Comença la temporada 2010-2011

Quan arriben aquestes dates es comencen a tancar els equips. A aquestes alçades ja sabem amb què comptem i de quin peu anem coixos. Si és una qüestió de base o si, per contra, és un problema de llargada de plantilla. Si arribarem a satisfer les expectatives o bé si ens quedarem curts.
En qualsevol cas, per sort, no parlo de futbol, sinó de l'equipació bàsica per anar a treballar: els tàpers!Enguany he ampliat la plantilla de tàpers. Una de les coses genials del Japó és la quantitat de pijades que tenen. A més de tecnologia, són uns malalts de les coses petites: tot petit. I de milers de complements estranys. I per mi, els tàpers, són complements. Sobretot a l'hora de dinar a la feina, 4 dies de cada 5. Per tant, i tenint en compte com estan les coses, tenir uns tàpers xulos em motiva especialment, aquest any.
Així, als ja coneguts, he aconseguit unes incoporacions que permetran que no hagi de rentar cada dia el tàper, la fiambrera o la taifa, per tornar-la a omplir per a l'endemà.
Us els presento:
Aquest és el sensat: còmode, amb la seva pròpia funda isotèrmica, robust.
Un joc ideal per a un dia de feina pesat.


Aquest és el de disseny: elegància , glamur i sofisticació per a un dia xungu al curro. Almenys que alguna cosa sigui brillant, ni que sigui el tàper.

I no ens podem deixar la fruita! Aquest és gentilesa dels pagesos catalans, que volien promocionar la fruita amb una carmenyola per als nens. La meva mare me'n va aconseguir una! I va molt bé, a més de ser molt divertida.

Quin post tan poc rellevant, la veritat. Però em venia de gust!
Ja penjaré les receptes que vagi fent... a partir de la setmana vinent!
Bona tornada al cole a tothom!

Vacancetes...

Com que fa dies que no escric res, dono per obert el període vacacional del meu bloc!
Com tothom, ara per ara només puc pensar en les vacances, però hi ha uns quants temes oberts...
Per si de cas, deixo fotos boniques, inspiradores i, sobretot, potents!

I tu, ets de milletista o pretorià?

Tal i com van les coses darrerament a casa nostra, sembla que s'hagin montat dos equips de xoriços professionals al país. D'una banda, l'equip capitanjat pel Millet (fins fa no gaire, el senyor Millet per a tothom; actualment, Millet i gràcies, i això si té sort); de l'altra, l'equip amb doble capitania d'un tal Luigi (que s'ha de ser cutre per tenir aquest sobrenom, home, que és digne dels Hombres G i Venezia...) i pel Barto Muñoz.


















Quan l'òrgan oficial de comunicació d'un dels equips treu més papers del contenidor (o del sumari, que són sinònims avui en dia) i assenyala més pressumptes xoriços, posant fotos de gent que no hi té res a veure (així m'agrada, periodisme de qualitat!), l'òrgan de comunicació de l'altre equip respon amb un ventilador més gros.
I fot-li, que som catalans!
Però el que és més divertit, i estic esperant a veure, és quan els dos equips trobin els seus punts de contacte. De la mateixa manera que estic convençuda que encara no han sortit tots els noms que haurien de sortir, igual penso que el país no és prou gran perquè no hi hagi gent que hagi sucat a banda i banda.
I tampoc no em crec que els equips siguin tan nítids, tan clars, d'un sol color cada un d'ells. Els tentàcles de la corrupció són moooolt llargs i molt prims, i sobretot molt pringosos. Massa anys en un mateix lloc facilita la creença que un és intocable i que pot fer i desfer a plaer, que aquí no passarà res.
Dos detalls: massa anys hi han estat els dos grans partits del país, en governs. Locals, "diputacionals" i nacionals. Per tant, a asseure's, a comprar una ampolla de vi ben bo, i a veure com evoluciona el tema. El segon: fa maaaaaaaaasssa anys que sempre, sempre, sempre, hi ha els mateixos noms a tot arreu...
Per higiene democràtica i mental cal un canvi. De fet, el que cal és una revolució. I de la crisi, ja en parlaré un altre dia. Perquè aquesta també ens demanda una revolució. Sobretot als que, com jo, som pobres.

