I ara, què?

Barri Sèsam: 1 + 1 fan 2, no 456.

2012-01-19T20:09:00.003+01:00

Digueu-me rara, però hi ha coses que jo no entenc, de l'economia.
Deu ser que no vaig anar a Esade, com l'Urdangarin, o a Harvard, com en Mas Colell.
Però a veure, si compto que tinc uns diners que no tinc i me'ls gasto, què passarà? Que tindré problemes, em sembla molt.
He sentit al Catalunya Vespre, el meu programa informatiu de referència, amb en Kilian Sabrià (que us recomano molt moltíssim) que en els pressupostos de la Generalitat d'enguany s'hi inclouen les partides que l'Estat no ha pagat perquè "hi ha el compromís que les pagarà". Cómor?
L'Enric Millo, al Polièdric (programa polític de CatInfo, a les 21.30 els dies de cada dia) explica que "hi ha la intenció de pagar el que es deu i que es buscaran fórmules".
La vicepresidenta, que era psicòloga però ja no tant, diu que si l'Estat hagués pagat el que devia, els famosos 756 milions de l'addicional 3a (addicional tercera és el nom de propi; el cognom és "mira-aquests-imbècils-de-catalans-que-segueixen-pensant-que-cobraran" llarg però amb pedigrí, ei), això, deia, que si haguéssim cobrat els 756 milions de l'addicional tercera s'haurien pogut pagar els 753 milions que es deuen als Ajuntaments. Ajuntaments que presten serveis que no els són propis perquè hi ha lleis que els obliguen a fer-ho (o no, però els seus alcaldes volen guanyar vots prestant serveis xaxiguais megaxupis i de gràtix, que això mola) i que no cobren. Entre ells, dels obligatoris i no propis, la llei de la dependència (les valoracions de dependències); entre els xupiguais, centres cívics per cada tres carrers, casals de gent gran per a cada illa de cases i centres esportius de franc per als aturats.

Torno al principi, perdó.
Però com poses al teu pressupost, com si els tinguessis, uns milions que no tens i que diuen que potser tindràs amb algunes fórmules imaginatives? Que no veus que així segur que vas pel camí del pedregar? Que no quadraran els números ni que els facis digitals????
Si jo fes els números de casa així ja m'haurien embargat fins i tot la tauleta de cafè de l'Ikea (4,5€ una Lack lacada). I aquest és el govern dels millors? Dels millors què? Dels millors redactors de carta de menú de bar de barriada?
I l'anterior tampoc no era el govern dels millors, ei. Que sentir tot un exconseller que es va endur la Conselleria a la seva ciutat perquè li feia mandra traslladar-se a la capital del país (on s'és vist moure un ministeri de la capital!) o llevar-se més d'hora per arribar a l'hora a la feina, dir que és més important invertir en la Llei de Barris que en les línies de metro o de tren perquè "fan més inversió per a les empreses" és per posar-se a plorar.
O a tremolar.
O a les dues coses.
Jo, per si de cas, he obert una llauna de cervesa.
A les penes, punyalades. I als exconsellers, collejes. Als consellers, ... millor no ho dic, que encara estic localitzable.

Ciutadania furiosa

2012-01-11T19:29:00.005+01:00

Jo no estic indignada. Vaig passar de la ràbia a la fúria. La indignació és un pas intermig que no m'interessa.
Això de seure a Plaça Catalunya per influir en unes eleccions municipals dient que s'és un moviment transversal (algú que utilitza "transversal" i no fa referència a l'Eix hauria d'estar al talego, per pedant) i desaparèixer sense haver fet cap canvi a part de posar en escac la seguretat del país i d'avergonyir-nos amb l'assalt al Parlament, no va amb mi. Em refereixo a la indignació, clar.
Jo estic directament furiosa. Amb ganes d'agafar un puny americà i dedicar-me a fer suc de polític, de banquer, de gendre de rei, de directors de Palau de la Música, de sindicalistes, de jetes en general i d'algun jeta en concret, que no esmentaré aquí.
Com pot ser que el Millet segueixi al carrer?
Com s'atreveixen a mantenir el sou mínim interprofessional per sota dels 700€?
Algú es creia que l'Urdangarin i la Borbó podien pagar la hipoteca d'un xaletet de 6 milions d'euros amb els seus sous?
Com s'atreveixen a dir que el Rato, de Bankia, guanya 2,5 milions d'euros a l'any, que el Tudó de CaixaCat en guanya 1,5, que el d'Unnim "només" 1 milió, quan els estem pagant entre tots la seva mala gestió?
Per què haig de fer-me responsable de mantenir viu el català, de recollir els residus i classificar-los, de denunciar les empreses que no compleixen la llei del consumidor, de consumir sosteniblement amb quilòmetre zero i slow food, de participar del teixit social i cívic i en canvi no protegeixen tot això amb lleis serioses i que siguin creïbles?
Com podem acceptar que Espanya ens fiscalitzi els pressupostos?????!!!!!
Però què putes ens passa? Què ens hem pres? Estem anestesiats definitivament? Ens han lobotomitzat? Som vaines definitivament i ja només podem assenyalar amb el dit i cridar?????
De moment, per començar, me'n vaig.
Ja veurem quan torno. Si torno.

2012-01-07T13:23:00.003+01:00

Els Reis m'han portat una de les millors coses del món: una megasorpresa!

De fet, ara mateix estic estrenant-la!

Fliparax!!!!

Adéu 2011, hola 2012!

2011-12-31T19:02:00.003+01:00

L'any 2011 ha estat un any molt estrany, per mi.

És el primer any de la meva vida que ningú no em marca uns horaris, que no tinc un(a) jefe(a), que sóc jo qui decideixo què és important i què és accessori. I mira, és curiós, què vols que et digui. Encara no he decidit si m'agrada o si m'agrada molt, això de manar-me jo. L'única cosa xunga de tot això ha estat el nivell d'ingressos. Ha caigut, de moment, en picat.

És el primer any que hi ha diversos dels meus amics i amigues que es casen i m'ha fet molt feliç. Els he agraït moltíssim que hagin volgut compartir aquest dia amb nosaltres i els desitjo que la seva vida en parella sigui tan feliç com la meva.

És el primer any que moltes de les meves amigues tenen criatures. Sembla que s'hagin posat d'acord, tu. No es dóna l'abast a fer mantes per regalar a nadons i nadones. I m'han fet molta enveja. Massa i tot, en algun moment, em temo.

En resum, és un any que ha tingut coses xungues, clar. Però per mi, casi que n'ha tingut més de bones. Som més pobres (això ja hi comptava), som més llestos (quin remei, la pobresa esmola l'enginy), som més (en genèric, hi ha més nens i nenes, més parelles, més tot), i som millors.

Així doncs, bon 2012! Els bons desitjos, cadascú que se'ls faci a mida. Us els desitjo tots!

Llibres variats i interessants (o no)

2011-12-16T20:05:00.004+01:00

Com que no tinc temps ni ganes de fer un post per cada llibre que em llegeixo (perquè no me'n recordo mai, fonamentalment, i perquè a més em semblaria que estic fent els deures del cole) només en faig d'aquells que m'agraden especialment o que trobo especialment evitables.
Per això, avui, faig un post de quatre (4) llibres. De cop i així, pel boc gros, versió reduïda, rotllo Reader's Digest. Tots ells agafats a la biblioteca. Per tant, argumento primer per què he triat un llibre i després el comento.

Aigua bruta, Pau Vidal. És el traductor de l'Andrea Camilleri i m'ha fet passar unes hores felices amb les seves traduccions. Per això vaig agafar una novel·la escrita per ell.
Bon llibre. Entretingut, lleuger, divertit i fins i tot amb una trama francament interessant (la proposta de per què hi ha morts en pobles allunyats i per causes molt estranyes) però mal resolta i pitjor justificada. Això sí, m'ho vaig passar molt bé, llegint Aigua bruta. Està molt ben escrit.

Cinc dies d'octubre, Jordi Sierra i Fabre. És l'escriptor més prolífic viu i no n'havia llegit res. Comptava en trobar-me una cosa facilona, infantilota o pitjor, rotllo Julia Navarro (un dels pitjors insults que jo puc dedicar a un llibre: rotllo Julia Navarro i rotllo Stieg Larsson). Doncs no. Un llibre molt ben escrit, amb una història tèrbola i fosca ben tramada, en la que es destil·la la frustració dels perdedors de la guerra civil i l'arrogància dels guanyadors. Un bon protagonista jubilat, un bon dolent, una bona dona del protagonista, unes actuacions raonables. Bé, bé. Me'n pillaré més, a la biblioteca. De la mateixa "línia" amb el mateix protagonista hi ha Set dies de juliol i Quatre dies de gener.

Los santos inocentes, Miguel Delibes. No crec que calgui que digui per què vaig agafar Delibes, però vaja, el tema és que m'enduia quatre llibres i vaig pensar que valia la pena agafar un clàssic. Quina meravella. Quin luxe. Quin plaer. Difícil, sí. Dur, també. Complicat, efectivament. Però un gustàs. Imprescindible. Poesia en prosa.

Drecera al paradís, Teresa Solanes. Li volia donar una segona oportunitat a la Solanes després del disgust que vaig tenir amb Un crim imperfecte. Doncs res. No vaig arribar a la pàgina 70. Vaig decidir que era horrorós, pèssim, pedant i mal escrit abans d'arribar-hi. Com que no sóc crítica literària, pot ser que sigui cosa meva. Però no val la pena. No li donaré una tercera oportunitat. I sort que era de la biblioteca. Perquè si hagués pagat pel llibre m'hauria estirat els cabells.

Bona lectura a qui encara en faci.

Benvolgut President de la Generalitat (1) : "em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"

2011-12-02T16:01:00.004+01:00

Ahir vaig amenaçar ja amb un post sobre l'entrevista al President de la Generalitat feta per la Mònica Terribas a TV3.
Com que tot el que vull dir-li no em cap en un post (o sí, però seria una novel·la de 250 pàgines, sense tenir en compte les notes a peu de pàgina) ho faré per fascicles.
El primer, que és el d'avui, va sobre la seva frase:
"em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"
Doncs miri, sí, m'ho penso.
I li dic perquè, m'ho penso.
Si vostè no volgués reduir el sou als funcionaris no caldria que ho fes. Ara, això sí, li hagués costat molts anys de feina, mentre era a l'oposició. A vostè i al seu equip.
Si vostè (o qualsevol altre polític o equip polític o partit polític o equip de futbol) que està a l'oposició dediqués una part del temps a definir, estudiar, plantejar i dissenyar amb números què farà quan (o si) arriba al govern, les coses serien molt diferents.
És a dir, es van passar, vostè i el seu equip, vuit anys a l'oposició. No sé què hi van fer, la veritat. Però hauria esperat que hagués tingut temps de tenir una visió de país que passés per una nova organització de la funció pública.
Amb això vull dir que esperava que tingués una proposta diferent de la versió fàcil (perquè és la fàcil, no s'equivoqui) de retallar sous i prestacions. I és la fàcil perquè no demana una nova dinàmica de treball. Una nova organització de l'Estat que diu que estem en transició de crear. Una nova manera d'entendre el benestar, basat en els serveis i no en els servents.
Retallar els sous dels funcionaris és fàcil, perquè no toca res de res, a part dels collons a uns 200.000 treballadors, les seves nòmines i les seves expectatives de futur, però no es poden queixar gaire perquè aleshores els surten amb la cançó que han de fer esforços extres ells que tenen una feina segura.
Retallar els sous dels funcionaris és senzill perquè molta de la gent que treballa a la privada pensa "ja els està bé als funcionaris, que pillin". I això obre un abisme entre la ciutadania. Però no entre la que treballa i la que no, com va dir vostè ahir vespre a Tv3. Sinó entre funció pública i empresa privada. Es miren amb recel els uns als altres, com si no formessin part del mateix país. Com si no haguéssim de remar tots en la mateixa direcció per mirar de sortir del merder en què estem fotuts.
Retallar els serveis públics és gràtix, de moment, electoralment. Perquè la majoria de la població no és funcionària i pensen que ja estava bé, de tant de "gastu" en no se sap ben bé què. Fins que arriben al CAP i es troben que no hi ha metges; fins que arriben a classe els seus fills i la mestra amb grip no ha estat substituïda; fins que van al jutjat a inscriure la néta i no hi ha personal al registre. Aleshores es queixen, però poc, perquè "ja els va bé als funcionaris, que pillin".
"Ja els va bé als funcionaris, que pillin, ells que tenen una feina estable i segura" és una frase feta que s'ha convertit en un leitmotiv de la societat actualment. Que quedi clar, no sóc funcionària. Ni tan sols vull ser-ho. Però resulta que la majoria de la gent que treballa a la funció pública ha fet unes oposicions que la resta no ha fet, que vol dir un esforç; resulta que la majoria de la funció pública és vocacional (perquè aguantar els fills dels altres i els malalts no ha de ser especialment gratificant, què voleu que us digui); resulta que quan puja tot, els sous dels funcionaris no pugen. No tenen pagues de beneficis; no tenen lots de Nadal; no tenen sopars de Nadal (això pot ser bo o no, depèn).
I reprenc aquí el que li deia que esperava que hagués fet alguna proposta alternativa que hagués preparat durant aquest 8 anys de llarga oposició. Com per exemple: dimensionar correctament l'adminsitració. Si sobren funcionaris (o treballadors públics) doncs al carrer. Si en falten, se'n contracten més. En funció del què cal, no en funció del què diran.
Calen tantes administracions? No? Doncs fora.
Cal la Diputació? No? Doncs ens la pelem. Que no podem perquè és estatal i no podem fer-ho? La reduïm a la mínima expressió: els diputats i prou. Sense res més. Nominal.
Calen els Consells Comarcals? Home, depèn. Si ens quillem la Diputació potser que mantinguem algun dels òrgans que donen servei als municipis petits, no? Doncs, miri, no ho sé. Potser seria millor que els pobles es mancomunessin en funció de les seves necessitats. I amb una sola pertinença a mancomunitat n'hi hauria prou, per cada muncipi. És del gèneru tonto ser de la "Manco del Vallès Occidental" pels Residus, de la "Manco del Vallès del Mig" per l'aigua, de la "Coordinadora de Municipis del Vallès de Sota" pel transport, de "l'Associació de Municipis del Vallès de la Dreta" per l'enllumenat i l'asfaltat i de la "Manco del Vallès de la Dreta però de la Dreta de Dalt" pel clavegueram (que tothom sap que va apart dels residus, de l'aigua i de l'asfaltat, evidentment).
Calen més de 940 municipis al país per organitzar-nos? Potser no, potser sí. N'hi ha de molt petits, n'hi ha que no tenen "massa crítica" suficient per oferir segons quins serveis, n'hi ha que podrien compartir serveis amb altres municipis...
En definitiva, que aquesta era la decisió difícil. La de l'organització del país, la de l'organització de la funció pública (tota ella), la del país que hem de refer per poder tenir-ne, de país.
Aquesta reorganització administrativa reduïria moltíssim la despesa en transferències que cal fer a les altres administracions i aleshores potser en tindríem prou per poder mantenir una administració justa, eficient i eficaç.
I la primera administració que em quillaria jo, ja ho dic ara, és la que ens lliga a l'Estat espanyol, que quedi clar. Em sobren uns quants dels seus ministeris, dels seus funcionaris, dels seus alts i baixos càrrecs... De fet, em sobren tots.
Si no ens decidim seguirem empobrint-nos tots, funcionaris i no funcionaris, seguirem amb estructures del segle XIX imposades des de la Meseta, seguirem prenent decisions fàcils que converteixen un President en un gerent, en lloc d'en un estadista.
I si hem de triar un gerent, potser que ho fem a partir de currículums, no a partir de programes electorals.
Per cert, la brillant idea de la UGT que els alts càrrecs de la Generalitat no puguin cobrar més de 5.000 euros BRUTS al mes ens condemna als mediocres, als dolents i als que la privada no vol. A qualsevol empresa privada solvent un alt càrrec cobra molt, molt més.

L'economia "real"

2011-12-01T16:08:00.005+01:00

Vaig estudiar economia a la facultat amb en Josep Olivé i amb l'Arcadi Oliveras, dos economistes de reconegut prestigi. Vaig estudiar economia, posteriorment i en un postgrau que em va costar una pasta i m'ha servit molt poc, amb en Joaquim Novella i amb en Gonzalo Bernardos, també economistes de prestigi.
Vaig tenir altres professors d'economia (l'Ivan Muñiz, deixeble del Sala i Martín, si no vaig errada; en Jean Pierre Malé, ...) però em van impactar menys, sobretot perquè van durar menys en la meva carrera d'estudiant, un sol semestre contra any i mig la resta.
Tots ells (eren tots homes, s'ha de dir) estaven d'acord en una sola cosa: l'economia es basa en una cosa tan etèria com és la confiança. És a dir, si la gent pensa que les coses aniran bé, hi aniran. Perquè consumiran, crearan ocupació, hi haurà salaris, es podrà pagar, es podrà consumir... Cercle virtuós, que n'hi diuen alguns. També a la inversa. Si es creu que anirà malament, hi anirà. Tothom a casa tancat sense gastar, reducció de la demanda, red
ucció de la necessitat de producció, reducció de necessitat de mà d'obra, atur, reducció de salaris... I cercle viciós.
Evidentment és una reducció que no té en compte ni la internacionalització de la producció, ni les deslocalitzacions, ni la creació de riquesa a través de la creació de coneixement... Però en essència segueix sent un plantejament vàlid.
Normalment pensaríem que els governants (els de tot arreu, ei, no només els nostres) i aquestes coses esotèriques però molt poderoses anomenades mercats haurien de voler que estiguéssim habitualment dins el cercle virtuós. En canvi, estan fent tot el possible perquè ens anem enfonsant cada vegada més en un cercle viciós, cada cop més petit i més estret.
Em pregunto quin és l'objectiu. Com més por generin entre la ciutadania, com més sensació que demà serà pitjor, pitjor serà. En Santiago Becerra pronostica crisi per a una bona dècada. Probablement. Sobretot perquè sembla que hi hagi algú interessat en que sigui així.

Algú s'està fent molt, molt ric. I no crec, tranquils, que siguin els nostres governants. Pobres, aquests acabaran tan plomats com nosaltres. O més, perquè qualsevol dia els "emplomarem" pel carrer, si segueixen retallant totes les formes de qualitat de vida que teníem més enllà dels sous (diga-li salut, diga-li educació, diga-li administració pública, diga-li seguretat...),
Qui coi són Standard and Poors i Moody's? Qui els ha autoritzat, moralment i legalment, per anar destruint l'economia? Per què ningú, ningú, ningú no els planta cara i diu "PROU!".
Aquesta xusma és la que va "valorar positivament el deute Lehman Brothers, d'AiG, de Fannie Mae i Freddy Mac", que van ser dels primers en ensorrar-se, perquè eren dels que feien "comptabilitat creativa", tan valorada en el passat (i encara ara).
Qui ha donat aquest enllaç fals entre la borsa i l'economia real? Cap als anys 30 del segle passat hi era, aquesta relació. A data d'avui als famosos parquets internacionals només hi ha una colla de friquis sonats que estan venent la collita de blat d'Algèria del 2015, com si fossin cromos del monopoli.

En resum. Tenim por, és cert. Tots en tenim. Jo també. Però només servirà perquè cada vegada haguem de tenir més por perquè anirà pitjor si pensem que anirà pitjor. Estem fotuts. És cert. Doncs no ens quedem de braços plegats.
Microcrèdits, micromecenatge, petita empresa individual, creativitat, empoderament. Col·laboració, reducció dels beneficis estratosfèrics. Tornem al sentit comú abandonat per una dècada i mitja de voler creure'ns que érem rics. No cal tenir-ho tot. No és imprescindible tot. Reduïm, ressituem. Cooperació entre famílies i amics. Suport als projectes empresarials petits i de gent jove, de gent no tan jove, de gent gran. Enfortim-nos com a societat i com a col·lectiu. Oblidem-nos de "jo, jo, jo". Tornem a famílies extenses i fortes. No deixem que ens tornin a enredar.

El meu pressupost per Nadal ja l'heu vist: és la foto del post. I què? Puc buscar formes molt creatives de fer regals. Puc regalar temps. Puc regalar espai. O no. Puc buscar de fer menys regals i més útils, necessaris i ajustats a qui els rep, no a qui els fa.

Mediocritat caòtica

2011-11-26T10:38:00.004+01:00

Cometre errors, cagar-la, és possible; insistir en mantenir l'error i negar-lo és d'imbècils.

Conec polítics que ara tenen més de cinquanta anys i que des d'abans dels 20 només han fet política.
Conec sindicalistes que no han treballat mai de res que no sigui fer de sindicalista.
Conec economistes que no han trepitjat mai res que no sigui el seu despatx o el plató d'algun(s) programa(es) de televisió.
Conec periodistes que no saben què vol dir el verb investigar.
Conec escriptors que no distingeixen un pronom feble d'un verb.
Conec empresaris que pensen que la gestió de personal és l'evolució de l'esclavisme.
Tota aquesta gent la conec personalment en persona. És a dir, no és que n'hagi sentit a parlar, no és que els hagi sentit en tertúlies avorrides i previsibles; és que hi he compartit sopars, cafès, reunions i amb alguns d'ells fins i tot alguna copa.
I molta d'aquesta gent o especímens amb les mateixes característiques regeixen el país.
També és cert que conec lampistes que no saben canviar un interruptor correctament.
Conec taxistes que necessiten el GPS per anar de Plaça Catalunya a Plaça Universitat.
Conec metges que tenen fòbia social als pacients.
Conec paletes que "estalvien" totxos a les parets que construeixen.
Conec cosidors que no saben posar cremalleres.
Conec netejadors que opinen que netejar les escombraries és malgastar el temps.
Conec cuiners que no saben fer un ou ferrat.
Resultat: per què ens queixem de polítics, sindicalistes, periodistes, escriptors i altres bèsties quan som igual d'incompetents en les nostres feines?
Podríem mirar de ser competents tots en el que fem i així, amb sort, els representants que tenim tirats per aquests mons de déu potser seran tant competents com nosaltres?

Valoració ràpida des de la mesa electoral

2011-11-21T16:16:00.003+01:00

Ahir em va tocar la presidència d'una mesa electoral. No m'ho esperava, perquè era suplent, però la presidenta "oficial" no es va presentar. Per tant, vaig tenir 16 hores (entre arribar al col·legi a les 8 del matí i sortir de la Ciutat de la Justícia a les 12 de la nit) per reflexionar sobre les eleccions i sobre "el poble català" en "la festa de la democràcia".
Aquí van les meves reflexions, probablement poc políticament correctes.
1. El sufragi hauria de ser censitari. No hi hauria d'haver dret de vot per a tothom. Qui no sigui capaç de dir tres candidats de les eleccions que es voten no hauria de poder votar. Ahir hi havia gent que volia votar el Felipe. Això no és raonable.
2. La gent amb dret a vot (és a dir, els que saben qui es presenta) hauria d'anar a votar sola. Munts de persones ahir votaven per les seves dones, les seves àvies, els seus fills... I fins i tot preguntaven si el seu fill, germana, cosina... havia votat.
3. La gent que vol votar nul que no faci faltes d'ortografia. És molt avorrit llegir papers bruts amb faltes. "Indignació" porta accent. "Xoriços" s'escriu amb ç. "Inútils" no porta h. Gràcies...
4. Els vots nuls cada vegada són menys originals. Dues fotos de gats, tres papers bruts d'agenda escrits amb faltes, cinc de trencats... Va, si us plau, ànims. A les 11 de la nit fa gràcia llegir coses ocurrent, divertides o, fins i tot, intel·ligents.
5. Als catalans (i a les catalanes) ens va la canya, en general. Fa quatre anys, amb els forats de Renfe, les caigudes de línia elèctrica, un govern socialista a Espanya i Catalunya, el PSC treu 25 diputats. Aquest any, amb les retallades, la crisi, els vagues, la sanitat en quadre, les escoles públiques en escac, amb un govern de CiU a Catalunya i a les ciutats importants, guanya CiU. No som un poble madur (o sí i aviat caurem de l'arbre), som un poble massoca.
6. La gent no té allò que es coneix com a "cultura política". Té cultura gregària. Tothom a votar a la mateixa hora, va. No sigui cas que no et vegin al col·legi, que no et trobis cua, que no et puguis queixar.
7. Les meses electorals haurien d'estar consituïdes per gent que sàpiga llegir i escriure correctament i que sàpiga sumar i restar. Es facilita la feina i es garanteix sortir a una hora decent. Una opció interessant seria fer classes obligatòries a l'últim any de secundària. Aniria bé.
8. Per què encara funcionen amb papers amb calca que s'han de portar de negra nit a la Ciutat Judicial? No seria molt millor un sistema de portàtils amb plantilles preparades per a ser omplertes pels que estan al col·legi electoral? Seria molt més ràpid, net i segur. I s'estalviarien pagar els taxis (només d'anada, cabrons) dels pringats que ja no teníem transport públic i que no en tenim de privat.
9. Ens van donar tres regles, tres llapis, tres bolis i tres blocs de notes. Més quatre actes de constitució, quatre de sessió del Congrés, quatre de sessió del Senat, quatre d'escrutini del Congrés i del Senat. Més un bloc de motius de no votar (per a què coi serveixen????). Van anar a petar, majoritàriament, a les escombraries. Què fots amb 16 còpies del mateix??? Això sí, ni una gota d'aigua.
10. Per què hi ha una cosa tan antiga, tan inútil, tan cara i tan pesada d'escrutar com el Senat? Havent-hi el Parlament Europeu per aparcar els polítics antics, inútils, cars i pesats per què hem de pagar, a sobre, el Senat?
Ala, reflexionat està.

El pit-roig, Jo Nesbo

2011-09-04T19:38:00.003+02:00

Fa un temps vaig llegir L'estrella del diable, de Jo Nesbo. Em va agradar, la veritat. Tot i que segueixo pensant que els escriptors escandinaus són massa maniqueus, El pit-roig trenca aquesta dinàmica.
És la primera novel·la del Nesbo en què apareix en Harry Hole, el seu detectiu "estrella". I m'ha agradat més que en L'estrella del diable. Tot i que ja té alguns problemes amb la beguda, encara segueix sent una persona creïble, amb moments d'alegria i de tristesa.
La història és sorprenent, per a un país que, en el fons, s'avergonyeix i alhora fa bandera de la seva història. La vaig estudiar quan hi vaig ser fa anys i enlloc no s'esmentava la participació d'una part, més o menys petita, de població en la segona guerra mundial, al costat dels nazis.
La participació en la segona guerra mundial, el tràfic d'armes, el pes de la immigració, els tripijocs polítics, una miqueta (no gaire, per sort) de vida personal dels protagonistes, formen una novel·la completa, interessant, ben escrita i atractiva.
He llegit que Nèmesi, també del Nesbo, està molt bé. Ja caurà, una mica més endavant. Però per ara prefereixo assaborir el bon gust que m'ha deixat El pit-roig.

Olelé, olalà, ser del Barça és, el millor que hi ha! En festes de Gràcia, clar!

