No té desperdici! A la vostra salut i disfruteu-ho assegudes...
Com que torno a estar lesionada de la meva eina de treball (la mà i l'espatlla dreta, vaja) i com que no puc escriure massa, he decidit que avui donarem un cop d'ull a què passa pel món.
Què és una ONG? Què és una concatenació d'esdeveniments? Què és una presa de pèl?
Això:
dimecres, de novembre 26, 2008
dimarts, de novembre 11, 2008
dilluns, de novembre 03, 2008
Del puto euro a la puta crisi, passant per Obama i McCain
N'estic faaaaaaaaartaaaaaaaaa!!!!!!!!!
Em compraré un quadre mutant i el penjaré en el lloc de la tele (em sabrà greu pel col·lega, que per jugar a la play ho tindrà complicat, però ja trobarem solucions creatives...). Ja sé que aquest no és un bloc polític, però això d'avui no és ni política, és trista i miserable indignació...
N'estic farta dels mitjans de comunicació, de la crisi, del Solbes, del ZP, de l'Obama i del McCain, de la Palin i de l'Alonso, el Hamilton, els Gasol (en plural) i de tots ells. Especialment estic farta que es pensin que sóc imbècil rematada (que també podria ser, però almenys que no m'ho diguin cada dia a la cara, que també tinc algun sentiment, jo...).
Primer ens posen l'euro. Fantàstic. Hi estic d'acord. Sóc europeïsta convençuda i crec que s'havia de fer. Però no com ho van fer a l'Estat espanyol. Ens van convertir els sous i van traslladar els preus a euros. La diferència entre convertir i traslladar? Molt fàcil. Un sou que el 2002 era relativament digne, de 150.000 peles, va passar a ser una merdeta de sou de 900 euros (arrodonint a la baixa, com sempre). I en canvi, una canya, que valia 120 peles, per art d'encanteri es va traslladar a 1.20€. I a sobre ens van dir que sí, que hi havia hagut inflació, però que vaja, que tranquils, que era un "ajustament puntual". Sí. I tant. Puntualíssim. Un 66% d'inflació per la cara. I vam tragar.
Ara ens diuen que l'IPC es manté estable, amb petits repunts, això sí, pel preu del petroli i dels aliments, que ja se sap que tenim el mal costum de moure'ns massa i de menjar en excés. D'acord. L'IPC no puja tant, només un 6%. Però a nosaltres ens congelen els sous o bé ens els pugen una mica menys, un 3%, perquè no siguem prou rucs per posar-nos a consumir com a desesperats i fem pujar encara més la inflació.
A veure, si no vaig errada, un 6% és una pasta. Però sobretot és una pasta quan els increments es fan, en un cas, sobre uns sous que no han pujat des de l'entrada del puto euro i uns preus que, en canvi, sí que han pujat.
Exemplificant (he decidit emular el iaio autodidacte d'IESE, que tothom sap que és un lloc on només ensenyen els qui tenen un parell de mestratges als US).
El total actual d'un trist salari inframileurista, a data d'avui i després de diferents increments de l'IPC dels darrers 6 anys és de 1.200€ (aquell que venia de les 150.000 peles, vale?). La targeta de metro, zona 1, 10 viatges, està a 7.20€, quan el 2002 estava a 620 peles. El doble del seu preu; no el doble del sou.
Ens van col·locar l'euro i ens van prendre el pèl, igualant 20 duros a 1 euro. I no és una equivalència certa.
Vale, fins aquí la primera part.
Ara, estem en crisi. Ara???? No fa un cert temps, que estem en crisi???? Quina barra!!!!!! La diferència ara és que cada dia et matxaquen des dels mitjans de comunicació, tots, cap se'n salva, recordant-te que ets pobre i que no pots consumir res de res, que demà potser estàs a l'atur, que ets un miserable i que la teva feina penja d'un fil, i amb ella, la teva hipoteca, el teu futur i la teva vida. JA N'HI HA PROU!!!
És cert, la feina està molt xunga. Però perquè durant 5 anys ens han estat dient que estàvem al centre de l'univers i que podíem gastar el que ens plagués, que el crèdit era la manera de viure, que si no consumies eres un pària, que "Ho veus, ho vols, ho tens" (CaixaCat dixit). Que si no tenies el millor cotxe del mercat la teva dona et deixaria; que si no et compraves l'últim ordinador portàtil aparegut el teu marit et canviaria per una caixa de bombons; que si operacions d'estètica; que si roba de marca; que si lliguem els gossos amb llonganisses... I ni érem tan rics ni ara som tan pobres.