Mandonguilles amb sípia

De les mandonguilles que l'altre dia vaig fer, en vaig apartar unes quantes. De fet, en vaig fer més de 80, de manera que va donar per força variacions del tema.

Una d'elles va ser Mandonguilles amb sípia.

Les mandonguilles ja he explicat com es fan i, per tant, salto a la sípia.
La sípia ben neta, tallada a trossets petits, ben escorreguda i salada es passa per la paella. Es retira un cop està cuita i faig un sofregit. Aquest cop l'he fet amb pebrot vermell, pebrot verd, ceba i pastanaga. Quan ja estava força cuit hi afegeixo tomàquet triturat, una miqueta, i vi blanc. Deixo que es redueixi i després hi afegeixo la sípia, les mandonguilles i un grapat generós de pèsols. Els cobreixo amb aigua bullent i deixo que es coguin durant 10 minuts.
El resultat és aquest, que també va anar al tàper (però no al meu...)

L'espera, Ha Jin

He llegit molt pocs llibres d'autors xinesos.
La veritat és que des que vaig anar a la Xina d'allà m'agraden molt poques coses i de les que menys, ells. De fet, només havia llegit Cignes salvatges, de Jung Chang, que explica la història de tres generacions de dones xineses, que van des de l'àvia i l'època imperial a la néta, amb la revolució de Mao.
Cignes salvatges és un llibre apassionant, on passen moltes, moltes coses. Escrita per una dona que va marxar de la Xina i que viu a Londres des de fa dècades, Cignes salvatges descriu com la societat va canviant, com el país es transforma, però com, en el fons, tot queda igual: com els que sempre han estat fotuts segueixen fotuts.
A L'espera, de Ha Jin, sembla que no hi passi res. De fet, tot el llibre és això, una espera. L'espera d'en Lin i la Manna de poder casar-se quan la dona de Lin, Shuyu, els concedeixi el divorci. Passen fins a 18 anys, que és el temps que, per les normes de l'hospital on treballen Lin i Manna, Shoyu els ha de concedir el divorci, vulgui o no vulgui ella.
Durant aquests 18 anys Lin i Manna esperen. I mentre esperen es va coneixent l'entorn, la societat, la resta dels membres de l'hospital, de l'exèrcit. Com es viu al camp; com es viu en una institució tancada com un hospital (que és gegantí, però); com va evolucionant la societat xinesa; com no va evolucionant...
Un llibre interessant, curiós, reflexiu. Sobretot, el final.

Amanida de llenties + mandonguilles amb tomàquet

Avui, a la Cuina de tàper hi ha:

Amanida de llenties
Mandonguilles amb tomàquet
Iogur

Amanida de llenties

S'obre un pot de llenties cuites del súper. Cadascú que esculli la marca que li agradi més. S'aboquen en un colador i es netegen bé de gelatina. S'escorren bé. Es posen en un bol i s'hi afegeix enciam tallat finet, ceba tallada petita, tonyina i olives. Les olives poden ser tallades o senceres, com us agradi més. Sal i pebre, oli i vinagre. Especialment, una mica força vinagre. És millor molt freda.


Mandonguilles amb tomàquet

Es barreja carn de vedella i de porc picades, a 2/3 de vedella i 1/3 de porc. Particularment prefereixo anar a la parada del mercat i demanar que em piquin la carn al davant, una sola vegada, però cadascú té els seus gustos... S'hi barreja un ou cru, all i julivert tallats petits, sal, pebre, i molla de pa sucada amb llet (les fa més esponjoses). Alternativament, si no teniu pa dur per posar en remull el pa amb la llet, a vegades faig servir farina de galeta i llet.
Es fan les boletes, s'enfarinen amb farina blanca i es fregeixen.

A banda, es fa una salsa de tomàquet. Pot de tomàquet triturat natural del súper (el mateix que les llenties, la marca que més us moli), un all pelat i sencer, una branca de julivert, sucre, sal i pebre. Opció A: a la paella, tapat, i anar fent. Opció B: al microones, tapat, i anar fent. La diferència és el temps. A la paella és ben bé una hora. Al microones amb 20 minuts està al punt.