2011-08-18T00:30:00.007+02:00

O no! Però vaja, és el que sóc! Del Barça! I sí, què passa, independentista també. I alhora era gracienca. Fins el dia d'avui, que m'han expulsat de Gràcia. Jo anava a les Festes de Gràcia. Cada any. Saludava. Anava de carrer en carrer i coneixia la gent. Devia ser que era jove. I que hi vivia. I que no teníem el collons de turisme de Ryanair (el mateix que ens permet a nosaltres anar a sopar a París, per cert).
Avui he anat a Gràcia, com he fet sempre que he pogut. Esperava, com sempre, saludar, beure'm unes canyes amb uns amics, prendre'm unes cerveses amb els meus coneguts (que no tots són amics, ei!), anar de carrer en carrer veient les diferents ornamentacions i les hores que les veïnes i els veïns hi han dedicat.
I he vist poques coses. A Tordera han robat els Beatles. A Verdi només han decorat de Providència un tros amunt. A Providència hi havia el Bob Esponja!!!!!!!!!!!!!!! A la Plaça Rovira hi havia unes guitarres minses; al Sol un envelat. Què coi ens ha passat? Qui m'ha robat?
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxxxxxxx.
En total he descobert que m'han robat ser gracienca. Que dius, doncs mira, des que visc a Sant Antoni hauria de ser capaç de superar-ho. Però no. No ho sóc. És com si m'arrenquessin un tros de l'ànima cada cop que pujo a Gràcia i veig més guiris que Teresines. És com si em robessin una mica més la ciutat cada cop que veig un carrer destruït per una colla de descerebrats que no recorden que això ho fa la gent del carrer pencant hores i hores. És com si deixés de ser la meva ciutat per esdevenir un simple espai nul, absolutament asèptic, mediocre, cutre, brut, patètic, pres per hordes de turistes desesperats, ansiosos d'una fotografia típica amb la boina i el toro, o de cretins dels barris alts i baixos que busquen desaparèixer en la massa total de Gràcia.
Veig el partit del Barça mentre escric aquest post. Sento en els dits dels peus (que és on tinc jo l'ànima) les festes de Gràcia que he intentat viure aquest vespre.
I és això.
La glòria del 3 a 2 momentani. La misèria de les festes de Gràcia. El somni de fotre'ls. El desig que no ens fotin.
I per cert, per si de cas, guanyarem. O no. Però sempre els vencerem. No ens coneixen prou. O sí?

Sobre candidats a Madrid

2011-08-03T17:35:00.003+02:00

No solc fer-ho, però mira, aprofitant que és l'estiu, em dedico a parlar de política de partit.
Fa uns dies que s'especula qui ha d'encapçalar la llista a les eleccions de Madrid. Que si Bosch amunt, que si Ridao avall, que si Requejo a la banqueta...
Aquest matí la companya Llansana deia, a la ràdio (o sigui que no és secret) que "a Esquerra s'ha entès malament l'assemblearisme i que una cosa és triar el President del partit i que una altra és voler prendre decisions sobre tot. Ja hem triat el president, doncs ara que triï ell el seu candidat". Dona, companya, diga'm rara, però em sembla que això és, precisament, entendre malament l'assemblearisme. I de fet, haver-ho entès tot malament.
En primer lloc, no hem triat president, encara. Només hi ha una candidatura i, per tant, se sap qui serà, però encara no se l'ha triat. És a dir, encara no se sap quants vots a favor, quants en blanc, quantes abstencions, quants nuls. Jo diria que és un pas, si més no, interessant de fer.
En segon lloc, el candidat a qualsevol lloc, excepte aquells que fan referència a la seva vida privada, del President del partit i que tenen a veure amb el partit, per exemple les candidatures de les llistes, no són seves. Són del partit. Dir que "el President ha de poder triar el seu candidat" és com dir que el representa a ell, no al partit. I em sembla com a que poc democràtic, així pel cap baix.
Estaré més d'acord o menys amb en Ridao, però no se li pot negar solvència intel·lectual, capacitat de treball, honestedat i, fins i tot, coneixement d'allò que fa. Una sorpresa força grata en el món de la política actual. Ara que se'l coneix, ara que tothom (o molta gent, si més no) li reconeix més virtuts que defectes, va i el canviem. Amb un parell, tu. Més xulos que Harry el brut dient "make my day!".
Però vaja, deu ser que jo de política no n'entenc pas gaire...
Això sí, a gust em quedo, en el meu bloc.

Dissabte a la tarda

2011-07-02T19:24:00.002+02:00

M'avorreixo sobiranament. Hauria de fer alguna cosa interessant, però no em ve de gust fer res. Aleshores, per què m'avorreixo? Ho he decidit jo, fer no res i avorrir-me, però mira, m'avorreix avorrir-me.
Les reflexions d'un dissabte a la tarda de juliol són avorrides. Podria sortir porahi i anar a fer una mica el bèstia però aix, m'hauria de moure. Podria agafar un llibre i llegir, però és que me n'he llegit 6 en un mes i mig i tinc els ulls que ja només hi veuen en blanc i negre. Podria posar alguna cosa a la tele interessant, però és un oxímoron.
Em sembla que me'n torno a avorrir-me una estona més amb mi.
Una altra reflexió pròpia.
En canvi, la foto és de http://fotosbosch.blogspot.com/

Indignats indignants

2011-06-17T14:31:00.006+02:00

La moguda aquesta dels indignats indignants té un greu problema (entre molts d'altres, ei, però jo destaco aquest perquè em ve de gust): o estàs amb ells o estàs contra ells. I això és un desastre per a la seva comunicació, que ho sàpiguen.
No em cauen especialment bé els indignats, perquè segueixo pensant que si vols canviar alguna cosa, actua, no t'asseguis a esperar demanant que algú (els polítics, els mercats, ... ells, en definitiva....) la canvïin.
A més, s'han indignat quan els problemes els han tocat en primera persona: que no estaven indignats el 2008 quan va començar la crisi? I el 2002, amb una inflació del 66%? O fa un any i mig, amb els escàndols del Palau o de Santa Coloma? O el 18 de febrer de fa 5 anys, quan milers de persones es van manifestar per la Gran Via de Barcelona per exigir un Estatut just? O l'1 de novembre d'en fa 4, quan exigíem infrastructures dignes del primer món, i no la Renfe amb forats del Garraf? O el 10 de juliol del 2010? I haig de dir que vam cometre el mateix error que els recrimino als indignats: demanar que algú altre faci alguna cosa.... Però llavors aquests indignats no estaven prou preocupats per mobilitzar-se a Plaça Catalunya o al Parlament.... O potser no els havia tocat les seves feines, les seves cases, els seus sous... Molt solidaris, els indignats.
Però tampoc no penso que el sistema que tenim sigui perfecte, meravellós, intocable i que, per tant, no l'haguem de canviar. Però no crec que ho haguem de fer com volen els indigants, que per cert, em sap greu, no representen a tothom. Ni ells parlen per boca de tota la societat ni ho feien els que també deien això a les assemblees universitàries. Els mateixos assemblearis universitaris que anaven en contra del sistema i ara en formen part (Josep Maria Antentes, professor de sociologia de la UAB). Això no és difamació; això és haver compartit claustre amb ell a la facultat i haver d'aguntar les seves proclames antisistema (ah, sí i votant perquè no es poguessin canviar els estatuts, és cert). Deixa'm riure ara que el veig pontificant sobre la importància de lluitar contra el sistema, assegut al seu despatx de la universitat....
No defenso les actuacions de la policia infiltrant-se, com han fet sempre, en les manifestacions. Ara, burros els que cauen en la seva provocació, també. No defenso que s'entri a òsties en una mani pacífica, però no es pot acceptar que uns quants decideixen qui pot anar a treballar i qui no. Amb quin dret van impedir treballar a l'ambaixada francesa? Amb quin dret decideixen si el Parlament pot treballar o no? Això és feixisme, perdoneu.
I si no estàs amb mi, estàs contra mi i per tant, ets de dretes i un apoltronat, i estàs a favor del sistema i segur que tens molts diners, és ser tan pobre de discurs com pobres són els arguments que els he sentit, llegit i analitzat.
I no només els temes d'autodeterminació, que també.
I per cert, la Plaça Catalunya fa fàstic. F-À-S-T-I-C. Per higiene, per dignitat, perquè és el centre de la capital del país, neteja. Ja.

Plaça Catalunya indignada?

2011-05-22T17:14:00.004+02:00

Ahir vaig anar a veure els "indignats" de Plaça Catalunya. I vaig tornar indignada, fastiguejada i més convençuda encara que la gent que està indignada a Plaça Catalunya no són gaire més que una expressió folclòrica i colorista de gent que no sap què vol, però que vol el que té diferent. Amb els seus mòbils, els seus mp4, les seves cases, els seus cotxes, ...
M'explico.
Indignats i indignades estàvem els més d'un milió que vam sortir al carrer aviat farà un any, un 10 de juliol, perquè ens havien retallat, encara més, l'Estatut.
Indignada està la gent que vota per fer que canviïn les coses, cap a millor o cap pitjor, segons els punts de vista de cadascú. Però fa una acció per al canvi.
Asseure's al terra (brut, perquè estava ple de papers, colilles, llaunes i pixats) i aixecar les mans a instàncies de les proclames buides que fan uns que són "les comissions" és no fer res, disculpeu.
Assemblea? Tot de gent deia que sí (molta menys deia que no) als crits d'informació, que no de debat, que oferia una sèrie de gent, en castellà, això sí que fa indignat i internacional.
Les propostes les feien només uns quants, que bé deuen haver estat escollits per alguns altres. I això no deixa de ser un sistema de democràcia representativa. Però suposo que asseguts al terra de la Plaça Catalunya és més glamurós i més revolucionari que fer-ho a través de les urnes.
D'altra banda, sí. Hi havia perroflautes. I uns quants molts. També hi havia gent que no ho era, evidentment.
Però no acabo d'entendre per què hi ha d'haver servei de cuina. Que fins ara no menjava, tota la gent que està ara a Plaça Catalunya? Per què la gent de la cuina ha de demanar que no se'ls pixin a la carpa? (em va semblar de molt mal gust fer-ho, la veritat).
I no vaig veure cap pancarta, no vaig sentir cap proposta, que oferís un canvi. Eren, senzillament, frases curioses, divertides, utòpiques o directament delictives, des del meu punt de vista. Que es vulguin comparar amb la Plaça Tahrir d'El Caire em sembla delictiu. A la Plaça Tahrir al Caire, a Líbia, a Síria, a Tunísia, al Iemen, a Bahrein... hi ha hagut gent que ha mort per defensar la seva llibertat contra una colla de dictadors sàtrapes i sanguinaris. A la Plaça Catalunya només els han dit que no poden estar acampats segons un ens tan interssant com la Junta Electoral Central i ni tan sols no els han desallotjat. O sigui que "menos lobos, Caperucita". Que a la Plaça Tahrir m'hauria agradat veure segons quins dels que vaig veure ahir a Plaça Catalunya.
Jo fa més de dos anys que estic indignada. Per això he anat a votar.
Ala, ja podeu destripar-me.

Els miserables

2011-05-18T15:07:00.004+02:00

Doncs no, no és l'obra de teatre. Ni tan sols el llibre de Victor Hugo.
És la població catalana i, per extensió, la majoria de la població occidental.
Miserables totes i tots.
Culpem "la classe política" de tots els nostres mals, com si existís tal cosa. No existeix "la classe política". Són uns senyors i unes senyores com nosaltres, que la majoria treballen honradament per construir país. Els uns d'una manera i els altres d'una altra. Més català o més espanyol. Més de dretes o més d'esquerres. Però surten del poble. Ningú no neix sent "classe política". Vale, d'acord, sí. La ministra de Sanitat, la Leire Pajín, sí, però és un cas apart.
Culpem els bancs dels nostres deutes, quan vam ser nosaltres qui vam posar a la hipoteca el cotxe, la bicicleta, el casament, el viatge de vacances i la rentadora. Però clar, no fos cas que els altres es pensessin que érem pobres i que no podíem fer el que tothom feia...
Culpem el món de tot allò que passa: la policia per la falta de seguretat, els de fora per la brutícia, els de dins pels sorolls, les samarretes que no es porten i les niqab que sí (i us juro que n'he vist a Barcelona. Poques, però n'he vist).
Però no fem res. Som uns miserables esperant que algú altre ens resolgui els problemes que algú altre ens ha causat.
No ens plantegem posar-nos en política i canviar-la. No ens plantegem entrar en entitats i fer alguna cosa. No pensem fer propostes més enllà de "i tu més". I si algú ho intenta se l'acusa de voler aprofitar-se. I no defenso el moviment aquest del 15-M que no sé ni de què va a part de fer okupacions de perroflautes a la Plaça Catalunya (pel que he vist a la tele).
I si col·lectivament ens fem grans i deixem de culpar el món mundial i busquem solucions individuals? Moltes solucions individuals=resultats col·lectius.
Miserable i demagoga. Sí. I què passa?

Viatjar, no gràcies!

2011-04-20T12:18:00.002+02:00

És un títol provocador, per esport. Com que fa mesos que no escric res, doncs mira, ara provoco, a veure si algú em fa cas.
És evident que m'agrada viatjar. Que sempre que puc, m'empaqueto, empaqueto el col·lega, i desapareixem. Ens agrada aprendre, passejar, veure coses noves, coses no tan noves, coses diferents o, si més no, no tan vistes. Conèixer maneres de viure noves, estranyes o directament horroroses. Menjars que et mires i penses "aixxxxx", o al contrari, que saliveges només de veure la foto a la carta (perquè de llegir-la, res de res; la majoria de vegades no entens un borrall de la llengua). M'encanta veure com els altres fan coses estranyes pels meus paràmetres occidentals-europeus-mediterranis-catalans. Ni que sigui per no fer-les.
Però dit tot això, viatjar és un plaer, un luxe, no una obligació. Ni tan sols és un dret. És patètic, d'acord. Però no és un dret ni un deure. Un ésser no esdevé ciutadà pel fet de viatjar. Esdevé (a vegades) més culte, més lliure, més sabi. O no. O odia el món mundial després de passejar-s'hi. Però en cap cas el fet de viatjar és una necessitat vital, com pot ser menjar, beure aigua o vestir-se.
Per tant, els anuncis de "si no viatges, és perquè no vols", com si fos una obligació, com si el fet de no fer-ho et convertís en un pària social, només porta a la decepció i a la sensació de fracàs personal. Potser que parem, ens asseguem i fem una valoració del que és necessari i del que és accessori o plaent.
Perquè a aquest pas aconseguirem que el Prozac formi part, definitivament, de la dieta mediterrània.

Pisos

2011-02-24T13:40:00.004+01:00

Ahir les notícies deien que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit crear una mena de cosa que li diuen "pisos per pobres" (subtils, també, els de l'Ajuntament). En Josep Maria de Torres, gerent de l'Institut Muncipal d'Urbanisme, explica que donada la situació de crisi actual, tenint en compte que hi ha molta gent que comparteix pis i que no seria raonable cedir pisos a gent que no els pot pagar perquè seria una despesa irracional de recursos públics (i hi estic d'acord, per una vegada), doncs això, que construiran uns edificis en els quals hi haurà habitacions amb bany i serveis compartits (és a dir, cuina, menjador, bugaderia....) per a "gent pobra" (sic). Diu que trigaran un parell d'anys a tenir-los a punt.
Ens hem tornat tots bojos. És evident que hem perdut la noció de la realitat.
Què coi farà la gent durant aquests dos anys? Asseure's a la porta dels edificis en construcció a veure si poden dormir entre les bastides?
Què passarà quan s'acabi la crisi (que acabarà, un dia o un altre. Tots molt més pobres, cert, però no tant com ara) i aquests pisos segueixin construïts? Què en faran? Els cediran a entitats socials? Els faran servir de residències d'estudiants? Els vendran? Els okuparan? Els aterraran?
Què passa amb tots els pisos buits que hi ha a Barcelona i voltants i que no fan res més que criar pols, atreure okupes, posar en perill els edificis per falta de manteniment, i mantenir preus de lloguer i venda encara sobreinflats?
Per què diuen que han baixat els preus dels pisos? De què serveix que un pis baixi de 600.000€ a 500.000€? Són molts menys diners, sí, però segueixen sent moooooooolts diners per quatre parets i un sostre. Un pis és un lloc per viure, no un lloc per endur-se a la tomba pels segles dels segles...
Sent agosarada, ho sento, però crec que el preu del sòl ha d'estar taxat i que s'acabarien les tonteries, els pisos socials, les bombolles immobiliàries, les crisis financeres per sobreendeutament...
Un pis (una casa, un zulo o un pàrquing) és un espai construït que no creix amb els anys. Tu no compres un pis de 60 metres quadrats i al cap de 5 anys ja t'ha crescut als 70 metres. Tampoc no es mou. Si el pis estava a Nou Barris, allà segueix; no s'ha traslladat, de cop i volta, a la Bonanova. Li pots fer totes les millores que vulguis, però els metres quadrats, el número de parets mestres (o pilars, tant és), i el número d'obertures al carrer segueix sent el mateix.
Doncs com pot ser que pretenguem que una cosa que no ha evolucionat sí que hagi pujat de preu? I no només els capitalistes del Monopoli, ei. Ho ha volgut tothom, que ha venut pisos per set vegades el que els va costar, per poder comprar pisos sobrevalorats... I tohom ha entrat a la roda. Tothom és avariciós, no ens enganyem.
Doncs això: preus taxats: segons la zona, segons els metres quadrats, segons els serveis, val entre tant i tant. I a partir d'aquí, es pot negociar. Si té dos banys, una mica més que si en té un; si està en perfecte estat, una mica més que si l'has de fer nou del tot. Però entre un mínim i un màxim definit pel govern després d'una anàlisi ben feta (que no la faci "Harvie el mitjó", si us plau).
I ja veureu què ràpid s'acaben els problemes d'habitatge, de sobreendeutament, d'impossibilitat de pagament per part de la ciutadania... Ara, potser no es podrà vendre el nostre zulo per un preu desorbitat...

L'any de la plaga, Marc Pastor

2011-01-22T20:23:00.003+01:00

Ja fa temps vaig llegir La mala dona, d'en Marc Pastor. I em va fascinar. Per això vaig agafar amb moltes ganes L'any de la plaga, pensant que també hi trobaria novel·la negra. I no. Va ser encara millor: ciència-ficció-terror domèstic (i que l'autor em disculpi la llicència).
Per ciència-ficció-terror domèstic entenc allò que em va passar amb REC: que el fet que els espais on transcorre la història siguin tan propers, tan fàcils d'identificar i tan domèstics, en la millor de les accepcions, fan que la por sigui molt més intensa, que el terror sigui molt més plausible i terrorífic.
A mi que els zombies envaeixin Nova York em fa la seva gràcia; que corrin per l'Eixample em fa molta poreta. Deu ser perquè jo també corro per l'Eixample i no em ve de gust que algú que arrossega els peus i grunyeix ple de visceres es vulgui menjar el meu cervell, mentre que Nova York només la veig per la tele.
Total, que L'any de la plaga no va de zombies. Si heu vist i us ha agradat La invasió dels ultracossos, us molarà. Si El dia dels trífids és un llibre (o una sèrie) molt present en el vostre imaginari infantil, L'any de la plaga us agradarà. Si penseu que Barcelona és un lloc especialment dissenyat per poder començar una batalla campal, L'any de la plaga és el vostre llibre.
Si teniu entre 25 i 45 anys els referents seran els vostres i disfrutareu com uns enanos.
O sigui que us animo a comprar-li i llegir-lo. I si no pot ser, a anar a la biblioteca, agafar-lo en préstec i llegir-lo. Però el tema clau és llegir-lo. Val la pena.

Back home

2011-01-21T18:35:00.002+01:00

Hola, hola, hola!
Com va això? Després de més d'un mes i mig de silenci, he decidit que potser que torni a fer alguna cosa, no?
Doncs res, que ja torno a córrer per aquí, llegint blocs, escrivint coses, penjant fotos, tenint alguna idea que altra... No sé si serà especialment productiva, aquesta nova fase, però vaja, si més no ho intentaré.
A veure si ara que la concentració ha tornat a casa (no va venir per Nadal, la malparida, per això) es decideix, a més, a connectar-se amb les seves amigues les mans i picar alguna cosa en el teclat. I si a més és coherent i interessant, tot això que tindrem.
Apa, doncs.
Ens seguim llegint. En breu. Per avui, ja n'hi ha prou. O no.

Sense paraules

2010-12-10T20:53:00.002+01:00

No m'havia passat mai, però sempre hi ha una primera vegada.
No puc coordinar prou paraules seguides per aconseguir un text amb coherència. Com a l'Austin Powers li van robar el seu "mojo", a mi m'han pres (només temporalment, això segur, ja amenaço) la capacitat d'escriure.
No m'he quedat muda; no m'he quedat manca; no m'he quedat ficus, encara. Però no puc escriure. I això em fa gairebé tan de mal com no poder llegir, que fins dilluns no em va ser tornat.
Dit això, ens llegim aviat. Més que res, per si algú (tampoc no crec que siguin hordes de lectors) s'ha preguntat per què el bloc s'actualitza a la velocitat que viatgen els drets humans a Qatar, ara que patrocinarà el Barça.

Un crim imperfecte, Teresa Solana

2010-11-04T07:25:00.000+01:00

No coneixia de res la Teresa Solana ni res del que havia traduït. De fet, la vaig agafar a la biblioteca per la col·lecció, El balancí, d'Edicions 62, del Grup 62.
Normalment El balancí és garantia de qualitat: bones traduccions, bones edicions, bons professionals. I m'he trobat amb un llibre que si hagués estat una traducció hauria estat insultant. A veure, com que posem "quadro"? I no una vegada, ei, si no constantment i durant tota la novel·la. I "berberecho" (tal qual, a sobre). I "lío". I "Els Nadals"... I que suposadament les dones perdin el cognom quan es casen...
Un desastre lingüístic, que espero que el seu/la seva editor/a tingui a bé corregir en breu.
La història, en canvi, quan aconseguia concentrar-m'hi tenia el seu què.
Entretinguda, ràpida, fàcil i agradable, per passar una bona estona sense trencar-se el cap en massa judicis de valor ni reflexions en profunditat.
Dos germans bessons que no ho semblen s'han establert pel seu compte com a facilitadors de feines de gent de la classe alta que no vol veure com els seus problemes s'escampen. De la sospita d'adulteri de la seva dona per part d'un candidat de la dreta espanyola a Catalunya (es pot llegir tranquil·lament, el candidat del PP) a l'assassinat de la dona s'hi passa amb facilitat i els dos "investigadors" han de veure com s'ho fan per ficar-se en un món que els va gran, mentre lluiten amb les seves vides quotidianes que són, realment, normals.
Interessant i entretingut, res més. Però suficient i honest. No em sembla una mala proposta.

La Biblioteca de Sant Antoni també respon

2010-10-31T09:57:00.002+01:00

Cal ser justa en aquesta vida.
La directora de la biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver també ha respost. Qui no ho ha fet, de moment, és l'Ajuntament de Barcelona.
Aquí sota us deixo la resposta.
D'altra banda, mireu-vos el document que adjunta. Especialment la pàgina 12... No té desperdici!

Benvolguda,

En el cas d'obres literàries, la política de les Biblioteques de Barcelona és la de primar les traduccions en llengua catalana. Disposem d'una política d'adquisicions pròpia que pots trobar disponible a http ://issuu.com/bibliotequesbcn/docs/pdc_maquetat_5_def

Mirarem d'esbrinar què ha passat concretament amb aquesta darrera compra i equilibrar les properes novetats amb més exemplars en català.

Gràcies per les teves aportacions i suggeriments

Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver
Biblioteques de Barcelona
C/Comte Borrell, 44-46
08015 Barcelona
Tel. 93/329-72-16
Fax. 93/329-67-28
http://www.bcn.cat/bibjoanoliver

Resposta del Gerent de Serveis de Biblioteques

2010-10-22T18:22:00.002+02:00

De la nota anterior se'n desprèn que pensava continuar preguntant i intentant descobrir la política lingüística.

Us adjunto la resposta d'en Jordi Permanyer, gerent de Serveis de Biblioteques. Com que jo he trobat el seu nom i el correu electrònic a la web de la Diputació, no l'obvio, com he fet amb la gent que m'ha respost abans, en correus genèrics.

Aquí va el meu correu de petició d'informació i, tot seguit, la seva resposta.

De: alex

Enviado el: viernes, 22 de octubre de 2010 9:59

Para: PERMANYER, JORDI

Asunto: Fw: Aladi | Bustia de suggeriments

Benvolgut senyor Permanyer,

com a geren del servei de biblioteques de la Diputació de Barcelona us faig arribar el següent correu.

Em podríeu donar una explicació de per què es prioritza l'espanyol en el fons bibliogràfic de la Diputació, tenint en compte que el sector editorial en català és prou potent per fornir de traduccions i originals de qualitat les nostres biblioteques i tenint en compte, també, que si hi ha alguna llengua en risc és el català?

Com podreu veure més avall, les explicacions que se'm donen no em semblen suficients ni clares. No estableixen un criteri clar i, per tant, no em sembla raonable.

Cordialment,

Alex

RE: Aladi | Bústia de suggeriments

From: "PERMANYER, JORDI"

Benvolguda Alex,

La política de col·lecció del fons de novel·la a la ciutat de Barcelona està fixada pel Consorci de Biblioteques de Barcelona, organisme que gestiona les biblioteques municipals a la ciutat (http://www.bcn.cat/biblioteques). Ells son els qui li podran donar una explicació més ajustada a la seva sol·licitud.

Ratifico tot l’expressat en els correus anteriors i considero oportú indicar que en la selecció del fons es té en compte, també, els hàbits lectors de la població a la que s’adreça la biblioteca.

Reitero que, per més informació en relació a aquest tema, s’ha d’adreçar a Biblioteques de Barcelona (biblios@bcn.cat).

Moltes gràcies pels seus comentaris que de ben segur ens son de molta utilitat.

Cordialment,

Jordi Permanyer Bastardas

Gerent de Serveis de Biblioteques Diputació de Barcelona

Com comprendreu, efectivament he enviat el correu a biblios@bcn.cat.

A veure què responen ells.
Això sí, aprofitant la tarda m'he passat per la biblioteca i m'he pillat dos llibres de la col·lecció d'El Balancí, que m'agrada molt, la veritat.

Discussions amb la biblioteca

2010-10-21T20:49:00.005+02:00

Us poso en antecedents.
Sóc usuària de les biblioteques públiques de la xarxa de la Diputació. He decidit que no puc dormir damunt dels llibres i, per tant, o canvio de pis (que ja m'agradaria) o em limito a comprar els llibres que realment vull molt. Per a la resta, els agafo, els llegeixo, els disfruto (o no) i els torno a la biblioteca. També hi té a veure una qüestió econòmica, certament. He de dir que he comprat llibres que no valien el paper en el que estaven impresos i això m'ha fet mal (a la butxaca i a la moral).
Dit això, abans-d'ahir em vaig mirar les novetats que han portat en el darrer mes a la meva biblioteca, la Sant Antoni-Joan Oliver, a Barcelona. I la meva sorpresa és quan veig que les darreres adquisicions, 31 per ser exactes, es distribueixen de la següent manera: 3 traduccions al català, 17 a l'espanyol, 6 originals catalans i 5 espanyols.
Com que em sembla impresentable, vaig escriure per conèixer els criteris de compra i aquí sota us enganxo els correus que ens hem creuat.
Insisteixo, les biblioteques públiques catalanes han de tenir majoritàriament els llibres en català o en la llengua en què s'hagi escrit originalment. I si és en arameu, en arameu.

N'estic farta.

Per qüestions de privacitat, esborro el nom de la persona, però no el correu, perquè no apareix el seu nom.

De: No Contestar [mailto:no-contestar@diba.cat]
Enviado el: martes, 19 de octubre de 2010 19:57
Para: Ger. Serveis Biblioteques
Asunto: Aladi Bustia de suggeriments

Nom: Alex

Comentari:
Vull saber quin és el criteri d'incorporació d'exemplars a les biblioteques. La meva biblioteca de referència és la Sant Antoni-Joan Oliver, de Barcelona, i quan he mirat quines són les novetats del darrer mes em trobo que pràcticament totes les novel·les que s'han incorporat són en la seva traducció espanyola, no catalana. En català només hi ha els originals en català. Per què? Quin és el motiu? Gràcies,

From: Ger. Serveis Biblioteques
To: alex
Sent: Wed, October 20, 2010 3:25:16 PM
Subject: RV: Aladi Bustia de suggeriments

Benvolguda Alex,

La Gerència de serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona proporciona a les biblioteques integrants a la Xarxa la selecció del fons inicial i la col·lecció bàsica de manteniment. La política de desenvolupament de la col·lecció a nivell de Xarxa es pot consultar al següent enllaç:

http://www.diba.cat/biblioteques/treballenxarxa/quefem/xarxabiblioteques/coleccio.asp

Al document específicat, el criteri general de selecció per llengüa del document estableix que les llengües bàsiques dels documents de la col·lecció inicial i de manteniment són el català i el castellà. Les obres de ficció es seleccionen per preferència en la versió original (obres escrites en castellà s'adquiriran en aquesta llengua i obres escrites originalment en català es compraran en català).