Ens hem entrampat tots en putes hipoteques que ens tenen agafats pels "salaris" i patim com a burros perquè cada dia estem més pendents de la cotització de l'Euribor que de les notes dels nostres fills. Vam comprar car, perquè havíem de viure en algun lloc i perquè sota els ponts hi havia cua. I vam pringar. Però és el que té la vida, que t'has d'arriscar i que, a vegades, t'equivoques i a vegades surt malament. A vegades, surt bé. I ara estem paral·litzats per la por que ens transmeten els mitjans de comunicació (em nego a dir-los mèdia... toma anglicisme...). El consum s'atura! El Nadal pitjor de la darrera dècada! La gent fa servir marques blanques! Collons, clar! I més que ho farem, mentre ens aneu espantant cada dia.
No sabem ni quines conceptes paguem en les factures cada mes però sabem que el Nasdaq està descontrolat. Titular d'un mitjà un dia "S'incrementarà les hores davant la tele perquè la gent té menys diners per gastar en oci". Fantàstic. I tothom dient, "Paco, avui no anem al cine, que és molt car. A casa, a veure la tele". Sí, d'acord. Tot ha pujat, menys els sous. Però com fa quatre mesos!!!!! Com fa dos anys!!!! Com en fa cinc!!! Sóc la primera a estar agobiada pensant que si puja l'euribor una mica més, tindré problemes... Però em nego a plegar-me de braços.
Em nego a no denunciar que el ZP ha mentit com en bellaco amb els putos 400 euros, que ni han estat 400 ni ningú no els ha vist (ah, sí que ens els retornen de les retencions, perquè si ens els donaven de cop podíem fer pujar l'IPC, ...).
Em nego a acceptar la merda que em tiren en tots els informatius, que em desinformen. Em nego a aguantar-los més, a cap d'ells. Estic farta d'insultar la tele.
I per rematar, ara tots entretingudets amb l'espectacle Obama-McCain, com si nosaltres votéssim en aquestes eleccions... A la merda, home. Faran el mateix l'un que l'altre: o dreta o més dreta. I si algú es pensa que l'Obama és d'esquerres, o bé que es rellegeixi què vol dir ser d'esquerres o bé repensem l'esquerra... Que en el seu vocabulari, la paraula Estat del Benestar és tan freqüent com els restaurants de menú de qualitat i a preu raonable...
Ala, m'he quedat a gust.
Em compraré un quadre mutant i el penjaré en el lloc de la tele (em sabrà greu pel col·lega, que per jugar a la play ho tindrà complicat, però ja trobarem solucions creatives...). Ja sé que aquest no és un bloc polític, però això d'avui no és ni política, és trista i miserable indignació...
N'estic farta dels mitjans de comunicació, de la crisi, del Solbes, del ZP, de l'Obama i del McCain, de la Palin i de l'Alonso, el Hamilton, els Gasol (en plural) i de tots ells. Especialment estic farta que es pensin que sóc imbècil rematada (que també podria ser, però almenys que no m'ho diguin cada dia a la cara, que també tinc algun sentiment, jo...).
Primer ens posen l'euro. Fantàstic. Hi estic d'acord. Sóc europeïsta convençuda i crec que s'havia de fer. Però no com ho van fer a l'Estat espanyol. Ens van convertir els sous i van traslladar els preus a euros. La diferència entre convertir i traslladar? Molt fàcil. Un sou que el 2002 era relativament digne, de 150.000 peles, va passar a ser una merdeta de sou de 900 euros (arrodonint a la baixa, com sempre). I en canvi, una canya, que valia 120 peles, per art d'encanteri es va traslladar a 1.20€. I a sobre ens van dir que sí, que hi havia hagut inflació, però que vaja, que tranquils, que era un "ajustament puntual". Sí. I tant. Puntualíssim. Un 66% d'inflació per la cara. I vam tragar.
Ara ens diuen que l'IPC es manté estable, amb petits repunts, això sí, pel preu del petroli i dels aliments, que ja se sap que tenim el mal costum de moure'ns massa i de menjar en excés. D'acord. L'IPC no puja tant, només un 6%. Però a nosaltres ens congelen els sous o bé ens els pugen una mica menys, un 3%, perquè no siguem prou rucs per posar-nos a consumir com a desesperats i fem pujar encara més la inflació.
