Previsió d'escenaris per fer hipòtesis

Avui llegia la nota que IntermónOxfam ha fet sobre la pobresa que hi haurà al 2025. Entre d'altres, han estimat les dades de Catalunya i són esgarrifoses. Però, com li deia aquest matí al FB d'en Raül Romeva, em sembla molt que aquestes dades són molt esbiaixades i amb molta intencionalitat política.

                         

Altres vegades ja he parlat d'economia en aquest bloc (que pretenciosa que sóc, no?) però ara farem un salt mortal: la vinculació de l'economia amb la política i la intencionalitat política de les dades economòmiques.

Que l'economia es basa molt i molt en la confiança ja ho he comentat abans. Però que les dades que avui fem servir per donar una visió de la situació ens poden dur a generar una situació no volguda i reproduir precisament allò que volem evitar, encara no ho havia explicat. Intentaré ser el màxim de clara en la transcripció del meu pensament.

Les projeccions de futur, que és el que IntermónOxfam amb aquesta nota, sempre es basen en alguna hipòtesi. Com en tot, hi ha hipòtesis pessimistes, hipòtesis pessimistes i hipòtesis que se'n diuen realistes,entenc que per mitjana entre les altres dues. Poso un exemple clarificador: he calculat què pagaré, aproximadament, clar, l'any vinent d'hipoteca (sí, sóc una pringada). Per saber què pot ser que pagui, he fet diferents supòsits: que l'Euríbor es mantindrà igual (hipòtesi optimista), que pujarà (hipòtesi realista) i que pujarà molt (hipòtesi pessimista). He fet els càlculs i ara ja sé, aproximadament, de quin mal he de morir l'any vinent. A més, hauria hagut de tenir en compte altres variables, com que em quedi sense feina o que em retallin el sou (hipòtesi pessimista), que em quedi igual (hipòtesi realista) o que trobi una feina més ben pagada (hipòtesi optimista). Amb el càlcul de la hipoteca i del sou que em queda, doncs, puc avaluar quines són les meves capacitats econòmiques de cara a inversions (gimnàs, vacances i altres) per a l'any vinent.  Doncs el mateix amb l'economia i la política a gran escala.

Quan IntermónOxfam fa aquesta projecció i diu que si seguim amb polítiques d'austeritat tendim cap aquí, està obviant (i per tant, des del meu punt de vista, invalidant) la quantitat d'escenaris existents en un termini curt de temps. És a dir, d’aquí al 2025 és certament difícil que no hi hagi hagut canvis, i canvis, en molts casos bastant importants. I això vol dir que la política i les polítiques que se’n derivin seran diferents, per força, a les actuals. No estic dient que siguin ni millors ni pitjors, però segur que seran diferents.

Exemples d’escenaris que IntermónOxfam no ha contemplat o bé que no ha fet públic que hagi contemplat:

A nivell econòmic general:

A)     Un creixement de l’economia, basat en els paràmetres actuals. Més ocupació, més capacitat de gastar de molta gent, més consum, més despesa, més generació d’ocupació.... Per tant, increment de la recaptació d’impostos i taxes (directes com les rendes del treball o indirectes com l’IVA) i així més capacitat econòmica del Govern. Resultat: no cal, necessàriament, continuar amb polítiques de reducció del benestar (però això també té a veure amb la decisió política de qui és al govern que, no ho oblidem, encara respon a allò que la majoria de la població vol).

B)      Un creixement de l’economia basat en el decreixement. Començarem a viure amb menys. Amb menys de tot. Amb menys espai, amb menys diners, amb menys béns materials, amb menys despesa. Això, evidentment, pot portar a una situació de sobreestoc de producció i a la destrucció de més lloc de treball, de manera que és possible que calguin més polítiques de suport. Aquestes polítiques, però, no tenen per què reduir-se, en tant que es pot reduir en altres partides si no hi ha demanda per part de la societat. Priorització de les actuacions i de la decisió de despesa suposen l’increment  o el decrement de les polítiques de suport. És a dir, menys alta velocitat, més escoles.