Iogur.

Al súper, la marca que més us moli, també. Proposo que els aneu variant, si us agraden de gustos. Alternativament, petit suisse, que també són genials.

Records del passat, actes del present

Avui és un d'aquells dies que tinc una feinada de por: tinc dues PACS (en mala hora se'm va acudir a mi posar-me a la UOC) per presentar urgentment; tinc dos textos del curro per llegir-me; tinc feina que em surt per les orelles.
Precisament per això és el moment i-de-al per posar-me a recollir les mantes que fan calor, per ordenar el sotallit (que és més frondós que el sotabosc del país), per netejar la nespresso que em van regalar a l'octubre...
I fent aquests actes del present he tornat a la meva infància i a pensar que hauré de començar a fer el mateix que feien els meus pares i els meus avis.

Netejant la punyetera Nespresso he vist que el pes d'una capsa són 60 grams. A 3,30€ la caixa, el quilo de cafè surt a 55€, si els meus càlculs no són erronis. M'he esparvarat! Com pot ser que jo, que sóc una persona racional pagui la morterada de 55€ el quilo de cafè? I tot perquè ve en unes càpsules supermones que ens fan sentir el més de lo més en disseny i modernitat. He recordat el molinet de cafè de color verd hospital de la meva mare i el meu pare molent cafè, el diumenge al matí. El meu pare es feia una cafetera americana cada matí i se la bevia ell solet. La resta n'havíem de fer més si en volíem prendre després d'ell. Si l'haguessin pagat a 55€ suposo que en aquests moments no escriuria el bloc, perquè m'hauria mort de gana abans.

He tret mantes i nòrdics del llit, a veure si deixem de suar com a la sauna, també. Mentre ho feia, pensava que cada dilluns, quan em fico al llit, me'n recordo de la "noia que ens ajuda" (l'eufemisme per dir la senyora de la neteja), me'n recordo de la Tània, que em fa el llit d'una manera que odio però que m'aguanto perquè almenys me'l fa. I avui, quan posava els llençols nets (dilluns és festa a Barcelona i ella no vindrà, encara que jo sí que hauré d'anar al meu curro, en un poble fora de la capi), he aprofitat per posar els llençols que ella mensyprea perquè són vells. Són llençols brodats per la meva àvia, de cotó del bo. Tenen més de quaranta anys i són dolços, blancs, d'un tacte extraordinari a la pell. Però petits. De llit de matrimoni d'abans. I pensava que enyoro el temps que la gent dedicava a petites coses que no es veuen però que fan la vida millor als que vénen darrere: brodar els llençols, fer-los de qualitat, cuidar-los. Sóc una privilegiada. Fa no gaire, dues de les persones més importants de la meva vida, em van fer un dels millors regals del món: llençols brodats amb les nostres inicials, draps de cuina brodats, tovalloles brodades. Hores del seu temps dedicades a fer millors coses que ningú més veurà (a part de mi i del col·lega). La meva mare i la meva germana em van regalar temps i amor. I mentre feia el llit pensava que vull poder deixar als meus fills aquest llegat.

I alhora, feia el dinar al microones i em bevia un gaspatxo comprat, perquè avui no tinc temps de res i només me'l faig per mi. I penso que estem equivocats. Que correm cap a enlloc. Que comprem coses que són supermegamodernes i xaxiguais perquè no som capaços ni de dedicar-nos el temps de fer-nos nosaltres petites coses que ens generen major benestar. En plena crisi econòmica ens estem oblidant de la crisi personal que molts i moltes vivim. I reduïm la qüestió a diners per pagar coses que no necessitàvem i que ens van fer creure i ens vam voler creure que eren imprescindibles.

Em sembla que tornaré a moldre cafè. Em sembla que tornaré a fer servir coses que duren més d'una temporada. Em sembla que començaré a provar d'intercanviar coses. Estalviaré diners i guanyaré autoestima. I si alguna cosa no sóc és hippie, que quedi clar.