A partir de les línies d'adquisició establertes des de la Gerència, l'adequació de la col·lecció a cadascuna de les biblioteques, en funció de les necessitats dels seus usuaris, és responsabilitat de la pròpia biblioteca o xarxa municipal. En virtut d'això, la Gerència de Serveis de Biblioteques posa a disposició de les pròpies biblioteques recursos econòmics per compra directa de material adequat a les seves necessitats informatives. Una de les seccions susceptible de compra directa, és el fons de novel·la. Per tant, si la teva consulta està relacionada amb la selecció d'aquest tipus de fons et recomanem et posis en contacte amb la biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver que podran facilitar-te informació més detallada.

Adjuntem les dades de contacte de la biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver:

http://www.diba.cat/biblioteques/agda/biblioteques/Biblioview.asp?ordre=A&Bib=7034873

Moltes gràcies per la seva consulta.

Atentament,

De: alex
Enviado el: miércoles, 20 de octubre de 2010 16:55
Para: Ger. Serveis Biblioteques; Bib. BCN. St. Antoni - Joan Oliver
CC: Serv. Coord. Bibliotecaria;
Asunto: Re: Aladi Bustia de suggeriments

Benvolguda,

entenc el criteri de l'idioma original i em semblaria completament absurd adquirir una còpia de Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez en català. De la mateixa manera que em semblaria absolutament absurd demanar còpies del Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo en espanyol. Dit això, la meva pregunta no és el tipus de fons que cada biblioteca decideix adquirir. Si no vaig errada, la biblioteca del Poble Sec - Francesc Boix està "especialitzada" en novel·la negra; és a dir, el seu fons contindrà un volum de novel·la negra superior a la mitjana de la resta de biblioteques de Barcelona. Fins aquí, res a dir. El que dic és que no entenc quin és el criteri LINGÜÍSTIC de l'elecció. Us adjunto la taula de les novetats adquirides per la Biblioteca Sant Antoni - Joan Oliver segons el web de la Diputació. Com veureu, estan separats per colors els originals i les traduccions. El resultat és el següent:

Total:

3 traduccions al català

6 originals en català

17 traduccions a l’espanyol

5 originals en espanyol

Perdoneu-me, però no ho entenc. De les 17 traduccions a l'espanyol, n'hi ha almenys 4 que sé segur que estan en català. Fonamentalment, perquè les he comprades. 17 a 3 em sembla una barbaritat. He comprovat, segons el fons de la biblioteca si, per exemple, és que és una novetat d'aquest mes haver-les comprat en espanyol perquè ja les tenen en català, i no. Per exemple, els de la Jean Auel. Només estan disponibles en espanyol. He pensat, deu ser que no estan traduïdes, encara (després de 20 anys de la seva publicació, potser encara no hi ha hagut temps...), però tampoc. A la Casa del Libro estan tots disponibles en català, editades per Maeva. La indústria literària catalana i en català és potent i hi ha un volum de traduccions suficients i d'una qualitat suficient també com per a poder proveir d'exemplars les biblioteques públiques de traduccions en català.

D'altra banda, podria haver-se decidit equilibrar aquest evident desequilibri amb una adquisió potent de novel·la escrita originalment en català. I tampoc no és que 6 originals en català i 5 en espanyol es pugui considerar un reequilibri de la situació.

I em sembla que aquesta no pot ser una decisió unilateral de la Biblioteca, sinó que el criteri lingüístic que regeix les adquisions de les biblioteques deu ser comú a la xarxa, per això em dirigia a vosaltres.

Tanmateix, aprofitant les oportunitats que ofereix el correu electrònic de respondre a més d'una persona, aprofito per a fer arribar aquest correu també a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, a veure si així puc conèixer el criteri de selecció de la versió (que no de l'obra) que s'adquireix per a les biblioteques públiques.

Benvolguda Alexandra,

Per al cas de l'adquisició del fons de novel·la a les biblioteques de Barcelona, la selecció es responsabilitat de cada biblioteca. La biblioteca St Antoni- Joan Oliver et podrà argumentar amb més detall si el seu anàlisi és anual i per tant, si les novetats d'alguns mesos compensen les d'altres mesos que la distribució pot haver estat diferent.

Per a altres biblioteques de la província a les quals si es compra el fons de novel·la de forma centralitzada el que si ens hem trobat és que per oferir la novetat amb relativa rapidesa s'opta per la edició que surt en primer lloc i després no s'adquireix en l'altra llengua per evitar el duplicat.

Pel que fa al criteri lingüístic s'indica que les obres es compren bàsicament en català i en castellà però no es marca cap percentatge en cap matèria.

Agraim les teves aportacions en la millora del servei.

Atentament,

__________________________________________

Servei de Coordinació Bibliotecària
Gerència de Serveis de Biblioteques
Diputació de Barcelona
Urgell, 187 - 08036 Barcelona
Tel. 934 022 545 Ext. 49332/ FAX 934 020 640
s.c.bibliotecaria@diba.cat
http://www.diba.cat/biblioteques
_________________________________________

Blau de Prússia, Albert Villaró

2010-10-15T21:26:00.000+02:00

Fa dies i dies que no escric sobre res del que llegeixo. I no és perquè no llegeixi, sinó perquè em passo tantes hores amb el nas entre llibres que no em queda temps per escriure gaire res.
Per això, en format gandul, em limito a enllaçar les meves ressenyes a NosaltresLlegim.
Lleig, ho sé. Però almenys no perdo la dinàmica d'actualitzar el bloc i amb un sol comentari faig doble feina: escric sobre llibres i dono a conèixer una web que val la pena (i no parlo del meu bloc, ei! Autobombo, el just!).
Aquí teniu la ressenya a Blau de Prússia, magnífica novel·la d'Albert Villaró. En breu (quan tingui pasta i lloc a casa per arxivar-lo), Primera pràctica, també del Villaró.

L'estrella del diable, Jo Nesbo

2010-10-06T07:30:00.001+02:00

Sí, sí... D'acord, més novel·la negra escandinava... D'acord. Som cansins, ho accepto. Però, i hi ha un PERÒ, és moooooolt millor que el Larsson (Stieg) i la seva presa de pèl-trilogia de Millennium. I aquí obro el debat, va.

Nesbo no és tan pesat ni tan maniqueu com Larsson, però déu-n'hi-do la quantitat de bons-bons i dolents-dolents que té L'estrella del diable. Tot i això, hi ha temes recorrents en la literatura negra escandinava que ens hauria de fer reflexionar: la quantitat d'alcohol que ingereixen els personatges, especialment els protagonistes; els maltractaments a les dones, tractats com a temes habituals; els problemes profunds que els genera la religiositat i la manera de viure-la; el clima, que o bé per la foscor i el fred habituals o bé per la calor estranya sempre és present com un personatge més...

M'agrada Noruega. Estimo profundament Bergen, on primer m'hi vaig sentir molt sola i després hi vaig ser molt feliç. Però això no treu que Noruega, i per la gent que conec que viu a Dinamarca i Suècia, els altres dos països escandinaus, generi persones que estan més necessitades d'un psiquiatra que d'un tros de pa. La residència on jo vivia tenia 5 psicòlegs i 3 psiquiatres en plantilla i un sol dentista i un sol ginecòleg. Per a 2.000 persones! Ja us diu el nivell de benestar emocional que viuen...
Total, jo volia parlar de L'estrella del diable, ara que hi penso... Què hi farem! Trobareu una ressenya interessant aquí (l'he escrita jo, ei!)

Endívies al roquefort + llaminera de llom amb poma i ceba

2010-10-03T22:34:00.001+02:00

Endívies al roquefort (o al formatge blau, segons l'economia de cadascú):

Es compra una safata d'endívies i es preparen a fulles en un tàper. La quantitat, discrecional a la gana de cadascú. És important deixar que les fulles quedin el màxim de grosses, això sí, perquè fan de cullera.
La salsa roquefort o blava és ben senzilla: s'agafa formatge envasat en porció i es fan bocins en un bol que pugui anar al microones. S'hi afegeix un bon tros de mantega, també a bocins. Es posa al microones TAPAT durant un minut i mig. Es treu i es remena (ha d'estar fos del tot). S'hi afegeix crema de llet. Es torna a posar al microones un minut i mig més, perquè redueixi la crema de llet. Llest.

Llaminera de porc amb ceba i poma:

Es compra una llaminera de porc. Una d'uns 400 grams a casa meva dóna per dos i mig (vull dir que en mengen dues persones i en queda una mica). Això també és discrecional a la gana de cadascú, evidentment.
Es rosteix, ben polida de pelletes. Quan està pràcticament cuita, però no resseca, es retira del foc.
Amb el mateix oli, es sofregeix una bona quantitat de ceba, tallada a tires, i un parell de pomes, tallades a trossets. Quan s'han començat a enrossir, s'hi aboca un bon raig de vi blanc. Quan ha reduït el vi, s'hi afegeix de nou la llaminera, perquè agafi gust.
La llaminera es talla a talls d'un centímetre, més o menys, i la ceba i la poma es poden servir de tres maneres diferents, segons es prefereixi. La versió A, que és la més gandula, és tal qual. La ceba i la poma damunt la carn (o al costat). La versió B és fer-ne una crema barrejant-les i passant-les pel túrmix juntes. La versió C, que és la que faig jo, és passar-les pel túrmix per separat i que cadascú es serveixi la salsa que més li agradi o que se les barregi al plat.

Iogurt.

Que vagi de gust!

Miracle a Llucmajor, Sebastià Alzamora

2010-09-30T22:09:00.001+02:00

Miracle a Llucmajor és una novel·la alegre, vital, lluminosa i divertida. Un veritable luxe en els temps que corren, de novel·les dramàtiques, fosques i gòtiques…

En Pere Sastre Obrador, en Pere de Son Gall, vol construir una màquina per volar, el que ell anomena cometagiravió, a la Mallorca de 1920. La seva il·lusió per construir aquesta màquina és tan gran que res no l’atura: ni les burles de la gent del poble, ni els problemes financers, ni el fet de conèixer l’amor de la seva vida. De fet, cada problema l’esperona per anar endavant i per construir el giny que li permetrà volar, en vertical i si cal fins i tot des de damunt de l’aigua!

Una preciosa història d’amor amb la seva veïna na Maria Boscana, que ha de combatre l’oposició del pare d’ella i que compta amb el suport silenciós i tàcit de la mare d’ell a totes les seves il·lusions i amb el suport explícit de na Maria Antònia Salvà, poeta i amiga de la família de la noia. I la vida tranquil·la de Llucmajor es revoluciona quan unes senyores catalanes apareixen al poble per fer una conferència sobre els perills de les paraules malsonants, les senyores de la Lliga del Bon Mot, que en faran anar més d’un de corcoll.

Uns personatges alegres, vitals, divertits, amb ganes de viure i de perseguir i acomplir somnis, on fins i tot el gos Boira té una gran capacitat humana.Un gran llibre per disfrutar unes quantes hores, de recuperar el plaer d’una lectura plena, rica, variada i, com l’illa de Mallorca, lluminosa i acolorida.

Felicitats a en Sebastià Alzamora! M’ha fet passar unes hores magnífiques, moltíssimes gràcies!

Puré de patates + tall rodó + raïm

2010-09-28T20:23:00.001+02:00

El títol de la fiambrera és explícit, però no són ben bé un primer i un segon, sinó més aviat un plat combinat, cortesia de les fiambreres de diferents contenidorets.

Puré de patates:

Amb un sobre de puré de patates Maggi i les instruccions, queda un puré de patates que si agrada (vull dir, si no fa fàstic la textura, que conec a molta gent que n'hi fa), n'hi ha per llepar-se'n els dits. En cas de problemes amb la textura, sempre es pot resoldre o bé amb més "copos de puré" o bé amb mantega, segons quedi massa clar o massa espès.
Com que el faig individual el tema és: mig got d'aigua, mig got de llet sencera, sal, pebre (m'agrada amb taquetes de pebre), tot el puré de sobre que accepti el líquid perquè quedi dens però sense ser grumollós i 4 minuts de microones tapat. Es treu, es valora la textura, i s'hi posa mantega, per lligar-lo i que quedi suau. Després es pot fer servir per menjar o per tapar forats a la paret quan es va curta d'aquaplast.

Tall rodó:

Jo compro el tall rodó de l'espatlla, que és més petit que el de la cuixa. Hi ha qui diu que té més tendrum, però jo no el sé veure, la veritat. Almenys a la meva carnisseria me'l posen molt polit i ja lligat.

El posem a la paella lligat, amb oli, i el rostim. Quan està daurat, s'hi afegeix un bon raig de conyac. Jo li dono voltes i l'emborratxo volta i volta. Deixo que es redueixi i després el retiro.
Amb el mateix oli, preparo una "bresa" (paraula textual de la millor cuinera que conec, votada en assemblea ahir la nit), amb una ceba, una pastanaga, un porro i un tomàquet. Ho poso tot trinxat i ho deixo sofregir amb una mica més d'oli (que afegeixo en funció de la quanitat de verdura i de com es va coent). Ho salpebro i deixo reduir amb un altre raig de conyac. Es va mullant una mica amb aigua o amb brou de carn, si se'n té.
Afegeixo el tall rodó, encara sencer, i li vaig donant voltes a tot plegat.
Quan considero que està tot prou cuit, trec el tall rodó i el tallo en talls fins.
De les verdures, en faig una crema, que aclareixo en funció de la textura que queda.
Per últim, i per acompanyar, faig patates fregides a daus, que poso de decoració i de gula.

Raïm:Aprofito que al setembre hi ha raïm moscatell, que m'apassiona, i em poso com el Quicu menjant-ne sempre que en tinc l'ocasió.

Que vagi de gust!

Una qüestió de costum

2010-09-17T19:08:00.000+02:00

Tothom té un passat i el meu, a vegades, és molt kitsch... Què hi farem! No deixo de ser jo...
Apa, ja m'insultareu el que calgui.

ARNO ELIAS - UNE QUESTION D'HABITUDE
Cargado por noriko75. - Explorar otros videos musicales.

Coses que no entenc

2010-09-15T20:06:00.002+02:00

No entenc com es va permetre que "els polítics" tanquessin la zona del monument a Casanova quan van anar a fer l'ofrena floral l'Onze de Setembre. Es queixen que els xiulen. Evidentment. Això va amb el sou de polític, igual que també hi va que l'aplaudeixin, que el saludin, que li preguntin per què fa el que fa, que hi hagi actes plens de gent amb cara de poc interès o fins i tot que els (i les) entrevistin per la tele. Xiular és una manera més d'expressar la disconformitat amb una política, amb una decisió, amb una actuació... O amb moltes. I a ningú no li fan mal uns quants xiulets, a no ser que els faci mal a l'ego. És evident que no es poden permetre les agressions a ningú, només faltaria, però xiular no és una agressió, ho sento. I si no els agrada, tenen dues opcions: no ser polítics o, alternativament, fer els homenatges a porta tancada.
I, per cert, tancar la zona de Casanova, no era contrari a l'ordenança municipal de Barcelona? No hi havia una activitat que impedia el correcte desenvolupament d'altres activitats a la zona? No estaven fent un ús privatiu de l'espai públic? Aquí ho deixo...
No entenc que a la manifestació de l'Onze de Setembre hi haguessin pràcticament tantes pancartes com persones. O més pancartes, fins i tot. N'hi havia que en portaven una a cada mà, de pancarta. No ho puc comprendre. Havíem aconseguit que l'independentisme deixés de ser un trist reducte de quatre resistencialistes i romàntics idealistes i que esdevingués un moviment potent, fort, "transversal" que li diuen. És a dir, que finalment, en lloc de dir "perdona, però és que sóc independentista", ara puguis dir, tranquil·lament, "sóc independentista, i què?". En lloc d'haver d'excusar-nos per tenir una opció política clara, transparent i profundament revolucionària (en totes les accepcions de la paraula), ara podíem explicar què implica tenir un Estat propi (que deu ser bo, ei, des del moment que no conec cap Estat que, voluntàriament, decideixi deixar de ser-ho per integrar-se en un altre. I si no, mireu que poc han caigut les fronteres dins la Unió Europea...) i que la gent ens escoltés sense massa prejudicis.
I ara, de nou, tornem a l'atomització, a la batalla d'egos (perquè són egos, no canvis profunds, no problemes ideològiques, no diferències de concepte, a part de que els uns són de dretes, els altres moooooolt de dretes i els altres som d'esquerres), al "quitate tú pá ponerme yo", al debat estèril, buit, lamentable i cutre, que ens obligarà a moltes i molts a haver de tornar a donar moltes explicacions de per què som independentistes.

No entenc per què hem de justificar el dret a tenir un Estat com si nosaltres fóssim per sempre uns menors d'edat a qui haguessin de tutoritzar uns senyors d'un estat diferent, perquè "sols no ens en sortiríem". Doncs que ens ho deixin fer i si no ens va bé, que no pateixin, que ja trucarem demanant d'incorporar-nos allà on calgui. I potser ens caldria més Alemanya. Almenys seríem nosaltres qui decidiríem qui ens regeix.

No entenc moltes coses. I per si de cas, no fos cas que algun dia arribés a entendre-les, he optat per no veure les notícies. Si més no, Plats bruts, que fan al 300 a la mateixa hora que el TN vespre, em fa riure pel guió, no per la penositat de l'actuació.

Hamburguesa + hummus + escalivada

2010-09-13T18:27:00.000+02:00

El tema és reaprofitar els elements del sopar perquè et quedi un dinar una mica apanyat.

Hamburguesa + espàrrecs + hummus + escalivada

Hamburguesa:

Diverses opcions per a l'hamburguesa. O bé es va al mercat i es tria la varietat que més barrufa (en aquest cas, és hamburguesa d'alls tendres), o bé es compra carn picada i es fa manualment, amb sal i pebre, o bé es va al super i es compra directament per posar a la paella.
Es fregeix al punt de cocció que es desitja (pel meu gust, molt cuita). Es treu del foc i es posa al tàper.
Els espàrrecs verds es fregeixen una mica amb molt poc oli i quan estiguin pràcticament cuits s'hi afegeix sal, perquè quedin cruixents i gustosos.

Escalivada:

M'agrada molt l'escalivada, però com que dóna força feina, no en faig tan sovint com voldria. Però quan en faig, en faig molta. Així em dura força dies, conservada amb oli.
S'agafen tres o quatre pebrots vermells molsuts. S'hi pot afegir ceba, albergínies, patates... La de pebrot la faig untant els pebrots amb oli abans de posar-los a la safata del forn. Els poso al forn durant una hora llarga i els vaig girant cada quart d'hora, més o menys. Quan ja estan tovets i quan s'aixafen amb les pinces, els trec del forn i els deixo refredar. Després els pelo i els faig a tires dins un recipient que es pugui tancar. Colo l'oli que han deixat anar els pebrots al forn i el poso amb les tires de pebrot i afegeixo oli d'oliva cru fins que queda cobert tot. Hi afegeixo all tallat petit (mig all, només) i sal. I ja tinc escalivada per uns dies...

Hummus:

L'hummus s'aguanta bé una setmana a la nevera i, per tant, no cal fer-la el mateix dia que es menja.
Per tant, s'agafa un pot de cigrons del super, talla petita, i s'escorren. Es posen en un pot que pugui aguantar el túrmix, i s'hi afegeix un parell o tres de culleradetes de tahine (en venen a qualsevol súper on hi hagi població àrab), el suc de mitja llimona, una mica d'aigua, un raig d'oli i sal. Es tritura amb el túrmix i es va corregint fins que es troba la textura que es prefereix. Si queda massa espès, feu atenció amb l'aigua i, si de cas, allargueu amb oli, que queda millor.

I ja està. Menú variat, havent aprofitat un tros del sopar (l'hamburguesa amb espàrrecs) i els restus de sèrie de la nevera.

The last shadow puppets

2010-09-10T22:30:00.002+02:00

Tothom que em coneix sap que m'agrada molt el brit-pop. Que de fet, en el fons, jo hauria hagut de néixer a Gran Bretanya i dedicar-me, només, a escoltar música i morir-me de gana perquè no treballaria ni estudiaria ni res semblant. Però vaja, com que no m'ha passat, m'haig de conformar amb CDs, concerts i Youtube.
Pos res, aquí van els The last shadow puppets, que és la banda que l'Alex Turner, dels Arctic Monkeys, s'ha muntat amb un col·lega, el Miles Kane, de The Rascals (que com que no els conec, els hauré d'estudiar).

A divertir-se!

L'alienista, Caleb Carr

2010-09-07T17:21:00.010+02:00

Tinc el mal costum de comprar llibres als aeroports, de butxaca, per poder llegir a l'avió alguna cosa que no sigui excessivament aparatosa. Als aeroports és el lloc del món on és més senzill i barat comprar edicions de butxaca, curiosament.I compro llibres dels que no n'he sentit a parlar. D'aquesta manera, si no m'agraden, els abandono miserablement a la primera parada que fem sense cap mena de remordiment.

Un any, fa molt de temps, vaig comprar L'alienista, de Caleb Carr, i no sé ben bé per què no el vaig arribar a obrir i el vaig aparcar en un racó de la prestatgeria. El vaig repescar a principis d'estiu i no vaig poder deixar-lo.

És una meravella.

A finals del segle XIX Nova York és una ciutat en plena efervescència: canviant, perillosa, lluminosa i fosca alhora. Camp de batalla de diferents bandes, també és el terreny en el que es mouen moltes confessions religioses intentant captar adeptes. On hi ha màfies que exploten persones, drogues, beguda... On la guerra civil americana és molt present en la memòria de les persones, de la mateixa manera que ho és la conquesta del salvatge Oest. On es barregen els odis a les persones diferents. I alhora és l'època on es fan avenços en la ciència mèdica, en el naturalisme, en els grans descobriments científics, ...

En la novel·la, un psiquiatre reputat però titllat de boig per les seves teories trencadores sobre l'impacte de l'entorn en el comportament de les persones, especialment en casos de bogeria infantil, busca la manera de descobrir un criminal que està assassinant nanos de manera brutal. És l'inici del mètode inductiu, del que avui en dia es coneix com a profiler (beneïdes o maleïdes, segons es miri, sèries americanes), en una ciutat convulsa, on Theodore Roosvelt és el cap polític de la policia que intenta eliminar els elements extremadament corruptes, on hi ha la primera dona que no es limita a ser una secretària en el cos de policia, on hi ha discriminació racial...
Una novel·la apassassionant, tant per la història que s'hi desenvolupa com a trama principal, però sobretot perquè l'entorn que descriu amb pinzellades ens trasllada a un món completament diferent, de manera vívida i lúcida.

Es nota que m'ha agradat molt?

Espaguetis amb cloïsses + meló

2010-09-06T00:15:00.004+02:00

Demà comença la vida diària de veritat. Fins avui hem estat més o menys fent veure que estàvem encara una mica de vacances, aprofitant l'últim cap de setmana de platja, amb horaris una mica més lleugers que els habituals...
Però com que quan comença el cole dels nens, també comença el cole dels grans, demà toca fiambrera altre cop.
Per tant, a saber:

Espaguetis amb cloïsses + meló

Espaguetis amb cloïsses:

Es bullen els espaguetis. 7 minuts els del Caprabo i surten perfectes, que s'aguanten bé uns quants dies a la nevera en un tàper o bé que es poden congelar. Recomano que es faci en racions individuals, per facilitar la feina.
Les cloïsses s'obren a part, en una olla (o pot) amb un raig d'aigua, no massa, vi blanc, una branca de julivert, mitja llimona, sal i pebre. Quan ja s'han obert, es reserven a part. Es fa una salsa marinera amb ceba, tomàquet natural triturat, all i julivert, picada de fruits secs i vi blanc.
Es sofregeix la ceba fins que està tova i s'hi afegeix una picada de fruits secs i all i julivert, sal i pebre u quan està cuit l'all s'hi afegeix una mica, no gaire, de tomàquet natural triturat. Es deixa sofregir un parell de minuts i s'hi aboca el vi blanc, que es deixa reduir. Quan la salsa està lligada s'hi afegeixen les cloïsses i, posteriorment, es posa tot junt damunt els espaguetis.

Meló:

Es talla meló a gust i es posa en un pot. Ja està.
Que vagi de gust.

Els homes de la dalla, John Conolly

2010-09-01T18:01:00.000+02:00

Els homes de la dalla és el primer llibre de John Conolly que llegeixo. I la veritat és que m'ha sorprès, perquè és novel·la negra de la dura, de l'antiga. M'ha recordat, per l'estil, a les velles novel·les, fabuloses, d'Horace McCoy (Oi que maten els cavalls?), Sebastien Japrisot (Parany per a una noia, Víctimes en fals) o el mateix Manuel de Pedrolo amb Joc brut.
A mi, aquest tipus de novel·la, m'agrada, m'agrada molt.
Una història ben construïda, amb diàlegs sòlids, amb personatges que tenen gruix i que no són senzillament de paper.
M'ha agradat la història d'en Louis i de l'Angel. I la falta d'escrúpols i de consciència. M'ha agradat el paper dels secundaris. M'ha agradat la història al voltant de la qual hi ha viatges, assassinats, traïcions, raons recargolades i personatges tèrbols.
M'han dit que és el setè d'una saga de llibres, el protagonista de les quals aquí fa de secundari. Com he dit, no he llegit res més (encara) de Conolly, però no m'ha generat cap mena de problema que sigui un llibre que té una història prèvia...

Comença la temporada 2010-2011

2010-08-30T17:31:00.003+02:00

Quan arriben aquestes dates es comencen a tancar els equips. A aquestes alçades ja sabem amb què comptem i de quin peu anem coixos. Si és una qüestió de base o si, per contra, és un problema de llargada de plantilla. Si arribarem a satisfer les expectatives o bé si ens quedarem curts.
En qualsevol cas, per sort, no parlo de futbol, sinó de l'equipació bàsica per anar a treballar: els tàpers!Enguany he ampliat la plantilla de tàpers. Una de les coses genials del Japó és la quantitat de pijades que tenen. A més de tecnologia, són uns malalts de les coses petites: tot petit. I de milers de complements estranys. I per mi, els tàpers, són complements. Sobretot a l'hora de dinar a la feina, 4 dies de cada 5. Per tant, i tenint en compte com estan les coses, tenir uns tàpers xulos em motiva especialment, aquest any.
Així, als ja coneguts, he aconseguit unes incoporacions que permetran que no hagi de rentar cada dia el tàper, la fiambrera o la taifa, per tornar-la a omplir per a l'endemà.
Us els presento:
Aquest és el sensat: còmode, amb la seva pròpia funda isotèrmica, robust.
Un joc ideal per a un dia de feina pesat.

Aquest és el de disseny: elegància , glamur i sofisticació per a un dia xungu al curro. Almenys que alguna cosa sigui brillant, ni que sigui el tàper.

I no ens podem deixar la fruita! Aquest és gentilesa dels pagesos catalans, que volien promocionar la fruita amb una carmenyola per als nens. La meva mare me'n va aconseguir una! I va molt bé, a més de ser molt divertida.

Quin post tan poc rellevant, la veritat. Però em venia de gust!
Ja penjaré les receptes que vagi fent... a partir de la setmana vinent!
Bona tornada al cole a tothom!

Vacancetes...