A nivell polític general:

a)      Que ens quedem a Espanya. Des del meu punt de vista (i des del de molts economistes) això és la ruïna per a Catalunya, pel dèficit fiscal i, per mi, per la presa de decisions des del govern espanyol que ens impedeix a Catalunya fer altres polítiques més necessàries. Per exemple, el Pla Renove de cotxes. Per què hem de pagar la compra de cotxes en lloc de pagar les nòmines de l’administració?

b)      Que marxem d’Espanya. Els nostres impostos es queden aquí, ingressem més, repartim entre menys, tot magnífic. O no. Els primers anys seran complicats perquè, a més de patir algun atac a la nostra economia, ens calen infrastructures que encara no tenim.  Un exèrcit? Un cos diplomàtic com cal? Inversions en obra pública pendent des de fa dècades? Ja ho veurem, però n’hi haurà, d’això, segur.

A nivell polític europeu:

1)      Ens quedem a la UE

2)      Ens fan fora de la UE (i en aquest cas, en tant que no va tot junt encara, compto que també xuten a Espanya, ei).

3)      Ens quedem a l’euro.

4)      Ens xuten de l’euro.

A nivell demogràfic:

I)                    Hi ha un creixement de la població enorme, donat que tampoc no podem fer gaire coses més i ens dediquem a quedar-nos a casa i fer alguna cosa per passar l’estona. Cal tenir en compte també que els darrers del baby boom dels setanta, que són la meva generació, comença a procrear ara, tard i amb ganes. Estem tenint els fills quan gairebé hauríem de tenir néts.

II)                  Hi ha un decreixement important de població. Tant per emigració de la població que fa un temps va immigrar i ara se’n torna als seus països, com per part de la població nascuda aquí que es va a buscar un futur a qualsevol altra banda, com per part dels fills de les persones immigrades que ja van néixer aquí i que són catalans però que decideixen buscar-se la vida als països d’origen dels seus pares, unes quantes generacions de gent forta i preparada pot ser que marxi. I també pot ser que molta gent gran, seguint les passes de la gent que va venir en primera onada migratòria del sud d’Espanya, en el moment de la jubilació vulgui tornar a casa seva. Ens trobarem, doncs, amb un canvi en l’estructura social.

A nivell social:

                                 i.            Que s’enforteixin els vincles entre les comunitats i que es generin xarxes de suport informal, com poden ser els intercanvis de favors, els bancs de temps, les “mares de dia” (dones que fan de cangur dels fills d’altres mentre cuiden dels seus, sense cobrar), que redueixin l’impacte de les necessitats, per no dir de la pobresa.

                               ii.            Que s’entri en competició salvatge practicant l’estratègia del free-rider, és a dir, que cadascú miri per ell, sense avaluar les conseqüències de l’entorn.

Tots aquests aspectes no van per separat. Es combinen entre ells i generen tants escenaris diferents que és pràcticament impossible saber quina serà la situació l’any 2025. Fent una mica de combinatòria, tenint en compte que he plantejat 10 opcions diferents, però que en realitat són unes quantes més, perquè només les he fetes duals i almenys són triples (les tres hipòtesis que deia; aquí només n’hi ha dues), ens n’anem, ràpidament, a uns més de 50 escenaris diferents –Aa1Ii o Ab1Ii  o Ba1Ii o Bb2IIi.....

És evident que cal estar preparat pel que pugui passar, però poden passar moltes, moltes coses. I preveure només (o fer pública només) la previsió més negativa pot modificar la percepció i la presa de decisions d’un seguit d’actors (públics i privats) que poden acabar generant, precisament, la situació que es vol evitar. Així, si només es dediquen recursos públics a la prestació de serveis de protecció del més feble acabarem deixant de fer polítiques d’inversió en empresa, indústria, recerca, creació d’oportunitats per a tothom que són les que han d’aconseguir la reducció de la quantitat de població afeblida.

Llarg, ho sé. Però m’he explicat?