Assassinat neuronal i moral

Que la tele mata neurones és evident. Però tot mata neurones. De fet, les neurones, com tot el que està viu, moren. Però no per veure la tele en concret, sinó perquè el fan a la tele és per tallar-se les neurones directament i patir menys. Podria optar per no veure-la, ho sé. I ho faig, ei. Però és que sóc una anunciaddicta.

M'encanten els anuncis. Igual que una de les meves grans aficions és fer turisme pels supermercats dels llocs que visito (dels mercats també, però els supermercats és on la gent compra, habitualment; als mercats s'hi va a buscar les coses especialment bones, però no hi vas a comprar les galetes, el sabó de rentar la roba o el xampú del gos) una de les meves addiccions són els anuncis. Per què? Perquè tinc la teoria que reflecteixen la demanda i l'oferta de productes, serveis i valors de la societat on s'emeten. De la mateixa manera, destapen temes curiosos i en tapen d'altres. Estereotips, costums i hàbits es veuen en els anuncis de la tele.
I això em porta al tema que desenvolupava mentalment aquest matí mentre caminava per Sant Antoni amb les meves ulleres de sol rosa: per què putes hem de ser sempre joves, prims, sense taques, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls, sense pèls a les cames, a les aixelles o a la sotabarba?
Tinc una genètica fabulosa que fa que a la tendra edat de més de 35 anys no tingui arrugues. Mira, tu, sort de la pell de la meva mare, que tampoc no en té gaires. Ara, això no treu que hagi de controlar les pigues que apareixen així, rotllo taca de xocolata a la samarreta blanca. Però tinc estries, a munts. I cel·lulítis. I canes. Com la immensa majoria de dones sanes i normals d'aquest món. Perdó, d'aquest món desenvolupat.
I què? Què passa? No em puc fer gran? Quin mal hi ha? El meu cos no resisteix el que resistia quan en tenia 20, ni 28, ni 33. I juro que em reventa. Però tampoc no sabia coses que ara sí que sé, tampoc no tenia els problemes que ara tinc, tampoc no m'havia pegat les festes que m'he anat pegant progressivament (entre d'altres maltractaments deliberats que li he fet al meu cos, pobre).
No em penso posar a règim perquè a la tele em destrossin amb anuncis de Biomanan (substitueix dos àpats al dia i t'aprimaràs. No et fot: no mengis i també t'aprimaràs. I surt més barat).
No em posaré cremes untuoses i mentideres (els dermatòlegs ja han explicat que el caviar, l'or i les polles en vinagre no s'absorveixen per la pell) per dissimular les meves fantàstiques ulleres. Ara, potser miraré de dormir més o millor.
Em depilo perquè mira, perquè d'això no m'escapo de la pressió social, però en part em foten una enveja les nòrdiques que són capaces de semblar un ós polar en ple estiu!
No em posaré tetes ni m'operaré per treure'm la cel·lulitis ni res que se li assembli. Entrar al quirofan és perillós: no s'ha de fer per esport, sinó per salut. I la cel·lulitis molesta, vale, però no és una malaltia que pugui portar a l'amputació de les cames.
I el que és més fort és que miro de cuidar la meva imatge, de no engreixar-me en excés, de no fer excessiva mala cara, de portar roba que em faci sentir atractiva. Però atractiva no vol dir ni jove adolescent, ni prima fins als ossos, ni espellada com un pollastre de Nadal.
Us sonen les dones pneumàtiques d'Aldous Huxley? Doncs això.