També em costa el concepte. Són els mitjans de comunicació públics els qui han de liderar una actuació contra la pobresa al nostre país? Les desigualtats socials s'han de combatre amb maratons o amb polítiques públiques? Actuem posant pedaços o actuem tallant de soca-rel les causes d'aquesta desigualtat?
Després hi ha la gran batalla de "El capitalisme és crisi". La desigualtat és inherent al sistema capitalista (perquè hi hagi rics cal que hi hagi pobres, és evident) o qualsevol sistema d'organització social necessita tenir dels seus pobres per sentir-se solidària i forta acollint els desfavorits? Doncs sí, el capitalisme és crisi, és evident. Però el socialisme, lamentablement, no s'ha demostrat capaç d'eliminar el fet que hi hagi el que eufemísticament s'ha denominat "afavorits" i "desafavorits". Més enllà de les purgues ideològiques que fan tots els règims polítics, el socialisme també té una classe dominant i una classe dominada. Els que necessiten dels cupons per recollir les seves racions i els que no. I això també és desigualtat.
Les retallades en si mateixes no són una barbaritat. La barbaritat és les retallades com s'estan fent. És bàrbar retallar en educació i en salut? És bàrbar retallar (o eliminar, que és el que estan fent) les polítiques d'ajut a la inserció ocupacional de les persones amb discapacitat. Però calen universitats i campus universitaris en la quantitat que tenim? Hem d'apostar per hospitals o per atenció primària? La universitat és una formació professional per satisfer les demandes de les empreses estrangeres o és un centre de creació de talent per al país?
No seria molt millor rescatar empreses que rescatar bancs? Si rescatem empreses aconseguim que la gent no es quedi sense feina i que el teixit empresarial del país segueixi en peu. Si la gent té feina pot pagar hipoteques, lloguers, crèdits i, fins i tot, pot anar a fer cultura o a comprar menjar. Si paga, els bancs no tenen morositat. I no tenen forat. I els que van voler fer-se la barba d'or donant crèdits a gent que era evident que mai de la vida no els podria tornar, doncs se siente: és el que tenen les inversions: a vegades surten, a vegades no. Si surten, bingo. Si no, t'enganxes els dits.
Dit tot això: participaré i col·laboraré amb la marató. Perquè tinc un sostre i un plat a taula cada dia. I no tothom té la sort de poder dir-ho. Tinc una família que m'estima i que em protegeix i que em protegirà sempre. Tinc amigues i amics que sempre em donaran un cop de mà. Que m'ho he currat? Sí, cert. Però també sóc una afortunada perquè mai res no m'ha anat prou malament perquè tot petés alhora. La mala sort existeix i de moment, per sort, no m'ha tocat. Però si em toqués, voldria que algú que té un plat a taula i un sostre em pogués donar un cop de mà, per poder tornar a començar.
Però alhora miraré de crear ocupació per evitar la desertització empresarial del país; lluitaré perquè les retallades s'apliquin a coses duplicades; pensaré cada dia i treballaré molt i molt per canviar-ho tot. Perquè si no m'agrada una cosa, la canvio. I si no m'agrada el país, lluito.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada