dilluns, d’abril 07, 2008

L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón

L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón és un llibre fantàstic. Fantàstic com a descripció del tema, del gènere, i fantàstic des del punt de vista de disfrutar llegint-lo. Des del meu punt de vista, una de les novel·les que pot arribar a enganxar-te més, sobretot tenint en compte que la majoria coneixem perfectament els llocs de què parla.
Quan les novel·les et descriuen un escenari, sols haver d'imaginar-lo. En aquest cas, només l'has d'adaptar a una època sòrdida, grisa, fosca, tèrbola. No cal que t'imaginis com és la Plaça Reial, perquè la coneixes (el que potser és més difícil d'imaginar és com deu ser viure en un pis a la Plaça Reial, però això és un altre tema i té més a veure amb la meva enveja personal a la gent que viu en pisos que superen els 80 metres quadrats...). Només cal que t'imaginis la Plaça Reial a principis del segle XX i fins a mitjans; primer en l'època del modernisme, del noucentisme, de la Lliga, de la llum i de la cultura. Després sota les bombes, amb la postguerra, amb el racionament, de la misèria i de la sordidesa.
La part fantàstica de la història està, no només ben narrada, sinó que genera addicció, sobretot per l'aproximació entre cínica i tendra que en fa, especialment per boca d'un dels personates, Fermí Romero de Torres. La història d'amor, la història dins de la història, és una lliçó de novel·la ben escrita.
Particularment em va agradar molt i molt. I l'he recomanada a molta, molta gent. Però com passa amb totes les coses, si te la recomanen massa, t'acaba per decebre. Però no crec que passi, amb l'Ombra del Vent, francament. A veure si treuen ja el llibre que diuen que ha de presentar per Sant Jordi. I confesso que m'esperaré a la traducció, perquè com em va passar amb Tot sota el cel, la traducció, encara que sembli difícil, millora encara més l'original.