2010-07-15T20:52:00.002+02:00

Com que fa dies que no escric res, dono per obert el període vacacional del meu bloc!
Com tothom, ara per ara només puc pensar en les vacances, però hi ha uns quants temes oberts...
Per si de cas, deixo fotos boniques, inspiradores i, sobretot, potents!

I tu, ets de milletista o pretorià?

2010-06-01T18:30:00.000+02:00

Tal i com van les coses darrerament a casa nostra, sembla que s'hagin montat dos equips de xoriços professionals al país. D'una banda, l'equip capitanjat pel Millet (fins fa no gaire, el senyor Millet per a tothom; actualment, Millet i gràcies, i això si té sort); de l'altra, l'equip amb doble capitania d'un tal Luigi (que s'ha de ser cutre per tenir aquest sobrenom, home, que és digne dels Hombres G i Venezia...) i pel Barto Muñoz.

Quan l'òrgan oficial de comunicació d'un dels equips treu més papers del contenidor (o del sumari, que són sinònims avui en dia) i assenyala més pressumptes xoriços, posant fotos de gent que no hi té res a veure (així m'agrada, periodisme de qualitat!), l'òrgan de comunicació de l'altre equip respon amb un ventilador més gros.
I fot-li, que som catalans!
Però el que és més divertit, i estic esperant a veure, és quan els dos equips trobin els seus punts de contacte. De la mateixa manera que estic convençuda que encara no han sortit tots els noms que haurien de sortir, igual penso que el país no és prou gran perquè no hi hagi gent que hagi sucat a banda i banda.
I tampoc no em crec que els equips siguin tan nítids, tan clars, d'un sol color cada un d'ells. Els tentàcles de la corrupció són moooolt llargs i molt prims, i sobretot molt pringosos. Massa anys en un mateix lloc facilita la creença que un és intocable i que pot fer i desfer a plaer, que aquí no passarà res.
Dos detalls: massa anys hi han estat els dos grans partits del país, en governs. Locals, "diputacionals" i nacionals. Per tant, a asseure's, a comprar una ampolla de vi ben bo, i a veure com evoluciona el tema. El segon: fa maaaaaaaaasssa anys que sempre, sempre, sempre, hi ha els mateixos noms a tot arreu...
Per higiene democràtica i mental cal un canvi. De fet, el que cal és una revolució. I de la crisi, ja en parlaré un altre dia. Perquè aquesta també ens demanda una revolució. Sobretot als que, com jo, som pobres.

Mandonguilles amb sípia

2010-05-28T16:30:00.001+02:00

De les mandonguilles que l'altre dia vaig fer, en vaig apartar unes quantes. De fet, en vaig fer més de 80, de manera que va donar per força variacions del tema.

Una d'elles va ser Mandonguilles amb sípia.

Les mandonguilles ja he explicat com es fan i, per tant, salto a la sípia.
La sípia ben neta, tallada a trossets petits, ben escorreguda i salada es passa per la paella. Es retira un cop està cuita i faig un sofregit. Aquest cop l'he fet amb pebrot vermell, pebrot verd, ceba i pastanaga. Quan ja estava força cuit hi afegeixo tomàquet triturat, una miqueta, i vi blanc. Deixo que es redueixi i després hi afegeixo la sípia, les mandonguilles i un grapat generós de pèsols. Els cobreixo amb aigua bullent i deixo que es coguin durant 10 minuts.
El resultat és aquest, que també va anar al tàper (però no al meu...)

L'espera, Ha Jin

2010-05-26T20:02:00.000+02:00

He llegit molt pocs llibres d'autors xinesos.
La veritat és que des que vaig anar a la Xina d'allà m'agraden molt poques coses i de les que menys, ells. De fet, només havia llegit Cignes salvatges, de Jung Chang, que explica la història de tres generacions de dones xineses, que van des de l'àvia i l'època imperial a la néta, amb la revolució de Mao.
Cignes salvatges és un llibre apassionant, on passen moltes, moltes coses. Escrita per una dona que va marxar de la Xina i que viu a Londres des de fa dècades, Cignes salvatges descriu com la societat va canviant, com el país es transforma, però com, en el fons, tot queda igual: com els que sempre han estat fotuts segueixen fotuts.
A L'espera, de Ha Jin, sembla que no hi passi res. De fet, tot el llibre és això, una espera. L'espera d'en Lin i la Manna de poder casar-se quan la dona de Lin, Shuyu, els concedeixi el divorci. Passen fins a 18 anys, que és el temps que, per les normes de l'hospital on treballen Lin i Manna, Shoyu els ha de concedir el divorci, vulgui o no vulgui ella.
Durant aquests 18 anys Lin i Manna esperen. I mentre esperen es va coneixent l'entorn, la societat, la resta dels membres de l'hospital, de l'exèrcit. Com es viu al camp; com es viu en una institució tancada com un hospital (que és gegantí, però); com va evolucionant la societat xinesa; com no va evolucionant...
Un llibre interessant, curiós, reflexiu. Sobretot, el final.

Amanida de llenties + mandonguilles amb tomàquet

2010-05-24T16:11:00.000+02:00

Avui, a la Cuina de tàper hi ha:

Amanida de llenties
Mandonguilles amb tomàquet
Iogur

Amanida de llenties

S'obre un pot de llenties cuites del súper. Cadascú que esculli la marca que li agradi més. S'aboquen en un colador i es netegen bé de gelatina. S'escorren bé. Es posen en un bol i s'hi afegeix enciam tallat finet, ceba tallada petita, tonyina i olives. Les olives poden ser tallades o senceres, com us agradi més. Sal i pebre, oli i vinagre. Especialment, una mica força vinagre. És millor molt freda.

Mandonguilles amb tomàquet

Es barreja carn de vedella i de porc picades, a 2/3 de vedella i 1/3 de porc. Particularment prefereixo anar a la parada del mercat i demanar que em piquin la carn al davant, una sola vegada, però cadascú té els seus gustos... S'hi barreja un ou cru, all i julivert tallats petits, sal, pebre, i molla de pa sucada amb llet (les fa més esponjoses). Alternativament, si no teniu pa dur per posar en remull el pa amb la llet, a vegades faig servir farina de galeta i llet.
Es fan les boletes, s'enfarinen amb farina blanca i es fregeixen.

A banda, es fa una salsa de tomàquet. Pot de tomàquet triturat natural del súper (el mateix que les llenties, la marca que més us moli), un all pelat i sencer, una branca de julivert, sucre, sal i pebre. Opció A: a la paella, tapat, i anar fent. Opció B: al microones, tapat, i anar fent. La diferència és el temps. A la paella és ben bé una hora. Al microones amb 20 minuts està al punt.

Iogur.

Al súper, la marca que més us moli, també. Proposo que els aneu variant, si us agraden de gustos. Alternativament, petit suisse, que també són genials.

Records del passat, actes del present

2010-05-22T15:02:00.005+02:00

Avui és un d'aquells dies que tinc una feinada de por: tinc dues PACS (en mala hora se'm va acudir a mi posar-me a la UOC) per presentar urgentment; tinc dos textos del curro per llegir-me; tinc feina que em surt per les orelles.
Precisament per això és el moment i-de-al per posar-me a recollir les mantes que fan calor, per ordenar el sotallit (que és més frondós que el sotabosc del país), per netejar la nespresso que em van regalar a l'octubre...
I fent aquests actes del present he tornat a la meva infància i a pensar que hauré de començar a fer el mateix que feien els meus pares i els meus avis.

Netejant la punyetera Nespresso he vist que el pes d'una capsa són 60 grams. A 3,30€ la caixa, el quilo de cafè surt a 55€, si els meus càlculs no són erronis. M'he esparvarat! Com pot ser que jo, que sóc una persona racional pagui la morterada de 55€ el quilo de cafè? I tot perquè ve en unes càpsules supermones que ens fan sentir el més de lo més en disseny i modernitat. He recordat el molinet de cafè de color verd hospital de la meva mare i el meu pare molent cafè, el diumenge al matí. El meu pare es feia una cafetera americana cada matí i se la bevia ell solet. La resta n'havíem de fer més si en volíem prendre després d'ell. Si l'haguessin pagat a 55€ suposo que en aquests moments no escriuria el bloc, perquè m'hauria mort de gana abans.

He tret mantes i nòrdics del llit, a veure si deixem de suar com a la sauna, també. Mentre ho feia, pensava que cada dilluns, quan em fico al llit, me'n recordo de la "noia que ens ajuda" (l'eufemisme per dir la senyora de la neteja), me'n recordo de la Tània, que em fa el llit d'una manera que odio però que m'aguanto perquè almenys me'l fa. I avui, quan posava els llençols nets (dilluns és festa a Barcelona i ella no vindrà, encara que jo sí que hauré d'anar al meu curro, en un poble fora de la capi), he aprofitat per posar els llençols que ella mensyprea perquè són vells. Són llençols brodats per la meva àvia, de cotó del bo. Tenen més de quaranta anys i són dolços, blancs, d'un tacte extraordinari a la pell. Però petits. De llit de matrimoni d'abans. I pensava que enyoro el temps que la gent dedicava a petites coses que no es veuen però que fan la vida millor als que vénen darrere: brodar els llençols, fer-los de qualitat, cuidar-los. Sóc una privilegiada. Fa no gaire, dues de les persones més importants de la meva vida, em van fer un dels millors regals del món: llençols brodats amb les nostres inicials, draps de cuina brodats, tovalloles brodades. Hores del seu temps dedicades a fer millors coses que ningú més veurà (a part de mi i del col·lega). La meva mare i la meva germana em van regalar temps i amor. I mentre feia el llit pensava que vull poder deixar als meus fills aquest llegat.

I alhora, feia el dinar al microones i em bevia un gaspatxo comprat, perquè avui no tinc temps de res i només me'l faig per mi. I penso que estem equivocats. Que correm cap a enlloc. Que comprem coses que són supermegamodernes i xaxiguais perquè no som capaços ni de dedicar-nos el temps de fer-nos nosaltres petites coses que ens generen major benestar. En plena crisi econòmica ens estem oblidant de la crisi personal que molts i moltes vivim. I reduïm la qüestió a diners per pagar coses que no necessitàvem i que ens van fer creure i ens vam voler creure que eren imprescindibles.

Em sembla que tornaré a moldre cafè. Em sembla que tornaré a fer servir coses que duren més d'una temporada. Em sembla que començaré a provar d'intercanviar coses. Estalviaré diners i guanyaré autoestima. I si alguna cosa no sóc és hippie, que quedi clar.

Cuarteto de Nos

2010-05-10T20:21:00.002+02:00

Per una d'aquelles coses estranyes, el col·lega va descobrir aquesta banda. A través de la ràdio i dels vídeos de la tele va decidir que li agradaven i se'ls va agenciar. I resulta que, a sobre, també m'agraden a mi.
Doncs a veure si li agraden a més gent. Per cert, són urugaians.
A la vostra salut!

Plushgun,

2010-05-07T20:16:00.004+02:00

Fa dies i dies que no penjo res de música...
Doncs vinga, un parell de Plushgun, que van venir a Barcelona, al Sidecar, el novembre passat. En directe va ser fantàstic, vital, energètic i divertit. Anar-hi amb la Gemma també va ajudar-hi, que a sobre és la que em va convidar i me'ls va fer conèixer.
Apa, tothom que vulgui que els disfruti!

Patates amb salsa + llenguado a la menieure (espero que s'escrigui així...)

2010-05-02T20:00:00.001+02:00

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Patates amb salsa verda
Llenguado a la menieure
Maduixes amb sucre

(Avui la foto sí que és meva!)

Patates amb salsa verda

Les patates amb salsa verda són una recepta de casa la meva mare (o de la meva àvia, no ho sé ben bé), que són un èxit assegurat entre la gent amb gana.
Es bullen les patates amb pell. El punt de cocció és fonamental. Passen de ser excel·lents, a buenu vale en un moment. Quan estan bullint, s'aprofita per bullir-hi també quatre ous. Un cop estan fetes, es retiren i es deixen refredar, com els ous durs.
A part es prepara una salsa amb oli, sal, vinagre, ceba, julivert, ou dur i pebre. Les mides, a gust.
Es pelen les patates, es fan a rodanxes, es posa la salsa per damunt, es decora amb ou dur i olives, farcides de forat millor (hi ha qui les prefereix amb anxoves. No és el meu cas.

Llenguado a la menieure

Es compra llenguado pelat i sense cap. Es sala. S'enfarina i es fregeix amb mantega i oli. Quan està ben fregit, es retira. Es fa una salseta amb mantega fosa, suc de llimona i julivert. Es posa altre cop els llenguados a la paella, perquè agafin gust. I ja està.

Maduixes amb sucre.

Es netegen les maduixes. Es posen en un bol, tallades per evitar trobar-nos sorpreses en forma de cuc. S'hi posa sucre ( també a gust del/a consumidor/a). Compte amb passar-se de sucre, que són per l'endemà i fan suquet, ei!

Espagutis al pesto + fricandó

2010-04-30T20:44:00.000+02:00

Avui a la Cuina de tàper hi ha:

Espaguetis al pesto
Fricandó de vedella
Plàtan

Espaguetis al pesto

Es bullen els espaguetis. Finalment he aconseguit (després de més de 10 anys) que em quedin dignes. Bullint 9 minuts els de Caprabo-Eroski queden perfectes. Si se'n bullen molts, es poden congelar i avançar feina. Un cop bullits, es posa al tàper la quantitat que ens menjarem. S'obre el pot de Salsa Pesto Knorr. Se'n posa a gust. Formatge ratllat en pols. Fet.
Fricandó de vedella

Això ja demana més temps. Es compra vedella per al fricandó. Que jo sàpiga, la meva carnissera em posa culata, però podria ser que fos una altra part. Es posen els moixernons en remull en un pot que pugui anar al microones. Se sala la carn i s'enfarina amb farina de blat, blanca. S'espolsa perquè no quedi massa enfarinada. Es fregeix lleument, que no quedi ni dura ni massa cuita. Compte que s'enganxa i molt! Es retira un cop fregida. Es fa un sofregit amb ceba picada, tomàquet tritutat, sal i pebre. Quan comenci a estar sofregit, s'hi afegeix mig got llarg de vi blanc. Jo el poso de cuina. No m'imagino que algú ho faci amb vi d'agulla, però no ho recomanaria. Es posa els moixernons, amb aigua, al microones, dos minuts, a màxima potencia. Quan ja ha pitat, s'afegeixen els moixernons (que no l'aigua, però no la llenceu, ei!) al sofregit i s'hi dóna unes quantes voltes. S'afegeix la carn i, ara sí, una part de l'aigua calenta dels bolets. Es deixa reduir i ja està fet. Hi ha qui hi afegeix picada; jo no ho faig.

Plàtan

El mateix que l'altre dia.

Samaranch, Garzón i altres coses

2010-04-28T18:45:00.003+02:00

Fa dies i dies que tinc aquest post pendent, però no trobava ni el moment, ni l'hora, ni el to per escriure'l. Com que segur que no el trobaré per dir exactament allò que voldria dir, tant per tant, ara i aquí i així també em servirà.

Samaranch era un franquista reconegut. No era un dels que no va fer res en contra del franquisme per por, per comoditat, perquè ja els estava bé. No era dels que, centenars de milers ara, eren contraris al règim "però lluitaven des de dins", segons ells. No era dels lluitadors antifranquistes, que s'hi van deixar hores, diners, salut i molts, massa, la vida. No. Samaranch era un franquista afiliat a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va ocupar càrrecs importants dins l'administració pública i l'empresa per franquista. A president de la Diputació, l'any 1973, no s'hi arribava per mèrits propis, que diguéssim.
El franquisme no va ser una nosa, una molèstia, una època que ara haguem d'oblidar, perquè ja se sap, que tot canvia i cal deixar enrera el passat. El franquisme va ser un règim dictatorial, on es van perdre llibertats individuals i col·lectives, on la gent era torturada, empresonada, assassinada, callada, humiliada, enfonsada. Durant el qual es van prohibir llengua, ensenyament, cultura, drets. Qui intentava exercir-los patia la repressió. La por era el pa de cada dia. I per a qui no ho hagi viscut queden moltes persones vives que sí que el van patir. Moltes. Mireu els vostres avis i àvies. Els vostres pares i mares. I pregunteu-los si a casa podien cantar el que vulguessin. Si recorden poder celebrar tranquil·lament les festes que els semblaven més oportunes. O si recorden, més aviat, un "nena, no parlis tan alt que els veïns ens poden sentir i no sabem què podria passar". O un "nen, si us plau, no diguis pas que has vist el pare".
Feu la prova. I que ara se li facin homentges a un franquista, un fatxa de cap a peus, orgullós de ser-ho, en nom d'uns jocs olímpics i d'un olimpisme que ens ignora perquè va ser ell qui va impedir la participació de les nacions sense estat, em subleva i em fàstic.
Samaranch ha mort. I com (gairebé) tots els franquistes ho ha fet al llit, de vell, i sense haver ni de demanar disculpes per formar part d'un sistema opressor, repressor i totalitari. Un menys, doncs.

I alhora haver d'aguantar que el Garzón, el jutge que es va dedicar a empresonar i va permetre la tortura d'independentistes pel sol fet de ser-ho, durant les olimpíades que, oh gràcies al franquista Samaranch, vam tenir a Barcelona, sigui vist per les ments benpensants de la gauche divina espanyola i catalana com el sant baró que ha de rescatar de l'oblit les víctimes franquistes és per vomitar.
Que el Garzón rebi el suport de tot d'intel·lectuals (Déu, salva'ns d'intel·lectuals com aquests, si us plau) que van a fer-li manifestacions-festes-alegries-rialletes em fa venir arcades. On eren tots aquests defensors de la llibertat, de la memòria, de la dignitat quan Garzón feia ràtzies preventives? On era Amnistía Internacional, la que defensa víctimes només en llengües estatals? Garzón, torturador, podreix-te a la presó és el meu grup de feisbuc, sí. Per cert, per al vostre coneixement, podeu llegir aquí l'informe de tortures que es va practicar amb el vist-i-plau d'aquest sant jutge.

N'estic farta de cotilles mentals i que ens censurin el pensament. Que hi hagi coses que es poden dir i coses que no es poden pensar. A aquest pas, 1984 no quedarà tan lluny, amb el nou Ministeri de la Veritat que són els Telenotícies i l'autocensura mental que practiquem per no dir el que pensem, no sigui cas que ens mirin com a raras avis.

Apa, que vagi de gust!

Aurora borea, Asa Larsson

2010-04-27T19:46:00.003+02:00

Per començar diré que m'ha agradat molt. Per fi m'he reconciliat una miqueta amb els països escandinaus i en concret amb Suècia.

Diga'm rara, però finalment m'he pogut sentir més o menys identificada amb un personatge de novel·la, que sol ser el que ens atrapa d'un llibre. Amb això no vull dir que jo m'assembli en absolut a la Rebecka Martinsson, sinó senzillament que entenc el seu raonament mental i per què actua com actua. Em sembla un personatge normal, verídic i raonable, i no com la ximple de la Lisbeth Salander o la loca de la filla del Wallander, que tan aviat crida com tan aviat és dolça. Efectivament, el fet de ser una dona em dificulta molt el procés d'identificar-me amb un protagonista masculí, però entenc que deu passar el mateix en el cas dels homes, que els costa identificar-se amb les protagonistes femenines.
D'acord que alguns elements del llibre m'han quedat poc aclarits, d'acord que en alguns moments falta una mica de respostes i que no s'acaben de tancar temes. Hi ha un parell d'aspectes millorables, sí.
Però ha aconseguit transportar-me a la foscor nòrdica, a l'angoixa del silenci de la neu, a les obligacions morals imposades per una mateixa malgrat que no vulguem fer-les (allò tan bonic de pensar "no vull, no vull i no vull i no ho faré" mentre vas fent exactament allò que dius que no faràs conscient que ho fas en contra de la teva voluntat però que no et queda més remei que fer-ho si vols seguir convivint amb tu mateixa), a la violència que engendra violència. A les mentides socials i al benestar comunitari hipòcrita.
Entre la gent que em coneix ja saben que fa temps que dic que els escandinaus estan xalats i que la seva manera de viure la religió i la fe és molt més insana i aclaparadora que la de les zones que som de tradició catòlica. El protestantisme és molt més exigent. I a Aurora boreal es transmet i s'explica.
No ho sé, suposo que és el cúmul de coses de la novel·la, però de veritat que feia molt de temps que no podia dir que un llibre m'havia agradat molt i que m'havia enganxat tant.
Així doncs, ja ha caigut el primer Sant Jordi.

Amanida de seitó + pollastre a la cervesa

2010-04-26T19:43:00.004+02:00

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Amanida de seitó i olives
Pollastre a la cervesa
Plàtan

Amanida de seitó i olives

Tallem un enciam iceberg o cabdells que ja vénen nets i en safata. En tallem tanta com ens en calgui (en funció de la gana de cadascú a l'hora de dinar). El deixem ben net i sense una gota d'aigua. El posem al tàper. És important que el tàper sigui hermètic.
Agafem seitó i en posem tant com ens convingui i la família ens permeti (a casa meva hi ha bufetades pel seitó)
Jo el faig a casa, però hi ha qui el compra fet. Per fer seitó, es baixa a la peixateria de confiança i demanem que sigui del dia, no val que sigui de fa tres dies, perquè queda tou. El decapitem, li treiem les entranyes, l'obrim, li treiem l'espina central, li donem la volta i li treiem l'aleta dorsal. El posem boca amunt en capes. Es sala cada capa. Finalment el cobrim amb vinagre unes quatre o cinc hores, depèn de la paciència. Es retira el vinagre i es cobreix amb oli d'oliva. Queda avinagrat, però a mi ja m'agrada. A més, amb l'oli i el vinagre del seitó s'amaneix l'amanida, que així no cal amanir-la.
S'afegeixen olives, millor si són amb pinyol, que són més gustoses. Recomano les verdes, però va a criteris.
Pollastre a la cervesa

Es fa a tires els pits de pollastre, ben nets de greix. Es fregeixen amb una mica d'oli. Quan estan ben fregits, es retiren. S'afegeix a l'oli del pollastre ceba tallada fina i es deixa enrossir. Se salpebra i quan comença a estar tova s'hi afegeix mitja llauna llarga de cervesa. Jo opto per Xibeca que no té gaire gas o l'Aldenbraun del Consum, que és prou útil per això. Quan la cervesa s'ha reduït força, el pollastre altre cop a la paella. Es deixa agafar gust uns deu minuts i ja està a punt.

Plàtan.

Plàtan. Es compren plàtans i es tenen al fruiter. Quan el plàtan amença de fer-se massa madur, cap a la feina i de postre.

En dos dies: Tallinn

2010-04-13T17:04:00.011+02:00

En una entrada prèvia vaig fer una breu introducció als països bàltics. Breu, molt breu, però això només és un humil bloc.
Tallinn és, des del meu punt de vista, una de les ciutats que conec amb el casc antic més bonic. I el trobo especialment bonic perquè encara manté la forma, les construccions i, fins i tot, l'ambient de l'edat mitjana, de la baixa edat mitjana. És molt senzill aturar-se al mig de la plaça de l'Ajuntament, la Raekoja Platz, i imaginar-se que un cavaller, amb el seu cavall, el seu arnès, la seva armadura, la llança, el fang i els cabells llargs, rossos i bruts baixarà i et foterà un crit.
I arribar a fer-te la idea que per aquells carrers empedrats i estrets hi passava una vida de palla, pesta i guerra. I de gerres escumoses de cervesa, de bàrbars i de totes les pel·lis com Excalibur...
Tallinn va formar part de la Lliga Hanseàtica i això es nota en gran part en la construcció de les cases, especialment de la zona que queda dins la muralla.

Així doncs, per ordre. Aquí us deixo l'enllaç a la web de turisme de Tallinn, però no és massa útil. Us recomano el mapa de Google, directament. Un detall previ: crec que el millor que es pot fer a Tallinn és passejar i perdre's pels carrers, mirar, tocar, olorar i deixar que la imaginació faci el fet. Però us faig un petit repàs del que jo crec (a la guia surten més coses, clar) que són imprescindibles.

Dins les muralles: imprescindible la Raekoja Plats, que és la plaça de l'Ajuntament i on es concentren un gran nombre de terrasses espectacularment atractives i càlides (fins i tot a l'estiu tenen estufes i mantetes pels clients). Des de la Raekoja, on a més de l'Ajuntament hi ha l'antiga presó (que nosaltres no vam saber trobar), s'arriba per un carreró, que es diu del Pa Blanc, a una de les farmàcies més antigues d'Europa i que encara funciona com a tal (si us calen aspirines, però, hi ha diverses cadenes de farmàcia bastant més còmodes), l'església de l'Esperit Sant que té un rellotge de fusta fora que és el més antic de Tallinn i el campanar el més antic d'Estònia. A l'església cobren per l'entrada i és decebedora.
Per qualsevol dels carrerons que es giri s'acaba anant a parar al carrer Pikk, que duu a l'església de Sant Olaf. L'església en sí és maca però val la pena sobretot pujar al mirador, perquè és el punt més elevat de la ciutat, deixant de banda el castell. Durant el recorregut del carrer Pikk no us perdeu les cases: hi ha el Saló Gremial de Sant Canut (ho juro, es diu així), la Sala dels Caps Negres, diverses cases medievals i modernistes convertides en museus i galeries d'art, i, estremidor, l'edifici on la KGB duia a terme els seus interrogatoris i tortures. Es reconeix perquè té tapiades les finestres, perquè no es pugués veure què hi passava a dins i perquè no se sentissin els crits.

A la sortida de la muralla, per la banda de mar, hi ha una porta amb una torre enorme, baixa i rabassuda, coneguda com a Margarita la grossa. És impressionant i d'ella neix la muralla que, de manera pràcticament ininterrompuda, volta tota la ciutat antiga, a trossos només de pedra, a trossos de pedra i fusta.
Pujant cap al castell de Toompea es pot veure el que queda d'aquest castell. Diuen que és magnífic, però (i és un gros però) no en queda res, excepte tres torres a les quals no s'hi pot arribar perquè queden dins de la seu del Parlament. Estaria bé que n'informessin, perquè tots fèiem cara de primu, a la porta del Parlament, intentant entrar, mentre els guàrdies ens miraven amb la mateixa cara que els barcelonins ens mirem els guiris: més aviat amb fàstic.
Hi ha tres torres, la Torre de la verge, on diuen que hi tancaven les prostitutes; la Hermann Pikk, la torre gran que és im-pres-si-o-nant i la Kiek-in-de-Kök, l'única a la que es pot entrar. Però val la pena, perquè el nom vol dir Cop d'ull a la cuina i, certament, si tens bona vista, alguna cuina es pot veure. Servia perquè els danesos controlessin què feien els estonis a dins de casa (una mica xafarders eren, perquè no dir-ho). Una mica com quan a Catalunya es van prohibir tots els ganivets, excepte els de cuina, que havien d'estar lligats a la taula, no fos cas que ens revoltéssim...Davant del Parlament hi ha l'espectacular Catedral d'Alexandre Nevski, ortodoxa. Senyores, per entrar-hi, tapeu-vos el cap. I al costat, l'Església de la cúpula, també de visita obligada.
L'endemà es pot agafar el tramvia 1 o 3 i anar fins al parc de Kadriorg, on hi ha el palau Kadriorg. És un parc francès, amb parterres de flors, fonts i passejos agradabilíssims. No cometeu l'error de menjar-vos un pastisset a la cafeteria de l'entrada: us cobraran quatre vegades el preu del pastisset, que només és correcte. Qualsevol pastisseria estònia els fa més bons i més assequibles.
Tres coses importants a Tallinn: el tramvia para al mig del carrer i per pujar i baixar s'ha de passar per entremig dels cotxes mentre circulen. Són educats i no atropellen els peatons, és un detall. La segona és que a qualsevol terrassa s'hi sopa fantàsticament bé: les cerveses són bones i fredes (millor la A le coq que l'altra, que no recordo com es diu) i el menjar és bo i consistent, sobretot el peix. La tercera és que a tot arreu parlen anglès (més o menys...) però no us espereu ni simpatia ni res semblant; són simplement correctes, que ja és suficient des del meu punt de vista. I, sobretot, no us espereu una ciutat barata perquè no ho és. Les coses són a preu de Barcelona i això vol dir tendent a car.