A veure, si no vaig errada, un 6% és una pasta. Però sobretot és una pasta quan els increments es fan, en un cas, sobre uns sous que no han pujat des de l'entrada del puto euro i uns preus que, en canvi, sí que han pujat.
Exemplificant (he decidit emular el iaio autodidacte d'IESE, que tothom sap que és un lloc on només ensenyen els qui tenen un parell de mestratges als US).
El total actual d'un trist salari inframileurista, a data d'avui i després de diferents increments de l'IPC dels darrers 6 anys és de 1.200€ (aquell que venia de les 150.000 peles, vale?). La targeta de metro, zona 1, 10 viatges, està a 7.20€, quan el 2002 estava a 620 peles. El doble del seu preu; no el doble del sou.
Ens van col·locar l'euro i ens van prendre el pèl, igualant 20 duros a 1 euro. I no és una equivalència certa.
Vale, fins aquí la primera part.
Ara, estem en crisi. Ara???? No fa un cert temps, que estem en crisi???? Quina barra!!!!!! La diferència ara és que cada dia et matxaquen des dels mitjans de comunicació, tots, cap se'n salva, recordant-te que ets pobre i que no pots consumir res de res, que demà potser estàs a l'atur, que ets un miserable i que la teva feina penja d'un fil, i amb ella, la teva hipoteca, el teu futur i la teva vida. JA N'HI HA PROU!!!
És cert, la feina està molt xunga. Però perquè durant 5 anys ens han estat dient que estàvem al centre de l'univers i que podíem gastar el que ens plagués, que el crèdit era la manera de viure, que si no consumies eres un pària, que "Ho veus, ho vols, ho tens" (CaixaCat dixit). Que si no tenies el millor cotxe del mercat la teva dona et deixaria; que si no et compraves l'últim ordinador portàtil aparegut el teu marit et canviaria per una caixa de bombons; que si operacions d'estètica; que si roba de marca; que si lliguem els gossos amb llonganisses... I ni érem tan rics ni ara som tan pobres.
Ens hem entrampat tots en putes hipoteques que ens tenen agafats pels "salaris" i patim com a burros perquè cada dia estem més pendents de la cotització de l'Euribor que de les notes dels nostres fills. Vam comprar car, perquè havíem de viure en algun lloc i perquè sota els ponts hi havia cua. I vam pringar. Però és el que té la vida, que t'has d'arriscar i que, a vegades, t'equivoques i a vegades surt malament. A vegades, surt bé. I ara estem paral·litzats per la por que ens transmeten els mitjans de comunicació (em nego a dir-los mèdia... toma anglicisme...). El consum s'atura! El Nadal pitjor de la darrera dècada! La gent fa servir marques blanques! Collons, clar! I més que ho farem, mentre ens aneu espantant cada dia.
No sabem ni quines conceptes paguem en les factures cada mes però sabem que el Nasdaq està descontrolat. Titular d'un mitjà un dia "S'incrementarà les hores davant la tele perquè la gent té menys diners per gastar en oci". Fantàstic. I tothom dient, "Paco, avui no anem al cine, que és molt car. A casa, a veure la tele". Sí, d'acord. Tot ha pujat, menys els sous. Però com fa quatre mesos!!!!! Com fa dos anys!!!! Com en fa cinc!!! Sóc la primera a estar agobiada pensant que si puja l'euribor una mica més, tindré problemes... Però em nego a plegar-me de braços.
Em nego a no denunciar que el ZP ha mentit com en bellaco amb els putos 400 euros, que ni han estat 400 ni ningú no els ha vist (ah, sí que ens els retornen de les retencions, perquè si ens els donaven de cop podíem fer pujar l'IPC, ...).
Em nego a acceptar la merda que em tiren en tots els informatius, que em desinformen. Em nego a aguantar-los més, a cap d'ells. Estic farta d'insultar la tele.
I per rematar, ara tots entretingudets amb l'espectacle Obama-McCain, com si nosaltres votéssim en aquestes eleccions... A la merda, home. Faran el mateix l'un que l'altre: o dreta o més dreta. I si algú es pensa que l'Obama és d'esquerres, o bé que es rellegeixi què vol dir ser d'esquerres o bé repensem l'esquerra... Que en el seu vocabulari, la paraula Estat del Benestar és tan freqüent com els restaurants de menú de qualitat i a preu raonable...
Ala, m'he quedat a gust.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)