer-ho molt bé. Si no, deixa-ho i fes una altra cosa.
Però que directament no la faci em posa dels nervis. Primera perquè em sento estafada, imbècil i perquè em sembla una mala manera de treballar. I això no ho puc sofrir.
I d'aquí passem a la supèrbia. Com? Perquè em pregunto si no sóc tan intel·ligent com jo em penso que sóc. És evident que si la gent pensés que sóc intel·ligent o, mira, és igual, fins i tot llesta, ho accepto, va, no s'atreviria a prendre'm el pèl d'aquesta manera. Seria d'una imbecil·litat absoluta no fer una feina que s'espera que estigui feta i pensar que l'altra se n'adonarà però que no passarà pas res. I no crec que sigui el cas, no crec que ella sigui imbècil del tot. Per tant, el resultat és la que és més curta del que es pensava sóc jo. I francament tampoc no m'agrada. I aquí reneix la ira. Per la feina mal feta i per la consideració d'estúpida que se'm suposa.
Ja sé que no aporta res a la llengua, a la cultura, al coneixement o al que sigui que pugui aportar un bloc particular, aquesta entrada. Però sí que té un punt important per a mi. La ira em torna les ganes de fer coses, de rebel·lar-me, de queixar-me i d'actuar. La supèrbia m'obliga a fer-ho de la millor manera que sé, que normalment, a part de passar l'aspiradora, és escrivint.
Resultat, que de la feina mal feta, del puteig que he tingut tot el matí, de les hores que he hagut de passar netejant en lloc de treballant de la meva feina, almenys n'ha sortit tornar a escriure. Que em calia com l'aire que respiro.