Llibres variats i interessants (o no)

Com que no tinc temps ni ganes de fer un post per cada llibre que em llegeixo (perquè no me'n recordo mai, fonamentalment, i perquè a més em semblaria que estic fent els deures del cole) només en faig d'aquells que m'agraden especialment o que trobo especialment evitables.
Per això, avui, faig un post de quatre (4) llibres. De cop i així, pel boc gros, versió reduïda, rotllo Reader's Digest. Tots ells agafats a la biblioteca. Per tant, argumento primer per què he triat un llibre i després el comento.

Aigua bruta, Pau Vidal. És el traductor de l'Andrea Camilleri i m'ha fet passar unes hores felices amb les seves traduccions. Per això vaig agafar una novel·la escrita per ell.
Bon llibre. Entretingut, lleuger, divertit i fins i tot amb una trama francament interessant (la proposta de per què hi ha morts en pobles allunyats i per causes molt estranyes) però mal resolta i pitjor justificada. Això sí, m'ho vaig passar molt bé, llegint Aigua bruta. Està molt ben escrit.

Cinc dies d'octubre, Jordi Sierra i Fabre. És l'escriptor més prolífic viu i no n'havia llegit res. Comptava en trobar-me una cosa facilona, infantilota o pitjor, rotllo Julia Navarro (un dels pitjors insults que jo puc dedicar a un llibre: rotllo Julia Navarro i rotllo Stieg Larsson). Doncs no. Un llibre molt ben escrit, amb una història tèrbola i fosca ben tramada, en la que es destil·la la frustració dels perdedors de la guerra civil i l'arrogància dels guanyadors. Un bon protagonista jubilat, un bon dolent, una bona dona del protagonista, unes actuacions raonables. Bé, bé. Me'n pillaré més, a la biblioteca. De la mateixa "línia" amb el mateix protagonista hi ha Set dies de juliol i Quatre dies de gener.

Los santos inocentes, Miguel Delibes. No crec que calgui que digui per què vaig agafar Delibes, però vaja, el tema és que m'enduia quatre llibres i vaig pensar que valia la pena agafar un clàssic. Quina meravella. Quin luxe. Quin plaer. Difícil, sí. Dur, també. Complicat, efectivament. Però un gustàs. Imprescindible. Poesia en prosa.


Drecera al paradís, Teresa Solanes. Li volia donar una segona oportunitat a la Solanes després del disgust que vaig tenir amb Un crim imperfecte. Doncs res. No vaig arribar a la pàgina 70. Vaig decidir que era horrorós, pèssim, pedant i mal escrit abans d'arribar-hi. Com que no sóc crítica literària, pot ser que sigui cosa meva. Però no val la pena. No li donaré una tercera oportunitat. I sort que era de la biblioteca. Perquè si hagués pagat pel llibre m'hauria estirat els cabells.

Bona lectura a qui encara en faci.