Per menjar: ja ho he dit: qualsevol terrassa, això sí, en horari europeu: a dinar a les 12-13h i a sopar entre les 18.30 i les 19.30. Podeu trobar excepcions, però vaja, seran això, excepcions. A mi em va agradar especialment el pub de l'hotel on estàvem, que tenia una terrassa magnífica a Viru, el carrer principal i un entrecot al pebre espectacular.

Per dormir: nosaltres vam estar al Vana Wiru Hotel. Ens va costar uns 80 euros la nit (que no és moc de pav) però estava just al davant la muralla i al centre del centre. Una meravella per poder fer turisme. L'hotel és correcte i l'esmorzar està bé. Us el recomano, sí. Podeu mirar de negociar el preu quan hi arribeu, perquè si no està ple, és possible que aconseguiu algun descompte (a nosaltes ens va passar. Oficialment el preu eren 114€).
Ah, una última recomanació. Si fa sol, et cremes. No penseu que com que només esteu a 21 graus a l'estiu no cal la crema. La crema protectora cal i molt. Jo em vaig cremar i sóc tendent a fosca de pell...

Crema de porros + hamburguesa amb ceba i patates

2010-04-12T20:11:00.007+02:00

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Crema de porros
Hamburguesa amb ceba i patates
Iogurt natural.
(en el post introductori m'he oblidat de dir que els meus menús se solen compondre de tres plats, ei)

Crema de porros:
Es netegen els porros ben bé de fang i altres. Es tallen petitets. Es pela i talla a dauets. Jo poso 3 porros per cada patata i és mitjaneta. Sofregeixo els porros i la patata amb mantega i un raget d'oli (per evitar que es cremi la mantega) i quan està ben sofregidet, hi afegeixo una mica d'aigua (que no arribi a cobrir les verdures del tot, que si no queda aigualida, la crema i passa a ser sopa, que és un altre plat), sal i pebre al gust, i ho deixo bullir durant uns 30 minutets. Tingueu present que mentre es sofregeix cal remenar-ho, que s'enganxa molt. Mentre bull, només cal donar-li una volteta de tant en tant.
Quan ja han passat els 30 minuts, es passa pel túrmix, perquè quedi ben fi. Jo hi afegeixo crema de llet i si tot hi això no m'acaba de convèncer, opto per afegir-hi formatgets. Com que sóc una quejica, hi poso Kiri, que són els que em molen més.
Com podeu veure, no és una crema de règim

Hamburguesa amb patata i ceba:
Es tallen patates a galls o a quadrats relativament grossos i es fregeixen. Quan estan fregidetes, es retiren de l'oli. S'agafen tres cebes i es tallen finetes i es posen a sofregir en el mateix oli que s'han fet les patates. Quan ja està toveta, s'hi afegeixen les hamburgueses, que es couen al gust de cadascú (per mi, recremades, gràcies). S'afegeixen les patates, se'ls dóna dues voltetes perquè agafin gustet a ceba i hamburgusa i ja està.

Iogurt natural:
Es baixa al súper, es va a la nevera dels lactis refrigerats i s'escull el que moli més (a gust del consumidor). Se'n compren quatre i per als següents dies. A mi m'ha toca iogurt natural que és el que quedava a la nevera.

Ala, que vagi de gust.
Avui no hi ha fotos del tàper perquè ja me l'he menjat i he decidit obrir aquest nou apartat quan tornava cap a casa. La foto no és meva. Me'n vaig a fer el sopar, que tinc gana!

Cuina de tàper

2010-04-12T19:56:00.003+02:00

El títol té una explicació. He decidit obrir una nova categoria de posts en aquest bloc d'utilitats diverses i temes encara més variats.
Fa molts, molts anys que cada dia menjo fora de casa. Des dels 18 que pràcticament cada dia d'entresetmana (és a dir, de dilluns a dijous i, sovint també el divendres) dino a la feina. Abans era a la facultat, ara al curro.
Com podeu comprendre, no em puc permetre el luxe de pagar cada dia 10 euros d'un menú o bé menjar un entrepà cada dia.
D'altra banda, tampoc no vull. En primer lloc, perquè no em dóna la gana: els menús no valen el que ens costen i acabes menjant malament i car; en segon lloc, perquè m'agrada menjar i, per tant, m'agrada cuinar per menjar bé; i en tercer lloc, perquè jo sé el nivell d'higiene i qualitat de la meva cuina i no conec tant la de la majoria de bars, restaurants, cases menús i d'altres d'aquest país.
El resultat és que fa molts més de deu anys (no penso dir quants, per cert) que menjo cada dia de tàper, fiambrera, taifa, carmenyola o qualsevol dels múltiples sinònims que conegueu per aquell pot que es fa servir per endur-te el menjar a qualsevol lloc i escalfar-lo (o no) abans de menjar.
Així, cada cop que em vingui de gust, me'n recordi, pugui i tingui temps, i a petició de quatre persones que ja m'han preguntat què em poso jo a la fiambrera (jo li dic així, què passa?), he decidit obrir aquesta nova línia de treball, a veure si a algú li és útil.
Dit això (la propera vegada no m'estendré tant), passo a explicar les receptes que cuino per dinar.
Si us són útils, em sentiré gratificada. Si voleu, també us proposo que feu aportacions, per socialitzar la millora de la cuina de tàper.
Aquesta foto l'he robada per la xarxa, però intentaré fer fotos (quan hi pensi, clar), dels meus tàpers. Crec que es pot conèixer una persona per com porta els tàpers (ja desenvoluparé aquesta filosofia un altre dia, però dóna per molt, ja us aviso)
Salut!

Introducció a En dos dies: Els països bàltics

2010-03-30T21:43:00.000+02:00

Aquest és un post introductori a tres posts més que faré així que pugui. Però sense una mica de contextualizació no seré capaç de transmetre què vol dir, per mi, fer un viatge a aquesta zona, a més de fer una mica la turista i fer allò tan poc glamurós de "Oh, Europa + Goita què fan ara".

L'any passat, l'agost del 2009, vam fer allò tan bonic de fer un viatge pendent. Teníem pendent anar cap als països bàltics. Una curiositat, un viatge iniciàtic, una aproximació a "què hi ha més enllà de la proclamació d'una independència?". I vam agafar les motxilles i cap a Estònia, Letònia i Lituània hi falta gent. Per aquest ordre. Primer Estònia, la més septentrional, la més nòrdica, en tots els sentits.
Recapitulem. Estònia, Letònia i Lituània han tingut una història dura, molt dura, sempre, però la més recent també ha estat complicada. Fins el 1992 no van aconseguir la independència de la Unió Soviètica i fins el 94 no es van retirar les tropes russes. Per tant, estem parlant de països que tenen un recorregut curtet en quant a creació de la seva pròpia indústria turística oberta al món (fins aleshores només hi havia turisme interior de la URSS, nombrós però poc divers, per ser delicada). El 1989 hi va haver la "Cadena bàltica" una cadena humana per la independència que va unir, agafades de les mans, gairebé dos milions de persones, des de Tallinn fins a Vilnius. Vam enganxar els actes de commemoració d'aquest fet i us asseguro que era molt emocionant.
Per tant, la situació de les tres capitals és curiosa. Per una banda, totes tres formen part de la UE i són completament europees; per l'altra, l'empremta soviètica és enorme i es nota fins i tot en les relacions amb els estrangers. El costum de posar candaus als ponts, com a senyal d'amor, després d'un casament n'és una mostra...

Dos consells ràpids: no els parleu en rus!!! Tothom el parla, però no volen fer-lo servir (hi tenen tot el dret, per alguna cosa tenen la seva llengua). Per tant, si voleu ser amables i educats, o bé parleu la llengua de la zona o bé en anglès, alemany, francès o suahili. Rus, no. Encara que la població russa de la zona sigui moltíssima, ni aquests volen que els estrangers els parlem en rus.
El segon consell: és més barat que aquí, sí, però no és molt més barat. Que ningú no es pensi que és una zona barata de viatjar, perquè no ho és. Aneu-hi amb diners suficients com per viatjar per qualsevol altre país europeu. Les guies de viatge estan desfassades i els preus han viscut uns increments dramàtics, sobretot a partir de la crisi econòmica del 2008-2009.

Tallinn, Riga i Vilnius, les tres respectives capitals no tenen res a veure entre elles. De fet, els tres països, a nosaltres que els posem en pack i considerem que són com una sola unitat, són profundament diferents entre ells i fins i tot van a bufetades (polítiques). Estan batallant constantment per diferenciar-se les unes de les altres i tenir una identitat pròpia, mentre que la resta de la món no sabem quina és quina, com qui diu.

Estònia defensa la seva identitat nòrdica, contraposada a la identitat més russificada de les altres dues. Lituània aposta per una certa proximitat per Ucraïna i Rússia, a distància però vaja, amb més bon rotllo que les altres dues. Letònia intenta sobreviure mentre el sistema sanitari s'ha declarat en fallida i és la més pobra de les tres, amb ciutats que arriben al 70% d'atur des de la retirada de les empreses russes (soviètiques). Col·laboren entre elles amb solidaritat i, a l'estiu, el primer ministre estoni va fer una crida a veure si es posaven d'acord per a poder funcionar juntes, ja que la resta del món les veia com a tals.

Mentre que Tallinn és una ciutat medieval, vinculada a la Lliga Hanseàtica, Riga és una ciutat modernista i Vilnius és romàntica, amb grans avingudes soviètiques. Cadascú té les seves preferències, però a mi Riga em va robar el cor.

Les històries de cada una d'elles és fosca. A les tres pots trobar els espais del KGB on torturaven i assassinaven la població autòctona. A les tres ciutats hi ha museus de l'holocaust, de l'holocaust propi, del que van patir aquestes poblacions. Són de visita obligada. Cal recordar per no permetre que torni a passar.

Les tres tenen problemes per tirar endavant. L'Estat del Benestar no està encara ben assentant en aquests països i la misèria es veu als carrers. Al costat d'edificis refets i recuperats, els habitatges cauen a trossos. Han optat per buscar noves vies d'ingressos i el turisme n'és una. Veurem com els va l'aventura europea però, per similtud política i per coincidència amb els anys, molts els comparen amb els països balcànics. Res a veure.
Ara, és un avís que hem de tenir clar. La independència és el primer pas. L'endemà s'haurà de consolidar el país. I, per tant, és important tenir clar amb quines institucions, amb quines infrastructures, amb quina indústria, innovació, sistema polític, ... hi arribem.
I jo tinc clara la meva opció.

L'home inquiet, Henning Mankell

2010-03-21T20:31:00.004+01:00

Fa un temps, de fet per Sant Jordi de l'any passat, em vaig regalar El xinès, de Henning Mankell. Em va agradar força, tot i el tuf postcomunistamaoista de la protagonista, que a ple segle XXI em va semblar completament fora de lloc. I vaig decidir que, ben mirat, potser que em llegís algun dels llibres que tenen com a protagonista en Kurt Wallander, el gran protagonista de Mankell.
Vaig optar per L'home inquiet, més que res perquè és el que em va caure a les mans un dia que vaig anar a la llibreria, a buscar-ne un altre.
I francament, quina mandra. Mandra de personatge, mandra de llibre. M'ha costat un munt acabar-lo. De fet, ha estat pràcticament fer deures, això de llegir-me L'home inquiet.
Gira a l'entorn d'un cas d'espionatge, real o imaginari, a partir d'uns submarins que ronden pels fiords suecs l'any 1982. I la desaparició dels futurs sogres de Wallander, segons ell a rel d'aquest problema amb els submarins.
A partir d'aquí, que crec que és un pretext, es dedica a explicar els problemes polítics derivats de la neutralitat política de Suècia durant la guerra freda i l'enfrontament obert entre Olof Palme i un sector molt més conservador de la societat sueca, com són els militars, i entre ells encara més conservadora, la marina.
Això podria ser francament interessant (ja ho sé, sóc una friqui), però no deixa de ser un pretext perquè Mankell ens presenti uns personatges que se suposa que són molt complexos però que a mi m'han semblat histriònics.
Un detall curiós, si més no. Sí que reflecteix la gran quantiat d'alcohol que arriben a ingerir els nòrdics en general i els escandinaus en particular i els problemes de relació que tenen els i les individues d'aquests països.
Però em sembla que deixo, per una llarga temporada, la literatura negra escandinava, perquè li estic agafant molta tírria, entre Larsson i Mankell.
Una llàstima, suposo.

Joc brut, Manuel de Pedrolo

2010-03-15T23:35:00.003+01:00

De setmana en setmana i tiro perquè toca.
Amb prou feines, entre el curro i la UOC, em queda temps per escriure ni deu ratlles amb tranquil·litat i sentit comú.
Tot i això, he fet una ressenya de Joc brut, de Manuel de Pedrolo, a nosaltresllegim.cat. La podeu veure des d'aquí, però aprofito per fer unes notes que allà no vaig fer.
Pedrolo s'hauria de llegir a les escoles. Però no el Mecanoscrit. S'haurien de llegir les novel·les que va escriure ambientades en la societat en la que ell vivia. La societat de postguerra, dels perdedors, dels que van viure humiliats, vençuts, tristos, miserables. Els que no podien ni tan sols somiar un futur millor, perquè no tenien temps ni de somiar.
A Joc brut el protagonista, el Xavier, descriu la seva mare com una persona treballadora, trista, que fa de bèstia de càrrega, de mula que treballa, que s'esforça per tirar endavant i aconseguir estalviar "unes pessetes" per poder oferir un futur millor.
Ell també és un home, jove, que treballa des dels 13 anys. Primer de grum, després de venedor (el que ara coneixem com a comercial), després de prospeccions de mercat per a un empresari amb pocs escrúpols, un estiracordetes, que li diu. Escanyapobres o explotador també seria adient. Tampoc no veu altre futur que un pis rellogat, gris, amb humitats. I això si hi ha sort.
A l'era de la generació ni-ni, de la generació ho veig, ho vull, ho tinc, a l'era de per què esforçar-me que ja sortirà d'alguna manera, Pedrolo ens faria recuperar una mica la dignitat. La seva i la dels seus personatges.

Neu a Barcelona?!

2010-03-09T21:31:00.004+01:00

Doncs sí, a Barcelona també hi neva, tu. I quan ho fa, ho fa amb ganes!
Però vaja, a veure, que som uns alarmistes, caram! Sí, ha nevat. Sí, ha nevat molt. D'acord. Però tampoc no és culpa de ningú i, francament, excepte els que encara estan sense llum i sense xarxa telefònica, la resta no ens podem queixar gaire. Que el govern té responsabilitats, evidentment, però la ciutadania també en tenim!

Que ahir, a les 12.30 del migdia tots els homes i les dones del temps ja amenaçaven que a la tarda seria molt, molt pitjor. I tothom va esperar a l'últim moment per marxar cap a casa, no fos cas que el país s'enfonsés si nosaltres no som al peu del canó... D'altra banda, de quin canó? A quina botiga va anar algú ahir a comprar? A quina activitat lúdicofestiva es va desplaçar la gent? A quina classe de quina escola d'idiomes?
Jo, ahir, amb l'aquiescència del meu jefe, a les 14.30 vaig tocar el dos volant, perquè em temia que si no, em quedaria atrapada al tren. Efectivament. El tren que vaig agafar va ser l'últim que va passar amb normalitat. Els següents, aturats cinc hores a Sant Cugat, Vallvidrera i altres llocs encisadors si no hi fa tanta rasca. Però el tren anava buit. Per què? Que la gent no veia que seguia nevant i s'incrementava?

Per què ningú no porta cadenes al cotxe? Els mateixos que diuen que "sí, home, comprar-me unes cadenes per una vegada que neva cada deu anys" exigeixen que es comprin llevaneus i que el govern en pes (tots, el municipal, el nacional, el comarcal, el de barri i, si poden, l'europeu) es posin a treure neu amb una pala, a la porta de casa seva o del seu cotxe.
D'acord que Interior va fallar, descaradament, en la comunicació. Sí. Però fa deu anys, quan va passar el mateix el país va estar col·lapsat 4 dies seguits. Aquest cop, un dia i mig, i només un tros. Fa deu anys, el 2001, va caure tota la xarxa elèctrica del país. Ahir només una petita zona i tampoc no se'ls pot culpar perquè els arbres caiguin pel pes de la neu. Siguem justos, que tampoc no cal lamentar pèrdues de vides humanes, que seria el més greu. Inconvenients, molèsties, malsdecap, incomoditats i putades diverses, és cert. No intento defensar-los, senzillament posar-ho en relació a la realitat.

Milers de persones van començar a treballar immediatament i a tots els municipis del país es van activar immediatament els mecanismes per garantir el benestar de gairebé tothom. Poliesportius a disposició de tothom que ho necessités, brigades municipals, sopars calents, recollida de gent a carreteres... Segur que no s'ha fet res bé? Segur que els ciutadans no en tenim cap culpa, amb la nostra falta de previsió?
Ara, que si el Saura monta un circ, com a mínim li creixen els nans.... :)

UOC o la disciplina prussiana

2010-03-07T12:41:00.002+01:00

Fa més anys dels que voldria que em vaig llicenciar de la carrera que fa que cada dia pugui menjar i pugui vestir-me. A més, em serveix també per pagar factures, tot i que sense el sou del col·lega, difícilment podríem fer tantes coses.
Fa també força anys que amb un amic vam decidir matricular-nos a la UOC per fer alguna cosa de profit amb les nostres neurones, perquè no s'atrofiessin més del que era imprescindible. Bé, les que ens quedaven.
I en un moment de locura, ens vam matricular. Ell ho va deixar pràcticament a l'inici; jo em matriculo cada semestre, com un ritual d'inici de curs... I cada vegada que arriba la primera PAC, la primera Prova d'Avaluació Continuada (o la Punyetera Angoixa Constant) em pegaria de cops de cap contra la paret perquè em sotmeto a mi mateixa a un ritual horrorós: trobo qualsevol cosa millor a fer que posar-me a estudiar i escriure les PAC. Qualsevol vol dir qualsevol: des de treure la pols a aquelles figuretes que no recordes que tens, fins a intentar una recepta sudcoreana que vaig trobar en una revista de viatges a la consulta de la dentista.
Avui toca PAC. Per tant, he optat per rentar plats, pelar l'escalivada, netejar la catifa, escriure un post al bloc (que també tocava,...), llegir-me de nou una directiva europea (per sentir-me menys gandula), rellegir-me un Mortadelo y Filemón que em van regalar fa deu dies, buscar taques a la paret del bany i netejar-les... I estic a punt a punt de tirar arròs i llenties al terra i posar-me a separar-les.
Qualsevol cosa menys estudiar. I això que ho faig perquè vull...

Nosaltresllegim.cat

2010-03-04T23:45:00.003+01:00

Fa uns dies, dimarts per ser exactes, a través del Facebook vaig llegir una crítica d'Els homes que no estimaven les dones a un bloc que no coneixia: Nosaltresllegim.cat. Com que ja coneixeu la meva opinió sobre aquests llibres, no m'estendré aquí a dir què em semblen.
Però sí que permeteu-me que us presenti aquest nou bloc, www.nosaltresllegim.cat, que segur que n'hi ha moltes que us agrada (també n'hi ha molts, però les moltes són més comentaristes del meu bloc, la veritat).
A més, em fa il·lusió que m'hagin demanat que hi col·labori. No només m'ha pujat l'ego, cosa que també li agraeixo a la Montserrat Brau, que és qui m'ho ha proposat, sinó que a més és un plaer poder participar d'una iniciativa que m'agrada, em satisfà, em motiva i, perquè no, em fa sentir volguda (ei, tots i totes tenim dies més tontets, què voleu).
La meva primera col·laboració va ser aquesta, amb Sense ni cinc a París i Londres, de George Orwell.
Espero que us agradi, però sobretot espero que us apunteu, també, a llegir Nosaltresllegim.cat. Val la pena, hi ha llibres molt interessants i, sobretot, gent a qui li agrada llegir i a qui li agrada parlar de llibres amb passió.

PS. Prometo actualitzar-me. El bloc i jo. Algo farem. Encara no sé el què. Però ens revolucionarem. Que ens cal. Anar al Sephora ja està fet; ara falta aplicar els nous tons... :)

Notícies

2010-02-20T23:43:00.001+01:00

Frankenstein, de Mary Shelley

2010-02-17T21:56:00.007+01:00

Finalment m'he llegit Frankenstein, de Mary Shelley. Un referent de la literatura universal i un clàssic entre els clàssics.
Avui faré un comentari de text clàssic. Uns bons professors de literatura es mereixen un homenatge, ni que sigui des d'aquest bloc.
L'autora del text és Mary Shelley, que en el moment de començar a escriure el llibre tenia tot just 18 anys i era l'amant de Shelley, que no s'havia divorciat encara de la seva primera dona. De fet, mai no se'n va divorciar; ella es va suïcidar. Per tant, en aquella època Mary Shelley encara no era Shelley, era Mary Wollstonecraft Godwin, filla de Mary Wollstonecraft, escriptora i feminista, i de William Godwin, filòsfof i liberal. Tot i que la seva mare va morir deu dies després de néixer ella, Mary va créixer en un entorn educat, liberal i on podia desenvolupar els seus projectes, en una època on les dones no gaudien, precisament, d'aquests luxes. Malgrat tot, fins i tot abans de començar a escriure Frankenstein o el modern Prometeu (1816), ja havia parit una criatura de Shelley. Tot això, abans dels 18. Shelley, l'home de qui va parir quatre fills i només en va sobreviure un, i que no es va voler fer càrrec dels seus fills quan la seva primera dona es va suïcidar.
Un estiu, Shelley, Mary, Lord Byron, Claire Clairmont (germanastra de Mary i amant de Byron en aquell moment) i John William Polidori van ser junts a Suïssa. Lord Byron, gran exponent del romanticisme, era una de les majors influències literàries del moment. Elegant, intel·ligent, guapo, valent, temerari... l'exponent d'home que podria fer un anunci de Brumel - la colonia de los hombres (llicència literària de l'autora del bloc). Durant uns dies, el mal temps no els deixava sortir a passejar i es van dedicar a llegir relats de fantasmes i a fer una aposta: a veure qui d'ells escrivia el millor llibre de terror. A partir d'aquí, neix Frankenstein.
Curiosament, només va ser una de les dones qui va escriure alguna cosa de profit; els homes es van limitar a mirar-s'ho i a murmurar que "estava molt bé que la noia fes els seus intents en la literatura" (explicat en les mateixes notes de l'autora del llibre).
Un cop feta l'anàlisi de l'entorn, endavant, seguim. Passem a l'anàlisi dels personatges.
Frankenstein o el modern Prometeu és un llibre que es pot definir, des del meu punt de vista, com un dels grans exponents del romanticisme, juntament amb Werther, de Goethe (Les penes del jove Werther, per ser exactes, 1774). Si a Werther, que el vaig haver de llegir a l'escola, el vaig odiar a la segona pàgina i vaig pensar que va trigar massa a suïcidar-se, Frankenstein em cau malament.
No el monstre, no. El seu creador és el que em cau malament. Víctor Frankenstein és un egoista, egocèntric, irresponsable, impresentable, cruel, manipulador i trampós. A més, és dèbil. El món gira entorn d'ell i només pensa en ell. Totes les persones que diu que estima i que són els seus amics (pare, mare, germans, l'Elisabeth, el Clerval...) són, senzillament, pretextos per poder parlar d'ell. De com ell se sent sobrepassat per les circumstàncies, de com ell pateix, de com ell sofreix, de com ell es considera culpable de tot... Però en cap cas intenta posar remei, intenta resoldre-ho, assumeix cap mena de responsabilitat dels seus actes.
La història comença al Pol Nord. Un anglès, que ha decidit que vol trobar un món feliç al Pol Nord, recull un home que cau esgotat d'un trineu. Aquest home esdevé el seu amic i li explica una història "terrorífica".
Víctor Frankenstein, un noi jove de casa bona, que té la sort de poder rebre una formació exclusiva, que gaudeix de la natura (un altre dels trets del romanticisme, el vincle amb la natura i el pes que l'entorn natural té en tota la història i en l'estat d'ànim del protagonista), després d'estudiar molt, descobreix com crear vida. I en crea. I finalment, un cop ho ha fet, considera que ha creat un monstre.
I a partir d'aquí se succeeix una història de terror. De terror de veure com es crea un ésser, que desenvolupa sentiments, que necessita afecte, que vol crear vincles, es troba completament sol i decideix fer patir per venjança.
Un gran llibre, evidentment. Però, sincerament, la construcció de personatges només és reeixida en el cas del monstre (que, a sobre, no té nom). La resta, són personatges plans, avorrits, previsibles i buits.
I no parlem del paper de les dones, que es limiten a ser-hi per cuidar, per fer de mobles, per ser utilitzades segons els desitjos dels homes del llibre.
En definitiva, no sé perquè llegeixo textos de l'època romàntica. M'avorreixen i els seus protagonistes són insofribles.

Arctic Monkeys, Palau Sant Jordi

2010-02-07T12:23:00.004+01:00

Ahir al vespre, amb una amiga, vam anar a fer una estona d'adolescents funcionals a l'Annex del Palau Sant Jordi, on tocaven els Arctic Monkeys. A mi m'agraden moltíssim; ella ni tan sols els coneixia.
De fet, vaig fer trampes. Al setembre, quan vaig saber que venien a Barcelona, vaig comprar dues entrades i vaig pensar que ja enganyaria a algú perquè m'acompanyés. Si no trobava ningú, sempre li podria demanar, si us plau per favor, i a canvi d'algun cost, al col·lega, que odia profundament els Arctic Monkeys, els Reverend and the Makers, els Babyshambles, els Dirty Pretty Things però els aguanta a casa.
Finalment, i després de pagar uns quants suborns, vaig trobar una amiga que es va deixar torturar, i a les 19.30 hores d'un dissabte vam fer cap al Sant Jordi.
De bones a primeres, Pam! El putu 3GSM. Ja coneixeu la meva simpatia cap a aquest saló però des d'ahir encara els odio més. L'avinguda Maria Cristina tallada perquè els senyors puguin lluir mòbil a gust. Estic pensant de posar-los una denúncia per robatori. Sí, de la meva ciutat. Apa, a donar la volta del mil·leni pel carrer Lleida...
Quan vam arribar a dalt, vam veure que les coses han canviat. No només han posat tauletes i sofàs, sinó que, a sobre hi ha guardarroba!!!! En un concert!!! La veritat és que vam pensar que comencem a estar viejunas, però vaja, n'hi havia de molt més vells, per la zona.
El concert va començar amb retard, però va ser espectacular, s'ha de dir. Feia temps que no veia un directe tan contundent (des dels Cure!) i que motivessin tan el públic. Van començar presentant una cançó d'Humburg, el darrer CD, però es van posar de seguida a tocar grans èxits (I bet that you look good on the dance floor, A view from the afternoon, Brainstorm, If you wew There, beware, This house is a circus, Still take you home...). Personalment, Humburg no m'acaba de convèncer, però no el van repassar de dalt a baix. Van tancar amb Do me a favor i 505.
Un gran concert, la veritat. Però la sala anexa no sona tan bé com el Sant Jordi. Si estaves al davant, sonava força bé. Però quan ens vam retirar cap a la barra, a la recerca de l'aire perdut, vam notar la distorsió excessiva.
I mentre escoltava i cantava com si tingués 16 anys Brainstorm em vaig recordar que un company de feina, i nogensmenys amic, em va explicar que portarà la seva filla a veure els Cranberries. I vaig pensar que hi ha coses que és millor que els pares no vegin... :)
Per cert, Nu, gràcies per la nit. Va ser fantàstica!

