dilluns, d’abril 14, 2008

Fischerspooner, Odissey

Com que totes anem una mica escasses de temps (va, els homes també, però no tant, no mentiu), avui un post molt ràpid.
Un vídeo de Fischerspooner, del CD Odissey, que a mi m'encanta.
Un detall. En un dels múltiples festivals que hi ha aquests dies (aquest a Múrcia), el Warren Fischer s'hi deixa caure en la seva faceta de Dj. El festival és el SOS 4.8. També van ser a Benicàssim l'any passat.
Apa, salutacions!

dimecres, d’abril 09, 2008

Una pel·li: Green Street Hooligans

GSH, o Hooligans, (2005) com la van estrenar a l'Estat Espanyol em sembla que no va arribar ni als cines. És una pel·lícula extraordinàriament violenta, que explica la vida que fan un grup de seguidors, hooligans, òbviament, del West Ham. La directora és Lexi Alexander, una exentrenadora d'arts marcials i, segons ella mateix, exhooligan d'un club alemany, el Manheim.
La sorpresa és veure l'Elijah Wood passar de Frodo a Matt Buckner, un nen ianqui de casa bona que es fa hooligan, a partir de la seva amistat amb Pete Dunham (Charlie Hunnan, un actor molt interessant) i per la fascinació que sent pels vincles que uneixen Pete i els seus companys de banda.
La pel·li es va tornant violenta per moments i és l'atracció-repugnància que se sent per la violència, per les històries d'homes joves i nois normals (mestres, pilots d'avió, brokers,...) que el dissabte a la tarda es tornen uns bèsties i es volen matar, literalment, amb els hooligans de l'equip rival.
A mi em va agradar molt, ho haig de dir. També és cert que em va quedar un regust amarg.

dimarts, d’abril 08, 2008

Favourite Worst Nightmare, Arctic Monkeys

En resposta a una pregunta que em fa sovint una amiga meva sobre què coi els hi veig (sento seria més exacte, però vaja, acceptarem veig) als Arctic Monkeys perquè m'agradin tant, doncs mira, senzillament que em posen de bon humor. Em revitalitzen, m'energitzen, m'alegren les tardes i em posen de bon rotllo.
Suposo que és la fi del meu prestigi en gustos musicals, si és que n'he tingut mai cap, de prestigi. Però és cert. M'agraden i molt. I m'agraden molt els dos àlbums, Who the fuck are Arctic Monkeys i, sobretot, Favourite Worst Nightmare. Quan arribo a casa, al vespre, que l'única cosa que faria és tirar-me sobre el sofà i posar-me a menjar Doritos, si poso els Arctic Monkeys m'animo i sóc capaç de posar-me en moviment, de fer el sopar, d'estudiar, d'anar-me'n al gimnàs.
Si musicalment són bons o dolents, ja no hi entro. Si se'ls pot comparar o no amb els Beatles, com s'està fent, tampoc no hi entro. Probablment, musicalment, són molt millors els Babyshambles. I també m'agraden. Però com que no comparo el talent de Prokofiev amb el de Txaikovski, per posar dos compositors propers en el temps i d'origen nacional i estatal similar, tampoc no comparo dos grups propers en el temps i del mateix país. Senzillament m'agraden els dos. Per què? Pel mateix motiu que m'agrada el suixi. Perquè sí.
Us deixo amb un dels videos. Potser fins i tot us agrada. El que segur que fa és explicar el què jo deia abans de l'energia...

dilluns, d’abril 07, 2008

L'ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón

L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón és un llibre fantàstic. Fantàstic com a descripció del tema, del gènere, i fantàstic des del punt de vista de disfrutar llegint-lo. Des del meu punt de vista, una de les novel·les que pot arribar a enganxar-te més, sobretot tenint en compte que la majoria coneixem perfectament els llocs de què parla.
Quan les novel·les et descriuen un escenari, sols haver d'imaginar-lo. En aquest cas, només l'has d'adaptar a una època sòrdida, grisa, fosca, tèrbola. No cal que t'imaginis com és la Plaça Reial, perquè la coneixes (el que potser és més difícil d'imaginar és com deu ser viure en un pis a la Plaça Reial, però això és un altre tema i té més a veure amb la meva enveja personal a la gent que viu en pisos que superen els 80 metres quadrats...). Només cal que t'imaginis la Plaça Reial a principis del segle XX i fins a mitjans; primer en l'època del modernisme, del noucentisme, de la Lliga, de la llum i de la cultura. Després sota les bombes, amb la postguerra, amb el racionament, de la misèria i de la sordidesa.
La part fantàstica de la història està, no només ben narrada, sinó que genera addicció, sobretot per l'aproximació entre cínica i tendra que en fa, especialment per boca d'un dels personates, Fermí Romero de Torres. La història d'amor, la història dins de la història, és una lliçó de novel·la ben escrita.
Particularment em va agradar molt i molt. I l'he recomanada a molta, molta gent. Però com passa amb totes les coses, si te la recomanen massa, t'acaba per decebre. Però no crec que passi, amb l'Ombra del Vent, francament. A veure si treuen ja el llibre que diuen que ha de presentar per Sant Jordi. I confesso que m'esperaré a la traducció, perquè com em va passar amb Tot sota el cel, la traducció, encara que sembli difícil, millora encara més l'original.

dimecres, d’abril 02, 2008

Lloyd Cole, Antidepressant

Antidepressant, del Lloyd Cole, és un dels bons cds que m'he comprat en els últims anys. De fet, els últims compactes que m'he comprat han sortit bastant, bastant, bons la majoria, de manera que no em puc queixar.
Però no coneixia Lloyd Cole i gràcies a Icat el vaig descobrir amb Antidepressant. A mi m'agrada molt, és un bon compacte, però no us puc penjar cap cançó del CD perquè tinc dos problemes: el primer que no sé fer-ho i el segon que no sé si és legal. M'explico: si penjo algo del YouTube el responsable final és qui l'hagi penjat allà i si ho penjo de l'Odeo, el mateix. Ara, que si ho pengés del meu Mp3, ja veuríem qui és el delinqüent. Però cap problema, perquè no sé fer-ho, tampoc.
Si us agrada el Chris Isaak (a mi sí), aquest també us agradarà.
Us deixo un vídeo d'una cançó antiga (sí, sí, antiga! Del 1985!!!! En el fons, sóc una clàssica...)