Mediocritat caòtica

Cometre errors, cagar-la, és possible; insistir en mantenir l'error i negar-lo és d'imbècils.


Conec polítics que ara tenen més de cinquanta anys i que des d'abans dels 20 només han fet política.
Conec sindicalistes que no han treballat mai de res que no sigui fer de sindicalista.
Conec economistes que no han trepitjat mai res que no sigui el seu despatx o el plató d'algun(s) programa(es) de televisió.
Conec periodistes que no saben què vol dir el verb investigar.
Conec escriptors que no distingeixen un pronom feble d'un verb.
Conec empresaris que pensen que la gestió de personal és l'evolució de l'esclavisme.
Tota aquesta gent la conec personalment en persona. És a dir, no és que n'hagi sentit a parlar, no és que els hagi sentit en tertúlies avorrides i previsibles; és que hi he compartit sopars, cafès, reunions i amb alguns d'ells fins i tot alguna copa.
I molta d'aquesta gent o especímens amb les mateixes característiques regeixen el país.
També és cert que conec lampistes que no saben canviar un interruptor correctament.
Conec taxistes que necessiten el GPS per anar de Plaça Catalunya a Plaça Universitat.
Conec metges que tenen fòbia social als pacients.
Conec paletes que "estalvien" totxos a les parets que construeixen.
Conec cosidors que no saben posar cremalleres.
Conec netejadors que opinen que netejar les escombraries és malgastar el temps.
Conec cuiners que no saben fer un ou ferrat.
Resultat: per què ens queixem de polítics, sindicalistes, periodistes, escriptors i altres bèsties quan som igual d'incompetents en les nostres feines?
Podríem mirar de ser competents tots en el que fem i així, amb sort, els representants que tenim tirats per aquests mons de déu potser seran tant competents com nosaltres?