Diumenge

2010-01-31T17:15:00.002+01:00

Es diu de diumenge que és el dia del senyor. Deu ser-ho, no ho sé. El que segur que no és és el dia de la senyora. El diumenge és el dia en què la majoria de les dones que treballem fora de casa ordenem, planxem, organitzem, cuinem i deixem a punt la casa, la cuina i els armaris per encarar la setmana següent amb una mica de dignitat i tranquil·litat.
Si hi ha hagut sort, el senyor col·labora en aquesta posada a punt de la casa. Si hi ha hagut poca sort, ajuda. Si no n'hi ha hagut gaire, com a mínim no molesta. Si no n'hi ha hagut gens, a sobre emprenya.
Sóc una afortunada i a mi em toca sort. El senyor col·labora. Però aleshores ens trobem que el diumenge a la tarda, en lloc de ser el dia en què et dediques a fer res, que és molt sa i molt recomanable, es converteix en el dia "la rentadora se'ns ha estressat" o, alternativament, "s'ha acabat l'espai al congelador; i ara què fem?".
Tot i això, cal reconèixer que la tele ajuda. Amb la porqueria de programació que fan a la tele, fins i tot t'agafen ganes de posar-te a rentar plats, ni que sigui per no empassar-se bodrio rere bodrio...
Ara, la veritat és que trobo a faltar que facin el Barça. Per mi, un diumenge a la tarda no és diumenge del tot si no sento el Barça per la ràdio.
Què hi farem, sóc animal de costums...

Sherlock Holmes, de Guy Ritchie

2010-01-23T13:04:00.003+01:00

Ahir vam anar a veure Sherlock Holmes, de Guy Ritchie. Em feia gràcia veure una nova versió, menys típica, més física, de Sherlock Holmes. S'ha de dir que el fet que fos del Guy Ritchie també em va motivar. És un director que m'agrada molt. Lock&Stock és una de les meves pelis preferides, igual que Snatch.
S'ha de reconèixer que divorciar-se de la Madonna li ha anat la mar de bé, al Guy Ritchie. RocknRolla era més fluixeta, tot i que jo trobo que el Gerald Butler està impressionant.

Però tornem a Sherlock Holmes. En primer lloc em va sorprendre com ha millorat, físicament, en Robert Downey Jr, que deu haver disminuït o eliminat el consum de drogues, perquè fa molt més bona cara que darrerament. Hi ha una escena on se'l veu sense camisa i deu haver dedicat força hores al gimnàs. També em va sorprendre que s'assembla força a Dustin Hoffman. Això pot ser positiu o negatius, si us agrada o no el prota de Tootsie, clar. Downey Jr va guanyar el Globus d'Or per aquesta interpretació.

Jude Law mai no ha estat sant de la meva devoció. El trobo extraordinàriament fred. Una persona, com la Uma Thurman, que podríem dir-ne aquosa. No tenen consistència física. Són eteris. Tan rossos, ulls tan blaus, tan bonics, que són com de porcellana, fràgils i freds. Però vaig trobar que feia un Watson espectacular.

La peli està molt xula. L'ambientació és increible, és ràpida, és àgil. L'argument té el seu què durant una estona. Després grinyola una mica, però vaja, sempre m'ha semblat que els arguments de Sherlock Holmes grinyolen, de manera que res de nou.

El que sí que em va fer molta gràcia són les contínues referències, homenatges o "guinyus" a altres pel·lícules.
Em va semblar que l'inici és un homenatge obert a El secret de la piràmide, per l'ambientació i pel fil argumental. També n'hi ha una altra, de referència, amb la mort d'un dels personatges.
S'homenatge, també, Indiana Jones. El dolent dolent apareix amb una caçadora de les típiques que porten els nazis en les pelis d'Indiana Jones.
El club de la lluita, també apareix en un parell d'escenes i també V de vendetta (dolenta com ella sola, per cert!).
Crec que tenim Sherlock Holmes per dies, perquè la peli tanca l'argument, però deixa oberta la continuació.
Per cert, algú sabia que Holmes és humà i té vida privada? Doncs aquí sí. I el més increible: Watson també té vida, a part de Holmes. I vicis... típics de les pel·lícules de Ritchie, com el joc!

Tu, de què vas?

2010-01-12T21:02:00.002+01:00

Els de l'ajuntament de Vic han anunciat que no empadronaran a persones que no tingin regularitzada la seva situació administrativa. Ras i curt, que els que no tinguin papers, no tindran padró. Fins aquí, des del meu punt de vista, deplorable, perquè l'única cosa que estan fent és fer-li la campanya electoral al racista, xenòfob i pervers de l'Anglada, de Plataforma per Catalunya. A sobre, de gràtix. L'home es deu estar fregant les mans.
Però això em preocupa relativament poc. El que em fa pànic és el que està fent el Basté, que porta dos dies fent unes tertúlies i amb uns tertulians i tertulianes que estan ratllant també el racisme, la xenofòbia i la perversitat, des de les seves tribunes daurades i impol·lutes, d'intel·lectualitat del país. Ja podem patir si aquesta gent són els intel·lectuals.
En Basté hauria de començar a entendre que treballa en un mitjà de comunicació, que no està assegut en una taula de cafè amb uns amiguets i xerrant al menjador de casa de tot allò que els passa per la barretina. Perquè aquesta barretina que estan, suposadament, defensant en primer lloc no és seva en exclusiva i en segon lloc no és igual per a tothom.
Amb quin dret s'atorga ser la veu de Catalunya? Amb quina presumpció la seva veritat és la veritat de tothom?
Amb quin dret li pregunta a un noi que es diu Karim i que parla un català perfecte d'on és originari? I els que estaven asseguts a la taula, poden treure a lluir orígens que es remontin al segle X, amb Ramon Borrell negant-se a renovar el vassatge amb els francs? Quan s'adonarà el Basté i tota la gent com la que tenia asseguda a la taula que el Karim s'hagués pogut dir de cognom Castells? I que aviat hi haurà Núries Al Nassir, Yéssiques Salvador, i qualsevol de les múltiples combinacions de noms i cognoms catalans i foranis?
Què li molesta al Basté i als seus contertulis? El color de la pell o el comportament d'algú? L'ocupació del carrer que es fa, els molesta perquè ocupen l'espai o perquè són marroquins? Els molestaria igual si fossin nascuts a Berga? Els crits, la música, el que molts d'ells no parlin el català, no se n'han adonat que també és responsabilitat nostra, que som permissius, ganduls i canviem d'idioma a la que ens sembla que algú no ens entén?
Visc al centre de Barcelona i no crec ni en papers per tothom ni en que aquí hi cap tothom. És estúpid i de ser curts de gambals pensar-ho, a part de ser un miserable, perquè és mentida. No hi cap tothom. I percentatges de població de fora de més del 40% en zones del país és inaguantable en qualsveol comunitat. Però el que és evident és que no podem agafar i fotre'ls fora, perquè ja hi són, han vingut per quedar-se i per llaurar-se una vida aquí. Busquem fórmules perquè siguin dels nostres, siguin quins siguin els nostres. Perquè no hi hagi un ells i un nosaltres. I no demanem solucions a una classe política, perquè no existeix una classe política. N'hi ha uns quants que es dediquen a al política, i d'aquests uns quants n'hi ha massa que ja fa massa temps que s'hi dediquen i que haurien de deixar de fer-ho, perquè pensen amb esquemes del segle XIX al segle XXI.
Però també hi ha premsa que s'ho hauria de fer mirar. De fet, la majoria. Perquè fa molts anys que espero sentir un mitjà de desinformació que no em vulgui manipular, fer combregar amb rodes de molí, fer-me creure que la seva veritat és l'única i que ells sí que saben què hem de pensar.
Per sort, la ràbia m'ha fet recuperar uns vells coneguts, Els Pets. I mira, he recuperat Tu de què vas i No n'hi ha prou amb ser català. Basté, recupera'ls i aplica't el "de català no s'hi neix, se n'exerceix". I de passada, que la Rahola recordi que ella amb els feixistes no s'hi asseu, els combat. Aquests últims dies sembla que, a més, s'apunti al seu bàndol...

Bon any 2010!

2009-12-30T21:28:00.003+01:00

M'agrada començar l'any bé i això vol dir: bona companyia, bon vi, bon menjar, bona música i, després, tranquil·litat. I al cap de pocs dies, bona lectura i bons viatges. Sí, m'agrada viure bé.
I per començar bé, com he dit, cal bona música. Propostes que us faig, de grans cançons que, a més, han estat importants per mi aquest any.
Que sigueu molt felices, molt feliços. Que els somnis es facin realitat, però no tots, per poder seguir lluitant i guanyant. Que la gent que us envolta us faci sentir estimats i que al vostre entorn envieu amor. Que planteu cara. En definitiva, que visqueu.
Salut i un brindis virtual!

Desitjos

2009-12-26T12:22:00.003+01:00

Fa molts i molts dies que no escric res, perquè no he tingut temps. I per una vegada, aquesta falta de temps és positiva.
Ha estat un gran any, per mi. Un any ple de sorpreses, d'alegria, de viatges fantàstics, de llibres interessants, de plaers grans i petits, de retrobaments gratificants i pèrdues petites, de certeses que no han trontollat i de dubtes que s'han aclarit, d'amistats que s'han fet més fortes, de misèries individuals que s'han fet petitones.
He vist Riga, Tallinn, Vilnius, Kaunas, Tartu, Niça, Jerusalem, Tel Aviv, Haifa,... entre d'altres llocs que no coneixia i que m'han fascinat.
He vist Barcelona, Terrassa, Vilafranca, Manresa, Puigcerdà, Tarragona,... entre altres llocs que ja coneixia i que he redescobert.
He sortit de festa i m'ho he passat molt bé. M'he quedat a casa i he estat millor.
He llegit llibres apassassinants, com els de la Batya Gur i llibres terrorífics, com els del Stieg Larsson.
He fet regals que han triomfat i m'han fet regals espectaculars.
He cuinat plats nous que m'han fet feliç per la cara d'alegria de qui se'ls menjava i plats que he llençat pel vàter perquè se m'han cremat.
M'he indignat amb les notícies de la tele i dels diaris i he decidit seguir pensant el que jo vulgui i no el que em diguin que m'he de creure.
He disfrutat amb la meva feina i m'he emprenyat quan no sortia bé.
He lluitat contra cosetes i he triomfat en la meva lluita quotidiana contra l'avorriment.
En resum, que ha estat un gran any. I el meu desig per l'any 2010 és que sigui tan bo com el 2009.
La crisi econòmica, evidentment, ens ha afectat i ens ha fet por. Però ens ha obligat a replantejar-nos què és important i què és superflu. Què ens cal i què no.
En definitiva, ens ha obligat a créixer. I, per mi, això és bo.
Us desitjo un any 2010 fantàstic i que trobeu allò que us fa feliços, malgrat tot.

En dos (12) dies: Israel

2009-10-26T19:40:00.007+01:00

Com que encara estic en reubicació, com una guiri qualsevol, les imatges amb què m'he omplert els ulls els darrers dies i encara estic processant... Unes quantes, no les millors, no les més interessants. Només unes de representatives.

Sobrepassada

2009-10-01T21:22:00.003+02:00

Estic sobrepassada d'informació.
Ja no sé si el Millet ha espiat la Generalitat per fer uns informes sobre els vicepresidents del Palau de la Música.
O bé si el Barça jugarà a l'hotel del Palau, mentre els regidors requlifiquen la Generalitat i els periodistes espien els mòbils dels consellers.
O bé si no hi haurà requalificació dels terrenys del Barça, ni del Palau, ni de la Generalitat i deixaran d'intercanviar zones verdes en cementiris per alçades en zona de luxe (i això jo ho he vist amb els meus ullets marrons).
O bé si finalment en B(M)illet estirarà de la manta i deixarà amb el cul enlaire tota la gent que diu que ha sucat d'aquestes comissions pagades de sotamà (imprescindible la confessió que va publicar la Vanguardia el 17 de setembre).
O bé si els del Barça es deixaran de parides i faran la feina que els toca fer, començar a preparar els fitxatges per la temporada vinent, la campanya electoral o seguir menjant a dues mans i seguir posant-se com bacons.
O bé si els estudis de la Generalitat tenen alguna mena d'utilitat, a més de servir per posar al terra quan es frega.
En qualsevol cas, el que no es pot permetre és que tot plegat quedi en escàndols de portada del tebeo aquest que és el Periódico i que posi en dubte totes i cada una de les institucions del país, així, d'una plomada.
El Millet és un lladre. Fins aquí, totes i tots d'acord. Doncs al talego. Ell i tots els seus compinxes, tots, els qui sigui oportú: polítics, periodistes, constructors, músics, gerents, directors adjunts i porters. Tots i totes, qui calgui.
El Joan Oliver i en Joan Laporta no són aigua clara. Doncs que els seus socis i patitzants els fotin al carrer a les properes eleccions, que per això és un club privat. I si consideren que és bona la seva gestió, doncs que els tornin a votar.
Els que hi han contractat informes innecessaris i cars amb diner públic, de totes i tots, que pleguin d'una vegada i que se'n vagin a l'OTG (al carrer Aragó, cantonada amb Casanova, n'hi ha una, per si no la coneixen) a buscar un curro més adient a les seves capacitats. El de xoriço està previst al carrer Hospital, però hi ha molta demanda.
I dit això, que permetin que tota la gent que treballa honradament en fundacions, en equips esportius i en política, que és molta i curra molt, pugui fer-ho amb dignitat i sense haver d'amagar-se'n, que ja fa pena que uns quants indignes, ajudats per uns pseudoperiodistes envejosos i amb odi, posin en escac l'estat que estem intentant construir.
Perquè em fot que tinguem totes les misèries d'un Estat sense tenir cap de les virtuts.

Torrelles de Foix, Alt Penedès

2009-09-10T18:16:00.012+02:00

En èpoques de crisi, cal imaginació i ús de tots els recursos.

Per això faig servir el meu bloc per a anunciar la venda d'un pis a Torrelles de Foix, a l'Alt Penedès.
El pis té 65 metres quadrats, tres habitacions, menjador, cuina i bany i està moblat i equipat amb tots els electrodomèstics (en funcionament, ja que tots els subministraments estan donats d'alta).
S'hi pot entrar a viure avui mateix. El preu és de 90.00o euros, però en podem parlar.

Hi ha un jardí comunitari, així com dues piscines, una gran i una petita. Té bones vistes, fins a Montserrat.

Torrelles de Foix està a l'Alt Penedès, al mig de la ruta del vi, de les caves i de les vinyes. És un poble preciós a 12 quilòmetres de Vilafranca del Penedès, amb un entorn natural que permet les excursions al patrimoni romànic, a la natura (fonts, rius i vinyes, així com entorn muntanyós), i hi ha activitats de lleure natural (cavalls, senderisme...).
Hi ha autobusos que uneixen Vilafranca i Torrelles i que estan lligats als horaris de la Renfe.
Les nenes i els nens poden córrer lliurement pel poble, amb les bicicletes o bé a peu, o poden fer-hi excursions.
Com a llocs d'interès hi ha la riera, la Font fresca, la Font de l'Omeda, la Font perduda i la Font trobada, entre d'altres.
Les festes majors, al voltant del 25 d'agost, atreuen molta gent de tota la comarca i són un dels esdeveniments amb més seguiment de la comarca.
Si us plau, si sabeu d'algú que pugui estar-hi interessat o interessada, feu-li arribar aquesta informació.

Bons propòsits per al nou any. 1er: posar la casa en marxa

2009-08-30T12:50:00.002+02:00

Ja hem tornat de vacances. Ja hem deixat caure les motxilles al terra del menjador, hem donat l'aigua, la llum i el gas (estic farta que un dels meus veïns penques em punxi la llum; almenys a l'agost s'ha de fotre i fer servir espelmes!), hem obert la nevera i ens hem posat a plorar per la buidor i hem posat la tele i ja m'he indignat amb TV3. En definitiva, comencem la vida normal.
Aquest any serà diferent, almenys un tros, però per intentar evitar la meva crisi "torno al cole", he decidit començar els meus bons propòsits quan toca, al setembre.

Propòsit 1: posar la casa en marxa.

Això vol dir buidar motxilles, omplir rentadores, buidar rentadores, omplir estenedors, buidar la càmara de fotos a l'ordinador, omplir la nevera, buidar les bosses amb els pocs regals que hem portat per la família (ens ha sortit més car el viatge del que pensàvem!), omplir els pulmons amb la humitat de Barcelona...
M'he llevat d'horeta perquè el meu propi llit m'ha semblat un estrany, m'he dutxat i ja tornava a suar (maleïda xafogor barcelonina!), ha baixat a esmorzar al bar perquè no tenia ni una gota de llet a casa, m'he arribat a l'Opencor per comprar alguna cosa per dinar i m'han atracat a la caixa: 15 euros per unes salsitxes i una amanida de bossa, he tornat a casa maleint la brutícia de la ciutat i la pudor a pixum, m'he mirat les motxilles i els he pegat una coça per apartar-les del pas, he posat les salsitxes i l'amanida a la nevera, m'he assegut davant l'ordinador i he pensat en el propòsit 2: ja ho faré demà, que total, tampoc no cal posar les coses en marxa massa ràpid...

Comencem l'any com el vam acabar, fent el dropo!

Tanquem per vacances!

2009-07-27T22:02:00.001+02:00

Tot i que oficialment encara no estic de vacances, me les prenc del meu bloc, que és de les poques coses que decideixo jo sola amb mi.
Per tant, us deixo amb imatges que fan vacances! Que us provin molt i que torneu amb les piles carregades!

Apriorismes estúpids (5): "Jo faig crítica televisiva", per Ferran Monegal

2009-07-14T23:36:00.003+02:00

Us deixo, per si a algú li interessa, el correu que li he enviat al Monegal, de BTV, i que segur que no llegirà en públic...
Si algú s'apunta a denunciar aquest farsant, almenys farem pinya. No em prenc la molèstia ni de penjar-ne una foto....

"Benvolgut senyor Monegal, o bé els seus i les seves ajudants,

els vull fer arribar la meva queixa en relació al seu programa. Vostè o vostès diuen que el fan és crítica televisiva, però en realitat no fan res més que re-ensenyar de nou totes les misèries que passen a la televisió. El crim de les nenes d'Alcàsser reproduït del programa de l'Albert Castillón, els nens que n'apallissen un altre i ho han gravat pel mòbil, els pares que han estat humiliats...

Avui mateix, sota el paraigua de denunciar els 9 minuts que Cuatro va passar ensenyant la mort d'un noi a Pamplona, en els Sanfermines, ens els ha passat, íntegres, perquè si algú no els havia vist, els pogués veure. I denunciava que Cuatro feia pornografia amb la mort del noi? Què se suposa que feia vostè? I amb la mare? Si Antena3 havia estat miserable ensenyant el dolor de la mare, vostè s'hi ha abonat, també.

Però el que em sembla ja més lamentable és que vostè es vulgui fer ressò de la detenció de Sergi Vicente a Urumchi quan estava cobrint les manifestacions de uigurs en protesta contra la violència han (ètnies xineses que estan en conflicte per diversos motius, entre els quals moviments independentistes, protestes de discriminació religiosa, problemes econòmics, persecucions contra els uigurs que han passat de ser més del 70% de la població a ser només el 30%, entre d'altres...), digui que l'han detingut per alguna cosa que vostè ni sap ni, literalment, "li interessa"... Potser és que la notícia no era prou escabrosa, prou sagnant, no hi havia prou misèria, no hi havia la Merceditas Milà ni la "ratomàquia" que tant li agrada?

Benvolgut senyor Monegal, em sembla que fa trampes i que ens intenta fer passar bou per bèstia grossa. I no és la primera vegada que ho crec, però aquest cop em sembla ja tan escandalós que li faig arribar la meva queixa, que segur que no llegirà en públic.

Ben cordialment"

Apriorismes estúpids (4): quan hi ha crisi, no s'ha de fer Festa Major

2009-07-12T11:39:00.007+02:00

Cada dia, a les pàgines dels nostres il·lustres mitjans de comunicació escrita, ja sigui en paper o al web, podem trobar cartes de ciutadans i ciutadanes, que de forma més o menys anònima, expliquen a la ciutadania que és una vergonya que es facin festes majors arreu del país, tenint en compte que estem en crisi.
Amb això, suposo, deuen voler dir que és llençar els diners programar actes lúdico-festius, quan hauríem d'agafar tots els dinerets i dedicar-los a donar subvencions, ajuts i altres a la gent que s'ha quedat sense feina.
Un moment, si us plau. Pensem.
Les administracions públiques ja dediquen una bona part dels seus recursos a donar protecció a la gent que es troba en situacions crítiques. L'Estat del benestar ens garanteix a totes i tots una protecció suficient, tot i que en alguns casos (i sempre n'hi ha de més extrems) en què la protecció falla. A casa nostra, pràcticament ningú es mor de gana. Pràcticament ningú es mor de malalties curables (i dic curables, no de malalties estranyes, no de malalties terminals i no de vellesa). A casa nostra, pràcticament ningú es troba dormint al ras. Les escoles i la sanitat són gratuïtes i per a tothom. Això no vol dir que tothom pugui accedir a tot, evidentment.
Ens hem acostumat, i ha estat un gran error per part dels ciutadans i ciutadanes i sobretot per part de les administracions, a que quan tenim el més mínim problema algú (diga-li administració, diga-li crèdit bancari) vingui i ens tregui les castanyes del foc. Ens hem acostumat a viure per sobre de les nostres possibilitats. Ens hem acostumat a ser uns irresponsables consumats, a creure que ho teníem tot sense haver d'esforçar-nos-hi ni una mica. Ens hem acostumat a sentir que per què cal esforçar-se a l'escola si total passes de curs igualment i a la construcció sempre hi ha feina. Ens hem habituat a sentir que estalviar era de vells i que cal viure la vida al màxim i que sempre hi ha un crèdit esperant-nos, per poder seguir gastant.
I ara, que arriben les vaques flaques, au, tots a córrer. La xarxa ja està teixida. Hi ha pocs, poquíssims forats. La immensa majoria hem caigut, sí, però no ens l'hem fotuda del tot. Estem trampejant.
I les Festes Majors són una manera de trampejar. D'oferir oci i lleure i cultura. D'oferir serveis que també són imprescindibles. De permetre conèixer castellers, timbalers, gegants, capgrossos, festes d'aigua, concerts, rutes culturals, espais oberts que normalment estan tancats. De portar als pobles i ciutats una mica d'aire fresc que ens permeti respirar. De tornar a trobar els veïns i les veïnes en situacions relaxades i no pegant-nos per un lloc a l'autobús perquè arribem tard a la feina.

Les Festes Majors són una despesa imprescindible per als pobles i ciutats. Es poden reduir actes que no beneficien el conjunt de la ciutadania, d'acord. Es poden retallar pressupostos públics i demanar a les entitats i a la població que des de la seva iniciativa privada (si és que després de tants anys d'abúlia encara els en queda) col·laborin, organitzin i participin. Es poden portar grups menys coneguts i que redueixin una mica la despesa. Es poden buscar fórmules per a fer-ho una miqueta més barat. Però no es poden eliminar. A part que és una part de la cultura de cada poble i ciutat que és un valor innegable, a més ofereixen a la gent que no s'ho pot pagar habitualment l'accés a l'oci i a la diversió.
Ara, es pot estudiar si cal una festa major per barri o si és millor anar sumant esforços i fer una sola i xula Festa Major.

Café Budapest, Alfonso Zapico

2009-07-05T10:49:00.003+02:00

Còmic, novel·la gràfica, historieta per a adults,... Hi ha un munt de paraules per a definir els llibres o les històries que s'expliquen a través de dibuixos.
Particularment prefereixo el terme còmic, perquè per a mi no té cap mena de connotació negativa ni infantil. Trobo que el còmic és una forma més de literatura, que permet unes llicències que la resta de formats no permet.
Café Budapest, d'Alfonso Zapico, és un còmic en què, a través d'uns dibuixos que a mi m'han semblat bonics, explica la creació de l'estat d'Israel, vista des del punt de vista de diferents personatges.
El protagonista, Yechezkel Damjanich, és un noi jueu jove, que toca el violí. Viu amb la seva mare, supervivent del camp de concentració de Birkenau, a Budapest el 1947. El seu oncle va marxar a Palestina fa anys i va obrir el Cafè Budapest a la vora de la ciutat vella de Jerusalem. En el Cafè s'hi troben àrabs, jueus, anglesos, canadencs... i tots ells comparteixen espai i intercanvien opinions en els moments convulsos de la fi del protectorat britànic a Palestina i la creació de l'estat d'Israel.
Hi ha gent que forma part de l'Irgun, gent que lluita del costat dels àrabs, occidentals que no volen responsabilitats i d'altres que s'allisten a la Haganà; s'explica els posicionaments dels països a Nacions Unides, i els pactes i traïcions que van fer.
Paral·lelament en Chaskel, que és com li diu el seu oncle, veu com la seva mare es deixa morir, sense ser capaç de superar el camp de concentració i la pena d'haver perdut el seu marit (esborronadora la història que explica); s'enamora; creix i pren les seves decisions.
En resum, un bon llibre, que val molt la pena.
Gràcies, Lluki, per haver-me'l deixat!

Mighty Toxic Boy

2009-07-03T20:18:00.002+02:00

La calor em destrossa. No em deixa dormir, perdo la gana, no vull fer res. Tinc la sensació constant que el cervell se'm desfà com un trist Frigodedo al sol i que em regalima per les orelles (que tampoc no crec que es noti massa si es compara amb la normalitat de l'hivern...).
En resum, que com que sóc incapaç de bastir més de cinc línies coherents, faig post-cançó, que sempre queda "apanyat" i digne. I de passada, li faig propaganda a un grup que avui m'han fet conèixer via myspace i que m'han agradat.

Apa, a disfrutar-lo (o no)!

Apriorismes estúpids (3): nosaltres ho compartim tot

2009-06-24T16:05:00.003+02:00

Mentida! O pitjor, quina error!
Quan sento una parella que diu "Nosaltres ho compartim tot" ja tremolo. Vol dir que hauré d'aguantar durant una bona estona un seguit de tòpics sobre com de bonic és compartir-ho tot i fer-ho tot junts i que cadascú perdi la seva identitat per esdevenir una massa informe sense criteri i sense entitat pròpia. Són aquella gent que quan li dius "Ei, anem a sopar?" et diuen, "No, que ell/a té un sopar de feina i no podem venir, perquè sense ell/a no puc venir"...
Són aquella gent que ho comparteixen tot, tot i tot, fins al punt que no se sap qui és qui. Comparteixen idees, comparteixen gustos, comparteixen colors, comparteixen plats als restaurants... i acaben anant a llocs que no els agrada a cap dels dos, escoltant música que els pot arribar a horroritzar i veient pel·lícules que els semblen horribles. Perquè ho comparteixen tot i, per tant, cap dels dos tria.
En les feines domèstiques també diuen que ho comparteixen tot. Au va! Tothom sap que les feines, com els gustos, cadascú té les seves. I ja va bé, perquè així hi ha especialització i cadascú sap què ha de fer sense que aquest "compartir" acabi suposant un "no fer".
D'altra banda, la casa la sol portar un. O una. I l'altre/a col·labora. No dic ajuda (que es dóna; hi ha molts casos en què un/a porta tot el pes de la casa i l'altre/a només ajuda, de tant en tant dóna un cop de mà... i encara se li ha d'agrair, com si fos un favor que es fa a un desconegut). Qui decideix què es menja, com es menja, quan cal anar a comprar, quan falten bombetes, el control de les factures, els pagaments, els ingressos, quan cal netejar el bany, quan les cortines han d'anar a la rentadora, quan s'han d'espolsar les catifes... és qui porta la casa. Que l'altre/a hi col·labori, fent les feines que toquen i assumint com a pròpies les feines, no vol dir que es comparteixi. Vol dir que es col·labora.
A casa meva no ho compartim tot. I contenta, tu! Jo tinc els meus compactes i ell els seus. Jo tinc els meus llibres i ell els seus. Jo tinc els meus gustos i ell els seus. Això vol dir que jo puc agafar els seus compactes, llibres, pel·lis, jocs de la Play quan em vingui de gust, només faltaria. I a la inversa, evidentment! Però el que és seu és seu i el que és meu, és meu. I s'ha de respectar. Perquè per sort encara tenim identitat pròpia i gustos diferents. Perquè si no seríem uns avorrits compartidors... I així ens complementem, no ens ocupem, l'un a l'altra!

Eleccions a Europa, ens mereixerem el que ens passi...

2009-06-08T21:44:00.003+02:00

La culpa és de tots i de totes (majoritàriament, de tots).
És dels partits polítics que no han sabut traslladar quina és la importància de les eleccions europees; de les institucions europees que no han sabut explicar què fan i per a què serveix el què fan; de la ciutadania, en general, que no ens ha importat el més mínim informar-nos de què implica la UE.
Després ens trobarem amb jornades laborals de 65 hores i ens posarem les mans al cap; ens trobarem amb Constitucions europees que posen l'estat del benestar a subhasta; ens trobarem amb regulacions de comerç que impedeixen que puguem obrir una botiga; ens trobarem que la lliure competència i el lliure mercat és l'única forma de relació entre territoris; ens trobarem que circularà tot menys les persones.
I ens preguntarem com ens ha passat. Doncs ens ha passat perquè ens ho hem deixat fer i hi hem col·laborat. Una abstenció del 57% és una autèntica vergonya. Per totes bandes. I ens mereixerem el que ens passi, perquè en som responsables.
A veure si treballant 70 hores la setmana (ara que definitivament el Parlament de la UE és encara més de dretes) ens mobilitzem i aprofitem d'aquí a 5 anys per anar a votar; ara que tenim partits obertament racistes i xenòfobs al Parlament Europeu i hi haurà una part de la ciutadania que començarà a veure legitimades les agressions que pateixen, potser reaccionarem.
Jo he votat. Però crec que estem, realment, davant una crisi important de les institucions europees, que han de posar-hi remei. Però també n'hem de posar nosaltres i responsabilitzar-nos de les nostres actuacions, per acció o per omissió, i després no anar a reclamar a altres instàncies...
Per cert, el Pla Bolonya, ve de la UE, per als estudiants que no vau anar a votar i reclameu a la Generalitat que no l'apliqui...

Calafell

2009-06-04T23:09:00.004+02:00

Calafell és el màxim exponent del meu amor-odi. Detesto profundament Calafell i la seva vida (zona platja, ei) des que tinc 15 anys. No m'agrada. No m'ha agradat mai, ni quan tenia edat per anar a l'Espit a prendre'm els "metres de xupitos". I en canvi és un dels llocs que em genera més bon rotllo, més tranquil·litat, més relax, més pau.
Suposo que fonamentalment el fet de ser-hi amb tota la meva família, home,mare, germana, germans, neboda, nebot (sovint tietes i oncles) a mi, que sóc grupal de mena, em satisfà. Em fa sentir comfortada i acomboiada per un entorn de certeses.

Dissabte al matí agafaré la Renfe, el bocata i l'ampolla d'aigua, un llibre ben gruixut, em carregaré de paciència i baixaré fins a Calafell. I quan arribi sé que la meva germana m'haurà preparat el meu plat preferit, arròs, i que la meva mare estarà encantada de veure'm un cap de setmana sencer i poder discutir i jugar a cartes, i que els meus nebots m'arrossegaran a jugar amb les onades... I seré feliç de perdre'm en aquesta calma, bressolada per les onades i la calor, barrejant factor Delial factor 30 i sorra de la platja...

Sakin, un plaer per a les orelles

2009-06-03T15:17:00.000+02:00

Ja fa temps vaig intentar que algú s'encomanés, rotllo Grip A, del meu gust per Sakin. En la meva missió evangelitzadora (autoimposada i gratificant) us deixo dos vídeos que he trobat el Iutub. L'estètica d'un d'ells és completament kitsch (que també en parlarem, dels Kitsch un dia, també, que com que han desclassificat els seus cd els pots demanar per correu electrònic i te'ls envien...), però escolteu les cançons sense prejudicis i digueu-me si els disfruteu tant com jo.

Els guardians del llibre

2009-06-02T18:22:00.000+02:00

Els guardians del llibre, de Geraldine Brooks, és un bon llibre. Així d'entrada, és recomanable per passar una bona estona.
El llibre se centra en les viscissituds que ha viscut al llarg dels temps la Hagadà de Sarajevo. La Hagadà, un còdex domèstic jueu, apareix a Sarajevo després de la guerra, quan es pensava que estava perduda. És una obra extraordinària, sobretot per les seves il·lustracions, i tenint en compte que tant el judaisme com l'islam consideren que les icones són idolatria, la seva història ha de ser, també, extraordinària. Un dels elements que la fan més curiosa és que dos musulmans han arriscat la seva vida per salvar-la.
A partir de l'estudi de la Hagadà per part de Hanna, una conservadora de llibres australiana, es va teixint la història, paral·lela, la de la Hagadà i la de la Hanna. De com es va fer la Hagadà i de com la Hanna descobreix la seva vida.
La Mireia el va recomanar en el seu bloc, però vaig preferir llegir el llibre abans de veure'n la ressenya. És una bona ressenya, però és més generosa, com habitualment, que jo. La Mireia va definir el llibre dient que hi ha dues històries, una enrera i una endavant, la Hagadà i la Hanna. És una idea que li robo (sense el seu permís, però espero que amb permissivitat...)
Considero que la història que va enrera és excel·lent. Amb molt poques pàgines descriu i transmet les situacions històriques, els moments convulsos, els canvis, el menyspreu als jueus i als musulmans, les guerres, les persecucions, la intolerància, la intel·lectualitat, el perdó, la caritat, l'amor... Amb quatre paraules sap explicar l'època de la resistència iugoslava, amb els partisans; la Inquisió espanyola; la llibertat amb límits de Venècia; els resultats de la guerra de Bòsnia, la Viena imperial...
La història que va endavant, la de la Hanna, la considero, ho sento, pobra i sobrera. No m'aporta res la mala relació de la Hanna amb la seva mare súperglamurosa i neurocirurgiana, la seva vida sexual intranscendent, els seus problemes per no haver conegut el seu pare...
Mentre que una d'elles és fantàstica i val la pena el llibre només per saber com es va arribar a fer aquesta Hagadà i t'apassiones i vius com va passant de mà en mà, l'altra història em va carregar...
Però vaja, per sort, per gustos, colors! I el recomano, perquè val la pena.
Ara, que molt, molt millor, El xinès, de Henning Mankell. Properament...

Operació bikini

2009-05-31T12:44:00.005+02:00

Com cada any, arriba l'operació bikini.
I com cada any, a més de menjar menys i més sa (més verdures, més planxa, menys crumpets amb nocilla, més gaspatxo, menys calamars farcits, més entrepans de pa integral, menys pollastre amb samfaina...) també s'incrementa el nombre de visites al gimnàs municipal que pago religiosament cada mes.
Els gestors de l'equipament esportiu municipal (que és el nom oficial del meu gimnàs municipal) tenen la simpatia de canviar-nos l'horari cada trimestre, de manera que les classes que t'anaven bé d'horari i els professors que et queien bé van a petar a les 12 del migdia perquè els avis jubilats i els aturats puguin fer condicionament físic amb comoditat. A les 8 del vespre ens deixen classes tan apassionants com: bodypump, steps, spinning i altres entrenaments salvatges.
Dissabte al matí solien fer una classe per a totes aquelles que som unes pringades i currem durant la setmana en feines amb horaris fixos. Es tractava de classes on la majoria érem dones d'entre 25 i 40 que l'única cosa que volem és que no ens caiguin les carns abans d'hora, després d'estar assegudes al davant d'una pantalla d'ordinador una mitjana de 8 hores al dia.
Doncs ara, no. Ara, la classe de dissabte al matí és un entrenament militar per a marines que no han pogut aprovar l'examen d'ingrés a l'exèrcit dels Estats Units per falta de forma física.
El professor (una barreja de sàdic i psicòpata) vol que siguem així:

I en canvi nosaltres voldríem ser així:

Des d'aquest humil bloc, proposo als de l'equipament municipal que de cara a l'any vinent, el tercer trimestre es deixin de pijades i posin en un horari decent una classe que es digui: Operació Bikini. I que la programin diàriament, que si no no hi cabem, a la sala!

Petites preguntes quotidianes: per què ens fem trampes al solitari?

2009-05-24T11:36:00.005+02:00

Per què sempre se m'acaba el Colacao i trigo setmanes a aconseguir comprar-ne un pot nou?
Per que Zapatero s'atreveix a prometre ajudes per a la compra d'automòbils amb diners que no són seus?
Per què el Govern de Catalunya en lloc de dir que ja saben amb què s'han de gastar la seva pasta, responen que "bueno, que vale, que si el ZP diu cotxes, seran cotxes"?
Per què sembla que ningú no recordi que els diners són finits i que si paguem ajudes a la compra de cotxes potser no podrem pagar metges, mestres, pensions, obres públiques, beques de menjador, ... entre d'altres?
Per què les propostes que fa el govern ZP són un còpia dolenta i barata de totes les polítiques que fan altres estats, però sense haver-les estudiat com déu mana abans?
Per què es vol que la gent compri molts cotxes i alhora es redueixen les places d'aparcament en superfície i es puja el preu de la benzina?
Per què no es donen ajudes directes a altres sectors de l'economia, que donen feina a molta més gent que el sector de l'automòbil: botigues, restaurants, centres de bellesa, llibreries, ...?
Per què la gent ens ho mirem i ens pensem que s'han tornat tots bojos?
Per què la campanya Dona de Caixa Catalunya atribueix a les dones els comptes i crèdits noces i els comptes despeses compartides, si el 90% de les dones es casa i conviu amb homes? Per què a ells no se'ls ofereix?
Per què en lloc de semblar la resposta a una necessitat femenina, el que fa és perpetuar la doble jornada laboral, la de casa i la de fora de casa, de les dones?
Per què el Gerard Piqué, nascut a Catalunya i del Barça de tota la vida, quan li donen el micro per celebrar la Lliga i la Copa, es posa a cridar "Campeones, campeones", quan totes les paraules anteriors les ha dites en català?
Per què ens diuen que la inflació ha caigut per sota l'1% i que estem en perill de deflació i en canvi quan vaig al súper veig que tots els productes de primera necessitat, i els de segona, també, han pujat de preu?
Per què han incorporat la cirurgia estètica i els viatges d'avió en la cistella de l'IPC, viciant així qualsevol increment real dels preus dels productes necessaris?
Per què quan demano un tallat amb la llet natural consideren que ja n'hi ha prou amb portar-me'l amb la llet rebullida però un pèl més freda perquè no me la tornen a escalfar?
Per què quan demano un cafè em pregunten si el vull sol, si és evident que és un cafè, que si no l'hauria demanat amb gel, amb llet o tallat?
Per què Endesa m'envia una carta dient-me que, per llei, està obligada a donar-me alternatives de proveïdores d'electricitat i m'adjunta una factura de 9 euros, quan habitualment me les envia de més de 70 euros?
Per què les eleccions europees passaran sense pena ni glòria, quan resulta que és a Europa on es decideixen algunes de les coses més importants de la nostra existència, com el preu d'internet i la telefonia mòbil?
Per què segueixo fumant, tot i saber que m'estic fent malbé la salut i el meu pare va morir d'un càncer de pulmó per fumar?
Per què quan dius que és evident que quan fas el sopar el fas per tothom de casa et miren amb cara de "tu ets ximple, també se'l pot fer ell"?
Per què es miren el meu company amb cara de "ets un pringat!" quan ell diu que quan plega la roba plega la de tothom (és a dir, la dels dos)?
Per què els de Cillit Bang pretenen vendre'm un producte de neteja meravellós que treu la merda incrustada de quatre mesos i se suposa que hauria d'estar més que contenta, quan a casa meva i a la de tothom normal, es fa la neteja diàriament o bé, a tot estirar, un cop a la setmana?
Per què els Kellog's no caduquen fins al cap d'un any però s'estoven de seguida?
Per què les marques et diuen que no consumeixis productes de marca blanca però alhora moltes d'elles produeixen per a marques blanques?
Per què el Tour de França ha de passar per davant de casa meva DUES vegades i no em puc ni queixar?
Per què haig d'acceptar que em diguin que haig de fer les paus amb l'emprovador reduint la meva cintura i les meves cames, en lloc de fer-la comprant-me una talla més de roba?
Per què les talles, malgrat l'estudi que la Salgado va pagar a vés a saber qui per a unificar-les, segueixen sent dispars i una talla 42 a Mango equival a una talla 32 a H&M?
Per què no em puc fer gran i haig de ser sempre jove, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls?
Per què quan estic malalta, en lloc de ser intel·ligent i quedar-me al llit, em xuto de Frenadols i me'n vaig a la feina, per encomanar a tothom, ser poc productiva i allargar innecessàriament el refredat?
Per què no hi ha ni un mitjà de comunicació que sigui llegible, escoltable o mirable, sense avorrir-te, tenir basques o agafar un rebot espectacular?
Per què em plantejo totes aquestes estupideses mentre em dutxo a les 7 del matí i les escric en un bloc un diumenge al matí?
Per què m'agrada tant aquesta cançó?

El silenci dels claustres, Alicia Giménez Bartlett

2009-05-17T11:11:00.005+02:00

Després de tenir un excés de feina durant uns quants dies (de la feina que es cobra i de la que no; de la que et paguen per fer i de la que cobres si no la fas en forma d'escarbats i roba bruta... professioanl i domèstica, en definitiva)durant els quals no he tingut temps d'escriure ni una sola ratlla digna, avui, diumenge, intento reprendre l'hàbit d'escriure per plaer.

El silenci dels claustres, d'Alicia Giménez Bartlett, va ser una de les adquisions de Sant Jordi. Intento, sempre que puc, llegir les versions originals, però per dos motius aquest cop em vaig comprar la traducció. El primer d'ells és que per Sant Jordi només compro llibres en català; tinc la resta de l'any per comprar llibres en altres idiomes. El segon és que no havia llegit res d'ella abans i per tant no tinc cap mena de prejudici ni a favor ni en contra de la seva manera d'usar la llengua en castellà.
Per tant, vaig aprofitar que Destino l'havia editada en català i me la vaig comprar.
La veritat és que havia sentit a parlar tant de l'inspectora Petra Delicado que ja tenia una certa curiositat a veure si era tan gran com la descrivien. I la veritat és que té coses molt bones. Però també en té algunes de no tan bones i algunes d'agafades pels pèls.
Comencem per les bones: és una història original. Que segrestin la mòmia d'un beat del segle XV té la seva gràcia. Que un convent de monges sigui l'escenari principal del crim és curiós. Que reconegui la magnificiència del monestir de Poblet i la calma i la pau que s'hi respiren, així com la meravella de la seva construcció és fantàstic.

També com a bones té la descripció de la policia espanyola. Té gràcia que reconegui que els inspectors de policia espanyola es passen la meitat de la investigació al bar, bevent cerveses i whiskis. No sé què deu fer el cos dels Mossos d'Esquadra, tant insultats darrerament, però vaja, si la policia espanyola funciona així, sort que els han rellevat... Descriu un cos masclista, antic i caspós, tot i que ho vesteix de modernitat. És una inspectora, d'acord, però amb tots els tics d'un mascle que fa les coses PC.

Com a regulars, la investigació. És per una autèntica casualitat que troba la clau al misteri. I això no lliga. Dóna a entendre que el procediment que fan servir és rigorós i meticulós però alhora, seguint aquest procediment en un moment determinat una casualitat fa canviar tota la investigació i dóna la resposta correcta. Entenc que, en una investigació per assassinat o segrest la casualitat també ha d'existir, com la intuïció i la pràctica, però en aquest cas, massa, massa casual, massa agafat pels pèls.
També regular la descripció dels nens. Els nens són nens i es comporten com a tals, però vaja, no són bitxos estranys que tenen motivacions malèfiques. Només són nens.

I com a agafat pels pèls... Per què el fet que sigui una dona la investigadora, la Petra Delicado (està bé el joc de paraules del seu nom, s'ha de reconèixer), ens ha de fer llegir els seus dubtes existencials entre ser una bona policia i una bona madrastra? Per què, sistemàticament, ens trobem amb personatges femenins que volen ser justificats a través dels seus dubtes diguem-ne concialiadors? Per què els homes policies no tenen aquests problemes? Per què la resta de personatges, masculins en la seva major part, excepte les monges, no es plantegen si són uns bons pares, uns bons marits, uns bons el que sigui?
Per què omple pàgines i pàgines del seu sentiment de culpa que ofega a cops de whisky? Tot i això, la relació de parella està prou ben reflectida, ho haig de reconèixer.

Situa l'acció a Barcelona i la descriu, però comet errors importants.

Error 1: Als districtes no hi ha regidors d'urbanisme, hi ha consellers o conselleres de districte que tenen temes assignats i aquests pobres consellers o conselleres no hi són pas tot el dia, perquè d'això no en mengen, només cobren dietes força miserables, tot i que s'hi deixen moltes hores després de les seves feines.

Error 2: Per què incorpora una trama en la que deixa la burgesia catalana com un drap brut (així, en genèric, tota la burgesia catalana, com si fos un ésser únic, en lloc d'un grup heterogeni), i després aquesta trama queda tan mal resolta?

Error 3: coneix Barcelona, però no tant com caldria per a poder intentar descriure-la amb tants pèls i senyals... És impossible alguna de les accions que descriu, perquè la mida dels carrers no ho permet...

En resum, m'ha agradat. Per ser el primer que llegeixo de la Giménez Bartlett no m'ha decebut. Però no correré a la llibreria a comprar-me el següent.
Em sembla que torno a estar en la meva fase molt crítica... Hauré de tornar a prendre'm vacances de novel·la negra i tornar al gènere fantàstic...

Tants anys i sembla que el temps no passi...

2009-04-28T17:55:00.002+02:00

No és que la cançó sigui massa bona (tampoc el grup, la veritat) però gairebé tota la meva generació l'ha ballat, de manera compulsiva, en alguna festa major, en alguna "discomòbil" (hi ha alguna cosa pitjor????), i a sobre fent pogos...
En definitiva, que la cançó és el 1997... I escolteu-ne la lletra, que el ministre Corbacho la podria adoptar com a himne del Ministeri!

Apriorismes estúpids (2): Sant Jordi hauria de ser festiu

2009-04-24T19:48:00.005+02:00

Noooooooooorr!!!!! M'agrada Sant Jordi. De fet, m'encanta. És la festa que més m'agrada. Si la convertíssim en festiu, només tindríem un dia de festa, que seria un pont que ningú no aprofitaria per anar a comprar ni llibres, ni roses.

Pels llibres:

M'encanta veure els carrers plens de gent, que es mou, amunt i avall, mirant parades de llibres, remenant els llibres, atracant de preguntes les pobres persones que estan darrere els taulells mortes de calor i estressades (i ho dic per experiència, que fa anys que venc llibres per Sant Jordi).

M'encanta veure gent que no llegeix mai (o molt poc) fent l'esforç de buscar un llibre per a una altra persona. M'agrada veure com si l'altre és molt lector tenen veritables problemes però s'hi llueixen, busquen, pregunten, es deixen assessorar, trien i demanen que els emboliquis el llibre perquè sigui una sorpresa.

M'agrada veure la gent que llegeix sovint i que compra llibres per a ells mateixos, per a les germanes, per als homes, per a les dones, per als pares i les mares, per als fills. Que busquen aquell llibre en concret que els hi han demanat o aquella novetat d'última hora d'una autora remota i descobreixen una petita joia.

M'agrada veure la gent que només compra (i espero que llegeixi) els últims bestsellers que hi ha al mercat. Ja sigui en versió novel·la o llibre d'autoajuda. Stieg Larsson o Gaspar Hernàndez, tant és. És gent que no sol llegir, però que mai no perdrà l'oportunitat de Sant Jordi per a poder buscar un llibre que creu que li pot agradar.

M'agrada la gent que d'entrada rebutja el bestseller i remira a veure si troba algun llibre que s'adigui a allò que li cal en aquells moments. Política, assaig, novel·la, poesia, plantes, cuina. Tot s'hi val i tot entra dins les possibilitats de la lectura. Tant complex és interpretar una recepta de cuina elaborada com, sovint, les memòries del personatge més interessant.

M'agrada veure com els nens i les nenes, acompanyats de mares i pares, i mestres, moltes vegades, s'acosten a les parades de llibres i miren, toquen, oloren, remenen i (pares, mares i mestres, feu el favor de parar-los els peus!) alguns compren i alguns no. Només que la meitat dels nens i nenes que ahir van comprar i van rebre llibres es llegeixin tot el que tenen avui a casa (i ho entenguin) tindrem la generació més llegida en dècades.

Per les roses:

M'agrada veure els homes, a primera hora del matí, pel carrer, al metro, a l'autobús, portant una rosa a la mà per a les seves dones.

M'emociona veure les dones, al llarg del dia, que porten les seves roses a la mà, ensenyant-les, lluint-les, perquè el món vegi que algú les estima, ni que sigui un dia, ni que sigui perquè és Sant Jordi.

M'agrada veure nenes i nens comprant roses, per a noviets, novietes, mares i tietes, àvies i amigues.

M'agrada que tota la ciutat estigui plena de gent que somriu còmplice, quan vas amb la teva rosa, orgullosa del teu home i de tu, mirant desafiant perquè també t'han regalat la teva rosa vermella (qui mai no hagi estat un any sense una rosa, i no compta la del pare..., no entendrà això...)

I per què és estúpid convertir-la en festiu, si tant t'agrada? Doncs m'agrada, precisament, perquè tot això passa en un dia laborable, on tothom intenta buscar una estona per a comprar roses, llibres, per a passejar, per a buscar la persona estimada i fer-hi una passejada per la rambla de la seva ciutat, en el meu cas, Barcelona. Perquè, tot i estar tothom baldat de treballar un munt d'hores diàries, es veuen els somriures i les mirades còmplices. La de sorpresa pel llibre, la de satisfacció un cop obert el paquet, la d'alegria quan la rosa és bonica i plena. La de tristesa quan la rosa no compleix les expectatives, quan el llibre no s'assembla ni per casualitat a allò que t'agrada llegir.

El plaer de sortir i comprar llibres junts. Les estones robades per a poder fer-ho junts un dia laborable que l'horari no coincideix ni per anar a sopar.

Per això, seria estúpid convertir Sant Jordi en festiu. Perquè tindríem un dia de festa més però perdríem una Diada.

Per cert, per Sant Jordi em regalen dos llibres i en regalo dos, de manera que a casa n'entren 4. Enguany són: El xinès, Henning Mankell; Foguerada d'agost, Andrea Camilleri; El silenci dels claustres, Alicia Giménez Bartlett i Els guardians del llibre, de Geraldine Brooks.

En sentireu a parlar....

La Sagrada Família...

2009-04-15T20:11:00.003+02:00

La Sagrada Família, el temple expiatori que Gaudí va pensar per a la Barcelona de principis del segle XX, ho està passant fatal, a principis del segle XXI.

Li volen fer passar per sota el TAV, amb els crits al cel (que, per cert, sembla que no arribin amb prou claredat al seu destinatari) que han elevat els del Patronat i unes quantes persones que consideren que és una salvatjada fer passar una infrastructura d'aquesta magnitud per sota d'una obra d'art com és la Sagrada Família.

D'altres asseguren que a totes les ciutats del món hi ha túnels i metros i trens que les perforen i que tampoc no n'hi ha per tant, i que tots plegats són uns alarmistes.

Avui ha sortit a la premsa que se'ls ha revocat de nou la petició d'aturada d'obres perquè les obres en qüestió no estan prou a la vora de la Sagrada Família per posar-la en perill. Bona resposta, que dóna temps a decidir què faran d'aquí a un temps. Però francament estúpida, perquè no resol res. És a dir, quan les obres (o la tuneladora, que de fet és el què fa perillar, a més de les vibracions dels trens que hi haurien de passar, clar) s'acosti més, aleshores què? Sí que aturaran les obres i diran que s'ha de fer per un recorregut diferent? I què passarà amb els forats que ja estaran fets? I amb els diners que haurà costat? I els diners i el temps i les molèsties que suposarà tornar a obrir el túnel per una altra banda, per a donar una altra volta, per a foradar un altre espai?

Que es decideixin d'una vegada. Si consideren que no hi ha perill, doncs au, endavant i sense excuses com que les obres no estan prou avançades. Si consideren que n'hi pot arribar a haver, doncs enrera i cap a una altra ruta. I no perdem ni temps ni calers, que anem escassos de tot. De fet, em sembla que el TAV, si hagués tret les seves potetes, ja hauria arribat a peu a Perpinyà, després de tant de temps...

Ara, només un detall. Tots els qui han dit que no hi ha cap perill ni per a la Sagrada Família ni per als edificis de l'entorn (ei, que és al mig de l'Eixample, una de les zones més densament poblades del país, per si algú ho recorda; que no estem parlant del mig de la Vall de Cardós...), això que deia, tots els que diuen que no hi ha cap mena de perill, què? Si cau un edifici (Déu no ho vulgui) i si hi ha ni que sigui un sol ferit, què? En seran responsables? O diran que la culpa és dels enginyers que no van fer bé els informes? Assumiran les seves responsabilitats sobre la decisió de fer passar un tren d'alta velocitat per una zona amb edificis que no estan especialment ben fonamentats? Jutges, entitats, plataformes i altres. Tots ells?

Aprofitem que la Sagrada Família encara és en peu per, si de cas, pregar que, en última instància, només haguem de lamentar pèrdues materials. Elevades, perquè aporta un munt de pasta i de llocs de treball (o això diuen els ir-responsables de turisme del nostre país) a les arques nacionals, però només materials.

De fet, proposo vendre-la als japonesos, pedra a pedra, per fer-ne l'ambaixada catalana a Tòquio. Així, segur que no caurà, que la podrem visitar i que s'acabarà un dia o altre. Total, són els que hi van més, els japonesos...

el finançament? qué es eso? a mi me hablas normal!

2009-04-12T13:13:00.001+02:00

Aquests dies hem assistit al túnning que el Zp ha decidit fer en el seu "coto de caza", també conegut com a govern de l'Estat.
L'home ha jugat a escacs: mato una torre amb un alfil (Solbes x Salgado); agafo un cavall i entro a matar (Chávez a Administracions Públiques) i m'enroco amb el Pepiño Blanco a Foment, movent la Maleni al racó. Entremig, escaramusses de peons (que si la Sinde a Cultura, que si la Trini a Sanidad, que si el Gabilondo a Educación...). Peons, perquè són Ministeris que haurien de desaparèixer, tenint en compte que les competències estan transferides a la comunitats autònomes i que si es vol estalviar, si es vol ser eficient i competitiu, el què caldria és prescindir de Ministeris floreros i que serveixen per a engruixir els pressupostos de l'Estat i, per tant, les nostres despeses...
Però anem al que és de pes, als nous 5 genets de l'Apocalipsi, que cavalquen amb l'emblema del PSOE gravat amb foc al front: Zp, Fernandez de la Vega, Salgado, Chávez i Blanco.
Si depèn d'ells, el nostre finançament serà aquell que aconseguim venent números d'una panera que vagin en combinació amb el número de la ONCE del proper 11 de setembre.
Com que estic tipa de veure que els nostres dirigents van dient que això no pot ser i que no ho podem acceptar però que ens caldrà acceptar-ho perquè si no no podrem fer res, des d'aquí (que no llegeixen, afortunadament) els faig una proposta, que els regalo i que no cal que m'agraeixin.
Deixem-ho estar.
Decidim-nons d'una vegada a deixar de gemegar.
Plantem-nos o dimitim col·lectivament i assumim que som una regioneta més i a viure que són quatre dies i tres plou.
Proposo que no acceptem el finançament. Que no tinguem diners per pagar mestres, metges, autobuseros, serveis socials, policies,... Res. Declarem-nos en fallida econòmica i retornem les competències a l'Estat. Que ho pagui ell i que ens presti els serveis ell, que en definitiva és qui recapta els nostres impostos i qui ens diu quins diners rebrem, com si en lloc de negociar el finançament estiguéssim negociant la paga de la setmana.
Aconseguiríem alguna cosa? Jo crec que seria molt útil:
1. la gent s'adonaria de la importància del finançament i de què implica
2. es descobriria la quantitat de feina que fan les administracions públiques i que la gent dóna per suposada,
3. es descobriria com de competent és el nostre govern i com d'incompetent és el govern de Madrid
4. finalment sabríem què volem ser quan siguem grans: el país de P-4, on el més elaborat que diem és "aniràs a la senyu!"o un país d'adults que diuen que la pasta és nostra i ja ens la gestionem nosaltres, que per això ja sabem llegir i escriure.
Au, el suggeriment és de franc i, si l'apliqueu, fins i tot us defensaré!

