O no! Però vaja, és el que sóc! Del Barça! I sí, què passa, independentista també. I alhora era gracienca. Fins el dia d'avui, que m'han expulsat de Gràcia. Jo anava a les Festes de Gràcia. Cada any. Saludava. Anava de carrer en carrer i coneixia la gent. Devia ser que era jove. I que hi vivia. I que no teníem el collons de turisme de Ryanair (el mateix que ens permet a nosaltres anar a sopar a París, per cert).
Avui he anat a Gràcia, com he fet sempre que he pogut. Esperava, com sempre, saludar, beure'm unes canyes amb uns amics, prendre'm unes cerveses amb els meus coneguts (que no tots són amics, ei!), anar de carrer en carrer veient les diferents ornamentacions i les hores que les veïnes i els veïns hi han dedicat.
I he vist poques coses. A Tordera han robat els Beatles. A Verdi només han decorat de Providència un tros amunt. A Providència hi havia el Bob Esponja!!!!!!!!!!!!!!! A la Plaça Rovira hi havia unes guitarres minses; al Sol un envelat. Què coi ens ha passat? Qui m'ha robat?
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxxxxxxx.
En total he descobert que m'han robat ser gracienca. Que dius, doncs mira, des que visc a Sant Antoni hauria de ser capaç de superar-ho. Però no. No ho sóc. És com si m'arrenquessin un tros de l'ànima cada cop que pujo a Gràcia i veig més guiris que Teresines. És com si em robessin una mica més la ciutat cada cop que veig un carrer destruït per una colla de descerebrats que no recorden que això ho fa la gent del carrer pencant hores i hores. És com si deixés de ser la meva ciutat per esdevenir un simple espai nul, absolutament asèptic, mediocre, cutre, brut, patètic, pres per hordes de turistes desesperats, ansiosos d'una fotografia típica amb la boina i el toro, o de cretins dels barris alts i baixos que busquen desaparèixer en la massa total de Gràcia.
Veig el partit del Barça mentre escric aquest post. Sento en els dits dels peus (que és on tinc jo l'ànima) les festes de Gràcia que he intentat viure aquest vespre.
I és això.
La glòria del 3 a 2 momentani. La misèria de les festes de Gràcia. El somni de fotre'ls. El desig que no ens fotin.
I per cert, per si de cas, guanyarem. O no. Però sempre els vencerem. No ens coneixen prou. O sí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada