L'economia "real"

Vaig estudiar economia a la facultat amb en Josep Olivé i amb l'Arcadi Oliveras, dos economistes de reconegut prestigi. Vaig estudiar economia, posteriorment i en un postgrau que em va costar una pasta i m'ha servit molt poc, amb en Joaquim Novella i amb en Gonzalo Bernardos, també economistes de prestigi.
Vaig tenir altres professors d'economia (l'Ivan Muñiz, deixeble del Sala i Martín, si no vaig errada; en Jean Pierre Malé, ...) però em van impactar menys, sobretot perquè van durar menys en la meva carrera d'estudiant, un sol semestre contra any i mig la resta.
Tots ells (eren tots homes, s'ha de dir) estaven d'acord en una sola cosa: l'economia es basa en una cosa tan etèria com és la confiança. És a dir, si la gent pensa que les coses aniran bé, hi aniran. Perquè consumiran, crearan ocupació, hi haurà salaris, es podrà pagar, es podrà consumir... Cercle virtuós, que n'hi diuen alguns. També a la inversa. Si es creu que anirà malament, hi anirà. Tothom a casa tancat sense gastar, reducció de la demanda, red
ucció de la necessitat de producció, reducció de necessitat de mà d'obra, atur, reducció de salaris... I cercle viciós.
Evidentment és una reducció que no té en compte ni la internacionalització de la producció, ni les deslocalitzacions, ni la creació de riquesa a través de la creació de coneixement... Però en essència segueix sent un plantejament vàlid.
Normalment pensaríem que els governants (els de tot arreu, ei, no només els nostres) i aquestes coses esotèriques però molt poderoses anomenades mercats haurien de voler que estiguéssim habitualment dins el cercle virtuós. En canvi, estan fent tot el possible perquè ens anem enfonsant cada vegada més en un cercle viciós, cada cop més petit i més estret.
Em pregunto quin és l'objectiu. Com més por generin entre la ciutadania, com més sensació que demà serà pitjor, pitjor serà. En Santiago Becerra pronostica crisi per a una bona dècada. Probablement. Sobretot perquè sembla que hi hagi algú interessat en que sigui així.

Algú s'està fent molt, molt ric. I no crec, tranquils, que siguin els nostres governants. Pobres, aquests acabaran tan plomats com nosaltres. O més, perquè qualsevol dia els "emplomarem" pel carrer, si segueixen retallant totes les formes de qualitat de vida que teníem més enllà dels sous (diga-li salut, diga-li educació, diga-li administració pública, diga-li seguretat...),
Qui coi són Standard and Poors i Moody's? Qui els ha autoritzat, moralment i legalment, per anar destruint l'economia? Per què ningú, ningú, ningú no els planta cara i diu "PROU!".
Aquesta xusma és la que va "valorar positivament el deute Lehman Brothers, d'AiG, de Fannie Mae i Freddy Mac", que van ser dels primers en ensorrar-se, perquè eren dels que feien "comptabilitat creativa", tan valorada en el passat (i encara ara).
Qui ha donat aquest enllaç fals entre la borsa i l'economia real? Cap als anys 30 del segle passat hi era, aquesta relació. A data d'avui als famosos parquets internacionals només hi ha una colla de friquis sonats que estan venent la collita de blat d'Algèria del 2015, com si fossin cromos del monopoli.

En resum. Tenim por, és cert. Tots en tenim. Jo també. Però només servirà perquè cada vegada haguem de tenir més por perquè anirà pitjor si pensem que anirà pitjor. Estem fotuts. És cert. Doncs no ens quedem de braços plegats.
Microcrèdits, micromecenatge, petita empresa individual, creativitat, empoderament. Col·laboració, reducció dels beneficis estratosfèrics. Tornem al sentit comú abandonat per una dècada i mitja de voler creure'ns que érem rics. No cal tenir-ho tot. No és imprescindible tot. Reduïm, ressituem. Cooperació entre famílies i amics. Suport als projectes empresarials petits i de gent jove, de gent no tan jove, de gent gran. Enfortim-nos com a societat i com a col·lectiu. Oblidem-nos de "jo, jo, jo". Tornem a famílies extenses i fortes. No deixem que ens tornin a enredar.

El meu pressupost per Nadal ja l'heu vist: és la foto del post. I què? Puc buscar formes molt creatives de fer regals. Puc regalar temps. Puc regalar espai. O no. Puc buscar de fer menys regals i més útils, necessaris i ajustats a qui els rep, no a qui els fa.