En dos dies: Vilafranca de Conflent i Montlluís

2009-04-10T12:17:00.004+02:00

Tinc la desgràcia de ser massa pobra per tenir una segona residència (amb prou feines tenim la primera i és més aviat petiteta... sembla la casa dels Pin y Pon), però tinc la sort de tenir allotjament gratuït a diferents pobles i ciutats. Un d'ells és Puigcerdà, on una bona persona ens permet aparcar-nos-hi cada cop que les ambulàncies de Barcelona aconsegueixen que perdem l'equilibri mental. Així, de tant en tant, carreguem el cotxe, la paciència i la cartera, agafem l'E-9, ens atraquen al Túnel del Cadí i ens plantem, després de marejar-nos per la zona de Berga, a Puigcerdà.
Des d'allà, ens escapem cap a la Catalunya Nord, a saludar els compatriotes de la zona nord.
A mi és una zona que m'agrada molt, la veritat, però un consell: tot i que Montlluís és més a la vora que Vilafranca de Conflent, primer aneu a Vilafranca. És més bonica, més cuidada, més sencera que no pas Montlluís. Montlluís té unes muralles d'un fort militar que encara es conserva. De fet, les instal·lacions de l'exèrcit són presents a tot el poble (no és gran...) i hi ha moltes zones a les quals no es pot accedir, perquè estan reservades als militars.

A Vilafranca es poden visitar les muralles, el riu, el castell de dalt de la muntanya i tots els carrers, carrerons i corriols de l'entorn. Veure les esglésies obertes és més complicat... No deixa de ser un bonic decorat, amb tot de banderetes que pengen, en una ciutat que ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Una bona opció és agafar el Tren Groc (Train Jaune), que fa el recorregut des de la Tor de Querol fins a Vilafranca de Conflent i us estalvieu una carretera que està en unes condicions deplorables. Els horaris són còmodes i passareu per uns paratges naturals magnífics, com són els Pirineus. Per menjar: a mi, com que la cuina francesa, amb molta mantega, molta ceba i moltes herbes, m'agrada, no em costa gens trobar llocs on menjar. De totes maneres, si esteu fent el turista, us recomano un entrepà amb crudités i una boisson a peu dret a qualsevol dels forns que hi ha. Un cafè noisette i au, a córrer.
Per dormir: no sabria què recomanar-vos. Però tenint en compte que queda molt a la vora de Puigcerdà, potser us recomanaria estar-vos al Principat i agafar el cotxe fins a la zona. Us sortirà més apanyat de preu i us estalviareu les moquetes als lavabos, que a mi sempre em fa angúnia...

Ah, per cert, per anar a Vilafranca de Conflent i Montlluís, si feu servir dos dies, us en sobrarà un i mig... O sigui que millor que tingueu una bona companyia!

Apriorismes estúpids (1): no m'agrada la música catalana

2009-04-08T17:49:00.007+02:00

Avui he tornat a sentir, a l'autobús, un dels múltiples apriorismes estúpids que els éssers humans tenim (i m'hi incloc, ei). En vista de la múltitud d'apriorismes, he decidit que, si me'n recordo, aniré fent-ne una llista.
El d'avui: no m'agrada la música catalana (alternativament, no m'agrada la música en català).
Hi ha un seguit de gent que fa anys que va dient que no li agrada la música catalana, que la música catalana és una merda i que tot el que es fa en català és provincià i cutre i que només es fa en català per la subvenció.
Com diria el Monegal, alerta! ah! Un moment!
Dir que tota la música en català és una caca és una mica pedant. És com dir que tota la música en anglès és una caca. Doncs com a tot arreu, deuen haver-hi coses bones i dolentes, coses que t'agraden i coses que no, coses excel·lents i coses que s'hauria de condemnar el productor a galeres. Però en català, en anglès, en swahili i en grec.
Dir que la música catalana és una merda és suposar que tota és igual i, francament, actualment hi ha prou grups que canten en català per cobrir la demanda de qualsevol estil musical. Que estem al 2009 i que fa molts anys que es produeix i s'autoprodueix música en català...
Dir que cantar en català (i estic fent un posicionament, és a dir, entenc en aquest cas que la música catalana és la que es fa en català) és provincià, cutre o que només es busca la subvenció, és ser provincià i cutre. És a dir, els grups que canten en anglès a Anglaterra són provincians? Els grups que canten en espanyol a Valladolid són provincians o busquen subvencions (que com tothom les busquen, evidentment!, com els anglesos!). O és que només es pot cantar en idiomes majoritaris? Doncs no siguem taaaaaaan provincians i passem-nos directament al xinès, que és l'idioma del futur! Segons sembla, només les coses fetes en català són provincianes.
I els periodistes, musicals o no, col·laboren a aquesta estretor mental i a aquest autoprovincianisme: per què canteu, feu cançons, feu música... (també a qui publica novel·les, reculls de poesia o receptes de cuina, tant és) en català? Algú s'imagina a un periodista rus preguntant-li a un cantant rus per què canta en rus? El tancarien al manicomi....
En resum: dir "no m'agrada la música catalana" vindria a ser mensyprear des de Frederic Mompou i Pau Casals fins a Samitier o La Brigada, passant per Lluís Llach, Sapo, Els Pets, Sangratraït, Gerard Quintana, Umpah Pah, la Dharma, entre centenars d'altres (que ningú no s'ofengui ni es pensi que és una llista dels que m'agraden a mi, perquè me'n deixaria molts!)
A mi, particularment, els Glaucs i en concret en Jofre Bardagí em provoquen basques. Però això no impedeix que n'escolti d'altres.
Ara, que detesto cordialment els Queen i no per això abandono la música en anglès. Perquè seria igual de ximple i provinciana que els que diuen "a mi no m'agrada la música catalana".
Ah, per cert, dos vídeos de música catalana... Sí, també fem hip hop i ska...

La segona mort de Jesús de Natzaret, Francesc Puigpelat

2009-04-05T10:22:00.000+02:00

Me'l van regalar gairebé l'endemà que hagués sortit publicat. En Puigpelat és un dels meus autors preferits i sempre que treu alguna cosa, ràpidament la llegeixo.

La segona mort de Jesús de Natzaret és, com Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, i Els llops, una novel·la negra. Hi ha un assassinat, el de Jesús de Natzaret, i algú que investiga qui l'ha mort i per què. Tenint en compte que Jesús de Natzaret és bastant conegut qui el va matar i per què, el plantejament de la novel·la és, si més no, curiós.

Es basa en la teoria que el protagonista, Antoni Alexandre David, banquer, jueu de la Diàspora i nascut a Antioquia, no creu que Jesús hagi mort, perquè assegura que acaba de prendre una copa de vi amb ell i que, per tant, qui ha mort i qui ha començat a generar un moviment social (el que serà el cristianisme) és una altra persona. El seu pare l'envia a investigar la mort de Jesús, perquè li acaben de fer un préstec de molts diners i creuen que tot plegat ha estat una argúcia per estalviar-se tornar el préstec.

A partir d'aquí es desenvolupa una intriga en la qual s'hi barregen política, religions, fes, creences, homes, dones, enganys, certeses, història... Una barreja interessant i curiosa, que fa que el llibre sigui amè de llegir i farcit de dades històriques.

Puigpelat desenvolupa una història que es mou a través dels continents i de les diferents religions, però sobretot és un llibre que revaloritza el paper de les dones en la història i la religió. Cosa que d'altra banda ja tocava, perquè si s'ha de fer cas a les paraules de Déu a l'obra de teatre d'Aurora de Gollada, "les dones sí que tenien un paper en el cristianisme; qui us creieu que va servir la taula en el Sant Sopar"?

El llibre val la pena i si podeu, mireu de recuperar el text de l'obra de teatre, de Beth Escudé i interpretada per Mònica Glaenzl en el paper de la senyora De Gollada, també.

Hem deixat l'edat de pedra!

2009-04-02T22:44:00.002+02:00

Finalment, i gairebé una dècada després d'entrar al segle XXI, nosaltres hem deixat enrera l'edat de pedra. Ja tenim internet a casa!!!! No m'ho puc ni creure! No només tenim internet sinó que, a sobre, i això és el més espectacular, funciona! Sí, sí! Tres dies i encara no ha petat!

Això sí, ja ha petat la meva dedicació a la lectura, a la facultat, a la tele, ... Estic pensant, fins i tot, de donar de baixa el cervell, perquè consumeix un munt i últimament no el gasto tant...

Però vaja, amb sort i si no m'enganxo massa a qualsevol altra cosa, fins i tot podré anar actualitzant el bloc, que tampoc no és que hi hagi manifestacions massives perquè l'actualitzi amb freqüència, però vaja, el meu ego literari queda satisfet...

La novel·la que vull escriure, amb la resta de projectes pendents, quedarà arxivat a la carpeta de documents...

De moment, fotos! Per cert, que l'actualització de Picassa (el 3) és una passada!!!!

Els germans Oppermann, Lion Feuchtwanger

2009-03-26T15:03:00.005+01:00

Després de llegir un post de la Kweilan sobre El diari d'Anna Frank, em va venir a la memòria un llibre que em van deixar ja fa uns mesos i que vaig devorar.

Els germans Oppermann, de Lion Feuchtwanger (de fet en vaig llegir la traducció castellanal, Los hermanos Oppermann, perquè no n'he sabut trobar la catalana; si algú la coneix, que es manifesti!) és la història d'uns germans jueus en l'Alemanya prenazi. Homes adults, cadascú d'ells triomfador en el seu camp (metges, escriptors, empresaris, intel·lectuals...) que van veient com l'ambient a Berlín es va transformant, poc a poc, un lloc hostil per a ells.

De ser uns ciutadans reconeguts i amb prestigi, producte de la fàbrica de mobles Opperman, fàbrica familiar que al llarg dels anys assoleix un prestigi entre el sector per la solidesa i qualitat dels seus productes, passen a ser uns empestats, perseguits, menystinguts, pel fet de ser jueus.

A l'entorn dels germans hi ha les seves famíies: el noi que estudia a l'Institut i que de tenir un professor culte passa a tenir un professor filonazi; la noia progressista que vol emigrar cap a Palestina, a buscar-se un futur; les dones, que juguen papers diferents, des de l'estoicisme fins a la lluita; els veïns, els treballadors, els pacients, les infermeres, els col·laboradors, les amants... Cadascú d'ells pren una posició, que no és definitiva, sinó que va evolucionant en funció de l'evolució dels fets. I cadascú escapa, a la seva manera.

La negació de la situació, l'assumpció de la realitat, la por al feixisme, la incomprensió de per què els està passant el què els passa, les reaccions viscerals o meditades. Són personatges complexos, que reaccionen com les persones: no sempre a mateix estímul, mateixa reacció. No sempre som racionals.

L'ambient és opressiu. Es va tenyint de gris, de marró, de vermell, de negre, de blanc. No és una novel·la durant el nazisme, és una novel·la situada entre els anys 28 i 37, després de la República de Weimar i quan el nazisme començava a fer forat. De quan es començaven a afiliar als camises pardes, de quan encara no se sabia què estava passant i molts pensaven que la mà dura era el que li calia a una Alemanya humiliada.

El més impactant és que va ser escrita el 1933. L'autor, Lion Feuchtwanger, s'havia exiliat a França amb la seva dona. Però va ser capaç de preveure què s'havia d'esdevenir, de fer-ho saber (Els Oppermann es va traduir a 9 llengües, entre les quals l'anglès, el francès, el polonès, l'hebreu, el suec, el danès...) i convertir-se en una de les veus contràries al Tercer Reich fins i tot abans que aquest comencés.

Eren estudiants! Saura, dimissió!

2009-03-19T14:20:00.004+01:00

Ahir vam poder veure, la majoria per la tele, com els Mossos carregaven a lo bèstia (perdoneu-me l'expressió incorrecta) contra una manifestació d'estudiants.

Les càrregues ja van ser excessives al matí, a quarts de 8, quan van desallotjar l'edifici històric de la UB (per ordre del rector, DÍDAC RAMÍREZ, NO del Conseller Huguet, que aquí cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats i no la dels altres...), amb cops de porra a estudiants que estaven a terra, amb empentes a periodistes i amb crits a tothom qui passava per allà. Això no vol dir que la policia hagi d'aguantar que els llencin cadires, que se'ls pixin a la cara o que els clavin cops. És policia, no amigueta dels nens i les iaies, i que no està per baixar gats dels arbres, sinó per a fer complir l'ordre (amb tot el que això implica).

Però al vespre es van passar. Es van passar un ou. A la manifestació, fos de 2.000 o de 5.000, la majoria eren estudiants, gent que donava suport als estudiants i que no anava ni armada ni tenia la intenció de cremar la ciutat. Els antidisturbis van carregar innecessàriament contra tothom: cops de porra a estudiants, premsa, gent que passava per allà, ... darrere els genolls, a l'esquena, quan estaven al terra...

I en canvi, quan els antiglobalització van venir a Barcelona, què van fer? Quedar-se a la porta de la Conselleria, esperant que els llencessin al damunt les valles de protecció de les obres del costat. Tot Catalunya va poder veure com els Mossos eren acorralats i assetjats per una colla de bèsties i vàndals, i allà es van quedar, mirant-s'ho.

Quan el Barça va guanyar la Lliga, fa dos anys, es van saquejar uns quants comerços de la Rambla. I si bé és cert que les botigues haurien de tenir sistemes passius de seguretat (una simple persiana, per exemple) també és cert que els Mossos no van ser pas tan actius com ahir.

Durant el macrobotellón que un altre cop els antiglobalització pies negros que tenim instal·lats a Barcelona van convocar a la Rambla del Raval (a Barcelona mai no s'havia fet botellón!!!). Es va permetre que s'espoliés la llibreria de l'IEC (robatoris d'ordinadors, de diccionaris¿?, de material...), que s'entrés a les botigues de tot l'entorn, que es cremés l'Almirall...

Saura, dimiteix! Quan els Mossos no estan acusats de maltractaments (les famoses càmeres a les comissaries que el mateix departament fa servir per filtrar imatges), estan sent jutjats per abús d'autoritat.

L'actuació d'ahir va ser una excessiva, desproporcionada i completament innecessària. I demanar disculpes i dir que no s'ha de pegar als periodistes (a la resta, sí, però????) és una autèntica vergonya.

Saura, plega! I deixa que algú més competent assumeixi les teves competències!

Només un dia?????

2009-03-09T16:11:00.005+01:00

Ahir va ser el Dia Internacional de les Dones. Ja no és el dia de la Dona Treballadora; ni tan sols de la Dona. Igual que l'Insitut Català, s'ha assumit el plural per a demostrar que no hi ha UNA dona, sinó que hi ha centenars de diferents models de dones. Sembla que la premsa no se n'hagi assabentat, però. (de totes maneres, tampoc no han descobert que en català diem "habitatge" i no "vivenda" o bé "aturats" i no "parats"; però vaja...)
Però com cada any, i tornem a les tradicions, ens bombardegen, al voltant del 8 de març amb les dades que ens demostren que la pobresa és femenina, que els assassinats per violència masclista són una de les principals causes de mort entre les dones, que els sous que cobrem són més baixos, que som les que doblem jornades laborals, que som les que tenim les coses més peludes (i em refereixo al futur i a l'economia, no a les cames ni les aixelles) en un futur, on el sistema capitalista ens ha maltractat encara més que als homes.
Però tot això ho fem només un dia a l'any. I apa, ja hem complert. Ja hem posat el crit al cel, ja hem demostrat la nostra solidaritat, ja hem tret a passejar una mica les vergonyes de la nostra societat patriarcal. Ja tenim aquí la Núria Chinchilla, de l'IESE dient-nos que s'han de flexibilitzar les jornades laborals per a permetre que les dones conciliem! I els homes, que no han de conciliar? Ja surten les famoses entrevistes de cada any preguntant a les "dones emprenedores" (entenc que la resta no ho són, que són unes gandules aprofitades... sobretot les que fan equilibris ecònomics per a poder donar de menjar a la família amb 300 euros al mes...) com s'ho fan per ser unes triomfadores en el món laboral i alhora conciliar. Algú s'imagina aquesta pregunta a un "home emprenedor" (el mateix per a la resta d'homes, que deuen ser també una colla de ganduls...)??? Per què a una ministra o a una regidora o a una empresària o a una treballadora domèstica o a una mestra o a una dentista se li pregunta com concilia (el què i amb què? amb la seva família, amb el seu gimnàs, amb el seu gos, amb el seu sofà, amb els seus amants...) i a un home MAI no se li demana? No té família? No té fills? O es dóna per suposat que ja hi ha algú que li fa la feina?
En definitiva, s'acosta el meu aniversari i se'm nota. Sempre em poso de mala lluna i cada any més em fan fàstic les notícies estacionals. Sobretot quan són perquè toquen i per cobrir l'expedient.

WMC=3GSM

2009-02-17T17:58:00.002+01:00

Fa un any, vaig escriure el què hi ha aquí sota.
Avui, no només em refermo en totes i cada una de les paraules, sinó que a més, crec que l'ostentació de què estan fent gala tots els participants del WMC és una provocació a l'atac directe en contra d'ells. En època de crisi, no és de bona educació (ni sensat, tampoc) anar pel metro lluint mòbils que valen més calers que tota la roba que portem els "autòctons".
Disculpeu la virulència, però no puc veure'ls cada matí amb les seves maletetes i no dir el què en penso...

Sóc dolenta.
Aquest matí, mentre estava al tren llegint un d'aquests còmics que li diuen premsa gratuïta (em sembla que era el colmo, el Qué!), he llegit que les denúncies per robatori de mòbils i portàtils durant el congrés del 3GSM han caigut en picat, d'un 47%. Que dels 112 robatoris que s'havien denunciat l'any passat, aquest any s'ha passat a 61. I sóc dolenta perquè he pensat que 61 no eren prous. Que des del meu punt de vista els haurien hagut de deixar a tots, absolutament tots (gairebé no hi ha totes, en aquest congrés, però per si de cas, a elles també) en calçotets, a la porta del metro i sense targeta.
Tota la gent que ha anat al 3GSM, per molt que m'intentin vendre que són treballadors i que depenen, com jo, d'un sou a final de mes, s'han jugat el físic de la manera més imbècil cada dia, anant amb les seves plaquetes identificatòries per la ciutat, per demostrar-nos als pobres mortals que hi ha diferents tipus de gent: els que es gasten 600 euros en un mòbil i els qui no. Els qui porten un portàtil per dissenyar coets espacials per a la Nasa (i amb prou feines saben enviar un correu electrònic si les seves secretàries, aquestes sí, totes dones, estan de baixa) i els qui no volem seguir la tirania del Gates i ens hem pillat l'OpenOffice (amb tots els problemes de compatibiltat que suposa...). I a sobre, aquesta pandilla (sí, pandilla, colla de delinqüents) anaven amb aires de superioritat per tota la ciutat, omplint els locals, omplint el metro, apartant-te a emprentes amb les seves Samsonite de materials extraterrestres i fent el capullo, sense saber posar la targeta de metro al lloc que toca i intentant passar per l'altre torniquet. Molt mòbil de tercera generació, molta tele al mòbil i no saben llegir la icona més senzilla de la història: la fletxa.
Però si ells s'haguessin merescut, per prepotents, que els deixessin "en paños menores", no vull escriure el que penso dels que han permès i han incentivat que Barcelona s'hagi convertit en un puto parc temàtic per a rics i estrangers, guapos, amb mòbils més potents que tota la tecnologia de casa meva, amb pasta a la butxaca per gastar, amb capacitat per pagar 300 euros per una nit en un hotel de tres estrelles (extorquidors!!!!!!!), que ens ha deixat als pocs indígenes que quedem (cada dia som menys i comencem a reconèixe'ns al metro perquè encara parlem aquella llengua en perill d'extinció que es diu català) com si fóssim micos en gàbies.
Aviat ens tiraran cacauets o es faran fotos amb nosaltres, com si fóssom en una reserva índia i fóssim molt typicals...

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, Stieg Larsson

2009-02-12T14:50:00.004+01:00

Per indicació d'un/a amable lector/a, haig de corregir el post... En un atac d'ignorància, vaig escriure Larssen en lloc de Larsson. Demano disculpes i corregeixo!!! Gràcies i disculpeu les molèsties!
Abans de fer aquest post he deixat sedimentar la lectura. El vaig llegir fa dies però, com em va passar amb l'anterior, encara no sé si m'ha agradat o no. Tot i que aquest tira més cap al no, no m'ha agradat.
A diferència d'altres companys blocaires, no ha aconseguit enganxar-me. Ja no representava la novetat que va suposar Els homes que no estimaven les dones. El tema segueix sent força similar: l'explotació de les dones per part dels homes. En aquest cas, es complica amb la història personal de la Lisbet Salander, el seu passat i el seu futur. En Mikael Blomkvist queda més en un segon pla; la Salander guanya pes.

Però al contrari del què es podria pensar, aquesta noia no em sembla real en cap cas. Em sembla cada cop més un estereotip, impossible per altra banda. En el seu intent de fer-la més humana, explicant els seus sentiments i emocions, les causes del seu comportament, ha aconseguit fer-me la ridícula, inversemblant; fins i tot, absurda.

Amb en Blomkvist, per als qui ja heu llegit la primera, ja em va passar i em va semblar que ell, de certa manera, també era un dels homes que no estimen les dones.

I sobre la part de novel·la negra, com ja va passar amb l'anterior, em sembla resolta amb precipitació, sense que sigui raonable del tot... Trobo que queden caps per lligar, que les explicacions i les justificaci0ns se les treu de la màniga i que et pots passar tres setmanes (el temps que m'he pres jo) intentant acabar de quadrar totes les informacions, a veure si és versemblant... I no m'ho ha semblat.

Ei, que sé que a la majoria us ha agradat! I no és que m'hagi avorrit, ni res semblant. És que "me l'imaginava més gran"!

El que em sembla interessant és la vessant de denúncia social. I començo a pensar que el fet que Larsson estigui mort ajuda a haver-se pogut publicar aquesta trilogia.

Ara, que per passar l'estona, doncs sí, mira, està bé... Ara, francament, és molt, molt millor La segona mort de Jesucrist, de Francesc Puigpelat. Dec el post, ho sé, però arribarà...

Israel i Palestina: Dos pobles, dos Estats

2009-02-06T09:43:00.002+01:00

Ras i curt. Aquesta és la postura que defenso. Vagi per endavant, a qui vulgui llegir el post.
No entenc per què els catalans (i les catalanes, també) ens posicionem tan visceralment sobre aquest conflicte.
Ahir vespre, es va interrompre un partit entre Barça i Maccabi, perquè un grup d'espectadors va saltar a la pista amb banderes de Palestina.
La majoria, o els més sorollosos, són propalestins. La minoria, o els menys sorollosos, són projueus (i no dic proisraelians. Recordem que hi ha israelians àrabs i israelians jueus). Les “elits intel·lectuals” del país també van meitat-meitat. Cadascú es creu la versió que prefereix i obvia l'altra. Veiem imatges a la tele que ens esborronen: bombardejos sobre població civil; població civil col·locada sobre punts estratègics; coets disparats contra ciutats; eleccions sobre la taula; guerra intestina a Palestina; batalla ideològica a Israel.
I nosaltres ens ho mirem i, evidentment, ens posicionem. Cadascú segons la seva informació o segons la seva emocionalitat.
Però ens costa prendre distància i avaluar tota, tota la informació que tenim disponible. Odiava el professor de sociologia quan ens feia preguntar-nos si estimàvem algú perquè li fèiem petons o li fèiem petons perquè l'estimàvem.
Amb la informació passa el mateix: llegim (o veiem, tant li fa) un determinat mitjà perquè ens diu el que volem sentir, sobre les nostres idees predeterminades, o, per contra, acabem agafant les idees dels mitjans que ens envolten i som incapaços de buscar més enllà d'una informació que ja ens està bé, perquè ja és la nostra?
A l'era de l'accés a la informació d'arreu del món, ens quedem amb els nostre mitjanets localistes i esbiaixats i ens conformem amb la informació/deformació que ens donen. Si s'és propalestí, es venera Salah Jamal i es defensa Saura; si s'és projueu es llegeix atentament la Pilar Rahola i es reverencia Vicenç Villatoro. Pere Vilanova i Joan B. Culla es discuteixen, des de fa desenes d'anys, en els mateixos programes que ja sabem què diran.
I ens oblidem de llegir què diuen els diaris fora, sense escoltar les notícies d'altres emissores.
I el que és més greu encara: ens arribem a creure que el conflicte del Pròxim Orient és EL CONFLICTE. Què passa amb Txetxènia? Qui se'n recorda que encara hi ha guerra a Grozni? Ens oblidem del Darfur i de Somàlia i de Burkina Faso (per posar tres exemples; n'hi ha dotzenes). Àsia no existeix i Sri Lanka ni tan sols ens sona. Ens sona Afganistan i Pakistan però no podem situar-ho en un mapa, ni després de més de 8 anys de sentir-ne a parlar cada dia a la tele.
Oblidem que hi ha gent que cada dia viu la violència.
Algú recorda que el lloc més perillós per a una dona, especialment a Centre i Sudamèrica, és casa seva? Això no és una guerra diària contra les dones?
Val tant la vida d'un nen jueu que la vida d'un nen palestí. Però val exactament el mateix la vida d'un nen africà que la vida d'una nena guatemalteca.
Com més llegeixo, sento, escolto, aprenc d'un conflicte, del que sigui, més difícil m'és posicionar-me a favor o en contra d'un d'ells. Però el que sí que sé és que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. TOTS. Això inclou Palestina, però també Israel. Dos pobles, dos Estats. Hi tenen dret. I els cal. I no val dir que Israel no té dret a existir sobre territoris que tradicionalment havien estat dels palestins, perquè bé que hem acceptat, i saludat, la independència de Kosovo sobre els territoris on històricament havia nascut Sèrbia. I bé que ens ha semblat el més raonable, oi?

Una mica de musiqueta per animar un dilluns de fi d'exàmens...

2009-01-19T16:02:00.002+01:00

Què millor que una mica de techno per fer que un dilluns esdevingui un dia energètic? Avui que tinc la sana intenció (que ho acompleixi o no ja és un altre tema...) de deixar-me caure pel gimnàs que pago religiosament cada mes i fer una mica d'esport (més aviat en podríem dir camp d'entrenament per a marines patoses...) la millor opció és posar-se techno i deixar-se anar.
Música energètica, que posa de bon humor, que reventa els timpans i impedeix pensar. El millor per després dels exàmens! I per als qui el techno els generi urticària, una de FatBoy Slim. Fantàstica!
Les dues fan ballar, que és el que convé!

Superman Lovers, Starlight

FatBoy Slim, The Rockafeller Skank
(no hi ha manera d'aconseguir inserir-ne una que funcioni el vídeo... Aquests del YouTube cada dia estan més agarrats!)